El conyàs

Els micròfons han jugat una mala passada al líder del PP, Mariano Rajoy, durant la clausura de la XIII reunió interparlamentària que aquest partit ha celebrat durant el cap de setmana a A Coruña amb la presència d'uns 300 diputats i càrrecs autonòmics. Durant la sessió matinal d'ahir li va comentar a Javier Arenas, a micròfon obert, que per demà -avui pel lector- tenia "un plan apasionante": assistir "al coñazo del desfile de las Fuerzas Armadas" amb motiu del Dia de la Hispanitat, on van els Reis, el president del Govern, i les principals autoritats de l'Estat. Curiosament, fa un any Rajoy es va embolicar amb la bandera espanyola i va gravar un declaració institucional en què feia una crida a tots els ciutadans a celebrar el Dia de la Hispanitat, "la fiesta nacional", el 12 d'octubre.

S'ha d'anar molt en compte quan tens un micròfon davant, doncs pot resultar l'aliat més indiscret del món. Tothom entén que gaudir veient la cabra de la legió desfilant o aguantar tres o quatre hores de rua inacabable escoltant els darrers hits del repertori musical militar no és, diguem-ne, molt estimulant. Però Mariano, no et queixis a sobre. La pàtria exigeix aquest i d'altres sacrificis...

Rajoy no és l'únic polític que ha patinat davant un micro obert quan el creia tancat. El seu col·lega de partit Federico Trillo va deixar anar, quan era president del Congrés dels Diputats, aquell memorable "manda huevos" després d'enunciar un interminable paràgraf sobre l'ajornament d'una votació. José Maria Aznar també va caure en la trampa del micro obert quan després de fer un discurs en el Parlament Europeu va soltar: "Vaya coñazo que he 'soltao'". Pel que sembla els polítics "peperos" tenen fixació amb el mot "coñazo". Quin conyàs de gent...

Els líders del PP no tenen l'exclusiva en matèria de fer el bocamoll davant d'un micro obert. El socialista José Bono va dir-li al seu col·lega de partit Juan Carlos Rodríguez Ibarra que "nuestro colega Tony Blair es un gilipollas integral" per haver accedit a rebre a Mariano Rajoy. També la inefable Magdalena Álvarez, ministra de Foment, va caure en el parany del micro obert quan recentment abroncava a un periodista de Radio Galega que li preguntava sobre el Pla Galicia d'alta velocitat ferroviaria: "Me va a decir ahora a mi lo que es el Plan Galicia de mierda..."

Altra de ben sonada té com a protagonista al democristià (la U de CiU per els no iniciats) Joan Rigol que, quan era president del Parlament de Catalunya l'any 2003, va dir "animals" a les forces i cossos de seguretat de l'Estat. Quan li van preguntar si tocava votar una proposta referida als drets dels animals, sense saber que el seu micro restava obert va dir: "no, ara toca votar les propostes d'altre tipus d'animals, els dels cossos i forces de seguretat de l'Estat".

El més "animal" i barroer de tots, però, és Manuel Fraga. En una ocasió vaig presenciar en viu i en directe -a mig metre d'on jo hi era- com li deia a una jove periodista "váyase usted a la mierda, le he dicho que no quiero contestar su pregunta". Tot perquè la pobre xica va insistir a preguntar sobre un tema que deixava en evidència al propi entrevistat. Llàstima que aquell dia cap micròfon indiscret ni cap gravadora va enregistrar la sortida de to de don Manuel.

Fil musical

RENFE acaba de suprimir el fil musical dels trens de rodalies. Segons sembla, l'operador ferroviari ha pres aquesta dràstica decisió a causa de les reiterades queixes dels usuaris del servei. La veritat és que no entenc. Tant molest resulta viatjar cap a la feina o cap a casa escoltant un fons musical de Mozart o Beethoven? Segons sembla, ara tothom viatja amb la seva musica favorita i, per tant, el fil musical que amenitza els viatges en tren sobra. Els aparells d'mp3, els ipod i fins i tot els telèfons mòbils supleixen la musica ambiental, diuen els soferts passatgers de rodalies que es queixen del fil musical. I els que no porten la música a la butxaca què?

Jo dec ser una espècie en extinció, doncs m'he fet un tip de viatjar amb els trens de rodalies de Barcelona durant molts anys i, la veritat, la música ambiental no m'ha molestat mai. He llegit molts llibres i diaris amb la seva companyia. Ara, en canvi, cada cop resulta més difícil concentrar-se en la lectura, doncs una colla de mal educats ens obliguen a escoltar a tot volum la "seva" música, quan en teoria només haurien de fer-ho ells amb els seus auriculars. Si volen rebentar-se els timpans que ho facin, però que no molestin a la resta del passatge. Per què ningú no es queixa a RENFE d'aquests incívics?

I ja posats, per què ningú no es queixa també del pesat o la pesada de torn que durant minuts i minuts es posa a parlar -millor dit, a cridar- a través del telèfon mòbil i obliga a tots els seus veïns de viatge a escoltar la seva (intranscendent) conversa? I per què ningú no es queixa del porc o la porca -cada cop en són més- que posen els seus peus damunt dels seients i que a sobre se'n foten de qui els hi recrimina la seva mala conducta? I per què ningú no es queixa també de la legió de romaneses que cada dia demanen almoina amb la seva cantarella inconfusible i acaben maleint en públic a qui no li dóna unes monedes? I per què ningú no es queixa dels músics (músics?) ambulants que es passegen pel tren foradant el cervell dels viatgers amb els seus acordions i càntics de karaoke? I per què ningú no presenta una queixa urgent a RENFE per permetre que als seus trens pugin uns indesitjables que s'autoanomenen punks (ho són de veritat?) que beuen, criden, escupen, insulten i es passegen amb total impunitat amb els seus gossos bruts per tots els vagons?

No és més prioritari queixar-se abans de tot això que del "molest" fil musical?

La festa del futbol

Culpable 1. L'Espanyol.
El club blanc-i-blau s'ho hauria de fer mirar, i els seus dirigents també, començant pel president. En comptes de llençar pilotes fora el que han de fer és assumir responsabilitats. El que va succeïr dissabte a l'estadi olímpic de Montjuïc durant el derbi Espanyol-Barça és vergonyós i intolerable. Que Sánchez Llibre i companyia deixin d'amagar el cap sota l'ala del perico. La seva actitud i permissivitat és la que genera episodis de violència. Es mereixen una sanció exemplar. Ells i només ells són els responsables dels actes de violència i vandalisme que van protagonitzar els Boixos Nois (i també un grup dels seus seguidors). Qui va deixar entrar a l'estadi a aquest grup de descerebrats és l'Espanyol, màxim responsable de la seguretat del recinte. I qui els hi va vendre les entrades també fou l'Espanyol, doncs l'equip blaugrana no en va comprar cap pels seus seguidors. Al camp del Barça ja fa uns quants anys que aquests impresentables tenen vetada l'entrada. Dani, ja n'hi ha prou d'excuses, de dir que el rival esportiu és el culpable de tot, de fer el hooligan cada cop que et posen un micròfon al davant. O es practica la tolerància zero o aquests bèsties continuaran fent de les seves allà on vagin. Encara que et molesti, un cop a la vida pren nota del que ha fet "l'altre equip de la ciutat", com a tu t'agrada a anomenar al Barça, i fes quelcom per eradicar els violents. Laporta ha hagut de suportar personalment amenaces de mort, insults i tota mena de vexacions, però els violents no entren al Camp Nou. A veure si n'aprens d'una vegada i deixes de practicar el victimisme.


Culpable 2. Els Mossos d'Esquadra.
Altres que s'ho han de fer mirar seriosament són els Mossos d'Esquadra. Sabien des de feia dies en quin punt de la ciutat es reunirien els boixos per anar cap a l'estadi de Montjuïc. Sabien com van aconseguir les entrades. Sabien que anaven carregats de bengales, doncs els van acompanyar en processó des del punt de reunió fins l'estadi i es van passar tot el recorregut llençant-ne. Per què, si sabien tot això, no van actuar amb més contundència. Per què no van evitar que entressin al camp. Per què no van ordenar als responsables de seguretat de l'Espanyol que fessin escorcolls més a fons a aquesta gentola abans d'entrar. Per què no van rodejar a aquests impresentables durant el partit per evitar aldarulls. Per què no van actuar quan es van produir els primers incidents. El cap dels mossos hauria de donar explicacions més serioses. Ja n'hi ha prou, com és costum, de dir que van actuar així per evitar mals majors. I el conseller Saura que n'aprengui també o que dimiteixi. No sap que a d'altres països, com Anglaterra, els aficionats violents, ja identificats, tenen prohibida l'entrada als estadis o estan sota arrest domiciliari els caps de setmana??

Culpable 3. El Barça.
El club blaugrana també s'ho ha de fer mirar. No n'hi ha prou en proclamar-se abanderat de la tolerància zero i de prohibir l'entrada dels violents al Camp Nou. A més d'això, i per ser coherent amb el seu posicionament, algú del club li ha de dir als jugadors del primer equip que aquests descerebrats no es mereixen, per molt que els animin durant els partits, ni un sol gest d'agraïment. Al club, i a aquests professionals que cobren tants diners, els hi hauria de caure la cara de vergonya. Com es pot, després dels greus incidents que van provocar fins i tot l'aturada del partit durant prop de 10 minuts, sortir del camp i saludar i aplaudir a aquests imbècils. Els jugadors desconeixen la creuada anti-violència que porta a terme el club que els hi paga? Que Gudjohnsen, Henry o Alves ho desconeguin ho puc arribar a entendre. Però Bojan, Piqué, Valdés o Messi, que s'han format a la cantera blaugrana, sí que ho han de saber. I Eto'o, que ja fa uns quants anys que juga amb el Barça, i que sempre ha estat el primer en queixar-se del comportament racista i violent d'alguns grups de seguidors semblants als boixos, també. Els únics que no van correspondre a aquests salvatges foren Guardiola, Xavi i Puyol, fet que els honora. Per tant, que el Barça assumeixi també la seva responsabilitat.

Moros grocs

El meu amic Toni de Castalla, un moro de soca-rel, m'ha fet arribar el llibre que els moros grocs acaben d'editar amb motiu del 150 aniversari de la comparsa, una petita joia històrica que hauria d'ocupar un lloc d'honor a les llibreries de totes les cases del poble independentment del bàndol fester o de l'adscripció "comparsística" de cadascun.

El llibre és un document de recerca magnífic. D'una banda repassa acuradament la història de la comparsa dels moros grocs -amb els fets més destacats que han marcat la seva evolució al llarg dels anys i amb un especial record als centenars de noms propis que han ajudat a engrandir-la- i, d'una altra, el devenir històric del poble durant aquest segle i mig. L'aposta és encertada ja que una cosa va lligada inevitablement a l'altra, i res millor per entendre la pròpia història que comprendre el que passa o ha passat al teu voltant.

Amb un llenguatge impecable -cosa que s'agraeix en els temps que corren- i amb una enquadernació de qualitat, el llibre captiva des del primer moment. Així, és adient tant pels que volen aprofundir en la història de la comparsa i la del poble llegint detingudament tots els textos, com pels que només pretenen fer una aproximació històrica lleugera a partir de les nombroses il·lustracions que adornen totes les pàgines.

Felicitats a tot els que l'han fet possible i enhorabona per la seva determinació i encert.

Diada

Cinema d'estiu

La casualitat m'ha permès visionar aquest estiu dues pel·lícules molt recomanables, Escondidos en Brujas i El tren de las 3:10. Salvant les grans diferències argumentals que els separen, els dos films tenen com a nexe comú uns protagonistes que es guanyen la vida matant gent.

Aquests assassins però, són diferents. Són uns killers amb ànima que, sorprenentment, tenen escrúpols, sentiments i consciència i que, tot i ser implacables amb les seves víctimes, són capaços de tenir remordiments i reflexionar sobre el sentit del modus vivendi que practiquen.

La lluita psicològica dels personatges i els duels interpretatius que mantenen entre ells marquen amb intensitat el devenir argumental dels dos films on, per moments, arribes a creure que la violència té sentit. Colin Farrell, Brendan Gleeson i Ralph Fiennes són els assassins atípics que protagonitzen Escondidos en Brujas, pel·lícula que, d'altra banda, et convida a fer una visita turística a aquesta preciosa ciutat medieval belga.

Russell Crowe i Ben Foster són els dolents d'El tren de las 3:10, un magnífic western que també compta amb la participació estel·lar de Christian Bale (el bo que s'enfronta a Crowe) i d'un envellit Peter Fonda. Des dels temps de Sin perdón (1992) i El jinete pálido (1985), tots dos dirigits i interpretats pel gran Clint Eastwood, que no veia a la gran pantalla una peli de l'oest tant ben tramada i argumentada.

Clocks

Amb només quatre discos en el mercat el grup britànic Coldplay s'ha convertit en un fenomen de masses. Dissabte va presentar en un Palau Sant Jordi ple de gom a gom el seu darrer treball Viva la Vida and Death or All His Friends. El concert, que alguns mitjans han titllat d'apoteòsic, és el segon que la banda liderada per Chris Martin ofereix a Barcelona en el termini de quatre mesos. La gira de presentació del darrer disc sembla que no ha defraudat en cap dels països que ha trepitjat, fet que confirma Coldpaly com dels referents indiscutibles de l'actual pop-rock internacional. Clocks, un dels seus temes més emblemàtics, pertany al seu segon àlbum d'estudi A Rush of Blood to the Head. Una meravella de cançó...

Afany recaptatori

Abans de finalitzar l'any Catalunya comptarà amb 36 nou radars per controlar la velocitat dels automòbils. Aquests nous enginys dissuasius s'afegeixen als 96 que ja funcionen a les diferents carreteres i autopistes del país, fet que converteix al principat en un dels territoris europeus amb més radars. El pretext, com sempre, és que els radars ajuden a lluitar contra la velocitat excessiva i conseqüentment contribueixen a reduir la sinistralitat a la carretera. Tot això està molt bé, puix a menys velocitat menys risc d'accident mortal. Per tant, res a dir.

El que ja no està tant clar, com denunciava La Vanguardia dissabte, és que aquests radars (els que ja funcionen i els nous que entraran properament en servei) s'utilitzin realment per controlar la velocitat i per evitar situacions de perill a la carretera. De fet, explicava el rotatiu barceloní, comença a ser molt sospitós que la majoria de radars "no s'instal·len en llocs conflictius o en punts negres de les carreteres, sinó en llocs on resulta fàcil caçar a possibles infractors". Què vol dir això? Doncs molt senzill, què és l'afany recaptatori de l'administració i no les bones intencions el que realment guia i determina la implantació d'aquests artefactes.

Pel que sembla els responsables de trànsit d'aquest país s'han proposat molt seriosament que els conductors aprenguem a respectar les normes bàsiques de seguretat vial a base de garrotades. En el fons, és allò tant vell de que la letra con sangre entra. Si corres t'expolio la butxaca i els punts del carnet, tu mateix... A servidor li agradaria saber on van a parar els milions d'euros que s'obtenen amb tantes sancions ara que ja sabem que el 56% del total de multes imposades a Catalunya durant el primer semestre de 2008 són per excés de velocitat. Una part de la recaptació és probable que es dediqui a millorar la xarxa viària o a fer noves carreteres, no ho dubto, però el que és ben cert és que a educació en seguretat vial no es dedica ni un cèntim. I això sí que és greu.

Barracons

Més de 20.000 alumnes, segons les dades que ahir va anunciar el conseller d'Educació Ernest Maragall, començaran el curs escolar 2008-09 allotjats "provisionalment" en 967 aules prefabricades, 165 més que el curs passat. Des que el govern del Tripartit governa a Catalunya no ha parat de créixer el nombre de prefabricats escolars. Aquest govern, que quan estava l'oposició titllava d'incompetents als consellers del ram de CiU per no eradicar els barracons del mapa, ara resulta que no només no els eradica sinó que els multiplica.

A dia d'avui els prefabricats acullen més del doble d'alumnes que a l'inici del curs escolar 2001-02, quan la consellera Gil (CiU) va endegar un pla de xoc que preveia eradicar definitivament aquestes construccions dels centres escolars l'any 2004, quan només sobreviurien uns quants mòduls que es destinarien a serveis com el menjador o la biblioteca. Aquest pla es va avortar de socarrell i es va substituir per altre del nou govern format pel PSC, ERC i ICV. Resultat: 337 nous mòduls prefabricats i 10.000 alumnes més que llavors encabits en aquests aularis. Tot un èxit de l'eficàcia, la competència, la previsió i la planificació dels nostres governants.

Ara bé, tot té una justificació. Segons va indicar ahir Maragall durant la presentació del curs, aquest mal endèmic que pateix l'educació catalana des de fa anys, "és fruit del creixement demogràfic continuat". Aquesta sí que és bona conseller, com si el nombre d'alumnes no hagués deixat de créixer ininterrompudament des de l'any 1996, o com si les onades migratòries -que determinen en bona mesura l'augment sobtat d'alumnes en una escola- no fos constant des de l'any 1999.

La capacitat que té aquest govern per disfressar la realitat i transformar-la en funció dels seus interessos és impressionant. Posaré uns exemples. En l'època dels governs Pujol, a aquests aularis provisionals se'ls anomenava barracons (l'epítet més pejoratiu i contundent), i la seva existència era fruit de la incompetència i la manca de previsió dels responsables d'ensenyament. Ara aquestes construccions són aules prefabricades (epítet més digne) i un element de suport a la escolarització imprescindible actualment per donar resposta a la demanda que genera l'escolarització obligatòria (socialistes dixit). Caram quin canvi. El que abans era abominable, ara és imprescindible.

Algú em podrà dir que aquest canvi d'actitud és normal atès que tots els governs i els polítics en general escombren cap a casa i només actuen en funció dels seus interessos. D'acord. Tenen raó. Però és que a sobre ningú diu ni piu sobre aquest desvergonyiment. Ni l'oposició, que un cop més demostra no saber jugar el seu paper, ni els sindicats, ni les associacions de pares i mares... Als sindicats els han tapat la boca contractant més professorat i col·locant a la meitat dels seus dirigents en càrrecs de responsabilitat de la conselleria d'Educació. I les APA'S han estat totalment desmobilitzades pels mateixos que abans les mobilitzaven, és a dir socialistes i comunistes, que ara practiquen l'agit-prop (més aviat l'anestèsia ciutadana) des de les seves poltrones i amb els diners de tots nosaltres.

PD.- El fill gran del que subscriu ha estudiat tota la ESO en un institut públic construït íntegrament amb barracons i, que jo sàpiga, això no l'ha traumatitzat.

La minifaldilla

La minifaldilla torna a situar-se en el centre de la polèmica. Llegeixo a la premsa que a la Universitat Autònoma de Sinaloa (estat mexicà que destaca pel narcotràfic) ha prohibit l'ús d'aquesta peça de vestit a les seves 56 escoles de batxillerat en considerar que "les faldilles summament curtes que vesteixen algunes estudiants es converteixen en una invitació a ser agredides o molestades". Aquesta tesi, com tothom deu recordar, és la mateixa que va esgrimir un jutge de Lleida l'any 1989 per exculpar a un violador perquè la víctima acostumava a vestir aquesta peça de roba. El magistrat -que de ben segur patia problemes de minusvalia mental, per dir-ho suaument- va considerar que aquest costum indumentari fou una provocació que excusava del delicte a l'agressor.

El setmanari Desde la Fe, òrgan de l'Arxidiòcesi de Mèxic, ha atiat el foc de la polèmica amb un article titulat El pudor on, entre d'altres perles, es poden llegir afirmacions com aquesta: "si vols evitar una agressió sexual, no usis roba provocativa". L'arquebisbe de Durango, un altre estat on la principal indústria és el tràfic de drogues, ha pujat el llistó de la imbecil·litat assegurant que "les dones es vesteixen així per fomentar el morbo dels homes". La reacció a aquestes "orientacions morals" no s'ha fet esperar segons s'explica a la notícia. L'arquebisbe, de nom Héctor González, es va veure obligat a tancar la catedral i trucar a la policia quan un grup de minifaldilleres va irrompre en el recinte sagrat amb pancartes que recorden la xifra oficial de 6.000 dones assassinades a Mèxic durant els darrers anys, i no precisament per vestir faldilla curta. Si algú vol endinsar-se en aquest món fosc i tèrbol dels feminicidis mexicans és imprescindible la lectura de 2666, l'obra pòstuma de Roberto Bolaño, on es retrata cruament l'estat de corrupció i crim organitzat que impera en molts estats del país centreamericà.

El pol oposat a la creuada contra la minifaldilla que porten a terme els vigilants de la moral mexicans el trobem en una agència de marquèting, Ass-vertisse, que utilitza com a reclam publicitari les calces de noies (i també els calçotets dels nois), on l'anunciant de torn pot estampar la seva marca o el seu anunci. L'estrategema de l'agència, burda i sexista, és simple: una noia de bon veure equipada amb una minifaldilla de vertigen s'ajup en qualsevol lloc públic concorregut posant davant dels nassos de tothom les seves magnífiques anques amb la corresponent publicitat impresa a les seves bragues blanques.

Aquesta forma tant singular i "provocativa" de fer publicitat sembla que està causant furor en alguns països de l'est d'Europa. El que sembla mentida és que empreses tant reconegudes a nivell internacional com la multinacional de productes fotogràfics Kodak (foto) hagin de recórrer a aquestes pràctiques tant barroeres per vendre els seus productes. En una convenció celebrada a Kíev (Ucraïna) diverses models s'hi van passar diversos dies ensenyant el cul a la concurrència per mostrar l'anunci de Kodak. Tant afecten la crisi econòmica i el nou ordre digital a la marca alemanya??