Let it Bleed (Essencials 1)

Let it Bleed, de The Rolling Stones, és un disc rodó, sense fissures, sense arestes. Un disc imprescindible en qualsevol discoteca dels amants del rock, el blues i el country. Sota el meu punt de vista, el millor del grup britànic, sens cap mena de dubte. Aquí no trobareu cap dels èxits espaterrants de la banda. L'èxit és el disc en si mateix, en la seva globalitat, on totes les peces encaixen harmònicament, sense daltabaixos.

Let it Bleed (Deixa'l sagnar) és un disc intimista, de pocs decibels. Més apropiat per escoltar en sala petita que en un gran estadi. Per tant, molt allunyat del concepte de les gires mastodontiques que practiquen Jagger, Richards & Cia des de fa diverses dècades. El 1969, data de publicació del disc, ja feia temps feien gires però encara no s'havien embarcat en la voragine d'omplir estadis al preu que sigui. 

És un disc fosc, obscur, amb cançons dures que parlen de guerra, d'assassinats, de substàncies psicotròpiques i del mateix estil de vida decadent que practicaven els membres de la banda (uns més que altres, és clar). És un disc que no deixa indiferent. En una època en que cantar a l'amor i a la revolució floral hippie triomfava a totes les cantonades, els Stones donen un  cop de puny sobre la taula i ens presenten un disc carregat de mala llet. 

Totes les cançons són antològiques, inclosa la versió del Love in Vain d'en Robert Johson, però si n'hem de destacar alguna brillen amb llum pròpia Gimmie Shelter, Midnight Rambler i You Can't Always Get What You Want. Tres obres mestres que, com l'àlbum en el seu conjunt han resistit molt, però que molt bé, el pas del temps.

Segons els entesos Let it Bleed forma part del pòquer d'asos del grup juntament amb Beggars Banquet, Sticky Fingers i Exile on Main St. Jo n'afegiria dos més, Steel Wheels i l'acústic Stripped. Qüestió de gustos, és clar. 

Tornant a Let it Bleed, dos apunts més. En aquest disc es va incorporar un nou guitarrista, Mick Taylor (només intervé en dos temes, Live With Me i Country Honk), que substitueix al malaguanyat Brian Jones, despatxat del grup mesos abans, tot i que encara col·labora a You Got to Silver i Midnight Rambler. També fou el darrer disc editat per Decca Records, la seva primera discogràfica.

Fitxa:
Cara A: Gimmie Shelter, Love in Vain, Country Honk, Live Whit Me, Let it Bleed
Cara B: Midnight Rambler, You Got the Silver, Monkey Man, You Can't Always Get What You Want
Musics: Mick Jagger, Keith Richards, Charlie Watts, Bill Wyman, Mick Taylor, Bryan Jones
Col·laboracions especials: Mary Clayton, Jimmy Miller, Nicky Hopking, Ry Cooder, Nanette Newman, Byron Berline, Leon Russell, Bobby Keys, Ian Stewart, Al Kooper, Rocky Dijon, The London Bach Choir.
Producció: Jimmy Miller
Enginyer de so: Glyn Johns
Portada: Robert Brownjohn

El que passa, convé (o com Pujol ha liquidat per sempre la Transició)

El que passa, convé. Lo que sucede, conviene. 

Aquesta frase curta, extreta del llibre El càtar imperfecte, explica sense embuts el que està passant en aquest país des que Jordi Pujol va confessar que amaga uns quants milions d'euros en paradisos fiscals des de fa més de trenta anys. I el que està passant, entre moltes altres coses, és que amb aquesta confessió el país tanca definitivament un període clau de la seva història, la Transició. Sí, la Transició, que contrariament al que molts pensen (ingènuament) encara continuava viva, molt viva, entre nosaltres. Si més no, els seus efectes.

Els artífex del consens...

Al país li convé el que està passant. A tots ens convé el que està passant. Convé tancar aquest període de pornografia política d'una vegada per totes. Encara li haurem de donar les gràcies a l'ex molt honorable per aquest darrer servei al país. Conyes a banda, el cert és que la visió idíl·lica que sempre ens han venut de la Transició mai s'ha ajustat a la realitat. 

Darrere del famós consens de la Transició hi ha quelcom més. Hi ha corrupció a cabassos, política i econòmica. Amb l'argument que calia construir un país modern i europeu i edificar un futur en pau, els partits van pactar no passar comptes amb el passat, no restituir la legalitat de la República, assumir un cap d'Estat nomenat pel dictador i no emprenyar a les elits econòmiques, empresarials i funcionarials del règim franquista. L'operació, com explicava fa uns dies l'Albert Sáez a El Periódico en un magnífic article, es va arrodonir creant "un mètode de finançament dels partits polítics que evités la sensació que la democràcia era més cara que la dictadura".

'De aquellos barros, estos lodos'. El resultat de tot plegat el coneix tothom: continuen manant els de sempre (les elits, la casta), la corrupció s'ha generalizat (els partits acumulen centenars de casos, que afecten fins i tot a la família reial) i la democràcia de senyoreta Pepis que tenim està més amenaçada i afeblida que mai. La Transició ha generat corrupció i immobilisme i molta frustració entre les noves generacions, que cerquen en moviments com Podemos o el sobiranisme català noves formes d'expressió i participació política.

Pel que fa a la vessant pacífica d'aquest període tan sacralitzat, perdoneu-me el sarcasme: ningú no recorda ja els centenars d'assassinats comesos per ETA, els GRAPO o els GAL, entre d'altres? Au, vinga.

L'escàndol Pujol ha liquidat la Transició d'una patacada al ventre. Per sempre. Ja era hora. Qui ho havia de dir. Gràcies, president.

En el món islàmic habiten els nous bàrbars

Lúcid, molt lúcid, aquest article de l'Enric González. El subscric completament.

Enric González / Los nuevos bárbaros
(Jot Down / Agost 2014)

James Foley

Las imágenes del asesinato de James Foley, uno de esos periodistas que dignifican el oficio y, según quienes le conocían, una de esas personas que dignifican la especie, son repugnantes. También asquea el jolgorio con que se difunden por la red. No creo, sin embargo, que convenga evitar su visión, porque contienen un elemento informativo relevante. Se trata del discurso del asesino, parte del cual Foley fue forzado a recitar. Ya saben, la culpa de todo es de Estados Unidos y de Occidente en general, de las agresiones imperialistas, de la arrogancia de los infieles, etcétera. Es bueno recordar lo que dicen los sociópatas del Califato y compararlo con un cierto discurso, frecuente entre la izquierda europea, en el que aparecen argumentos similares. Se trata de un discurso tan obtuso e impresentable como el del sociópata británico que decapitó a Foley.

Seamos claros: en el mundo islámico habitan los nuevos bárbaros. La gran mayoría de los musulmanes son gente pacífica y más o menos razonable, como lo eran la mayoría de las tribus bárbaras que se acumulaban junto a las fronteras del Imperio romano y se adentraban poco a poco en él, sin especiales problemas de convivencia. El colapso de Roma y del imperio de occidente no se debió a una voluntad específica de invadir y destruir por parte de esas tribus, que en cualquier caso se regían por valores incompatibles con la civilización romana (igual que ocurre ahora con el islam y los valores de libertad y representación democrática), sino a las guerras internas de los bárbaros. El empuje de nuevos grupos procedentes de Asia provocó el caos más allá del limes y ese caos se derramó sobre una Roma decadente, dispuesta a pactar lo que fuera porque se sentía incapaz de defenderse.

La situación, ahora, no es muy distinta. El islam sufre una compleja y violentísima guerra interna, cuyo eje más visible, pero no único, es el enfrentamiento entre el sunismo, tradicionalmente dominante, y el chiísmo, revitalizado desde la revolución islámica iraní de 1979. Esa fue la única revolución del siglo XX, como subrayaba el historiador Eric Hobsbawm, que no se remitió ni de lejos a los valores de la Ilustración, la razón y las libertades, sino todo lo contrario. El chiísmo ha desarrollado grupos fanáticos como los Guardianes de la Revolución en Irán o Hezbolá en Líbano; del sunismo están surgiendo aberraciones cada vez más estrambóticas, desde Al Qaeda al Estado Islámico.

Estados Unidos y sus aliados, lo que llamamos Occidente, han cometido gravísimos errores y agresiones intolerables. Por supuesto. Francia y Gran Bretaña se repartieron sin escrúpulos las ruinas del imperio otomano (1916) y sometieron de mala manera a las poblaciones locales; Washington aupó a la atroz dinastía wahabista de los Saud (1932) a cambio de explotaciones petrolíferas; la CIA acabó con Mohamed Mossadegh (1967) y destruyó las expectativas de un Irán libre; Jimmy Carter y Ronald Reagan armaron y financiaron a los muyahidines en Afganistán desde 1979; George W. Bush organizó dos invasiones, la de Afganistán (2001) y la de Irak (2003), extremadamente cruentas en lo militar y fallidas en lo político. Existen muchos más ejemplos. Pero debemos ser conscientes de que el problema musulmán viene de muy lejos y es musulmán, no occidental. El islam ha sido incapaz de confrontarse con la modernidad y en su expresión más contemporánea, la que arranca con la descolonización, ha rebotado sin cesar entre las dictaduras nacionalistas y las llamaradas hiperreligiosas. La clave está ahí.

Existen países musulmanes no estrictamente calamitosos, como Indonesia o Marruecos. El panorama global sí lo es. La llamada primavera árabe, un proceso antiautoritario rápidamente sofocado (aunque no extinguido) por las tensiones de fondo, demostró que son pocos los que reclaman libertades. Por debajo del macroconflicto histórico, la guerra entre suníes y chiíes por el dominio geoestratégico y religioso, hierven casi todos los problemas concebibles: la citada e interminable pugna entre militares e islamistas, una corrupción prodigiosa, una evidente incapacidad para alcanzar un aceptable desarrollo económico, una natalidad desbocada y, muy al fondo, el empecinamiento en mirar al pasado y no extraer de él más que recuerdos de humillaciones, reales o inventadas, que exigen venganza. La crueldad casi caricaturesca de las bandas ultrayihadistas (el gran Jon Lee Anderson las compara, en un muy recomendable artículo publicado en The New Yorker, con Los Zetas del narcotráfico mexicano) se ha convertido en un lenguaje, un mensaje y un programa político. Más allá de los degüellos, decapitaciones, crucifixiones y torturas diversas no hay nada más que ensoñaciones de un pasado remoto, frustración, estupidez y furia en estado puro.

No vale la explicación de que las sociedades violentas, como las árabes, generan violencia. Hasta una cuarta parte de los efectivos del Estado Islámico, unos dos mil o tres mil, proceden de Europa. De Londres, de Madrid, de París, de Milán, de Barcelona. De ciudades abiertas y tolerantes. Tampoco vale esgrimir la tragedia palestina: esa tragedia es real, muy real, pero los países árabes no son menos despiadados que Israel cuando se trata de los palestinos. Israel se ha convertido en una coartada cómoda para justificar un inmenso fracaso colectivo.

El hundimiento de las sociedades musulmanas es rápido y generalizado. Siria, Libia, Sudán, Irak, Egipto, son en la práctica estados fallidos, como Afganistán. Pakistán representa el peor peligro de crisis nuclear. Los países más ricos, los que disponen de tesoros fabulosos gracias al petróleo, hacen lo posible por empeorar las cosas exportando fanatismo (caso del wahabismo saudí) o financiando a los fanáticos (Catar ha sustituido a Siria como patrón de Hamás y respalda de forma encubierta a los sociópatas del Califato). La frustración acumulada por los nuevos bárbaros lleva tiempo derramándose sobre Europa y, en menor medida, sobre Estados Unidos. Es el gran problema contemporáneo y conviene encararlo con lucidez y sin gilipolleces bondadosas.

No, el responsable de los atentados del 11-M no fue Aznar por sumarse a la invasión de Irak: fueron los yihadistas. No, los estadounidenses no se buscaron los atentados del 11-S: fueron los yihadistas. Si esa minoría fanática e hiperactiva, que dura ya bastantes generaciones y acumula rabia y locura, no es derrotada y suprimida, el caos musulmán se desplomará definitivamente sobre el planeta. La tolerancia con otras culturas carece de sentido cuando hablamos de teocracias delirantes, déspotas grotescos, opresión y miseria. La represión sanguinaria de El Assad, la brutalidad de Al-Sisi, el sectarismo de los Hermanos Musulmanes, el fundamentalismo saudí, la diplomacia criminal de Catar y la locura asesina del Estado Islámico son lados distintos de una misma figura geométrica. Esta es una guerra por la civilización. El tipo de guerra que perdió Roma.

El moment dels carronyaires

Després de constatar que Pujol també té un costat fosc, com tothom (qui n'estigui lliure, que llanci la primera pedra), alguns ja comencen a separar el gra de la palla... La decepció, la ràbia i la indignació que causa el seu afer amb els diners ocultats en paradisos fiscals durant més de trenta anys no pot enterrar de sobte, com alguns pretenen, la seva obra de govern ni la seva dimensió intel·lectual.

Després d'immolar-se públicament, avui, apuntar-se al linxament del personatge és el més fàcil. Intentar desacreditar tot el que ha fet, també. Utilitzar aquest escàndol per torpedinar el moviment sobiranista, més encara (només cal escoltar a il·lustres representants del partit dels sobres, que mentre els 'seus' entren a la presó donen lliçons de moral i ètica política).

Com diu en Marçal Sintes en aquest encertat article, és el moment dels carronyaires i no s'hi pot fer res. Caldrà esperar el judici de la història. De moment, que Pujol respongui davant dels tribunals dels seus actes. Ara sí que toca.

Marçal Sintes (El Periódico, 5 d'agost de 2014):

Semprún, Pujol, García Márquez

Una vegada em vaig creuar amb Jorge Semprún al carrer de Pelai de Barcelona. Em vaig quedar, com se sol dir, glaçat. Paralitzat. Tant, que no vaig ser capaç de dir-li res. Ell avançava sol, lentament, mentre jo restava allà, a la vorera, palplantat. No vaig obrir boca i això que li hauria pogut dir moltíssimes de coses. Dels seus llibres, de la seva atzarosa vida, de la profunda admiració que sentia, i sento, per la seva obra i per ell... Però l'emoció, ja dic, em va vèncer. Des de la universitat vaig fer esforços per convidar-lo a venir a Barcelona, però va ser inútil. Quan semblava que el viatge era possible, ell va emmalaltir, va ser ingressat i ja no va refer-se.

No sóc gens aficionat, ni gens partidari, d'idolatrar ningú. Entre d'altres coses, perquè en la majoria de casos, que algú sigui un gran escriptor, un gran pintor, un gran metge o fins i tot una persona entregada a la solidaritat i a ajudar el proïsme no garanteix que sigui una bona persona. O que no tingui flancs, tombants, desagradables o definitivament condemnables. Si no vols tenir disgustos, el meu consell és que evitis conèixer gaire a fons el teu cantant preferit.

Tanmateix, en el cas de Semprún em va saber greu haver deixat passar l'ocasió d'adreçar-m'hi, de conversar amb ell encara que fos breument. Suposo que es deu al fet que la meva admiració no era només literària en el sentit estricte. Sinó també ètica, és a dir, que anava -va- més enllà dels seus llibres i conferències. No sé ben bé com expressar-ho o definir-ho, però la meva admiració era -és- integral: per l'intel·lectual i per la persona (fins i tot pel ministre).

Entenc perfectament que a molta gent el tèrbol episodi dels diners a l'estranger de la família Pujol li hagi causat un estupor total i una aguda tristesa. Desolació. Pujol ha estat, al meu entendre, un dels grans polítics catalans i europeus de les darreres dècades. El seu compromís, gairebé obsessió, amb Catalunya i la causa dels catalans resulta indubtable. És, a més, un intel·lectual notable, d'una gran potència de pensament, afavorida per la seva insondable memòria. Jo mateix l'admiro, a desgrat de no compartir alguns dels seus punts de vista, i que la nostra sensibilitat en diverses qüestions no és la mateixa. De Pujol, dels seus discursos, dels seus escrits, de la seva acció de govern, de la seva conversa, n'he après moltes coses, moltíssimes, i li estic agraït per això.

És evident que en el tema dels diners -en com els va gestionar, o, pel que sembla, no els va gestionar- l'expresident s'ha equivocat immensament i incomprensiblement, almenys a ulls dels que ens ho mirem des de fora del seu cercle íntim i familiar. No seria estrany, a més, que del que ha succeït en coneguem avui només la punta de l'iceberg, i que l'afer es compliqui de manera infernal. El que crec que és just en aquesta qüestió és que Pujol -i qui sigui a més d'ell - respongui dels seus actes. Davant Hisenda, davant la justícia, davant el partit que va fundar i davant la gent del carrer. Són les regles del joc. I en política, i més en la política d'avui, les regles del joc són especialment dures, gairebé cruels.

Aquesta crueltat s'encarregaran de confirmar-la aquells que provaran de linxar Pujol i cobrir de porqueria tot el que ha dut a terme al llarg de la seva vida, que és molt. De fet, alguns ja han començat puntualment a treballar amb aquest objectiu. Per descomptat, veurem també l'afany de molts per, utilitzant l'escàndol, provar de desacreditar el catalanisme o trencar l'espinada del sobiranisme popular. És el moment dels carronyaires. És així i no s'hi pot fer gran cosa.

Però també crec, vull creure, que les coses, amb el temps, s'acabaran situant en el terreny de la raonabilitat i l'equilibri. Per dir-ho clar: la historia considerarà Pujol un gran polític, un bon governant i un gran intel·lectual. Malgrat els que s'esforcen i s'esforçaran a impedir-ho, al final el gra i la palla es destriaran.

Ha passat així infinitat de vegades. Em ve al cap, per exemple, els honors que Barcelona està rendint a l'escriptor Gabriel García Márquez -medalla d'Or de la Ciutat, i un carrer i una biblioteca es veu que duran el seu nom. El colombià rep tota classe de lloances a la seva literatura, barrejades amb recordatoris un xic provincians dels seus anys barcelonins. I em sembla bé, a pesar que Gabo, com tothom sap, va legitimar sense descans el règim de Fidel Castro i va acceptar totes i cadascuna de les prebendes, regals i homenatges que el dictador li va brindar. Això no treu, de cap manera, que García Márquez sigui un escriptor excel·lent, tot i que, almenys per a mi, molt diferent de Semprún.

L'ombra de Guardiola és allargada

Pep Guardiola ha estat l'autèntic guanyador dels dos darrers mundials de futbol que organitza (?) la FIFA. Sí, heu llegit bé. El 2010, a Sud-Àfrica, va guanyar Espanya amb un combinat d'excepció que jugava al més pur estil Barça i que tenia com a base vuit jugadors blaugranes entrenats per Guardiola: Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro, Villa i Valdés. Tots aquests jugadors, excepte Valdés, van disputar la final i un d'ells, Iniesta, va marcar el gol que va col·locar la primera estrela a l'escut de la roja.

El 2014, a Brasil, ha esdevingut una situació molt semblant, calcada diria jo. Alemanya ha guanyat el mundial amb un estil de joc que recorda moltíssim el que practica el Bayern i que li ha fet guanyar quatre títols aquesta temporada. Sabeu qui entrena aquest equip oi? I sabeu quina és la base d'aquesta selecció? Resposta fàcil també, set jugadors entrenats per en Pep: Neuer, Lahm, Boateng, Götze, Kroos, Müller i Schweinsteiger. Tots van jugar la final i Götze va marcar el gol que els hi va donar la victòria i el seu quart mundial.

Guardiola no ha dirigit cap d'aquestes dues seleccions, però com si ho hagués fet. El seu estil de joc va impregnar decissivament l'estil d'Espanya fa quatre anys i el d'Alemanya actualment. Definitivament Messi no guanyarà mai un mundial de futbol: hem jugo tot el que vulgueu a que Guardiola mai entrenarà un equip argentí.

Retrats en B&N / Hapiness is a warm gun

La metamorfosi, o com el PSOE s'ha esdevingut el PEM

Segons Joaquín Leguina, polític i intel·lectual socialista i primer president de la Comunitat de Madrid, Alfredo Pérez Rubalcaba és "una excavación arqueológica: lo más sorprendente está en el fondo". Ningú com Leguina (que mai o gairebé mai s'ha mossegat la llengua a l'hora de criticar als seus companys de viatge polític) podia filar tan prim per definir qui és (o en què s'ha convertit) el secretari general del PSOE.

Pérez Rubalcaba, representant genuí de la casta, acaba de comminar als seus diputats i senadors a cavar més fonda encara la tomba del socialisme espanyol. Cal votar sense dir ni piu la norma que es debatrà en les Corts sobre l'abdicació del Rei que ha d'aplanar el camí a la coronació de Felip VI com a nou rei d'Espanya. De res ha servit que diversos parlamentaris socialistes hagin reclamat llibertat de vot al·legant motius de consciència en aquest tema. Tots votaran el que digui don Alfredo, el capo de Ferraz, sense fissures. De res ha servit tampoc l'avís (i ja en porten uns quants) de l'electorat, que dóna l'esquena en massa al projecte socialista cada cop que passa per les urnes.

El partit de "los cien años de honradez" s'ha convertit en una caricatura de si mateix. Avui dia és el principal valedor de la monarquia i de tot el que representa, més inclús que el partit "dels sobres". Els socialistes, els grans defensors dels valors republicans (quina ironia), van arribar al poder l'any 1982 enarborant la bandera del canvi. D'aquell discurs il·lusionant que va enamorar a diversos milions d'espanyols ja no queda res. El PSOE actual és un partit vulgar, que practica polítiques de dretes allà on governa, que no li queda ni un rosegó d'ideologia i que li té més por que una pedregada al canvi.

Avui dia, canviar l'statu quo imperant, vol dir perdre privilegis. Cal, doncs, defensar l'immobilisme amb ungles i dents. Per això Pérez Rubalcaba defensa la successió dinàstica dels borbons sense posar-se vermell. Tant li fa trair les profundes arrels republicanes del seu partit. El més important és seguir xuclant la mamella del poder. Els socialistes saben que cal reformar la Constitució, la judicatura, el Tribunal Constitucional i moltes altres coses més. També saben que els ciutadans tenen dret a decidir: si volen monarquia o república o si volen separar-se de l'Estat espanyol. Saben perfectament tot això i més, fins i tot que cal donar més joc als ciutadans, als votants, no només cada quatre anys. Ho saben tot, però han renunciat definitivament a liderar qualsevol mena de canvi. Tenen por a perdre els seus privilegis. I el que no saben (tot i que hores d'ara ja ho deuen intuir) és que els acabaran perdent irremissiblement: els ciutadans els hi trauran tard o d'hora.

El PSOE (i el PSC també) van renunciar en el seu dia al marxisme. Després van renunciar a l'obrerisme i al socialisme (ara diuen que són socialdemòcrates, altra ironia) i han acabat abraçant la causa monàrquica amb fervor. Amb tanta renuncia han perdut la meitat de les sigles pel camí (on són la O i la S?) fins a patir una metamorfosi profunda. Crec que haurien de visitar amb urgència el registre de partits polítics del Ministeri de l'Interior i registrar-se novament, ara com a Partido Español Monárquico (PEM), que és el que més s'adiu amb la seva idiosincràsia actual. Quin final més trist.

Barcelona, capital de l'anarquia violenta

Si algú no hi posa remei Barcelona va camí de convertir-se en la capital europea de l'anarquia i el vandalisme. De moment, després del desallotjament de Can Vies, els radicals violents ja han aconseguit que la violència urbana ocupi un lloc de privilegi a l'agenda política i mediàtica. Portem tres dies que no es parla d'altra cosa i això és, precisament, el que volen els violents antisistema. Jo mateix he caigut en el seu parany, ja veieu, i aquí em teniu parlant d'uns individus que es dediquen a destrossar i cremar tot el que es troben per davant amb l'excusa de que l'ajuntament els han desallotjat (amb una ordre judicial) d'una casa que no era seva.

Foto: EFE

Emparant-se en la foscor de la nit, grups organitzats d'encaputxats amb roba fosca i passamuntanyes munten barricades, cremen contenidors, màquines excavadores i unitats mòbils de televisió, destrossen aparadors de bancs, tot el mobiliari urbà que troben al seu pas i amenacen als periodistes que gosen fer la seva feina en l'escenari de totes aquestes atrocitats. Què justifica tota aquesta violència? Sota el meu punt de vista res. Un desallotjament no justifica uns disturbis d'aquesta magnitud. I si les causes són més pregones, com alguns argumenten, tampoc. No és pot justificar la violència que practiquen aquests grups antisistema ni la que practiquen els grups feixistes ni cap altra, absolutament cap. La violència genera més violència i practicant-la es perd la raó. 

Per aquest motiu sobta que alguns grups polítics com ICV-EUiA, que va donar suport a la reforma urbanística de Can Vies quan governava a l'Ajuntament de Barcelona amb els socialistes, ara posin tot el focus en la crítica política a l'actuació de la policia per desmesurada i, en canvi, no condemnin sense embuts l'actuació d'aquests okupes radicals. Que ho facin les CUP d'en David Fernández no sobta a ningú, però que ho faci en Joan Herrera sí, doncs a més de ser còmplice del desallotjament de Can Vies, el seu partit va instaurar la versió més dura i repressora que es recorda en democràcia dels Mossos d'Esquadra sota les ordres del conseller Joan Saura. No condemnar enèrgicament l'actuació dels antisistema és donar munició gratuïta al ministre de l'Interior Jorge Fernández que, com hom sap, prepara una llei mordassa per evitar que la gent es manifesti amb la llibertat que ho ha fet fins ara.

Els grups anarquistes radicals que operen a Barcelona (ciutat de gran tradició llibertària) estan molt ben organitzats i saben molt bé el que es fan. Han crescut a l'ombra del bonisme ingenu i ben intencionat d'uns partits que sempre han pensat que tenien un graner de vots en cada espai o casa okupada de la ciutat. En nom d'un fals progressisme s'han tolerat actuacions i situacions inversemblants que han envalentit als més violents. Els individus que formen part d'aquests grups són els mateixos que rebenten les celebracions pels triomfs del Barça i les manifestacions d'estudiants i treballadors. I també són els mateixos que fa tres anys van dinamitar el moviment dels indignats actuant de forma violenta contra un grup de diputats quan intentaven accedir al Parlament pel parc de la Ciutadella. La seva actuació va contra les regles de l'estat de dret que entre tots hem embastat i és, a més, un xantatge a la ciutadania. 

Que ara determinats polítics vulguin treure profit de la situació és vergonyós i menyspreable però dissortadament previsible. El que ja no acabo d'entendre és que dins el gremi periodístic i especialment en el ram dels tertulians encara hi hagi gent que no condemni de soca-rel la violència. Són molts pocs els que ho fan amb convicció. Durant aquests darrers dies he vist i escoltat diverses tertúlies a diferents ràdios i televisions on s'ha abordat el tema i em quedo estorat. Els mateixos que sempre condemnen sense reserves la violència dels feixistes i no entren a analitzar què la genera, intenten justificar la violència de l'anarquia antisistema amb tota mena d'arguments: les desigualtats, la pobresa, la manca de feina, els desnonaments, un futur incert, etc, etc...

Evidentment tot això genera una gran tensió social i molta angunia en les persones, però curiosament els principals afectats per aquests greuges i desgràcies normalment manifesten el seu malestar de forma pacífica. Res a veure a com actuen els radicals violents que aquests dies han destrossat el barri de Sants i tenen atemorits a un gran nombre de veïns. Tots aquests factors que he esmentat estan provocant una gran fractura social en molts llocs i tothom, començant pels polítics i també la societat civil organitzada, ha de lluitar i treballar per cercar solucions que no passen, precisament, per organitzar una guerrilla urbana cada vespre.

Ara només falta que algú aprofiti aquesta espiral de violència antisistema per dir que tot plegat succeïx a causa de la situació de tensió irrespirable que viu Catalunya per culpa del procés sobiranista. No m'estranyaria gens.

Europees en clau sobiranista

Font: TV3

Els resultats de les eleccions al Parlament Europeu d'aquest diumenge han aclarit bastant el panorama sobre el que està passant a Catalunya a nivell polític. ERC (+412.936), CiU (+106.908) i ICV (+138.799), les tres formacions polítiques que juntament amb les CUP defensen el dret a decidir i el referèndum del 9 de novembre, han sumat 658.643 vots més que a les Europees del 2009. Els dos grans partits que refusen el procés sobiranista, PP (-108.656) i PSC-PSOE (-350.349), han perdut entre tots dos 459.005 vots. No cal ser molt espavilat per deduir que, a grans trets, aquests resultats electorals deixen ben clar quin pes té actualment l'unionisme i el sobiranisme a Catalunya.

Òbviament, aquests resultats no són extrapolables al cent per cent a uns altres comicis, i també cal tenir en compte que en aquest recompte ràpid no he tingut en compte els resultats de C's, UPyD i PODEM (tot i que no farien variar gaire la proporció). Per tant, és un misteri saber què hauria passat avui si les eleccions hagessin sigut unes autonòmiques o unes generals, però crec que els resultats de les europees marquen tendència i indiquen bastant a les clares per on van els trets. També deixen bastant clar que els electors catalans volen que Catalunya continuï sent un país d'Europa.

Els resultats d'ahir també donen pistes de cap on s'han desplaçat la barbaritat de vots que han perdut PSC i PP. Els 350.349 vots que han perdut els socialistes catalans crec que han anat a parar, majoritàriament, al sac d'ERC i en menor mesura al d'ICV i PODEM. Perquè desprès en Pere Navarro i companyia diguin que en el seu partit no hi ha gent sobiranista i es creguin que tampoc queda gent d'esquerres. Pel que fa als 108.656 vots que ha perdut el PP català, m'inclino a pensar que els han recollit majoritàriament Albert Rivera i Rosa Díez (C's i UPyD creixen en 167.772 vots) i en menor mesura altres formacions com PACMA, Plataforma per Catalunya i d'altres.

Malgrat la sagnia de vots que han patit i l'evidència de que tant el PSC com el PP són els grans perdedors d'aquestes eleccions, ahir al vespre Pere Navarro i Alicia Sánchez Camacho declaraven, sense posar-se vermells, que el gran perdedor d'aquestes eleccions ha sigut el procés sobiranista i més concretament Artur Mas. Si, sí, tal com sona. Després d'aquestes declaracions, a algú li sobta que socialistes i populars perdin milers i milers de vots? Aquests polítics de la vella guàrdia, antics, obtusos i obcecats, continuen creient que els ciutadans són uns babaus cecs i sords que (a banda de plantejaments en clau nacional) no se'n adonen que tant socialistes com populars són els principals responsables de la situació de misèria econòmica i social que molts d'ells estan patint i suportant. Doncs que continuïn així, 'el algodón no engaña'.

I a Espanya, què els ha passat? Doncs més del mateix. El PP ha perdut 8 diputats i 2.596.122 vots i el PSOE 9 diputats i 2.545.570 vots. Quasi res, 17 diputats menys i més de 5 milions de vots perduts que han recollit entusiasmats La Izquierda Plural (IU-ICV), PODEMOS, UPyD, C's i d'altres. La socialista Elena Valenciano va reconèixer els mals resultats anit mateix i Pérez Rubalcaba ha tingut la decència de presentar la dimissió aquest matí com a secretari general del partit. El president Mariano Rajoy, en una actitud covarda que diu molt del personatge, encara no ha obert la boca. Només ha parlat Maria Dolores de Cospedal (veure vídeo), secretaria general del PP, per afirmar que el PP ha guanyat les eleccions i que Espanya "es el único país donde ha ganado el partido que gobierna, junto con Alemania". Ja ho veieu, els dos motors d'Europa cavalquen de nou plegats, qui ho havia de dir.

Inventari d'un cicle inacabat

Ara ve quan molts pensareu que estic boig. Per què? Doncs perquè estic convençut que el Barça no ha tancat encara cap cicle. L'estil de joc que practica l'equip és el mateix des de fa una dècada, si fa no fa. El va iniciar Frank Rijkaard el 2003, el va millorar Josep Guardiola i Tito Vilanova i Tata Martino han fet el que han pogut per mantenir-lo (amb menys encert, tot sigui dit, malgrat els molts atenuants que podríem citar). L'essència de l'estil no ha variat, segueix sent la mateixa: possessió de la pilota, tiki taka i jogo bonito. Estic convençut, a més, que Luis Enrique mantindrà aquesta essència, aquesta filosofia de joc, com ho va anunciar el dia de la seva presentació...

Ara bé, una cosa és l'essència i altra cosa són els ingredients. Un bon arròs sempre serà un bon arròs si l'essència, el brou, és de qualitat. Si a més li afegim uns bons ingredients (gamba fresca, conill de corral, etc.) el resultat serà espectacular. I això és precisament el que ara ha de fer el nou entrenador, afegir a l'essència del joc del Barça els ingredients necessaris per tornar a convertir l'equip en un referent del bon joc i tornar a ser un equip campió capaç de guanyar qualsevol competició.

A can Barça, a diferència d'altres clubs, ens agrada guanyar jugant bé (els que vàreu veure la final de la Champions d'ahir al vespre ja sabeu de què parlo). Ara que ja no tenim urgències històriques podem afrontar el futur de forma positiva i amb optimisme. No passa res, absolutament res, si enguany no hem guanyat res important. El model no està esgotat, només està cansat. Per això cal renovar-lo. Això comporta canviar les peces que calguin perquè el motor torni a rutllar al cent per cent, perquè l'equip torni a ser hipercompetitiu. Crec que Luis Enrique ho té clar, sap perfectament les peces que ha de canviar i sap les variants tàctiques que ha d'introduir perquè l'equip no sigui tan previsible com les dues darreres temporades.

Pep va revolucionar l'equip d'en Frank fotent fora tres vaques sagrades: Ronaldinho, Deco i Eto'o. També va disciplinar l'equip en defensa (i en hàbits, costums i forma de fer), va crear un centre del camp poderós, va treballar com ningú les jugades d'estratègia i li va donar a Messi el pes que requeria l'equip. Hores d'ara no sé quin serà l'abast de la revolució que portarà a terme en Lucho, quantes vaques sagrades i menys sagrades abandonaran l'equip, com i amb quins nous jugadors reforçarà les línies que més ho necessiten i quines variants tàctiques implementarà per cuinar un arròs de puta mare. El brou ja el té fet i crec que sap on ha de comprar les gambes i el conill. L'asturià, a més, té una cosa que ni el malaurat Tito ni el bon jan d'en Tata tenien: mala llet, un gran sentit de la disciplina, rigor en la feina, i un gran poder de persuasió, com en Guardiola. Per tant crec que podem mirar el futur amb optimisme.

Aquesta temporada ens ha passat el mateix que durant la darrera campanya d'en Rijkaard al front de l'equip: no vam guanyar res important després d'haver-ho guanyat tot. I què? En altres èpoques, quan teníem urgències històriques, el món s'hauria ensorrat. Llavors no va passar res. Es van fer les coses com cal i l'equip va renàixer de les seves cendres fent-nos gaudir de la millor època de la història del club. Per què no ha de tornar a passar el mateix? Au vinga, cal ser positiu, 'siempre positivo', com deia en Van Gaal.

I aquesta sí que és bona (ara m'he tornat boig del tot): hi ha res més positiu que el Madrid hagi guanyat la Champions? Doncs que la història recent ens diu que després d'una champions blanca (2002) segueix una llarga època plena de victòries i títols en clau blaugrana. Anit el cronòmetre es va tornar a posar en marxa per a nosaltres. No em negareu que no és un bon presagi el que va passar ahir a Lisboa. 'Positivo, siempre positivo' (o dit d'altra manera: el que no es consola és perquè no vol, hahaha...).

Malgrat tot això que he explicat i el to positiu amb que crec que cal abordar el futur, el club, com a institució, ha de girar com una truita. La junta d'en Bertomeu, si vol aguantar fins a les properes eleccions i vol que els barcelonistes ens la creiem ha d'aclarir molts interrogants i ha de ser més transparent. Els culés som molt exigents i per això volem saber, entre moltes altres coses, per què va marxar Sandro Rossell del club, què ha passat realment amb el contracte d'en Neymar, què passa entre Messi i l'hisenda pública, per què ha marxat Víctor Valdés per la porta del darrere, per què la FIFA vol sancionar el Barça... Ara mateix, la credibilitat de la junta directiva està per terra i això el nou entrenador no ho pot solucionar.