El bloc del vilassarenc Laureà Folch, regidor de Comunicació, Participació, i Noves Tecnologies de Vilassar de Mar, ha guanyat un dels premis Blocs Catalunya, concretament el corresponent a la categoria de formats audiovisuals. El bloc d'en Folch, segons explica ell mateix a la introducció, és el primer Moblog o Weblog mòbil, eina que permet actualitzar continguts multimèdia des de dispositius mòbils. Tan sols ens cal una connexió a Internet, o bé un dispositiu mòbil amb connexió GPRS o UMTS. Així, des de qualsevol part del món amb cobertura es pot actualitzar el contingut d'un Moblog en temps real i mitjançant el qual es pot enviar text, imatges més text, vídeo i àudio.
Enhorabona!!
dijous, 8 d’octubre del 2009
Moblog amb premi
Etiquetes de comentaris:
miscel·lània,
noves tecnologies
dimecres, 7 d’octubre del 2009
Desmitificant la grip A
"¿Com es justifiquen els diners invertits en l’adquisició de vacunes si la grip A és més benigna que la grip de cada any? Gastar tants diners en vacunes i altres mesures profilàctiques sense tenir la suficient base científica és un escàndol i s’han de demanar responsabilitats". Aquesta afirmació tant contundent que publica avui El Periódico de Catalunya la fa una monja. Però no una monja qualsevol. Teresa Forcades és doctora en medicina i salut pública i fora del temps diari que consagra a l'oració es dedica a la investigació mèdica.
Aquesta atípica monja és la protagonista d'un vídeo on explica a les clares -aportant dades científiques- què és la grip A, descarta que sigui una pandèmia, alerta del perills de les vacunes que ens volen administrar i es qüestiona el paper que estan jugant en tot aquest affaire les autoritats mèdiques internacionals (OMS), les administracions públiques dels diferents països (i del nostre en particular) i la indústria farmacèutica. El vídeo és una mica llarg però val la pena escoltar-lo fins el final.
Aquesta atípica monja és la protagonista d'un vídeo on explica a les clares -aportant dades científiques- què és la grip A, descarta que sigui una pandèmia, alerta del perills de les vacunes que ens volen administrar i es qüestiona el paper que estan jugant en tot aquest affaire les autoritats mèdiques internacionals (OMS), les administracions públiques dels diferents països (i del nostre en particular) i la indústria farmacèutica. El vídeo és una mica llarg però val la pena escoltar-lo fins el final.
CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.
divendres, 2 d’octubre del 2009
El secreto de sus ojos
Acabo de veure una pel·lícula que recomano a tothom: El secreto de sus ojos, una producció argentino-espanyola dirigida per Juan José Campanella, l'exitós director de El hijo de la novia. A El secreto de tus ojos Campanella repeteix actor principal, Ricardo Darín, que borda el seu paper, com ja ho va fer en l'altre film que he esmentat. Aquest tàndem dona molt de si. Es nota que hi ha feeling i compenetració... Darín també em va agradar molt a Nueve reinas, altra peli molt recomanable.El secreto de tus ojos s'endinsa pels camins d’un thriller amb tocs de melodrama social, que retrata de passada els dies nefastos de la dictadura argentina i una història d'amor inacabada (per no començada). El film, que ha triomfat al darrer festival de cinema de Sant Sebastià celebrat fa uns dies, narra la història d'un empleat d'un jutjat que en jubilar-se decideix escriure una novel·la basada en uns fets reals -l’assassinat d’una noia i la recerca i captura de l’autor del crim- que ell va viure en primera persona a mitjans dels anys 70. La pel·lícula és molt dramàtica, però també té tocs humorístics molt destacables. A més de Darín, també destaca l'actuació d'altres actors poc coneguts al nostre país com Soledad Villamil i Guillermo Francella.
dijous, 10 de setembre del 2009
La ciutat dels prodigis
La publicació fa uns dies a El País d'unes dures imatges de prostitució al carrer, als voltants del mercat de la Boqueria, ha posat sobre la taula d'una forma crua i descarnada l'ambient de degradació que es viu a molts barris de Barcelona, aquella que anomenàvem fins fa no gaire ciutat dels prodigis. Els polítics inútils que governen la capital catalana són incapaços (potser és que no en saben més) d'eradicar aquestes pràctiques i moltes altres que malmeten la imatge de la ciutat i, el que és pitjor, enverinen la convivència ciutadana.


Fotos: Edu Bayer (El País)
A base de no actuar i de no utilitzar amb contundència les eines legals que el consistori té a les seves mans, cada cop resulten més "normals" conductes que la immensa majoria sempre ha considerat reprovables: fornicar a plena llum del dia, pixar o defecar en qualsevol racó o cantonada, escopir en qualsevol lloc (inclosos els transports públics), drogar-se impunement en els parcs infantils i a les places públiques, llençar escombraries enmig del carrer, practicar el "botelló" sense escrúpols fins a altes hores de la matinada, passejar-se pel carrer mig despullat, circular en moto per la voravia...
L'ajuntament de Barcelona -autor d'una ordenança municipal que entre d'altres coses permet caminar en pilota picada (en conill, com diuen en el meu poble) pels carrers de la ciutat- és el màxim responsable de tots aquests despropòsits. Això és evident. Però també ho és una bona part de la societat progre i acomodada que per norma mira cap un altre costat quan l'incivisme passa per davant dels seus nassos i és incapaç de moure un dit per aturar-lo o per denunciar-lo. Aquesta actitud de passotisme i cosmopolisme mal entès potser ens fa sortir als rànquings internacionals que publica la revista Forbes com la tercera ciutat més feliç del món (després de Rio de Janeiro i Sydney), però la realitat és ben diferent, obstinadament diferent, malgrat la felicitat que ens proporciona el Barça.
La solució no és gastar-se milionades en campanyes d'imatge a l'estil Barcelona batega o Barcelona posa't guapa, per citar un parell d'exemples, per fer vibrar la ciutat o per mobilitzar energies que renovin l'estima ciutadana. La solució és actuar, prendre decisions. Governar, vaja. El que no es pot fer, a sobre, és "vendre la moto" de que la culpa de tot plegat és de les víctimes de tots aquests despropòsits.
Caminem cap enrere, com els crancs. Quan jo era petit sovintejaven els cartells que prohibien escopir, viatjar sense bitllet i un munt de coses més. Semblava que tot això estava superat i oblidat. Havíem organitzat uns jocs olímpics i semblàvem els campions del civisme. Però ves per on la laxitud i la incompetència dels nostres governants ens han fet retrocedir, en qüestions cíviques, unes quantes dècades. Visca Barcelona!!


Fotos: Edu Bayer (El País)
A base de no actuar i de no utilitzar amb contundència les eines legals que el consistori té a les seves mans, cada cop resulten més "normals" conductes que la immensa majoria sempre ha considerat reprovables: fornicar a plena llum del dia, pixar o defecar en qualsevol racó o cantonada, escopir en qualsevol lloc (inclosos els transports públics), drogar-se impunement en els parcs infantils i a les places públiques, llençar escombraries enmig del carrer, practicar el "botelló" sense escrúpols fins a altes hores de la matinada, passejar-se pel carrer mig despullat, circular en moto per la voravia...
L'ajuntament de Barcelona -autor d'una ordenança municipal que entre d'altres coses permet caminar en pilota picada (en conill, com diuen en el meu poble) pels carrers de la ciutat- és el màxim responsable de tots aquests despropòsits. Això és evident. Però també ho és una bona part de la societat progre i acomodada que per norma mira cap un altre costat quan l'incivisme passa per davant dels seus nassos i és incapaç de moure un dit per aturar-lo o per denunciar-lo. Aquesta actitud de passotisme i cosmopolisme mal entès potser ens fa sortir als rànquings internacionals que publica la revista Forbes com la tercera ciutat més feliç del món (després de Rio de Janeiro i Sydney), però la realitat és ben diferent, obstinadament diferent, malgrat la felicitat que ens proporciona el Barça.
La solució no és gastar-se milionades en campanyes d'imatge a l'estil Barcelona batega o Barcelona posa't guapa, per citar un parell d'exemples, per fer vibrar la ciutat o per mobilitzar energies que renovin l'estima ciutadana. La solució és actuar, prendre decisions. Governar, vaja. El que no es pot fer, a sobre, és "vendre la moto" de que la culpa de tot plegat és de les víctimes de tots aquests despropòsits.
Caminem cap enrere, com els crancs. Quan jo era petit sovintejaven els cartells que prohibien escopir, viatjar sense bitllet i un munt de coses més. Semblava que tot això estava superat i oblidat. Havíem organitzat uns jocs olímpics i semblàvem els campions del civisme. Però ves per on la laxitud i la incompetència dels nostres governants ens han fet retrocedir, en qüestions cíviques, unes quantes dècades. Visca Barcelona!!
Etiquetes de comentaris:
denúncia,
miscel·lània,
política
dimecres, 9 de setembre del 2009
Arenys de Munt fa por
Qui té por a que els ciutadans expressin lliurement la seva opinió?
Qui té por a la democràcia que ho possibilita?
Qui té por a una consulta popular no vinculant organitzada per una entitat civil privada?
Qui té por a que es faci un referèndum sobre la independència de Catalunya o de qualsevol altre territori?
Qui té por a canviar determinats aspectes de la Constitució (que emana de la democràcia, i no a l'inrevés)?
Qui té por a que es qüestioni l'actual model d'estat?
Qui té por a que es revisi el paper de l'actual jefatura de l'estat?
Qui té por a viure en un país lliure?
Qui té por a la democràcia que ho possibilita?
Qui té por a una consulta popular no vinculant organitzada per una entitat civil privada?
Qui té por a que es faci un referèndum sobre la independència de Catalunya o de qualsevol altre territori?
Qui té por a canviar determinats aspectes de la Constitució (que emana de la democràcia, i no a l'inrevés)?
Qui té por a que es qüestioni l'actual model d'estat?
Qui té por a que es revisi el paper de l'actual jefatura de l'estat?
Qui té por a viure en un país lliure?
Etiquetes de comentaris:
llibertat d'expressió,
política
dilluns, 17 d’agost del 2009
Pluja seca
Etiquetes de comentaris:
miscel·lània,
Musica per tutti
dissabte, 8 d’agost del 2009
Abbey Road
La imatge dels quatre beatles creuant el pas de zebra que hi ha davant dels estudis EMI, al carrer Abbey de Londres, fou captada tal dia com avui de fa quaranta anys. El 8 d'agost de 1969, el fotògraf Ian Macmillan, va posar en fila John, Ringo, Paul i George i en qüestió de deu minuts (això diuen les cròniques) va enllestir una de portades de disc més mítiques de tots els temps, una icona de la música pop. L'Abbey Road fou el darrer disc gravat pels fab four, tot i que va sortir a la venda (26 de setembre de 1969) abans que el seu predecessor, Let it be (18 de maig de 1970). Aquest deu ser el pas de zebra més famós del món. Situat a la zona de Saint John’s Wood, al nord de Londres, atrau cada any 150.000 turistes-peregrins. D'aqui a pocs dies espero afegir-me a la llista!!
Algunes fotos de la famosa sessió fotogràfica. Inclou el frontal i la contra de l'àlbum.
Algunes fotos de la famosa sessió fotogràfica. Inclou el frontal i la contra de l'àlbum.
Etiquetes de comentaris:
Beatles,
miscel·lània,
Musica per tutti
divendres, 31 de juliol del 2009
Des de Burgos amb amor
L'amic Enric Sierra l'encerta plenament en el darrer post del seu blog de La Vanguardia digital quan assegura que atiar l'odi entre els diferents pobles d'Espanya és delicte, si em de fer cas del segon punt de l'article 510 del Codi Penal. Sierra es refereix a la cacera que s'ha iniciat a molts indrets del país contra els catalans arran el tancament del nou sistema de finançament autonòmic que, no ho oblidem, beneficia a totes les comunitats, i corregeix parcialment (només parcialment, doncs continuem pagant més del que rebem) la desigualtat existent fins ara.
A tall d'exemple de la cacera injusta que pateixen els catalans pel tema del finançament a les espanyes comentaré una experiència viscuda en carn pròpia per un amic meu la setmana passada en un poble de la província de Burgos, on es va desplaçar per assistir al casament d'un altre amic seu. Segons m'explica, un cop casats els nuvis, el capellà que va oficiar la cerimònia va vomitar un sermó troglodític atiant l'odi contra els catalans. Entre d'altres coses ofensives, aquest miserable amb sotana que s'anomena a si mateix home de Déu va deixar anar que entenia perfectament perquè la nova parella de casats havia fixat la seva residència a Catalunya: "amb els diners que els catalans ens roben cada dia a tots els espanyols amb aquesta història del nou finançament allà viureu com a rics, mentre que si us quedeu aquí teniu un futur molt negre, no en sortireu de la misèria", va explicar des del púlpit el mossèn. El meu amic i d'altres assistents a la cerimònia d'origen català es van quedar bocabadats. No m'estranya, el capellà l'havia dita més grossa que l'alçada d'un campanar, mai millor dit. Suposo que per respecte als nuvis i per no muntar un ciri que encara els hauria desacreditat més davant d'un auditori tant receptiu a l'odi, es van empassar estoicament aquesta beatifica humiliació i van fugir d'estudi.
Crec que "l'experiència burgalesa" del meu amic supera clarament la categoria d'anècdota i exemplifica el que molts han d'escoltar cada dia quan viatgen per altres territoris de la península. Com explica l'Enric Sierra en el seu post, alguns partits polítics i molt especialment alguns dels seus dirigents són els responsables directes d'aquesta situació i són els que han de posar-hi remei amb urgència. Pel seu interès, reprodueixo en aquest espai el contingut íntegre de l'esmentat article.
Oyendo al consejero de Hacienda de Madrid predicando lo de que "es intolerable que un catalán valga dos madrileños", he recordado la típica escena de western donde aparece el cabeza de turco a quien un interesado enemigo acusa de ladrón para que la multitud lo capture y lo linche sin piedad. ¿Es eso lo que pretenden esas irresponsables voces políticas que atizan el odio hacia todo lo que tenga que ver con Catalunya?
En esta joven democracia que tenemos hemos avanzado en dotarnos de normas para corregir todo tipo de históricos desmadres (violencia de género, homofobia, memoria histórica…). Ahora, quizás, deberíamos empezar a perseguir como delito aquellas actitudes que incitan al odio entre ciudadanos por razón de su origen. Sería muy fácil. De hecho, el artículo 510 del Código Penal es muy claro en este sentido: "Los que provocaran a la discriminación, al odio o a la violencia contra grupos (...) por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, (...) por su origen nacional, (...). Serán castigados con la pena de prisión de uno a tres años y multa de seis a doce meses".
El punto segundo de ese mismo artículo añade: "Serán castigados con la misma pena los que, con conocimiento de su falsedad o temerario desprecio hacia la verdad, difundieran informaciones injuriosas sobre grupos o asociaciones en relación a su ideología, (...) a su origen nacional (...)".
No podemos tolerar que por unos bajos intereses partidistas y con un rastrero objetivo electoral, unos y otros se dediquen a mentir, a buscar el enfrentamiento entre pueblos y a atentar contra la convivencia. Los ciudadanos de a pie no queremos volver a pasar por el mismo calvario de hace tres años. Los catalanes no somos ladrones, no le robamos a nadie y... sí, pagamos mucho más de lo que recibimos. Además, para más inri, con el nuevo sistema de financiación seguirá siendo así, aunque en menor medida. ¿Cuánto tiempo más consentiremos que se nos trate como cuatreros por pedir más igualdad? Si la clase política no corrige su actitud, la sociedad civil deberá decir basta y actuar, aunque sea judicialmente, contra los que nos arrojan al indeseable camino del odio.
A tall d'exemple de la cacera injusta que pateixen els catalans pel tema del finançament a les espanyes comentaré una experiència viscuda en carn pròpia per un amic meu la setmana passada en un poble de la província de Burgos, on es va desplaçar per assistir al casament d'un altre amic seu. Segons m'explica, un cop casats els nuvis, el capellà que va oficiar la cerimònia va vomitar un sermó troglodític atiant l'odi contra els catalans. Entre d'altres coses ofensives, aquest miserable amb sotana que s'anomena a si mateix home de Déu va deixar anar que entenia perfectament perquè la nova parella de casats havia fixat la seva residència a Catalunya: "amb els diners que els catalans ens roben cada dia a tots els espanyols amb aquesta història del nou finançament allà viureu com a rics, mentre que si us quedeu aquí teniu un futur molt negre, no en sortireu de la misèria", va explicar des del púlpit el mossèn. El meu amic i d'altres assistents a la cerimònia d'origen català es van quedar bocabadats. No m'estranya, el capellà l'havia dita més grossa que l'alçada d'un campanar, mai millor dit. Suposo que per respecte als nuvis i per no muntar un ciri que encara els hauria desacreditat més davant d'un auditori tant receptiu a l'odi, es van empassar estoicament aquesta beatifica humiliació i van fugir d'estudi.
Crec que "l'experiència burgalesa" del meu amic supera clarament la categoria d'anècdota i exemplifica el que molts han d'escoltar cada dia quan viatgen per altres territoris de la península. Com explica l'Enric Sierra en el seu post, alguns partits polítics i molt especialment alguns dels seus dirigents són els responsables directes d'aquesta situació i són els que han de posar-hi remei amb urgència. Pel seu interès, reprodueixo en aquest espai el contingut íntegre de l'esmentat article.
Atizar el odio es delito
Se ha cerrado la negociación del nuevo sistema de financiación autonómico y se ha abierto automáticamente la veda contra los catalanes. La cacería que vivimos y sufrimos durante el proceso de discusión y aprobación del nuevo Estatut se ha reiniciado ahora con la misma o peor mala leche. Desde distintos puntos del país se están reabasteciendo los ríos de bilis alimentados por impresentables dedos acusadores de indignos representantes políticos que señalan hacia Catalunya y a los catalanes como una pandilla de desalmados ladrones que en tiempos de crisis se llevan un botín del que se creen propietarios vitalicios. Oyendo al consejero de Hacienda de Madrid predicando lo de que "es intolerable que un catalán valga dos madrileños", he recordado la típica escena de western donde aparece el cabeza de turco a quien un interesado enemigo acusa de ladrón para que la multitud lo capture y lo linche sin piedad. ¿Es eso lo que pretenden esas irresponsables voces políticas que atizan el odio hacia todo lo que tenga que ver con Catalunya?
En esta joven democracia que tenemos hemos avanzado en dotarnos de normas para corregir todo tipo de históricos desmadres (violencia de género, homofobia, memoria histórica…). Ahora, quizás, deberíamos empezar a perseguir como delito aquellas actitudes que incitan al odio entre ciudadanos por razón de su origen. Sería muy fácil. De hecho, el artículo 510 del Código Penal es muy claro en este sentido: "Los que provocaran a la discriminación, al odio o a la violencia contra grupos (...) por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, (...) por su origen nacional, (...). Serán castigados con la pena de prisión de uno a tres años y multa de seis a doce meses".
El punto segundo de ese mismo artículo añade: "Serán castigados con la misma pena los que, con conocimiento de su falsedad o temerario desprecio hacia la verdad, difundieran informaciones injuriosas sobre grupos o asociaciones en relación a su ideología, (...) a su origen nacional (...)".
No podemos tolerar que por unos bajos intereses partidistas y con un rastrero objetivo electoral, unos y otros se dediquen a mentir, a buscar el enfrentamiento entre pueblos y a atentar contra la convivencia. Los ciudadanos de a pie no queremos volver a pasar por el mismo calvario de hace tres años. Los catalanes no somos ladrones, no le robamos a nadie y... sí, pagamos mucho más de lo que recibimos. Además, para más inri, con el nuevo sistema de financiación seguirá siendo así, aunque en menor medida. ¿Cuánto tiempo más consentiremos que se nos trate como cuatreros por pedir más igualdad? Si la clase política no corrige su actitud, la sociedad civil deberá decir basta y actuar, aunque sea judicialmente, contra los que nos arrojan al indeseable camino del odio.
El talante
El responsable de premsa del ministre de Treball, Manel Franch, es va cobrir de glòria fa un parell de dies en amenaçar, mentre la càmera l'estava filmant, un periodista de TVE que acabava de fer-li una pregunta a Celestino Corbacho fora de guió. A més de recriminar-li que fes la pregunta li va etzibar que es queixaria de la seva actitud i faria tot el possible perquè no tornés a trepitjar la seu ministerial. El que no s'esperava en Franch -i això diu molt a favor dels responsables de l'informatiu de La 2- és que la tele pública emetria les seves desafortunades amenaces. Hores d'ara, que jo sàpiga, en Franch encara no ha presentat la dimissió ni el ministre li ha dit que se'n torni cap a casa urgentment. És més, ha estat el propi Corbacho qui ahir va haver de demanar públicament disculpes al periodista increpat.
Segons informen avui diversos mitjans de comunicació, són diverses les associacions professionals que han criticat la conducta d'en Franch i han demanat la seva dimissió. Especialment dur és el comunicat que l’Associació de Periodistes d’Informació Econòmica va emetre ahir en què va qualificar l’actitud de Franch de "visió totalitària de la comunicació, equiparable a la del servei de premsa del Movimiento o el Soviet". Aquest comportament prepotent d'alguns responsables de premsa de polítics socialistes no es nou. Fa un parell d'anys van aixecar molta polseguera les amenaces del llavors cap de premsa del president de la Generalitat José Montilla, Antoni Bolaño, al redactor en cap de política de La Vanguardia, Jordi Barbeta. Bolaño, que misteriosament ara fa de tertulià a RAC1 (emissora del grup Godó, propietari de La Vanguardia) li va dir a en Barbeta: "Te juro que no voy a parar hasta joderte" i "Vamos a ir por vosotros. Os vamos a hundir", entre d'altres delicadeses. Una autèntica lliçó de "talante" socialista, vaja. El cas d'en Manel Franch encara és més patètic. El molt ruc ni tan sols se'n va adonar, com es pot veure clarament a les imatges, que el filmaven quan proferia les seves amenaces . Quanta professionalitat, déu meu...
Els paral·lelismes entre els dos casos van més enllà de la idèntica forma de procedir, és a dir, creure erròniament que els periodistes són simples transmissors de la propaganda del govern de torn. Tant Franch com Bolaño han fet de cap de premsa de dos alcaldes socialistes de l'entorn metropolità de Barcelona (L'Hospitalet de Llobregat i Cornellà) i han seguit als seus "amos" en el seu peregrinar per diputacions, ministeris i demés càrrecs públics. Amés, casualment, tant Montilla com Corbacho són d'origen andalús i pertanyen al socialisme "espanyol" (PSOE) que ha acabat escombrant als socialistes catalans dels llocs de comandament i de decisió que tota la vida han tingut al PSC. De fora vingueren i de casa ens tragueren...
Segons informen avui diversos mitjans de comunicació, són diverses les associacions professionals que han criticat la conducta d'en Franch i han demanat la seva dimissió. Especialment dur és el comunicat que l’Associació de Periodistes d’Informació Econòmica va emetre ahir en què va qualificar l’actitud de Franch de "visió totalitària de la comunicació, equiparable a la del servei de premsa del Movimiento o el Soviet". Aquest comportament prepotent d'alguns responsables de premsa de polítics socialistes no es nou. Fa un parell d'anys van aixecar molta polseguera les amenaces del llavors cap de premsa del president de la Generalitat José Montilla, Antoni Bolaño, al redactor en cap de política de La Vanguardia, Jordi Barbeta. Bolaño, que misteriosament ara fa de tertulià a RAC1 (emissora del grup Godó, propietari de La Vanguardia) li va dir a en Barbeta: "Te juro que no voy a parar hasta joderte" i "Vamos a ir por vosotros. Os vamos a hundir", entre d'altres delicadeses. Una autèntica lliçó de "talante" socialista, vaja. El cas d'en Manel Franch encara és més patètic. El molt ruc ni tan sols se'n va adonar, com es pot veure clarament a les imatges, que el filmaven quan proferia les seves amenaces . Quanta professionalitat, déu meu...
Els paral·lelismes entre els dos casos van més enllà de la idèntica forma de procedir, és a dir, creure erròniament que els periodistes són simples transmissors de la propaganda del govern de torn. Tant Franch com Bolaño han fet de cap de premsa de dos alcaldes socialistes de l'entorn metropolità de Barcelona (L'Hospitalet de Llobregat i Cornellà) i han seguit als seus "amos" en el seu peregrinar per diputacions, ministeris i demés càrrecs públics. Amés, casualment, tant Montilla com Corbacho són d'origen andalús i pertanyen al socialisme "espanyol" (PSOE) que ha acabat escombrant als socialistes catalans dels llocs de comandament i de decisió que tota la vida han tingut al PSC. De fora vingueren i de casa ens tragueren...
Etiquetes de comentaris:
periodisme,
política
dimarts, 28 de juliol del 2009
Eto'o forever
Samuel Eto'o ja forma part de la història del Barça. Avui el presenten com a jugador de l'Inter de Milà. A mi m'ha sabut greu l'adéu d'aquest gran golejador, d'aquest gran killer de l'àrea. Els seus registres són estratosfèrics: 130 gols en 199 partits oficials i tercer màxim golejador del Barça a la lliga darrere de dues llegendes del club, César i Kubala, i amb el valor afegit que Samuel només ha jugat cinc temporades al Barça, mentre que César i Kubala van vestir de blaugrana durant 13 i 10 temporades, respectivament. És a dir, podem afirmar que acabem de despatxar al jugador que té la millor mitjana -juntament amb Rivaldo- de gols per temporada (26), i la segona millor mitjana de gols per partit (0,75) de la història del club, només superada per Mariano Matin (0,86). El seu substitut, Ibrahimovic, aconseguirà superar els seus registres? Ho té realment mol difícil.
Explicava Guardiola fa uns dies que acomiada Samuel per una qüestió de feeling. Ell sabrà... El que queda clar és que la gran demostració de professionalitat i entrega que ha fet Eto'o sobre el terreny de joc durant la temporada del triplet està a l'abast de molts pocs. Un jugador que no comptava per l'entrenador a principis de la temporada passada va acabar sent titular indiscutible i màxim realitzador de l'equip. El camerunès s'ha deixat la pell durant tots els minuts que ha jugat, ha pressionat com ningú a les defenses contraries impedint una sortida controlada de la pilota i, sobretot, ha tornat a marcar molts gols. Una gran part del mèrit dels tres títols aconseguits li correspon a ell personalment. Només un tipus ambiciós com ell és capaç de marcar en moments clau, enfonsant en la misèria a tot un Manchester en la final de Roma quan més pressionaven els anglesos, o marcant (també fou ell) el primer gol en la final de la Champions de Paris. Els seus gols han estat decisius i tots els barcelonistes li hem d'agrair la seva entrega i dedicació al club.
Samuel Eto'o, com la majoria de cracks de l'esport, també té un ego estratosfèric, com els seus registres de golejador, i això, sovint, l'ha acabat perjudicant. A can Barça sempre ha tingut algú que li ha fet ombra a l'hora d'exercir com a líder indiscutible de l'equip. Primer fou Ronaldihno i desprès Messi, i això l'ego de Samuel no sempre ho ha sabut digerir correctament. Així, malgrat els seus grandíssims mèrits, el Camp Nou no sempre li ha mostrat l'afecte que ell necessitava sentir. Una llàstima, doncs crec que com a professional té més virtuts que defectes, tot i les sortides de to (moltes d'elles totalment justificades) que ha protagonitzat al llarg de la seva etapa blaugrana. En fi, Samuel, bona sort a l'Inter, i gràcies pels serveis prestats. No t'oblidarem...
I ja que parlem de la sortida d'Eto'o és inevitable comentar l'arribada d'Ibrahimovic, un dels millors 9 del món en l'actualitat, amb permís de Samuel, és clar. La qualitat com a futbolista del suec és inquestionable i, per tant, no en parlaré del tema. El que sí vull comentar és la burrada de diners que el Barça s'ha gastat en el seu fitxatge. No ens enganyem (i que Laporta i companya deixin ja d'intentar-ho cada dia com si fóssim imbècils i ens estiguéssim xuclant el dit), per Ibrahimovic el Barça ha pagat gairebé tant com el Madrid per Kaká. L'Inter ens ha venut el suec a canvi, diuen, de 66 milions d'euros (45 en efectiu + Eto'o, taxat en 20), més la cessió de Hleb per un any (el Barça li continua pagant el 70% del salari). És a dir, gairebé 70 milions d'euros. Una autèntica immoralitat, i més en els temps que corren. En Florentino ha rebentat el mercat (el tret li acabarà sortint per la culata, com en el seu primer experiment galàctic, i sinó temps al temps) i el Barça ha estat el primer damnificat. Per tant, compte amb el que es diu públicament, que això només acaba de començar. Ser més que un club de vegades comporta assumir més riscos que els competidors. Ser més que un club comporta, per exemple, pagar 2 milions d'euros a l'any per lluir el logo d'Unicef en una samarreta valorada en 30 milions anuals d'ingressos que mai arriben ni mai arribaran, si tot continua així.
Explicava Guardiola fa uns dies que acomiada Samuel per una qüestió de feeling. Ell sabrà... El que queda clar és que la gran demostració de professionalitat i entrega que ha fet Eto'o sobre el terreny de joc durant la temporada del triplet està a l'abast de molts pocs. Un jugador que no comptava per l'entrenador a principis de la temporada passada va acabar sent titular indiscutible i màxim realitzador de l'equip. El camerunès s'ha deixat la pell durant tots els minuts que ha jugat, ha pressionat com ningú a les defenses contraries impedint una sortida controlada de la pilota i, sobretot, ha tornat a marcar molts gols. Una gran part del mèrit dels tres títols aconseguits li correspon a ell personalment. Només un tipus ambiciós com ell és capaç de marcar en moments clau, enfonsant en la misèria a tot un Manchester en la final de Roma quan més pressionaven els anglesos, o marcant (també fou ell) el primer gol en la final de la Champions de Paris. Els seus gols han estat decisius i tots els barcelonistes li hem d'agrair la seva entrega i dedicació al club.Samuel Eto'o, com la majoria de cracks de l'esport, també té un ego estratosfèric, com els seus registres de golejador, i això, sovint, l'ha acabat perjudicant. A can Barça sempre ha tingut algú que li ha fet ombra a l'hora d'exercir com a líder indiscutible de l'equip. Primer fou Ronaldihno i desprès Messi, i això l'ego de Samuel no sempre ho ha sabut digerir correctament. Així, malgrat els seus grandíssims mèrits, el Camp Nou no sempre li ha mostrat l'afecte que ell necessitava sentir. Una llàstima, doncs crec que com a professional té més virtuts que defectes, tot i les sortides de to (moltes d'elles totalment justificades) que ha protagonitzat al llarg de la seva etapa blaugrana. En fi, Samuel, bona sort a l'Inter, i gràcies pels serveis prestats. No t'oblidarem...
I ja que parlem de la sortida d'Eto'o és inevitable comentar l'arribada d'Ibrahimovic, un dels millors 9 del món en l'actualitat, amb permís de Samuel, és clar. La qualitat com a futbolista del suec és inquestionable i, per tant, no en parlaré del tema. El que sí vull comentar és la burrada de diners que el Barça s'ha gastat en el seu fitxatge. No ens enganyem (i que Laporta i companya deixin ja d'intentar-ho cada dia com si fóssim imbècils i ens estiguéssim xuclant el dit), per Ibrahimovic el Barça ha pagat gairebé tant com el Madrid per Kaká. L'Inter ens ha venut el suec a canvi, diuen, de 66 milions d'euros (45 en efectiu + Eto'o, taxat en 20), més la cessió de Hleb per un any (el Barça li continua pagant el 70% del salari). És a dir, gairebé 70 milions d'euros. Una autèntica immoralitat, i més en els temps que corren. En Florentino ha rebentat el mercat (el tret li acabarà sortint per la culata, com en el seu primer experiment galàctic, i sinó temps al temps) i el Barça ha estat el primer damnificat. Per tant, compte amb el que es diu públicament, que això només acaba de començar. Ser més que un club de vegades comporta assumir més riscos que els competidors. Ser més que un club comporta, per exemple, pagar 2 milions d'euros a l'any per lluir el logo d'Unicef en una samarreta valorada en 30 milions anuals d'ingressos que mai arriben ni mai arribaran, si tot continua així.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





