dimarts, 28 d’abril del 2009

Crosta i lideratge

Des de que Antoni Bassas va deixar El matí de Catalunya Ràdio -obligat per l'actitud diguem-ne "anticrosta" de l'emissora des que els socialistes manen als mitjans públics de la Generalitat- el programa ha perdut 102.000 oients, segons confirmen les dades del darrer EGM. La pèrdua constant de seguidors del magazín matinal de l'emissora pública catalana -que condueix des de fa vuit mesos Neus Bonet- és una de les claus que també explica que Catalunya Ràdio hagi deixat de ser l'emissora més escoltada a Catalunya per primer cop en catorze anys.

El oients abandonen Catalunya Ràdio en massa i emigren a RAC1. Per què serà? L'emissora del grup Godó és la més escoltada a Catalunya, tant a nivell global com per franges horàries (és lider absolut des de les 7 del matí fins les 8 del vespre), i alguns dels seus programes com el magazín matinal El món a RAC 1 de Jordi Basté ara ocupen el número 1 del rànquing. També destaca l'increment d'audiència d'altres programes com Versió RAC1 de Toni Clapés o Minoria absoluta de Toni Soler. Tots aquests professionals que ara triomfen a RAC1 , es van fer grans a Catalunya Ràdio, i tots fan el mateix tipus de ràdio que feien quan treballaven a l'emissora pública. Per què van haver de marxar, doncs?

La resposta crec que és simple: per poder continuar treballant en llibertat i sense excessives pressions, com ho feien a Catalunya Ràdio abans de l'arribada al govern del Tripartit. L'argument de que la pèrdua d'oients és fruit de la pèrdua d'estrelles mediàtiques no s'aguanta per enlloc, doncs moltes d'aquestes estrelles com Basté o Bassas no han marxat per gust o per decisió pròpia, han estat expulsats de l'emissora. Han hagut de marxar, diguem-ho clarament, a causa de les pressions d'alguns sectors del socialisme català que trobava a aquests periodistes i a d'altres que no he anomenat massa nacionalistes.

Ja ho deia el diputat socialista Joan Ferran, "cal arrencar de Catalunya Ràdio i TV3 la crosta nacionalista" i tot el que això comporta: acabar amb el llenguatge tendenciós que impedeix que tinguem unes emissores públiques plurals i equilibrades (és a dir, que no critiquin al govern català); acabar amb els directors de programes que pronuncien arengues a primera hora del matí disfressades d'informació que confonen als oients (Bassas, predicador!!); acabar amb els que amplifiquen els conflictes i minimitzen les notícies positives sobre el govern (quins informatius tan poc neutrals, mare de déu!!); acabar, en definitiva, amb tot allò que va contribuïr a situar a aquests mitjans de comunicació com a líders indiscutibles del panorama mediàtic català durant molts anys.

Amb Catalunya Ràdio mig enfonsada i TV3 a la vora de l'abisme (salva les audiències a base de futbol i "culebrots", la versió moderna del pa i circ dels romans) en Ferran i d'altres socialistes insignes deuen d'estar ben contents.

divendres, 24 d’abril del 2009

Negrers i polítics

El PP ha presentat en el Congrés dels Diputats una proposició no de llei per la qual sol·licita al Govern que retiri els noms de negrers dels carrers espanyols i que erigeixi "un monument en memòria de les víctimes de l'esclavitud". Si la proposta, que és força raonable, tira endavant s'hauran de retirar de la llista de carrers de moltes ciutats noms (il·lustres ?) com els d'Antonio López, el Marquès de Comillas i fins i tot el del mataroní Miquel Biada -l'impulsor de la primera línia de ferrocarril d'Espanya entre Barcelona i Mataró-, que es van fer rics gràcies al tràfic d'esclaus i a d'altres negocis a les colònies americanes.

La sensibilitat que el PP demostra en aquest tema contrasta amb la poca, o millor dit nul·la, sensibilitat que tradicionalment ha demostrat aquest partit envers les víctimes de la dictadura. Què espera el partit d'en Rajoy a demanar que d'una vegada per totes desapareguin dels carrers d'Espanya els noms de molts franquistes, falangistes i d'altres antidemocràtes? Trenta quatre anys desprès de la mort del dictador posa els pels de punta comprovar que a moltes ciutats el Generalísimo, José Antonio, o el general Mola, per citar-ne alguns, encara continuen vivint entre nosaltres donant nom a moltes places, avingudes i carrers. En molts d'aquests pobles i ciutats governen alcaldes del PP que poden, si volen, canviar el nom de tots els carrers que vulguin.

Cal enviar al dictador i el seu seguici a les catacumbes del nomenclàtor de carrers. Per fer-ho només cal valentia i voluntat política. Ánimo Mariano !!

dimecres, 25 de març del 2009

Els pets de vaca contaminen

Les vaques espanyoles emeten el 3% del total d'emissions de gasos d'efecte hivernacle que llança a l'atmosfera el país. És a dir, perquè ens entenguem, els pets de les vaques contaminen. Aquesta és l'espectacular conclusió d'un estudi inútil -que probablement haurà costat una milionada- encarregat pel Fòrum Interalimentari per mesurar "la influència de les explotacions ramaderes espanyoles en el canvi climàtic". Segons l'estudi, del qual se'n fan ressò avui alguns mitjans de comunicació, a Espanya estem de sort, doncs les nostres vaques contaminen la meitat que les seves "parentes" d'altres països, responsables del 6% de la contaminació per CO2 que suporta el planeta. Tot i aquest alleujament, el sentiment de culpabilitat que ens envairà ara quan ens beguem un got de llet o ens mengem una xulla o un filet pot ser insuportable. Ja m'ho estic imaginant...

Que les vaques asturianes o les catalanes controlen millor els esfínters que les suïsses o les australianes ho certifica el fet que l'emanació de gasos d'efecte hivernacle generada per la cabanya ramadera del país representa tan sols el 9% del total nacional, mentre que el percentatge es dispara fins al 18% en el cas de la ramaderia mundial. Qui ens ho havia de dir, gràcies a aquest curiós estudi ara sabem que el bestiar espanyol menja pinso de millor qualitat (i probablement beu aigua mineral) i per això els gasos intestinals que provoquen les seves digestions esclaten amb menys virulència. La repera, vaja.

Posats a ser malpensats... No serà que darrere de tot això s'amaga una operació de la industria farmacèutica per desenvolupar algun medicament per animals (l'Aerored per vaques, posem per cas...) que controli l'aerofàgia d'aquests pobres animalons? I ja que ens movem en terrenys d'estupidesa escatològica, m'agradaria saber per què el Fòrum Interalimentari no calcula també quin és l'impacte ambiental dels pets dels humans. Seria molt instructiu saber si les llufes dels homes són més contaminants que les de les dones o si, posem per cas, els valencians emeten més CO2 que els bascos. I no diguem ja si l'estudi s'endinsa en el món de la política. Res més apassionant que discernir si són els polítics de dretes o els d'esquerres els que emeten més gasos d'efecte hivernacle. I si salta la sorpresa, per allò de l'alimentació, i resulta que els pets més contaminants són els dels polítics dels partits verds? Quin escàndol!!

divendres, 20 de març del 2009

Vilassar al Google Street View

Segons publica avui l'edició local del diari electrònic Vilaweb, els carrers i places de Vilassar de Mar ja es poden recòrrer virtualment gràcies a l'aplicació Google Street View. El procediment és senzill, només cal cercar un carrer sobre el mapa amb Google Maps i a partir d'aqui iniciar el recorregut per l'itinerari que més ens agradi clicant sobre les fletxes i les marques que apareixen a la pantalla.

L'aplicació permet observar perfectament l'aparença d'edificis i botigues o dels cotxes que hi circulen a partir de fotografies captades en 360 graus d'una gran resolució. Les imatges que hi surten es van captar el juny de l'any passat i abarquen una bona part del municipi. La façana costera i el casc antic però, encara no estan disponibles.

Que n'aprenguin

Els resultats electorals de les darreres eleccions a Galícia i Euskadi han causat un daltabaix considerable en el mapa polític d'aquests territoris. Com tothom sap, a Galícia els socialistes cedeixen el govern al Partit Popular i al País Basc els nacionalistes del PNB cediran (molt haurien de canviar les coses perquè no fos així) per primer cop des de 1979 les regnes de la lehendakaritza als socialistes.

A banda dels canvis de govern que es produiran, les eleccions en aquestes dues nacionalitats històriques també han posat al descobert altra cosa: la lectura dels resultats electorals que han fet els principals dirigents dels partits d'aquells indrets no té res a veure amb la que ens tenen acostumats els líders polítics catalans i espanyols. A Galícia i Euskadi perdre recolzament electoral ha tingut unes conseqüències demolidores. El rastre de cadàvers polítics que han deixat aquests comicis és memorable: Emilio Pérez Touriño del PSG, Anxo Quintana del BNG, Joseba Azcárraga i Unai Ziarreta d'EA i Javier Madrazo d'Ezker Batua (una mena d'ICV del País Basc). Em sembla que no me'n deixo cap.

Pérez Touriño, el president de la Xunta de Galícia i líder del PSG dimiteix tot i que conserva els mateixos 25 diputats que tenia fins ara. Anxo Quintana (i també tota l'executiva del BNG) dimiteix perquè ha perdut 1 dels 13 diputats que tenia el seu grup, que ha guanyat el PP. A Euskadi, els dos màxims dirigents d'Eusko Alkartasuna dimiteixen perquè perden 5 diputats, mentre que Madrazo ho fa perquè perd 2 dels 3 que tenia a la legislatura anterior la seva coalició.

Quants dirigents polítics van dimitir a Catalunya després dels darrers comicis al Parlament? La resposta la coneixen fins i tots els xiquets de mamella: cap. Els que tenien més motius per fer-ho per la davallada electoral que van patir els seus partits, José Montilla (PSC) i Josep Lluís Carod-Rovira (ERC), van declinar amablement l'oferta. A casa nostra som així. Vivim en la dimensió desconeguda -perdó, coneguda-, on la paraula dimissió provoca urticària.

Per molt que sigui legítim a ningú se li escapa que no és normal formar un govern de perdedors, un govern que ha estat castigat a les urnes. No és normal que Montilla no es plantegi la dimissió desprès de perdre 235.000 vots i 5 diputats, que es diu aviat. Com tampoc ho és en el cas de Carod Rovira i Puigcercós que perden el suport de 130.000 electors i 2 diputats. Els polítics catalans haurien de prendre nota del que han fet els seus col·legues del País Basc i Galícia i aprendre una mica la lliçó.

dijous, 19 de març del 2009

Stand by me

Després de set anys de treball i de recórrer un munt de països Mark Johnson, factòtum del projecte Playing for change, ha reunit en un vídeo la interpretació -simultània sense ser-ho- de més de trenta artístes de carrer d'arreu del món que interpreten la famosa peça dels anys 50 Stand by me, de Ben E. King. El carrer és l'escenari -el gran escenari!- que es repeteix a llocs tan dispars i distants com Nova Orleans, Barcelona, Rio de Janeiro, Santa Mònica, Moscou, Amsterdam o Sud Àfrica. L'objectiu d'aquesta iniciativa és donar oportunitats als que tracten guanyar-se la vida desplegant les seves dots artístiques al carrer i millorar les seves condicions de vida. Llarga vida -mai millor dit- al projecte. Mireu, i sobretot escolteu, el vídeo. Val la pena.

dimecres, 18 de març del 2009

Bèsties

Quan Manuel Fraga era ministre de l'Interior en un dels governs del dictador va fer famosa la frase "la calle es mia" per deixar ben palès que ell i un dels seus braços armats antirepressius, el grisos, dictaven la seva particular llei als carrers del país. La policia de Franco va repartir garrotades durant molts anys i va torturar a molts innocents. Explico tot això, que ja és aigua passada, perquè aquest matí m'ha semblat retornat al passat per moments. No podia creure el que veien els meus ulls. Com en un malson, les imatges en blanc i negre dels 60 i 70 amb els grisos repartint llenya, avui han cobrat vida en tecnicolor: he vist als mossos d'esquadra, la policia autonòmica catalana que dirigeix el conseller Joan Saura, colpejar i aporrinar amb una contundència fora de lloc, desmesurada, a una colla d'un dos-cents estudiants universitaris que pretenien entrar al Palau Robert, seu de la Conselleria d'Universitats.

Foto: Toni Albir / EFE
Per reprimir a aquesta "multitud" d'estudiants -pel que he pogut observar gens violents, per cert-, els mossos han desplaçat 17 furgonetes carregades d'homes d'Harrelson i un helicòpter. Les forces no estaven equilibrades, com hom pot imaginar, i menys després de comprovar com els policies actuaven com autèntics animals desbocats, repartint garrotades amb les seves porres a tothom que es creuava en el seu camí. Com autèntics bèsties, vaja. No es mereixen un apel·latiu més amable... Fa poca estona m'acabo d'assabentar que entre els colpejats per la policia també hi han diversos periodistes, fotògrafs i càmeres de televisió que estaven cobrint l'incident.
Que la policia portava un dia molt cremat (jo els he vist en acció cap els volts de l'una de la tarda però portaven actuant des de bon matí: havien desallotjat el petit grup de 53 estudiants anti Bolonya que encara ocupava l'edifici històric de la universitat de Barcelona i reprimit la manifestació posterior que ha tallat la Gran Via durant una estona abans de l'incident que acabo de descriure en el Passeig de Gràcia) no ho nega ningú, però no justifica l'actuació salvatge que jo i molts altres ciutadans hem presenciat atònits.

Durant la meva època com a cap de premsa d'Ensenyament vaig presenciar en directe moltes manifestacions d'estudiants i fins i tot vaig observar a gent violenta llençant pedres i objectes contundents contra el Palau de la Generalitat i puc afirmar que mai havia vist actuar als mossos d'esquadra de la forma tant irracional i bàrbara que han lluit avui. Els temps han canviat, no hi ha dubte. Mentre la conselleria d'Interior ha estat en mans de CiU i dels socialistes aquestes coses no passaven. La policia actuava amb molt més seny i paciència. Ara, en canvi, amb un conseller progre, ecologista, sostenible i no sé quantes coses més, la policia catalana mostra el seu rostre més sinistre.

Si analitzem bé la situació, però, tot té una explicació. En Joan Saura ha mamat comunisme tota la seva vida i durant molts anys el seu mirall ha estat la extinta Unió Soviètica, el paradís de les llibertats. De ben segur que els mètodes repressius del dictador Stalin han forjat el seu caràcter i per això ara els mossos surten al carrer amb les piles carregades de mala bava. Ara, quan assisteixi a la propera manifestació pro palestina (per ètica, és clar) segur que una de les consignes que cridarà -emulant al fatxa Fraga- serà "el carrer és meu". Ja ens podem posar a tremolar tots plegats.

dimecres, 11 de març del 2009

Del "chorreo" al canguelo

L'eliminació del Madrid a la Champions a mans del Liverpool posa de manifest un cop més que a la vida -i en el món de l'esport encara més- no es pot anar de prepotent. La fatxenderia del seu president, que fa unes setmanes va assegurar que el seu equip li donaria "un chorreo" a l'equip anglès ara li passa una factura social i mediàtica descomunal.

Casillas, el millor, va acabar plorant. Foto: AP /Paul Thomas
Només cal llegir els titulars que avui li dediquen a la derrota dels blancs els principals diaris generalistes i esportius de Madrid i Barcelona per entendre que les patacades sempre són més grans i humiliants si venen precedides per episodis de prepotència i altivesa. Per culpa del bocamoll del seu president, avui gairebé tots els diaris se'n foten del Realísimo a les seves portades i pàgines interiors. El to clarament burlesc domina els titulars de la majoria dels diaris, on es poden llegir coses com aquestes: "Chorreo" i al carrer (El Periódico), El Liverpool "chorrea" al Madrid (La Vanguardia), Hubo "chorreo" en Liverpool... pero al Madrid (ABC), "Chorreo" total al Madrid (Marca), Eurochorreo (Mundo Deportivo), El Liverpool "chorreó" a un Madrid bochornoso (Sport).

Sort encara que alguns mitjans s'han compadit i han evitat emprar el "chorreo" en els titulars per no fer més gran la ferida. Tot i així no sé si ha estat pitjor el remei que la malaltia, doncs posen de manifest a les clares que l'equip merenga ha tocat fons: El Madrid humillado cae en Liverpool (El Mundo), Casillas no se merecía esto (As), El Liverpool hace añicos al Madrid (El País) o Anfield crema el Madrid (Avui). Fins i tot el pobre Mijatovic, director esportiu del Madrid, va haver de reconèixer ahir desprès del partit -com així ho recullen molts mitjans de comunicació avui- que, efectivament, "esta derrota sí que es un chorreo". Senyor Boluda, menys "chorreos" i menys prepotència i més humilitat. Humilitat, molta humilitat.

dijous, 26 de febrer del 2009

Cervesa blaugrana


Un dels patrocinadors oficials del FC Barcelona, la cervesa Estrella Damm, publica aquests dies en diversos mitjans de comunicació un anunci singular. La clàssica ampolla de cervesa llueix un embolcall diferent on es pot llegir l'himne del Barça sencer.

Ara que estan tant de moda les ampolles de disseny -la mateixa Estrella ha estat "vestida" en diverses ocasions per Custo Dalmau i fa poc ha sortit al mercat l'Estrella Inèdit, un prodigi d'estilisme- no estaria de més que aquesta versió publicitària del producte tingués la seva rèplica autèntica en vidre.

Segur que tots els barcelonistes, amants o no de la "rosa fresqueta" voldrien aconseguir-ne una. Que se la beguin o no ja són figues d'un altre paner. Això sí, venda assegurada fins i tot en temps de crisi.

La dictadura de la incompetència

Demolidor. Magnífic. Sense pels a la llengua. Assaig lúcid de la realitat que ens envolta. Aquests són alguns dels adjectius i dels pensaments que em suggereix el llibre que acabo de llegir, La dictadura de la incompetència (Edicions La Campana, 2008), d'en Xavier Roig. Es tracta d'un assaig provocador que, com diu l'Ignasi Aragay (cap de cultura del diari Avui) "cal llegir-lo perquè diu massa veritats".

A qui probablement no li agradarà llegir-lo és a bona part de la tropa de funcionaris i buròcrates -sobretot del ram educatiu- que farceixen els nostres governs (central, autonòmic, comarcal i local), a molts polítics mediocres i incompetents que gràcies a la democràcia i als impostos dels ciutadans han trobat en "la cosa pública" un modus vivendi estable i, en general, a tots els que amb l'excusa d'un fals progressisme social i d'una falsa solidaritat volen defensar un statu quo inamovible que en el fons coarta la llibertat de les persones i la iniciativa privada.

El llibre és especialment crític amb els països del sud d'Europa (Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia), incapaços d'assolir els nivells de democràcia i transparència econòmica que tenen els països anglosaxons. I això per què ens passa? perquè no ens governen els millors, afirma Roig, que afegeix: "semblaria lògic esperar que els que governen estiguin, com a mínim, al nivell de la resta de la societat. O fins i tot per sobre, ja que la seva responsabilitat és enorme. Doncs no és així. En el cas de la Europa del sud -i concretament de tot Espanya (vull dir que incloc el sistema polític català)- a la política s'hi dediquen molts que no troben satisfacció en la seva feina. O incompetents que pensen que fer política és una activitat que els enriquirà. Que a la nostra política hi ha gent valuosa de la qual se'n pot treure profit? Cert. Però són quatre. La resta, perdonin-me la impertinència, són morralla. I a sobre, inexperta".

Així es despatxa l'autor amb els nostres polítics. Però amb qui és especialment crític és amb el sistema educatiu que "serveix per generar individus acrítics, sense sentit de la competitivitat, que no es facin gaires preguntes quan es parli de temes socials -que, ves per on, sempre acaben comportant limitacions de les llibertats individuals i engreixant el sector públic-. Un sistema educatiu per a cervells que no passin mai de vuitanta per hora, que no discuteixin mai, encara que les decisions públiques siguin aberrants. Entre nosaltres, l'ensenyament públic està dissenyat per ser el viver de futures mentalitats funcionarials, d'individus que acceptin que tot allò que és públic és millor, més just i -el que és més perillós- moralment més correcte que allò que és privat, sense molestar-se a mesurar què aporta cadascú a la societat. El sistema estatal s'ha procurat un planter que garanteix la pervivència de l'espècie funcionarial. Natural. En realitat som davant d'un fenomen biològic universal: l'autoprotecció de l'espècie".

A tota aquesta munió de funcionaris, com també denúncia el llibre, no els vulguis aclaparar amb el discurs de la crisi econòmica, les deslocalitzacions o la globalització. Tots aquest problemes no van amb ells, no els afecten, ells tenen el futur assegurat, són immunes a tot això. El per què d'aquesta situació la trobem, segons indica Roig en el seu llibre, en l'alt grau de funcionaris "que s'han incrustat en el sistema parlamentari i que -amb un lloc de feina assegurat si mai perden les eleccions- exerceixen temporalment de polític i en alguns casos fins i tot arriben a tenir càrrecs governamentals. Els casos més escandalosos són l'espanyol (72% d'empleats públics) i el català (68%). Així anem". Per reblar el clau, l'autor conclou que "quan el principal col·lectiu d'un parlament és justament el col·lectiu menys acostumat al risc, quan són gent que no han hagut de competir mai amb ningú -quina gran contradicció en aquest món globalitzat-, que no viuen com la gent que els manté, ens trobem amb una societat desvalguda i sense armes per lluitar davant els grans desafiaments als quals ha de fer front".

El llibre també dispensa qualificatius poc amables per a una bona part de l'empresariat del país, especialment el català: "Els que coneixem com empresaris importants o bé no són empresaris o bé no són importants. Sempre estan arrambats al poder, no creuen en la lliure competència. Xuclen i s'enriqueixen i viuen en l'abundància, com sàtrapes, a l'ombra del poder. Ep, i tot sense que ningú els denunciï, gràcies a una societat tota ella de mentalitat progressista a qui han explicat des que era petita que el lliure mercat és el papu. Per això aquest capitalisme estatista no sortirà mai a competit fora. On trobaria una societat tan ben educada? Maquiavèl·lic però real". Roig, que ideològicament es defineix com a liberal -un insult per aquestes contrades-, amaneix tot el seu discurs narratiu amb abundants exemples, xifres, gràfiques, anècdotes personals i una bona dosi d'humor i fina ironia que faciliten la lectura.

Epíleg. "Desconfiar del poder és un bon exercici democràtic i intel·lectual". Roig dixit.