Bocamoll, inconsiderat i groller
Arturo Pérez Reverte (escriptor, membre de la Real Academia Española): "Por cierto, que no se me olvide. Vi llorar a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos. Se es un mierda cuando uno demuestra públicamente que no sabe irse. De ministro o de lo que sea. Moratinos adornó su retirada con un lagrimeo inapropiado. A la política y a los ministerios se va llorado de casa. Luego Moratinos, gimoteando en público, se fue como un perfecto mierda". L'escriptor utilitza el twitter per acomiadar cruelment i de forma innecessària el fins ara ministre d'Assumptes Exteriors.
Pedòfil il·lustrat repugnant
Fernando Sánchez Dragó (escriptor): "En Tokio, un día, me topé con unas lolitas, pero no eran unas lolitas cualesquiera, sino de esas que se visten como zorritas, con los labios pintados, carmín, rímel, tacones, minifalda (...) Tendrían unos trece años (...). Subí con ellas y las muy putas se pusieron a turnarse. Mientras una se iba al váter, la otra se me trajinaba". Extracte del seu darrer llibre escrit amb Albert Boadella (actualment, una paròdia de si mateix), on es vanagloria d'haver-se gitat amb dues nenes menors durant la seva estada a Tòquio en la dècada dels 60.
Ruc, burro. Li paguem un sou públic per això?
Oriol Amorós (militant d'ERC i secretari d'Immigració de la Generalitat): "El Papa Benet XVI i l'imam de la mesquita del carrer Nord de Lleida, Abdelwahab Houzi, són dues versions bastant conservadores i retrògrades de les seves pròpies religions. Es necessiten millors interlocutors al capdavant d'algunes religions". Durant els darrers mesos, Houzi ha estat acusat de practicar la poligàmia; d'oficiar matrimonis de plaer en què s'enganya les dones perquè se sotmetin a unions sense validesa legal; d'expandir el salafisme integrista a Lleida, i de voler aprofitar-se dels partits independentistes per aconseguir el dret a vot i situar formacions islàmiques al capdavant dels municipis, entre d'altres.
Masclista fatxa i estúpid
Francisco Javier León de la Riva (militant del PP i alcalde de Valladolid): "Leire Pajín es una chica preparadísima, hábil, discreta, que va a repartir condones a diestro y siniestro por donde quiera que vaya y que va a ser la alegría de la huerta. Cada vez que le veo la cara y esos morritos pienso lo mismo, pero no lo voy a decir aquí". Les declaracions d'aquest individu insultant públicament la nova ministra de Sanitat parlen per si mateixes del caratge moral del personatge. Aquesta és l'alternativa als socialistes?
Blasfemar i insultar és gratis. País d'imbècils, miserables i cretins...
dimecres, 27 d’octubre del 2010
divendres, 22 d’octubre del 2010
dimecres, 20 d’octubre del 2010
Aigua glamourosa
La "musa de l'aigua" és el nou element icònic principal de Vichy Catalan 1881, l'ampolla d'edició limitada que rememora els orígens d'aquesta marca mítica d'aigua mineral natural carbònica. El nou envàs, que manté l'estètica de modernisme contemporani que caracteritza el producte, recorda els cartells dels artistes modernistes de finals del segle XIX i principis del XX, que en les seves obres utilitzaven amb profusió figures femenines elegants i altres elements inspirats en la natura, sobretot florals i vegetals, per enaltir la puresa i la qualitat de molts productes. En definitiva, un encert de disseny i bon gust. Aigua de qualitat amb un disseny glamourós. Salut!!
divendres, 15 d’octubre del 2010
El rostre de la intolerància
Ricard Gomà, segon tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona per IC-EUiA, publica aquest mes un article a la revista Barcelona Informació (que edita el consistori i es reparteix a tots els domicilis de la ciutat) en el qual critica durament la figura del Papa Benet XVI, en vigílies de la visita que aquest efectuarà a Barcelona el proper 7 de novembre per consagrar el temple de la Sagrada Família projectat per Antoni Gaudí.
Ricard Gomà
Benet XVI
Moltes de les coses que diu en Gomà són certes. L'església catòlica encara té molts pecats per purgar i alguns dels seus dirigents pedòfils haurien d'estar a la presó. Ara bé, en aquesta vida cal ser conseqüent. Alguns polítics viuen instal·lats en una adolescència permanent, i això no és de rebut. En Gomà i molts dels seus coreligionaris d'Iniciativa utilitzen aquest estat mental idíl·lic per donar lliçons constantment a tothom. Així, mentre carreguen contra Ratzinger i l'acusen de ser un intolerant, arrepleguen per a la seva causa a tots els okupes i els antisistema (angelets urbans) que troben pel carrer i són tolerants amb la religió més intolerant del món, l'islàmica. Mai els he sentit criticar els aitol·làs que poblen l'univers musulmà o els dirigents polítics-religiosos de països com l'Iran, on Mahmud Ahmadineyad actua com un autèntic àngel exterminador sense consciència.
Aquests mateixos progres de saló que es declaren laics, ateus i agnòstics deixen els seus locals als nouvinguts musulmans perquè puguin resar tranquil·lament al seu déu. Mentre, amb un deliri de "menja capellans" i "crema esglésies" més propi de la bogeria anarco-comunista de fa 70 o 80 anys, s'acarnissen amb l'església catòlica i els seus dirigents oblidant que la religió que representen la practiquen d'una forma més o menys activa la immensa majoria de creients del país i que conforma -ens agradi o no- bona part del que som i d'on venim.
Aquests mateixos progres que viuen plàcidament en un règim democràtic i de llibertats, no amaguen la seva satisfacció a l'hora de defensar per activa i per passiva qualsevol dictadura si d’aquesta manera s’ataca els governs dels països democràtics i especialment els Estats Units. Aquesta gent que titlla d'intolerant a Benet XVI, ha disculpat històricament les atrocitats de l'estalinisme i el gulag soviètic, ha defensat sense inmutarse la dictadura de la misèria igualitària comunista, ha elogiat la dictadura castrista i encara avui justifica (o calla, que és pitjor) els excessos del règim xinès, del nord-coreà i els d'altres dictadures islàmiques on la llibertat no existeix i els drets humans es trepitgen tots els dies.
Tots aquests progres que diuen ser d'esquerres intenten constantment alliçonar el personal instal·lats en una talaia de superioritat moral que esgarrifa (superioritat moral, de què?), sense adonar-se'n que en el fons el seu conservadorisme els fa mantenir inalterables els principis ideològics que van assumir quan l’evidència de la dictadura franquista els va portar, per primera i última vegada, a canviar de manera de pensar. Patètics. Ja ho deia Lord Acton, "qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell” . En Gomà i la seva colla encara no se'n han adonat. Els hi agrada tant anar darrere la pancarta (encara que governin) que no saben discernir entre la realitat (que és molt tossuda) i els somnis. Està molt bé no creure en el cel dels capellans, però és d'estúpids creure (a aquestes alçades) en el paradís dels guerrillers revolucionaris. No es pot criticar al Papa i, alhora, anar a manifestacions (com la que es va fer fa uns mesos a BCN) de suport al regim terrorista d'Hamas que governa Palestina amb ma de ferro. Més clar l'aigua.
Ah, per cert, jo no aniré a rebre en Ratzinger quan vingui a Barcelona ni assistiré a cap dels actes programats durant la seva estada a la ciutat. El que no faré, a diferència d'en Gomà i la seva colla, és anar a escridassar-lo i a intentar boicotejar la consagració de la Sagrada Família provocant l'enfrontament amb els creients catòlics que de bona fe aniran a veure'l. L'adolescència la vaig superar fa molts anys.
Ricard Gomà
En el seu escrit, Gomà anuncia que cap dels regidors del seu grup polític participarà en els actes institucionals i litúrgics programats durant l'estada del Papa a Barcelona, i aprofita per convidar a la ciutadania a sumar-se als actes de protesta contra la visita papal que estan preparant diverses entitats socials i ciutadanes. En un to anticlerical molt cridaner, el regidor desacredita pel dret i pel revés la màxima autoritat de l'església catòlica, a qui acusa de ser el "rostre de la intolerància" per la seva "visió anacrònica i excloent de la família", el seu "discurs hipòcrita sobre l'anticoncepció", la seva "resposta insultantment tèbia a l'allau de casos de pederàstia entre alts representants del clergat" i la seva "intolerància amb la diversitat", entre d'altres perles.
Benet XVI
Aquests mateixos progres de saló que es declaren laics, ateus i agnòstics deixen els seus locals als nouvinguts musulmans perquè puguin resar tranquil·lament al seu déu. Mentre, amb un deliri de "menja capellans" i "crema esglésies" més propi de la bogeria anarco-comunista de fa 70 o 80 anys, s'acarnissen amb l'església catòlica i els seus dirigents oblidant que la religió que representen la practiquen d'una forma més o menys activa la immensa majoria de creients del país i que conforma -ens agradi o no- bona part del que som i d'on venim.
Aquests mateixos progres que viuen plàcidament en un règim democràtic i de llibertats, no amaguen la seva satisfacció a l'hora de defensar per activa i per passiva qualsevol dictadura si d’aquesta manera s’ataca els governs dels països democràtics i especialment els Estats Units. Aquesta gent que titlla d'intolerant a Benet XVI, ha disculpat històricament les atrocitats de l'estalinisme i el gulag soviètic, ha defensat sense inmutarse la dictadura de la misèria igualitària comunista, ha elogiat la dictadura castrista i encara avui justifica (o calla, que és pitjor) els excessos del règim xinès, del nord-coreà i els d'altres dictadures islàmiques on la llibertat no existeix i els drets humans es trepitgen tots els dies.
Tots aquests progres que diuen ser d'esquerres intenten constantment alliçonar el personal instal·lats en una talaia de superioritat moral que esgarrifa (superioritat moral, de què?), sense adonar-se'n que en el fons el seu conservadorisme els fa mantenir inalterables els principis ideològics que van assumir quan l’evidència de la dictadura franquista els va portar, per primera i última vegada, a canviar de manera de pensar. Patètics. Ja ho deia Lord Acton, "qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell” . En Gomà i la seva colla encara no se'n han adonat. Els hi agrada tant anar darrere la pancarta (encara que governin) que no saben discernir entre la realitat (que és molt tossuda) i els somnis. Està molt bé no creure en el cel dels capellans, però és d'estúpids creure (a aquestes alçades) en el paradís dels guerrillers revolucionaris. No es pot criticar al Papa i, alhora, anar a manifestacions (com la que es va fer fa uns mesos a BCN) de suport al regim terrorista d'Hamas que governa Palestina amb ma de ferro. Més clar l'aigua.
Ah, per cert, jo no aniré a rebre en Ratzinger quan vingui a Barcelona ni assistiré a cap dels actes programats durant la seva estada a la ciutat. El que no faré, a diferència d'en Gomà i la seva colla, és anar a escridassar-lo i a intentar boicotejar la consagració de la Sagrada Família provocant l'enfrontament amb els creients catòlics que de bona fe aniran a veure'l. L'adolescència la vaig superar fa molts anys.
dijous, 14 d’octubre del 2010
Fenòmens paranormals
Les Joventuts Socialistes de Catalunya (JSC) han presentat avui la nova campanya electoral per impulsar la figura de José Montilla, candidat del PSC a les eleccions catalanes que es celebraran el proper 28-N. Ho han fet amb un lema i una imatge que voreja el surrealisme. "SuperMontilla, l'increïble home normal" és el lema. La imatge, per plorar, simula un superheroi típic dels còmics on es veu Montilla destapant una gran M (emulant la S de Superman) que duu al pit.
Pel que sembla, ara les joventuts socialistes treballen per l'enemic. Ara ja no és el pèrfid Madí qui mou els fils per ridiculitzar en campanya al màxim oponent dels convergents. Ara les putades, les grans putades, es cuinen a casa. Segur que volen que guanyi?
Pel que sembla, ara les joventuts socialistes treballen per l'enemic. Ara ja no és el pèrfid Madí qui mou els fils per ridiculitzar en campanya al màxim oponent dels convergents. Ara les putades, les grans putades, es cuinen a casa. Segur que volen que guanyi?
dimecres, 29 de setembre del 2010
ZP és de dretes
Us adjunto el darrer article de l'amic Julià Álvaro publicat en el seu blog sobre les polítiques econòmiques del govern d'esquerres d'en ZP que em sembla d'un lucidesa extraordinària.
Izquierda de derechas
Hace unos días escuché como un diputado socialista justificaba las decisiones del gobierno Zapatero (reforma laboral, menos gasto social, recortes para los funcionarios, para las pensiones,...) con el argumento de que la mayoría de países europeos han hecho lo mismo que el ejecutivo español. A efectos políticos, el diputado olvidó el pequeño detalle de que en 24 de los 27 países de la Unión Europea los partidos de derechas están en el gobierno.
Si la convicción a la que han llegado los dirigentes del PSOE es que no hay ninguna posibilidad de adoptar una política económica diferente a la que ponen en práctica los partidos de derechas deberían decirlo. Si finalmente son conscientes de que sus decisiones en temas económicos no difieren en lo fundamental de las que tomaría un gobierno del PP están obligados a compartirlo con los ciudadanos. El votante tiene derecho a saber que cuando se enfrenta a las urnas no está ante dos posibles políticas económicas diferenciadas, que los socialistas no transitan un camino que no transiten Rajoy y su partido.
Parece que la izquierda, sumida en ese pozo de no encontrar una respuesta propia a los grandes desafíos actuales, alza bandera blanca y apuesta por las mismas recetas que sus supuestos antagonistas ideológicos. Bien, es una decisión aunque no parece la mejor para ganar las elecciones; ni para mejorar la calidad de vida de los más desfavorecidos, ni para darles esperanza, ni para alimentar la utopía como motor de progreso.
Aceptando que la política económica del PSOE es la que practican todos los gobiernos europeos de derechas, la conclusión es que la izquierda que ofrecen los socialistas es una política conservadora con los añadidos, por ejemplo, de la retirada de las tropas de Irak, la reforma del aborto, los matrimonios gays y la retirada de símbolos franquistas. Habrá quien lo considere suficiente y quien no, pero es lo que hay.
Zapatero, que llegó a la presidencia del Gobierno con aquella promesa de "no os fallaré", llevaba meses negándose a tomar unas decisiones económicas que, un día de mayo, como quien se cae del caballo camino de Damasco o recibe un ladrillazo en la cabeza, adoptó con entusiasmo y convencido. En su rectificación sin explicación alguna está el reconocimiento de que sí falló, doble fallo. Por una parte ha acabado haciendo lo que aseguraba que nunca haría que es recortar por los más débiles y reducir derechos sociales, pero además, si fuera el político diferente que se suponía, y no pudiendo escabullirse de las presiones recibidas, habría explicado con detalle cómo habían sido éstas, de dónde habían venido y cuales eran las amenazas si no hubiera cedido. Si a la izquierda no se le puede ni pedir que explique por qué gobierna como la derecha no hay ninguna posibilidad de que sea izquierda.
Izquierda de derechas
Hace unos días escuché como un diputado socialista justificaba las decisiones del gobierno Zapatero (reforma laboral, menos gasto social, recortes para los funcionarios, para las pensiones,...) con el argumento de que la mayoría de países europeos han hecho lo mismo que el ejecutivo español. A efectos políticos, el diputado olvidó el pequeño detalle de que en 24 de los 27 países de la Unión Europea los partidos de derechas están en el gobierno.
Si la convicción a la que han llegado los dirigentes del PSOE es que no hay ninguna posibilidad de adoptar una política económica diferente a la que ponen en práctica los partidos de derechas deberían decirlo. Si finalmente son conscientes de que sus decisiones en temas económicos no difieren en lo fundamental de las que tomaría un gobierno del PP están obligados a compartirlo con los ciudadanos. El votante tiene derecho a saber que cuando se enfrenta a las urnas no está ante dos posibles políticas económicas diferenciadas, que los socialistas no transitan un camino que no transiten Rajoy y su partido.
Parece que la izquierda, sumida en ese pozo de no encontrar una respuesta propia a los grandes desafíos actuales, alza bandera blanca y apuesta por las mismas recetas que sus supuestos antagonistas ideológicos. Bien, es una decisión aunque no parece la mejor para ganar las elecciones; ni para mejorar la calidad de vida de los más desfavorecidos, ni para darles esperanza, ni para alimentar la utopía como motor de progreso.
Aceptando que la política económica del PSOE es la que practican todos los gobiernos europeos de derechas, la conclusión es que la izquierda que ofrecen los socialistas es una política conservadora con los añadidos, por ejemplo, de la retirada de las tropas de Irak, la reforma del aborto, los matrimonios gays y la retirada de símbolos franquistas. Habrá quien lo considere suficiente y quien no, pero es lo que hay.
Zapatero, que llegó a la presidencia del Gobierno con aquella promesa de "no os fallaré", llevaba meses negándose a tomar unas decisiones económicas que, un día de mayo, como quien se cae del caballo camino de Damasco o recibe un ladrillazo en la cabeza, adoptó con entusiasmo y convencido. En su rectificación sin explicación alguna está el reconocimiento de que sí falló, doble fallo. Por una parte ha acabado haciendo lo que aseguraba que nunca haría que es recortar por los más débiles y reducir derechos sociales, pero además, si fuera el político diferente que se suponía, y no pudiendo escabullirse de las presiones recibidas, habría explicado con detalle cómo habían sido éstas, de dónde habían venido y cuales eran las amenazas si no hubiera cedido. Si a la izquierda no se le puede ni pedir que explique por qué gobierna como la derecha no hay ninguna posibilidad de que sea izquierda.
dimarts, 28 de setembre del 2010
Autovies de peatge
"Algún día tenemos que tomar la decisión de si las autovías las pagan quienes las utilizan o si las pagamos el conjunto de los ciudadanos a través de los presupuestos generales del Estado". Ho afirma el ministre de Foment José Blanco en una entrevista en el darrer número de la revista Interviu d'aquesta setmana. I si Pepiño ho diu que Déu ens agafi confessats. Els seus avisos a navegants més que avisos són el prefaci del proper decret-llei que firmarà i que ja té redactat a sobre de la taula del despatx.La imaginació al poder. Si ens descuidem aviat ens voldran cobrar un cànon per respirar. Ja fa temps que els socialistes que ens mal governen preveuen seriosament la possibilitat d'implantar peatges a les autovies. El cas és recaptar d'on sigui per tapar els forats que ells mateixos provoquen amb la seva ineptitud. Caldria recordar-li a en Pepiño que les autovies, igual que les carreteres nacionals, comarcals i locals es construeixen i es mantenen amb els nostres impostos. Si a sobre hem de pagar per utilitzar-les de què ens serveixen aquestes vies? Les infraestructures públiques no són un servei essencial per a la comunicació de les persones i els territoris? En què quedem? Aviat també voldran cobrar peatge per circular pels camins de terra plens de clots i pedres...
La justícia social que prediquen aquests socialistes incompetents no s'aguanta ni amb pinces. La proposta del ministre és d'allò més destrellatada. És com dir que a partir d'ara la sanitat i l'escola pública només la pagaran els qui l'utilitzin i no tots els ciutadans amb els seus impostos a través dels pressupostos generals de l'Estat. Això vol dir que els que tenen contractat un segur sanitari privat hauran de pagar menys impostos perquè no utilitzen els hospitals públics ni van al metge de capçalera? Això vol dir que els que porten els seus fills a l'escola privada hauran de pagar menys impostos perquè no utilitzen la xarxa pública d'escoles i instituts? Això vol dir que els que no utilitzen les autovies (perquè no tenen cotxe o per qualsevol altre motiu) pagaran menys impostos i no hauran de pagar una part de la seva construcció i manteniment? Ja, ja, ja!!
Au vinga, siguem seriosos. Res de tot això és ni serà cert. La única veritat que s'amaga darrere la proposta d'en Blanco sobre les autovies és que haurem de pagar per la mateixa cosa tres vegades en comptes de dues com fins ara: per construir-les, per mantenir-les i per circular-hi. És a dir, pagar el gust i les ganes. De fet és el mateix que ja passa amb el servei ferroviari però a lo bestia. Amb els nostres impostos paguem la infraestructura (vies, catenària, estacions...) i el servei (els trens i el personal) i quan l'utilitzem paguem el preu del bitllet. D'això darrer (pagar el bitllet) se'n lliuren tots els que mai no agafen el tren. De la resta ni pensar-ho ni somiar-ho, com diuen en el meu poble.
dimarts, 14 de setembre del 2010
Els clàssics segons Santana
Versió acurada i elegant a càrrec de Carlos Santana de While my guitar gently weeps, un clàssic de The Beatles. La cançó és un avançament en forma de single dels 13 temes que apareixen al nou àlbum de Santana Guitar Heaven: The Greatest Guitar Classics of All Time que es posa a la venda el proper 21 de setembre.
El disc està trufat de grans temes del rock com Whole Lotta Love de Led Zeppelin, Little Wing de Jimi Hendrix, Bang a gong de T. Rex, Can't you hear me knockin de The Rolling Stones, Fortunate song de Credence Clearwater Revival o Sunshine Of Your Love de la societat Clapton–Cream. Un nou treball de versions amb el segell característic de la guitarra màgica del mexicà que val la pena escoltar amb atenció. Cada cançó compta amb la col·laboració especial d'artistes de prestigi com Joe Cocker, Indie Arie, Chester Bennington o Rob Thomas.
El disc està trufat de grans temes del rock com Whole Lotta Love de Led Zeppelin, Little Wing de Jimi Hendrix, Bang a gong de T. Rex, Can't you hear me knockin de The Rolling Stones, Fortunate song de Credence Clearwater Revival o Sunshine Of Your Love de la societat Clapton–Cream. Un nou treball de versions amb el segell característic de la guitarra màgica del mexicà que val la pena escoltar amb atenció. Cada cançó compta amb la col·laboració especial d'artistes de prestigi com Joe Cocker, Indie Arie, Chester Bennington o Rob Thomas.
dissabte, 11 de setembre del 2010
Una teràpia gratificant
Un somriure pel cap de setmana. Escena final de La vida de Brian, una aguda sàtira cinematogràfica sobre el fanatisme religiós executada magistralment pels Monty Python. Us la recomano, una teràpia gratificant.
Mireu sempre el costat positiu de la vida...
Mireu sempre el costat positiu de la vida...
divendres, 10 de setembre del 2010
Voltaire, s'han tornat bojos
El fanatisme ideològic i religiós que ens envaeix propicia l'aparició de sonats com el pastor evangèlic Terry Jones (no confondre amb el genial Terry Jones dels Monty Python) que acaba de proposar una crema massiva d'alcorans per commemorar l'aniversari de l'11-S. Per desgràcia, la iniciativa d'aquest boig no és nova. Per molt que evolucioni la humanitat sempre hi han il·luminats que pensen que el foc ho purifica tot -fins i tot el pensament- i es llencen embogits a salvar-nos de la impuresa que regna en els llibres, ja siguin sagrats o mundans.
El reverend Terry Jones. Foto: AP
El cas d'aquest pobre imbècil, que aquest dies ha aconseguit que els mitjans de comunicació del món mundial parlin d'ell i de la seva paranoia, té molts antecedents. Es remunten al segle primer abans de Crist. Els més recents però, tenen a veure amb els nazis i la dictadura xilena -que van cremar tot el que feia pudor a jueus i marxistes- i amb els fanàtics cristians yankees (com el destrellatat Jones), que van promoure la crema massiva de discos dels Beatles quan el difunt Lennon va afirmar que el grup britànic era més popular que Jesucrist a la seva època. Quina blasfèmia!
La pallassada d'aquest individu, que fins i tot ha fet intervenir al president Obama i l'FBI, posa sobre el taulell de joc altres elements preocupants. Que un fanàtic religiós insignificant sigui portada de la majoria de mitjans de comunicació del món occidental denota la por i el pànic que s'ha instal·lat entre tots nosaltres. Por i pànic a la reacció del món musulmà i més concretament a la reacció de l'integrisme islàmic. Com si els integristes necessitessin provocadors com en Jones per estendre el terror sobre el planeta...
Des que l'aiatol-là Khomeini va llençar la seva famosa fàtua contra Salman Rushdie instant la seva execució a causa de la suposada irreverència amb que l'escriptor tracta la figura del profeta Mahoma al seu llibre Els versos satànics res no ha estat igual. En opinió dels barbuts amb turbant que governen les ànimes i les consciències del món musulmà les blasfèmies contra l'islam són el pa de cada dia a Occident i cal posar-hi remei d'una forma dràstica. Els atemptats terroristes contra les torres bessones de Nova York el 2001, els de l'11 M a Madrid el 2004 i els de Londres el 2005 en són el màxim exponent de la guerra santa encetada per aquesta colla de fanàtics religiosos contra tot el que faci pudor d'antiislamisme. El cas és seguir matant gent en nom de Déu, o d'Alà, que ve a ser el mateix. Sempre igual, quin fàstic.
Portada de France Soir reivindicant el dret dels mitjans a caricaturitzar Déu
Que la por i el pànic s'han instal·lat entre nosaltres és evident. No només elevem fins l'infinit (amb el poder multiplicador dels mitjans convencionals, d'internet i de les noves tecnologies de la informació i la comunicació) la provocació del sectari i intolerant Terry Jones, sinó que callem com a covards quan els integristes musulmans cremen bíblies a El Caire, a Gaza o a Pakistan, o quan les cremen -com va passar no fa gaire a Melbourne- després de pixar i escopir a sobre d'elles. Per què quan això passa els polítics, les institucions i els mitjans de comunicació occidentals no ho denuncien? Per què en uns casos tant rebombori i en els altres cap?
Sovint presumim de la llibertat d'expressió que gaudim en el món occidental. Emparats per aquesta llibertat podem expressar la nostra opinió i criticar-ho pràcticament tot (tot menys la casa reial, compte). Fins i tot fer escarni i conya de Jesucrist i del Papa de Roma públicament. En el cas dels Estats Units la Constitució fins i tot empara que es pugui cremar la bandera del país i qualsevol altre símbol (la Bíblia i l'Alcorà inclosos), doncs la llibertat d'expressió no està limitada pel pensament de la majoria. Ara bé, si emparant-nos en aquesta llibertat d'expressió critiquem qualsevol cosa que pugui ofendre el món musulmà compte, doncs els nostres dies poden estar comptats. Sinó que li preguntin a en Rusdhie, que des de l'any 1989 viu amagat, o als responsables dels diaris de Dinamarca i Noruega que van publicar unes caricatures del profeta de l'Islam fa quatre o cinc anys, o a l'artista suec Lars Vilks per qui Al-Quaeda va oferir una recompensa de 100.000 dòlars a qui l'assassinés i 50.000 addicionals si a sobre el degollaven com un corder. El seu delicte: publicar altra caricatura de Mahoma en un diari suec.
Què en queda de la Il·lustració, Voltaire? Tant combatre el fanatisme religiós i la intolerància des de la llibertat de pensament i ja veus com seguim tres segles després.
El reverend Terry Jones. Foto: APLa pallassada d'aquest individu, que fins i tot ha fet intervenir al president Obama i l'FBI, posa sobre el taulell de joc altres elements preocupants. Que un fanàtic religiós insignificant sigui portada de la majoria de mitjans de comunicació del món occidental denota la por i el pànic que s'ha instal·lat entre tots nosaltres. Por i pànic a la reacció del món musulmà i més concretament a la reacció de l'integrisme islàmic. Com si els integristes necessitessin provocadors com en Jones per estendre el terror sobre el planeta...
Des que l'aiatol-là Khomeini va llençar la seva famosa fàtua contra Salman Rushdie instant la seva execució a causa de la suposada irreverència amb que l'escriptor tracta la figura del profeta Mahoma al seu llibre Els versos satànics res no ha estat igual. En opinió dels barbuts amb turbant que governen les ànimes i les consciències del món musulmà les blasfèmies contra l'islam són el pa de cada dia a Occident i cal posar-hi remei d'una forma dràstica. Els atemptats terroristes contra les torres bessones de Nova York el 2001, els de l'11 M a Madrid el 2004 i els de Londres el 2005 en són el màxim exponent de la guerra santa encetada per aquesta colla de fanàtics religiosos contra tot el que faci pudor d'antiislamisme. El cas és seguir matant gent en nom de Déu, o d'Alà, que ve a ser el mateix. Sempre igual, quin fàstic.
Portada de France Soir reivindicant el dret dels mitjans a caricaturitzar DéuQue la por i el pànic s'han instal·lat entre nosaltres és evident. No només elevem fins l'infinit (amb el poder multiplicador dels mitjans convencionals, d'internet i de les noves tecnologies de la informació i la comunicació) la provocació del sectari i intolerant Terry Jones, sinó que callem com a covards quan els integristes musulmans cremen bíblies a El Caire, a Gaza o a Pakistan, o quan les cremen -com va passar no fa gaire a Melbourne- després de pixar i escopir a sobre d'elles. Per què quan això passa els polítics, les institucions i els mitjans de comunicació occidentals no ho denuncien? Per què en uns casos tant rebombori i en els altres cap?
Sovint presumim de la llibertat d'expressió que gaudim en el món occidental. Emparats per aquesta llibertat podem expressar la nostra opinió i criticar-ho pràcticament tot (tot menys la casa reial, compte). Fins i tot fer escarni i conya de Jesucrist i del Papa de Roma públicament. En el cas dels Estats Units la Constitució fins i tot empara que es pugui cremar la bandera del país i qualsevol altre símbol (la Bíblia i l'Alcorà inclosos), doncs la llibertat d'expressió no està limitada pel pensament de la majoria. Ara bé, si emparant-nos en aquesta llibertat d'expressió critiquem qualsevol cosa que pugui ofendre el món musulmà compte, doncs els nostres dies poden estar comptats. Sinó que li preguntin a en Rusdhie, que des de l'any 1989 viu amagat, o als responsables dels diaris de Dinamarca i Noruega que van publicar unes caricatures del profeta de l'Islam fa quatre o cinc anys, o a l'artista suec Lars Vilks per qui Al-Quaeda va oferir una recompensa de 100.000 dòlars a qui l'assassinés i 50.000 addicionals si a sobre el degollaven com un corder. El seu delicte: publicar altra caricatura de Mahoma en un diari suec.
Què en queda de la Il·lustració, Voltaire? Tant combatre el fanatisme religiós i la intolerància des de la llibertat de pensament i ja veus com seguim tres segles després.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)