Bon dos mil deu

Bon any any nou a tots!! Que la sort us acompanyi!!

Ja n'hi ha prou

El traspàs del servei de Rodalies a la Generalitat ja és un fet. Encara que s'ha pactat una transferència totalment light, la realitat és que a partir de l'u de gener de 2010 -és a dir, demà passat- el govern català podrà gestionar la flota de trens i les estacions (menys les de Sants, Passeig de Gràcia i França), fixar les tarifes i els horaris, millorar l'atenció al client, arreglar les avaries dels trens, regular el servei, resoldre les reclamacions dels viatgers i inspeccionar i sancionar les diferents infraccions que es puguin produir. L'operador del servei continuarà sent Renfe, però ara la regulació del mateix correrà a càrrec de la Generalitat, i per tant si alguna cosa no funciona o grinyola el responsable serà l'administració catalana i no la de l'estat central.

Com a usuari habitual d'aquest servei he de reconèixer que durant els darrers dos anys Renfe ha millorat moltes deficiències, sobretot pel que fa a la informació que es facilita als passatgers en cas d'incidències (cada cop menys freqüents). També ha millorat la comoditat dels usuaris amb la incorporació de molts trens nous, els Civia, i l'accesibilitat a moltes estacions. L'assignatura pendent, i aquí la Generalitat ha de demostrar de debò que la seva prioritat és la qualitat del servei i l'atenció al client, és solucionar d'una vegada per sempre l'incivisme que envolta a aquest servei. No serveix de res viatjar en trens més còmodes i nous i anar super ben informats durant tot el trajecte si el que s'esdevé a bord dels trens és més propi d'una república bananera que d'un país civilitzat d'Europa en ple segle XXI.

Espero que el nou gestor del servei, la Generalitat, posi fi a les múltiples situacions d'incivisme que a diari patim els usuaris del servei a l'interior dels trens i a les estacions. Que posi fi, en definitiva a la mala educació, la grolleria, la ordinariesa i la matusseria imperant. Ja n'hi ha prou de viatjar al costat de dotzenes de porcs i porques que posen els peus sobre els seients (fins i tot descalços) sense la més mínima consideració per la resta del passatge. Ja n'hi ha prou de viatjar al costat de llardosos que escupen per tot arreu (fins i tot he vist gent pixant als trens i a les andanes d'algunes estacions). Ja n'hi ha prou d'aguantar en tots els viatges a les romaneses de torn que demanen almoina i utilitzen nens petits i nadons (situació prohibida per llei) com a esquer llastimós. Ja n'hi ha prou de suportar als músics (músics??) que ens atabalen i ens ensordeixen cada dia i que no et deixen ni llegir tranquil el diari durant el trajecte. Ja n'hi ha prou de escoltar, sovint a crit pelat, les converses telefòniques (que no interessen a ningú) que un bon grapat de mal educats mantenen sense el més mínim mirament per la gent del seu voltant. Ja n'hi ha prou de veure com cada dia centenars de persones es colen davant dels teus nassos amb tota la impunitat del món i viatgen pel morro sense que ningú els hi digui res. Ja n'hi ha prou...

Em sap greu haver de fer comparacions, però és inevitable. No fa gaire vaig viatjar a Londres i vaig utilitzar els trens de rodalies en dues ocasions i el metro un munt de vegades. Allà no passa res de tot això que explicat. La gent no crida, pràcticament no parla pel mòbil (i si ho fa ho fa amb discreció), òbviament no escup ni es pixa, no veus a ningú cantant ni demanant almoina en els vagons, ningú posa els peus sobre els seients i ningú viatja de franc. Hi han revisors que comproven que tothom porta el bitllet i imposen la seva autoritat al tren (sense gaire dificultat, perquè la gent és força educada). També hi han altres agents del ferrocarril situats a totes les entrades de les andanes que no deixen que ningú es coli i que resolen els dubtes dels viatgers. En els trens de rodalia anglesos, a més, hi ha servei de catering: igual que als avions, un empleat passa amb un carret amb begudes i menjar. No cal dir que a ningú se li acut llençar cap resta de menjar, llauna o embolcall a cap altre lloc que no siguin les papereres. La gran diferència és que les companyies que operen a les rodalies londinenques són privades (allà el servei ferroviari està totalment liberalitzat) i vetllen perquè el negoci funcioni correctament, no es produeixin pèrdues i els viatgers quedin contents amb el servei. Igual que aquí, vaja...

També hi han altres diferències evidents. A casa nostra tenim trens més nous i més còmodes. També tenim unes estacions més modernes, tant les de rodalies com les del metro (les seves són més velles però estan més netes). Però una cosa és evident, estem a anys llum en qüestions d'educació i civisme. A veure si la Generalitat es posa les piles i tradueix en fets allò que predica. Volem més civisme al tren!!

L'any d'en Guardiola

Després de guanyar el sisè títol consecutiu de l'any el Barça ha desfermat tota mena d'elogis i lloances a la premsa nacional i internacional. La gesta de guanyar Copa, lliga, Champions, Supercopa d'Espanya i d'Europa i el mundial de clubs en un mateix any justifica això i molt més. El Barça ha fet història. Mai a la vida cap equip del món havia assolit una fita tan sonada. Una fita, un rècord, o com li vulgueu dir, molt difícil de repetir.

La premsa ha anomenat l'any del Barça de moltes maneres diferents. Llegint els diaris dels darrers dies, m'ha fet gràcia apuntar alguns dels adjectius que s'han emprat per definir-lo: perfecte, irrepetible, màgic, gloriós, 10, increïble, fantàstic, meravellós, inigualable, triomfal, insuperable, inabastable, impensable, immillorable, de somni, de cine, memorable, inenarrable... Tot sembla poc per definir tanta glòria acumulada. Segur que encara es podrien afegir més adjectius. Però a mi m'agradaria furgar una mica en el per què de l'èxit. I el per què, sota el meu punt de vista, no és altre que treball, feina ben feta, disciplina, constància, humilitat, respecte pels rivals i, per sobre de tot, la forma de fer d'en Pep Guardiola, un paio metòdic i treballador que coneix "la casa" a la perfecció i que ha sabut dirigir amb mà de ferro i amb molta psicologia a un ramat de grans jugadors.

En Guardiola, conscient de la transcendència del moment, va dir als jugadors abans de jugar la final de Dubai que si la guanyaven serien eterns. Un cop guanyada, l'entrenador se'n va adonar que ell també havia tocat el cel, que també seria etern. Els seus plors damunt la gespa de l'estadi un cop aconseguida la sisena copa de l'any ho expliquen tot: ell és el cor i l'ànima d'aquest equip. Ell ha evitat la decadència d'un projecte, ha construït un megaequip i ha fet grans a uns jugadors que, ara sí, per sempre més, seran eterns. Així doncs, si realment volem ser justos, hem dir que l'any del Barça ha sigut, de fet, l'any d'en Guardiola.

El puto amo

Joaquin Sabina no deixa mai indiferent. I ahir no va ser una excepció. Presentava a Barcelona el seu darrer disc, Vinagre y rosas, en el marc d'una nova gira que acaba d'encetar i que el portarà d'escenari en escenari per tota Espanya i bona part d'Amèrica llatina. Amb la seva veu trencada pels abusos i arrugada de tant cantar i cantar, Sabina va desplegar al Palau Sant Jordi tota la seva màgia i encant. És el puto amo, repetia el meu fill gran -un incondicional d'aquest pirata de la cançó- durant l'actuació. I no li manca raó. Sabina sap ballar com ningú amb les emocions dels seus seguidors. El seu repertori és tan sòlid i immens que tant fa que interpreti un rock&roll, un bolero o una ranxera. Arriba al cor del públic d'immediat.

Sobre el paper ahir ho tenia difícil. El nou disc fa molt poc que ha sortit a la venda i moltes cançons encara són unes autèntiques desconegudes. Però res de tot això va ser un impediment per ficar-se el públic a la butxaca en un tres i no res. El xou va arrencar amb diverses peces del nou àlbum com Tiramisú de limón, Embustera, Viudita de Clicquot i Cristales de Bohemia. A partir d'aquest punt Sabina va començar a barrejar les noves cançons amb grans clàssics del seu repertori com Medias negras, Y sin embargo, Nos sobran los motivos, Peces de ciudad, Princesa o Calle melancolía, que van provocar el deliri d'un públic entregat que omplia el Sant Jordi a vessar.

Dues hores y mitja sobre l'escenari acompanyat dels seus fidels Pancho Varona i Antonio García de Diego (i altres músics que no recordo el nom) donen molt de si. O poc. Segons com es miri, perquè vaig trobar a faltar tantes i tantes cançons que haurien calgut tres hores més de concert per sortir totalment satisfet. Però la veu aspra del puto amo arriba fins on arriba i ens vam haver de conformar amb el que ens va oferir. La freda nit a la muntanya de Montjuïc (a l'exterior del Palau el termòmetre marcava tres graus) la va escalfar el gran Joaquin amb les seves cançons i amb algunes sorpreses inesperades.

Així, mentre alternava clàssics de sempre com Por el bulevar de los sueños rotos o Una canción para la Magdalena amb nous temes com Crisis, Parte meteorológico o Virgen de la Amargura de sobte va irrompre sobre l'escenari el seu cosí, el Nano, per interpretar a dues veus Contigo. La resposta del públic va ser ensordidora. El Palau tremolava amb Joan Manuel Serrat i Joaquin Sabina cantant sobre l'escenari, o fent veure que ho feien, enmig de tant aplaudiment i ovació. La sorpresa va ser majúscula. Però aquí no va acabar la cosa. Marxa Serrat i comença a sonar 19 días y 500 noches. I nova sorpresa. Els Estopa comencen a cantar-la amb l'amfitrió desplegant energia i ganes d'agradar. Nova ovació i tothom estabornit.

Després de tanta emoció Sabina va intentar cloure l'actuació en va. El públic volia més teca. Dues vegades va marxar i dues vegades va haver de tornar a l'escenari per acabar el concert. I ho feu en plan apoteòsic. La del pirata cojo i Pastillas para no soñar van marcar el punt i final. La pròxima cita de Sabina amb Barcelona ja té data, el 16 de setembre de l'any vinent en el mateix escenari.

Malamadre

És impossible veure la pel·lícula Celda 211 i no sentir-te atrapat des del primer moment per Malamadre, el personatge que interpreta magistralment Luis Tosar. Quin tros d'actor. Veure'l en la pell de Malamadre dóna credibilitat a tot el que passa a dins d'aquella presó. És un personatge amb el qual t'identifiques -i això que és el dolent de la peli- de principi a fi. Les emocions i sentiments que transmet són autèntics, insuperables. Malamadre és un monstre carismàtic, brutal, però amb un codi de valors que l'humanitza i ennobleix.

A Tosar l'acompanyen tota una colla de "dolents" secundaris que no té desperdici i que també carreguen de versemblança el film: Carlos Bardem (Apache), Manuel Morón (Almansa), Luis Zahera (Releches), Vicente Romero (Tachuela), Fernando Soto (Armando)... Paradoxalment, l'únic que desentona, l'únic que no transmet la credibilitat necessària és Alberto Ammann, que interpreta al funcionari de presons que enganya als convictes i es fa passar per un d'ells enmig d'un motí carcerari. Definitivament, Ammann no està a l'alçada del segon personatge important del film, i això es nota sobretot en les escenes on comparteix protagonisme amb Tosar, que fa un dels papers de la seva vida. Si el recordeu a Los lunes al sol o a Te doy mis ojos, on borda els seus personatges, penseu que a Celda 211 està portentós. Si no li donen el proper Goya a la millor interpretació masculina de l'any segurament s'estarà cometent una gran injustícia.

Que s'en vagin "al carajo"

Una agència de comunicació catalana felicita aquest Nadal d'una forma molt especial: recapta diners per enviar "al carajo" a Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. Darrere aquesta felicitació, diguem-ne irreverent, s'amaga una acció solidaria molt original. L'objectiu és recaptar diners per enviar als dos polítics esmentats a passar les vacances de Nadal a la regió salvatge d'El Carajo, en la Vall del Cauca, Colombia, a uns 8.150 quilòmetres de distància. És a dir, lluny, ben lluny. Pot-ser així aconsegueixin relaxar-se, higienitzar llurs cervells i encetar l'any nou amb noves i renovades idees que no pertorbin en excés la moral i la butxaca dels ciutadans.
Tothom que vulgui enviar al carall a aquest dos personatges pot fer la seva aportació econòmica (la quantitat és cosa de cadascú) en el site que l'agència ha habilitat a tal efecte (http://zapateroyrajoyaelcarajo.com). Amb els diners recaptats es compraran dos bitllets d'avió perquè Zapatero i Rajoy es desplacin fins El Carajo per passar les festes nadalenques. Si finalment renuncien a aquestes vacances pagades pels contribuents espanyols, els diners recaptats es destinaran a l'ONG Niños de Papel, que defensa els drets dels nens colombians que es troben vivint al carrer enmig de la misèria per culpa de la pobresa, la violència, les drogues o les guerrilles. Una bona idea, sens dubte.

Carreró sense sortida

L'escriptor Javier Cercas -autor, entre d'altres, de Soldados de Salamina y Anatomía de un instante- declarava fa uns dies en el decurs d'una trobada amb l'expresident Jordi Pujol i un grup de periodistes que el Tribunal Constitucional (TC) hauria d'inhibir-se en el cas del recurs contra l'Estatut que va plantejar el PP, ja que hem arribat a un punt on han entrat en conflicte la democràcia i la llei i això és molt greu, ja que ens pot portar cap a un carreró sense sortida.

No li falta raó a aquest magnífic escriptor, ja que si el TC (un tribunal totalment polititzat i desprestigiat) tomba l'Estatut o el retalla en els seus aspectes més essencials, mai res tornarà a ser igual a nivell polític i social entre Catalunya i Espanya. Les conseqüències poden ser nefastes. La trencadissa pot ser descomunal. Cal recordar que el nou Estatut fou aprovat per majoria en el Parlament de Catalunya, i posteriorment pel Congrés dels Diputats (ja que és una llei orgànica de l'Estat) i pel Senat. A més va ser ratificat pel poble català en un referèndum vinculant. El TC pot anar contra tot això? Es pot passar per l'entrecuix la voluntat de tres càmeres legislatives escollides democràticament i del poble que va dir sí sense ambages a la nova llei? Què passarà el dia que els legisladors decideixin canviar la Constitució? El TC també haurà de fallar si estan capacitats per fer-ho?

En mig de tot aquest ambient enrarit -que ha propiciat, no ho oblidem, el PP-, dotze diaris catalans publiquen avui un editorial conjunt en defensa de Catalunya i de la seva dignitat. Aquesta decisió sense precedents de la premsa catalana és una resposta valenta a tots aquells que des de la misèria intel·lectual i partidista volen canviar el futur d'un país i una societat que ha decidit lliure i democràticament cap on vol anar. Els diaris que publiquen l'editorial són La Vanguardia, El Periódico, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa. L'editorial és aquesta:

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.

L’expectació és alta

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Evolució

Premi vergonyós

La cadena SER s'ha begut l'enteniment. Acabo de llegir que enguany li han concedit un premi Ondas a Jorge Javier Vázquez pel seu programa Sálvame, de Tele 5. El mèrits contrets per aquest personatge -un dels reis de la tele-escombreria- són, segons criteri del jurat "haver renovat amb brillantor un gènere controvertit". Quins nassos, déu meu!! Com ha degenerat tot. Fa uns dies explicava que els Nobel s'han devaluat després de la patinada dels suecs amb l'Obama, però això dels Ondas ja es passa de mida.

Ara resulta que el tal Vázquez -que es va fer famós amb el vergonyós Tomate- representa a la televisió de qualitat. Com és possible que els Ondas reconeguin un gènere que no té cap respecte pels espectadors, que degrada i humilia als pobres desgraciats i desgraciades que surten en pantalla a explicar les seves misèries per quatre miserables xavos. No ho entenc, de veritat. El premiat, lògicament, ja es defensa de les crítiques: “No hago telebasura, sino neorrealismo televisivo”, he llegit que explica, tot cofoi, aquest neopresentador.

Tinc entès que els premis s'entreguen el proper 4 de novembre en una gala retransmesa per Cuatro, la tele de Prisa, que també controla la cadena SER. Gemma Nierga i Carles Francino, dos periodistes de referència de la casa, faran de mestres de cerimònia. M'agradarà veure quina cara fan quan li entreguin el premi a en JJ. És per no perdre-s'ho. També caldrà veure si hi ha algun valent o valenta que no va a recollir el seu premi com a mesura de protesta. Temps al temps...

També m'agradaria escoltar què en pensen ara, després d'aquesta baixada dels Ondas a l'infern, els grans professionals de la ràdio i la televisió d'aquest país. Gent com Iñaki Gabilondo, Luis del Olmo, Jesús Hermida, Carlos Herrera, la mateixa Nierga, Júlia Otero, Andreu Buenafuente, Antoni Bassas i tants i tants altres que en determinats moments de la seva trajectòria professional han rebut un Ondas per la feina ben feta i de qualitat. En un llibre que tinc a casa que recull la història d'aquests premis entre 1954 i 2003, algunes d'aquestes vaques sagrades de la comunicació -els mateixos que ara no aixequen cap veu crítica contra el premi a Vázquez- deien el següent sobre els Ondas:

Josep Cuní: "Me seduce más que los premios oficiales. Es una satisfacción muy íntima: te lo dan los profesionales" / Jesús Hermida: "Hay premios y premios. Los verdaderos premios son los Ondas" / Olga Viza: "Fue el momento de mayor alegría de mi vida profesional. Una inyección de energía" / Concha García Campoy: "Este es el premio que deseamos tener. Además, te lo dan tus compañeros; es muy interesante profesionalmente". Encara deuen pensar el mateix? Comparar la seva feina i els seus mèrits professionals amb els del tomatero neorrealista no els hi deu produir una certa repugnància? Que parlin, que parlin. Els volem escoltar.

Elles ploren més

Ha calgut un estudi científic rigorós per demostrar allò que la immensa majoria ja sabíem: les dones ploren més que els homes. Ho acaba de publicar la revista alemanya especialitzada en temes ofatalmològics Der Ophthalmologe. Segons aquest estudi les dones ploren unes 64 vegades l'any, quatre vegades més que les homes, que ho fan al voltant de 17. A més, quan les dones ploren també s'hi estan més estona, uns sis minuts de mitjana, mentre que els homes no passen de quatre.

Els motius que porten a dones i homes fins la plorera també és diferent. Les femelles, sempre segons aquest estudi, ploren habitualment perquè creuen que tenen massa defectes o perquè es troben davant de situacions difícils de superar. Els mascles, en canvi, deixen anar la llagrimeta per motius de compassió o quan la pròpia relació sentimental acaba en fracàs. Sigui com sigui, el que queda clar (també ho sospitàvem) és que els efectes de les llàgrimes de les dones són més dramàtics i commovedors.

Tant estudiar als i les ploramiques alemanys/yes per a res, perquè de les causes profundes del plor, del plor emocional, res de res. Explicar el plor que causa el dolor és relativament fàcil (una mort, una separació, un accident, una tragèdia). Però en canvi continua sent un enigma perquè afloren les llàgrimes quan es casa el fill o la filla, que teòricament hauria de ser un motiu d'alegria. O perquè plora la gent per amor, per exemple. O quins factors indueixen al plor després d'un èxit (esportiu, posem per cas) o d'una gran alegria (després d'aprovar un examen, no de suspendre'l, jo ho he vist), o fins i tot (això si que no entenc) quan sona l'himne nacional d'algun país. Això és un misteri que cap oftalmòleg aconseguirà esbrinar.