Una teràpia gratificant

Un somriure pel cap de setmana. Escena final de La vida de Brian, una aguda sàtira cinematogràfica sobre el fanatisme religiós executada magistralment pels Monty Python. Us la recomano, una teràpia gratificant.

Mireu sempre el costat positiu de la vida...

Voltaire, s'han tornat bojos

El fanatisme ideològic i religiós que ens envaeix propicia l'aparició de sonats com el pastor evangèlic Terry Jones (no confondre amb el genial Terry Jones dels Monty Python) que acaba de proposar una crema massiva d'alcorans per commemorar l'aniversari de l'11-S. Per desgràcia, la iniciativa d'aquest boig no és nova. Per molt que evolucioni la humanitat sempre hi han il·luminats que pensen que el foc ho purifica tot -fins i tot el pensament- i es llencen embogits a salvar-nos de la impuresa que regna en els llibres, ja siguin sagrats o mundans.

El reverend Terry Jones. Foto: AP

El cas d'aquest pobre imbècil, que aquest dies ha aconseguit que els mitjans de comunicació del món mundial parlin d'ell i de la seva paranoia, té molts antecedents. Es remunten al segle primer abans de Crist. Els més recents però, tenen a veure amb els nazis i la dictadura xilena -que van cremar tot el que feia pudor a jueus i marxistes- i amb els fanàtics cristians yankees (com el destrellatat Jones), que van promoure la crema massiva de discos dels Beatles quan el difunt Lennon va afirmar que el grup britànic era més popular que Jesucrist a la seva època. Quina blasfèmia!

La pallassada d'aquest individu, que fins i tot ha fet intervenir al president Obama i l'FBI, posa sobre el taulell de joc altres elements preocupants. Que un fanàtic religiós insignificant sigui portada de la majoria de mitjans de comunicació del món occidental denota la por i el pànic que s'ha instal·lat entre tots nosaltres. Por i pànic a la reacció del món musulmà i més concretament a la reacció de l'integrisme islàmic. Com si els integristes necessitessin provocadors com en Jones per estendre el terror sobre el planeta...

Des que l'aiatol-là Khomeini va llençar la seva famosa fàtua contra Salman Rushdie instant la seva execució a causa de la suposada irreverència amb que l'escriptor tracta la figura del profeta Mahoma al seu llibre Els versos satànics res no ha estat igual. En opinió dels barbuts amb turbant que governen les ànimes i les consciències del món musulmà les blasfèmies contra l'islam són el pa de cada dia a Occident i cal posar-hi remei d'una forma dràstica. Els atemptats terroristes contra les torres bessones de Nova York el 2001, els de l'11 M a Madrid el 2004 i els de Londres el 2005 en són el màxim exponent de la guerra santa encetada per aquesta colla de fanàtics religiosos contra tot el que faci pudor d'antiislamisme. El cas és seguir matant gent en nom de Déu, o d'Alà, que ve a ser el mateix. Sempre igual, quin fàstic.

Portada de France Soir reivindicant el dret dels mitjans a caricaturitzar Déu

Que la por i el pànic s'han instal·lat entre nosaltres és evident. No només elevem fins l'infinit (amb el poder multiplicador dels mitjans convencionals, d'internet i de les noves tecnologies de la informació i la comunicació) la provocació del sectari i intolerant Terry Jones, sinó que callem com a covards quan els integristes musulmans cremen bíblies a El Caire, a Gaza o a Pakistan, o quan les cremen -com va passar no fa gaire a Melbourne- després de pixar i escopir a sobre d'elles. Per què quan això passa els polítics, les institucions i els mitjans de comunicació occidentals no ho denuncien? Per què en uns casos tant rebombori i en els altres cap?

Sovint presumim de la llibertat d'expressió que gaudim en el món occidental. Emparats per aquesta llibertat podem expressar la nostra opinió i criticar-ho pràcticament tot (tot menys la casa reial, compte). Fins i tot fer escarni i conya de Jesucrist i del Papa de Roma públicament. En el cas dels Estats Units la Constitució fins i tot empara que es pugui cremar la bandera del país i qualsevol altre símbol (la Bíblia i l'Alcorà inclosos), doncs la llibertat d'expressió no està limitada pel pensament de la majoria. Ara bé, si emparant-nos en aquesta llibertat d'expressió critiquem qualsevol cosa que pugui ofendre el món musulmà compte, doncs els nostres dies poden estar comptats. Sinó que li preguntin a en Rusdhie, que des de l'any 1989 viu amagat, o als responsables dels diaris de Dinamarca i Noruega que van publicar unes caricatures del profeta de l'Islam fa quatre o cinc anys, o a l'artista suec Lars Vilks per qui Al-Quaeda va oferir una recompensa de 100.000 dòlars a qui l'assassinés i 50.000 addicionals si a sobre el degollaven com un corder. El seu delicte: publicar altra caricatura de Mahoma en un diari suec.

Què en queda de la Il·lustració, Voltaire? Tant combatre el fanatisme religiós i la intolerància des de la llibertat de pensament i ja veus com seguim tres segles després.

Mala sort

Postals de vacances / Toscana

Visca les patxangades!

TV3 està perdent la poca credibilitat que li quedava. Endarrerir l'hora d'emissió del Telenotícies migdia (el més important del dia) de dimecres i diumenge passats per retransmetre dos partits de costellada del Barça a Corea i la Xina és del tot impresentable.

Des de quan una patxanga estiuenca del Barça justifica una decisió d'aquesta magnitud? Abans els noticiaris eren sagrats...

Els directius de "la nostra" estan perdent els estreps. Una cosa és canviar l'hora d'emissió del TN els diumenges que fan Formula 1 (mesura amb la qual jo tampoc hi estic d'acord, que passin la F1 al 33), i una altra canviar-la per emetre dos partits d'entrenament del "filial" dels blaugranes. No hi ha justificació possible.

Els cervells de la tele catalana equiparen un esdeveniment esportiu de primer ordre mundial com la F1, amb unes audiències televisives milionàries, amb els amistosos del Barça a Àsia que no interessen ningú. Definitivament s'han begut l'enteniment.

Tortura és cultura?

El Parlament de Catalunya ha donat l'estocada a les curses de bous gracies a una ILP (iniciativa legislativa popular) animalista que pretenia (i ho ha aconseguit) acabar d'una vegada per totes amb un espectacle cruel basat en la tortura pública i la mort d'un animal. La prohibició, doncs, cal considerar-la estrictament com una mesura lògica de protecció dels animals pròpia d'una societat civilitzada. També era un "esport nacional" centenari la caça de raboses a Anglaterra i es va acabar prohibint fa cinc anys. A tot li arriba la seva hora.

Hi ha gent però, que creu que aquesta decisió de la cambra catalana és simplement una nova manifestació antiespanyola dels catalans, un nou debat identitari, un nou episodi de confrontació Espanya-Catalunya. La gent és molt desmemoriada quan vol (sobretot els polítics), i ningú no recorda -o no vol recordar- que las "corridas" es van prohibir a les illes Canàries fa 19 anys i a diferència del debat suscitat per la iniciativa popular aprovada pel Parlament, ningú va posar el crit al cel per la fi de la mal anomenada "fiesta nacional".

Matar animals en públic com a entreteniment col·lectiu es pot considerar una festa? Què és, la festa de la tortura, de la sang, de la mort? Des de quan la tortura és cultura? Són èticament defensables aquests espectacles?

Espavilats com en Mariano Rajoy no han trigat a sortir a defensar les essències de la cultura pàtria. Davant l'ofensa perpetrada pel Parlament de Catalunya contra "el arte del toreo" el polític popular s'ha afanyat a anunciar que presentarà una iniciativa parlamentaria per preservar les curses de braus, un dels pilars de la cultura espanyola. Fins i tot ha amenaçat de portar el tema al Tribunal Constitucional. Caldrà recordar-li al senyor Rajoy que l'impulsor de la prohibició de les curses de bous a Canàries és un diputat del seu partit, el senyor Miguel Cabrera Pérez? (Declaracions del senyor Cabrera a La Vanguardia el passat 11 de gener: "Me siento muy español, pero estaría a favor de que se prohibieran los toros en toda España. Siempre he estado en contra del maltrato animal y de los espectáculos sangrientos").

Per arrodonir la seva argumentació, en Rajoy diu que ell és partidari de la llibertat, i que la gent ha d'escollir lliurement si va a veure o no aquest espectacle macabre. Bona argumentació aquesta, ara resulta que la llibertat també ha d'emparar una pràctica salvatge i primitiva. Casualitats de la vida: aquesta mateixa argumentació la va emprar el president de la Generalitat José Montilla l'altre dia per justificar el seu vot contrari a la prohibició. I és que quan es tracta de defensar les "coses importants" socialistes i populars sempre van de bracet (només tres diputats socialistes van votar a favor de la prohibició).

Ara caldrà veure què passa amb altres pràctiques "esportives o culturals" molt arrelades on la sang, el sofriment i la mort pública dels animals són el condiment essencial com les baralles de gossos i galls, els bous embolats, la caça de raboses, el tir de colomí, etcètera. Regular tot això també s'haurà de llegir en clau antiespanyola?

Repressió sobre opressió

"Gaza era un espai mediterrani obert on es veien bikinis a la platja. El setge dels ocupants i la ideologia dels governants n'estan fent una tomba..."

Amb aquestes paraules clou l'excel·lent vídeo notícia d'en Joan Roura emesa aquest migdia al Telenotícies de TV3. I és que el govern islamita de Hamas ha imposat una bateria de normes que restringeixen encara més la llibertat de les dones a la Franja de Gaza. Si no en tenien prou amb la imposició del vel ara, entre altres coses, les dones palestines no podran passejar-se soles ni fumar en públic.

A veure què en diuen ara els bajoques de torn que encara pensen que els terroristes de Hamas (els mateixos pedòfils que casen per la força i en massa a nenes menors de 9 anys amb homes que amb sort els hi doblen l'edat) són uns demòcrates de cap a peus als quals cal enviar ajuda humanitària.

Podeu visionar el vídeo en aquest enllaç:
http://www.3cat24.cat/video/3025213

Decepció

Un concert que comença amb Daimonds on the inside genera molt bons presagis. Això serà el "concert de l'any" penses, mentre Ben Harper desgrana amb la seva guitarra acústica i la seva veu inconfusible els primers compassos d'aquesta obra mestra. El concert ha començat tant bé, ha aixecat tantes expectatives, que no et pots creure el que passa, veus i escoltes a continuació: el californià presenta en públic la seva cara més desconeguda, la rockera, fins el final del concert. Conclusió: desconcert i decepció.

Foto: Josep Bernabeu

El Ben Harper que va actuar divendres passat a Barcelona en el marc del festival Cruïlla BCN no era el Ben Harper que jo, i crec que la majoria esperàvem. Ni rastre del Ben Harper vocalista meravellós que barreja blues, soul, reggae, folk i funk com ningú. La presentació mundial del seu nou disc -White lies for dark times- amb el seu nou grup Relentless 7 no admet concessions: rock, rock i més rock. O heavy blues, com hom s'estimi més anomenar-lo. No m'ho podia creure...

I no és que el nou disc sigui dolent, que no ho és. Però els que seguim la trajectòria d'en Harper i coneixem el seu cançoner i la seva música esperem quelcom més en un concert que la simple presentació del nou disc. Desconcerta, certament, una actuació tant rockera, amb tan poques concessions al repertori clàssic (l'esmentada Daimonds, Power of the gospel i Amen omen). Per moments semblava en Lenny Kravitz sobre l'escenari, i fins i tot en Jimmy Hendrix, i jo només havia anat a veure i escoltar Ben Harper.

Tanta arrogància rockera i tant virtuosisme instrumental va trencar, per moments, el ritme de l'actuació. I a estones, fins i tot, va arribar a avorrir amb uns sols d'slide llarguíssims, inacabables. Per no ser tant negatiu (em dol moltísssim escriure aquestes línies, doncs sento una gran admiració i devoció pel californià) esmentaré algunes de les noves cançons que em van agradar força com Fly one time, Number with no name i Up to you now. Ah, m'oblidava, un dels millors moments de la nit va esdevenir amb la interpretació d'un dels clàssics de Led Zeppelin, Heartbreaker. Una versió amb molta força i empenta. Us deixo amb una mostra de la grandesa d'en Harper que no vàrem poder escoltar a Barcelona, The drugs don't work, una delícia.

Orgasme rojigualdo

El darrer post d'aquest bloc acabava amb una pregunta: com titularia el diari neofatxa Alerta de Santander si Espanya guanyava el Mundial de Sud-àfrica? La resposta no s'ha fet esperar. Si guanyar Alemanya en la semifinal va entronitzar Carles Puyol com a Emperador d'Espanya i Alemanya, la victòria en la final davant d'Holanda ha aconseguit el miracle: l'Imperi espanyol ressuscita, reneix de les seves cendres. Torna a ser "El Imperio donde nunca se pone el sol". Quina barbaritat...

La portada de l'edició d'avui d'Alerta ho diu tot, com podeu observar en el document gràfic que acompanya aquest comentari: "Renace el imperio. Los tercios españoles derrotan a los Países Bajos y obtienen la rendición de Flandes". Es poden dir més estupideses en un titular de diari? Aquest llenguatge, on es barreja el patriotisme caspós i la terminologia militar juràssica és l'exponent màxim del frikisme periodístic que ens envaeix aquests darrers dies amb la bona actuació de la selecció espanyola al Mundial de futbol. Aquesta gent, i els de tants i tants mitjans de comunicació "nacionals" (alguns suposadament d'esquerres i progressístes) han patit un vessament cerebral col·lectiu.

L'orgasme rojigualdo dels mitjans de comunicació no hi ha qui l'aturi. Han convertit una victòria futbolística merescuda (han sigut els millors, sens cap mena de dubte) en una demostració de patriotisme d'encefalograma pla, on la discrepància s'observa com a traïció i la diferència com a símptoma de debilitat sospitosa que cal eliminar per preservar la salut de la nació. L'orgasme rojigualdo de T5, Cuatro, TVE, Punto pelota, As, Marca i dels frikis d'Alerta, per citar-ne alguns, ens transporta a temps d'adhesions "inquebrantables" i d'unitats indissolubles de la pàtria. De cop, tothom s'ha begut l'enteniment i ha oblidat que Espanya és una realitat plurinacional, plurilingüística i pluricultural, i que si no és així no té cap raó de ser.

Com encertadament deia el cantautor Víctor Manuel a Esto no es una canción, "cuando hablen de la patria no olviden que es mejor sentirla a nuestro lado que ser su salvador. Por repetir su nombre no te armas de razón. ¡Aquí cabemos todos o no cabe ni Dios!" Els periodistes i locutors que practiquen el rojigualdisme unificador excloent haurien de prendre nota dels jugadors de la selecció espanyola i de com van celebrar la victòria: amb humilitat, elegància, espontaneïtat i demostrant que també pot existir una Espanya sense ñ. Per això em va alegrar molt veure a Xavi i Puyol passejant la senyera catalana pel Soccer City Stadium, a David Villa lluint la bufanda de l'equip del seu poble, a Iniesta recordant el desaparegut Dani Jarque i a Casillas petonejant en directe a la seva xicota. Cadascú expressa els seus sentiments i les seves emocions a la seva manera. El dia que els frikis rojigualdos entenguin que la uniformitat empobreix i envileix i que la diversitat ens enriqueix haurem donat un pas endavant. De moment però, amb tot el que s'està cuinant amb la roja, ho tenim cru.

Postdata.- La selecció espanyola és la justa guanyadora d'aquest Mundial de futbol, ha jugat millor que ningú. Totes les meves felicitacions. La generació extraordinària de futbolistes que la componen -la majoria criats a can Barça, tot sigui dit- es mereixien aquest premi. La seva forma de jugar i d'entendre el futbol els ha portat al cim. La generositat, per sort, de vegades també es recompensa. Hauria sigut molt injust que Holanda s'emportés el gat a l'aigua. El recital de patacades i de joc brut i perillós que van practicar a la final (l'entrada a Xabi Alonso es brutal, descomunal, de roja directa) els va inhabilitar per a tocar la glòria. Iniesta, amb el seu golàs i Casillas, aturant-li dos gols cantats a Robben, van posar les coses al seu lloc. Enhorabona!!

Alerta !!

Sí, alerta, alerta, que diria en Monegal. Els del diari Alerta de Santander (una rèmora de la premsa del Movimiento) es veu que volen fer història. Nomes cal veure la portada suposadament "patriòtica" que van publicar ahir després de la victòria d'Espanya davant d'Alemanya a les semifinals del Mundial. Feia temps que no observava tanta desproporció i tanta desmesura tronada a la premsa espanyola. Sembla que els diaris (i la resta de mitjans també) hagin encetat una cursa sense fre per a veure qui la diu més grossa.

La aclucada d'ull -jo crec que mal intencionada- a la megatropa catalana de la selecció que va fer l'edició digital del diari As titulant "Visca España", s'ha quedat curta davant la paranoia patriòtica desfermada pel diari càntabre Alerta, que entronitzaba el blaugrana Carles Puyol com a nou Emperador d'Espanya (I) i Alemanya (V). Quina putada, oi Puyi?

La gent s'ha tornat boja, i els periodistes també. Els de l'Alerta són la prova fefaent. Una de dos, o havien empinat el colze més del compte durant i desprès del partit, o directament s'han begut l'enteniment.

Com titularan si Espanya guanya el Mundial? Alerta !!