La saeta

Ara que Joan Manuel Serrat acaba de publicar Hijo de la luz y de la sombra, el segon disc que dedica al gran poeta Miguel Hernández, aprofito per demanar-li al cantautor català que vagi preparant també un segon tast musical del no menys gran Antonio Machado, a qui va versionar com ningú en el seu disc Dedicado a Antonio Machado, poeta el ja llunyà 1969. Ja que hi som en plena Setmana Santa, res millor que escoltar La saeta, una de les peces clau d'aquell disc. El vídeo és una vella gravació en blanc i negre emesa per TVE a principis dels anys 70 on un jove Serrat emociona a tot el públic que l'escolta en directe. Després de tants anys, a mi encara em continua posant la pell de gallina. Que gran...

Rialles

Res millor per començar el mes que unes bones rialles... I si són tan tendres com aquestes millor, sí senyor.

New deal

Les darreres enquestes sobre intenció de vot publicades per La Vanguardia i El Periódico han acabat d'estendre el pànic al carrer Nicaragua, on els socialistes catalans tenen la seva seu central. Les enquestes confirmen allò que tothom sospita (començant pels màxims dirigents del PSC), la més que probable defunció del Tripartit a les eleccions autonòmiques de la propera tardor. Davant d'aquest panorama, el candidat Montilla s'ha vist obligat a moure fitxa. La primera decisió que ha pres al respecte ha estat substituir José Zaragoza com a cap de campanya electoral després de sis anys dirigint-les amb ma de ferro i més d'una polèmica. El seu substitut, Jaume Collboni, ha avançat bones intencions. Per començar ha renegat de les estratègies d'en Zaragoza. Segons ha explicat públicament, el nou estil de la campanya dels socialistes "serà constructiu, d'explicació de propostes i de contrast de models, que no de persones". El nou estil també evitarà "la crítica per la crítica i la destrucció de l'adversari".

A Collboni només li ha calgut una compareixença pública com a director de campanya per desacreditar al secretari d'organització del PSC. Sense dir-ho explícitament, ha reconegut sense ambages la guerra bruta que el seu antecessor va desplegar contra els adversaris polítics durant un munt anys. Zaragoza ha quedat "retratat" a la primera de canvi. La desafecció dels ciutadans amb la política "exigeix un to positiu i constructiu", ha dit Collboni, que ràpidament ha abjurat de les estratègies basades en "la confrontació i els atacs directes i personals" que han creat "un cert nivell de crispació i malentesos". Segons el nou director de la campanya electoral dels socialistes catalans els temps han canviat, "ara ens trobem davant d'un nou escenari". Ja veurem en què queda tanta tendresa i consideració per l'adversari. Hi haurà temps per parlar-ne.

Cuina autèntica

La marca Cuina Catalana és el nou símbol d'identitat de la gastronomia tradicional que s'elabora a Catalunya. La marca, que es va presentar en societat fa uns dies, és una iniciativa de la Fundació Institut Català de la Cuina (FICC) i de la seva directora, l'agitadora cultural i gastronòmica Pepa Aymamí. La nova marca aixoplugarà a tots els establiments de restauració (restaurants, pastisseries i comerços gurmet) que elaboren cuina tradicional catalana arreu del país. De moment ja han obtingut la homologació de la marca prop d'un centenar d'establiments.

Segons la directora del FICC, “en una època en que impera la moda de l'alta cuina, la marca neix de la necessitat de posicionar la cuina tradicional i de reconèixer, d'una forma tangible, el nostre patrimoni gastronòmic”. Té raó la Pepa, vivim enlluernats -i els periodistes més que ningú- per la cuina d'autor, la cuina dels grans cuiners, la cuina dels Adrià, Ruscalleda, Santamaria, etc, i estem perdent de vista que la base de tot plegat és la cuina tradicional, la de tota la vida. L'alta cuina que ara està tant de moda està molt bé, però no seria res sense la base de la tradició. I en aquest sentit Catalunya és un lloc privilegiat, doncs és l'únic país del món que té inventariat el seu patrimoni popular gastronòmic. Estic parlant del Corpus de la Cuina Catalana, el receptari més complert (aplega prop d'un miler de receptes) que mai s'ha elaborat de la nostra cuina. El Corpus -un estudi científic únic i excepcional- és la base que sustenta la marca Cuina Catalana.

La imatge gràfica de la marca, que ja llueixen els establiments adherits, és una C majúscula en negreta amb una cullera vermella en posició vertical a la seva dreta que sembla un signe d'admiració. El logotip també s'aplicarà a les cartes dels restaurants: identificarà a tots els plats de cuina catalana que elaborin. Aquest segell de garantia ja el podem trobar en alguns temples de la cuina amb majúscules com l'Hispania d'Arenys, l'Hostal Jaumet de Torà, o els barcelonins Freixa Tradició, Petit Comitè o Via Vèneto, entre molts d'altres. Salut i llarga vida a la marca!

Postals de Morella

País de primera

Espectacular, oi? Aquesta foto de Catalunya coberta per la neu la va captar el satèl·lit MODIS des de 700 km sobre la superfície de la Terra. L'he trobat al blog El temps amb nom i cognoms del 3cat24 (molt interessant, per cert) que confeccionen els homes del temps de TV3. Com es pot veure a la foto, captada l'endemà del temporal de neu (dimarts 9 de març), gairebé tot Catalunya es troba coberta per la neu. Nevada històrica, sens dubte, que ha tornat a demostrar que no som un país de primera. Com sinó s'explica que tres dies després de la nevada milers i milers de persones -sobretot de les comarques gironines- encara no disposin de llum ni puguin gaudir dels serveis mínims més essencials. Tres dies pelats de fred, sense calefacció, amb poc menjar, amb carreteres tallades, sense escoles ni transport... I això encara no s'ha acabat, es veu que la cosa va per llarg. A molts, el temporal de neu els ha arruïnat el negoci, la feina, la vida. I ja veurem si acaben cobrant alguna compensació.

Com diu la cançó d'en Raimon, Al meu país la pluja no sap ploure. El més fotut del cas, és que ara ni la neu sap nevar, ni la calor sap calentejar. Si plou, perquè plou. Si neva perquè neva. I si llueix el sol i fa calor perquè llueix el sol i fa calor. El cas és que darrerament qualsevol fenomen meteorològic que afecti Catalunya acaba en catàstrofe i la vida ciutadana se'n ressent d'allò més. Tot peta sempre, les carreteres, les autopistes, els aeroports, els ferrocarrils... Però sobretot les instal·lacions elèctriques, ja sigui pel vent, per la utilització d'aparells d'aire condicionat, per la neu, pel gel, etc. Un país de primera amb solucions de primera, vaja. Ja ho veieu, què bonica és la neu.

Saura, fot el camp

Els inútils que ens governen s'han tornat a lluir. El temporal de neu que ahir va afectar a bona part de Catalunya ha deixat el país sumit en el caos i el desgavell més espectacular. Com deia en el meu post d'ahir, a Vilassar va caure una nevadeta que no va quallar, però a molts pobles i ciutats de Catalunya la neu caiguda ha creat un munt de problemes: talls elèctrics que encara no s'han resolt, carreteres i autopistes tallades, trens bloquejats, gent dormint a poliesportius, escoles tancades...

El que no acabo d'entendre és com es pot col·lapsar un país amb una nevada anunciada pels meteoròlegs amb 72 hores d'antelació. Algú m'ho pot explicar? No ha funcionat la prevenció, no ha funcionat la informació, no ha funcionat el govern, que va estar desaparegut bona part del dia, fins que la confusió i el caos ja eren irresolubles. Sort que els mitjans de comunicació van fer d'altaveu durant tota la jornada donant informació i tranquilitat als ciutadans... Els ineptes que malgovernen el Departament d'Interior haurien de dimitir tots en bloc, començant pel conseller Joan Saura, que en ple temporal no si li acut res més original que anar-se'n a Mallorca a una reunió.

Durant la compareixença que avui ha fet davant la premsa, a aquest individu -un autèntic càncer pel govern tripartit- no se li ha acudit res més enginyós que carregar contra el servei meteorològic, que "ha de millorar les seves previsions" i contra els ciutadans, que "han de fer més cas de les alertes". És impressionant, quines galtes té aquest Saura. Tot menys assumir que el seu departament -com ja ha passat en incontables ocasions- no ha fet els deures.

Miri, senyor conseller, si es fan previsions cal estar a l'alçada. Si el país s'ha col·lapsat i vostè no s'ha assabentat, el que no pot fer és renyar als ciutadans i als "homes del temps" i a sobre dir que "la previsió i l'eficàcia en la resposta per part de l'administració ha estat positiva". Si tot s'ha resolt de forma tant magnifica i eficient per què, durant la roda de premsa d'aquest matí, ha demanat perdó a les persones que ahir van quedar atrapades pel temporal de neu . En que quedem?

Després del temporal de neu de desembre de l'any 2001, l'ara conseller d'Interior Joan Saura va demanar immediatament la dimissió d'Artur Mas, conseller en cap de la Generalitat d'aquell moment, perquè la nit que va començar a nevar es trobava inaugurant una discoteca a Vilassar de Mar. Bona forma de desviar l'atenció, doncs el responsable de tot l'operatiu era, igual que ho és ara, el conseller d'Interior. Però políticament era més profitós apuntar al cap d'Artur Mas que al d'en Xavier Pomés. Avui he vist per televisió a en Mas declarant que "no és el moment de tornar amb la mateixa moneda els atacs que vàrem rebre el 2001, no convertirem la nevada d'ahir en un aquelarre polític". Millor.

Durant aquells dies de tempesta climàtica i política de finals del 2001 Saura afirmava amb el to solemne que el caracteritza: “Lo que ha ocurrido es absolutamente incomprensible. No ha venido de improviso; se sabía. Ha nevado, pero no tanto como para que Cataluña se quede parada” (La Vanguardia 17/12/2001). I ara què senyor conseller? El que va passar ahir no és també incomprensible? no s'havia anunciat tres dies abans? tant ha nevat ara com per deixar parat el país? Tanta diferència hi ha entre aquella situació i aquesta? A qui vol enganyar?

El problema del conseller Saura és el mateix ara que fa nou anys, quan fustigava al govern de CiU: és incapaç d'aportar solucions a qualsevol mena de problema. Això sí, de crear-ne en sap un munt. Quan era a l'oposició es limitava a criticar i a llençar proclames demagògiques contra el govern, i ara que en forma part, la caga dia rere dia (l'incendi d'Horta de Sant Joan, l'assistència a determinades manifestacions, l'actuació dels mossos d'esquadra...), segueix sense solucionar res i embolica la troca tot el pot. Saura és un mediocre i un incompetent contumaç, i bona part del seu equip -començant per en Joan Boada- també. Foti el camp d'una vegada i deixi'ns en pau, si us plau.

Neu de març

A la costa gairebé sempre ens lliurem però avui no. A Barcelona ha nevat força a partir d'aquest migdia i la neu ha arribat a quallar en molts indrets provocant el caos a totes les entrades i sortides de la ciutat i a molts serveis públics (autobusos, trens, etc.). A Vilassar també ha nevat amb intermitències durant tota la tarda però no ha fet prou fred -la costa central catalana té això- i la neu s'ha convertit en un miratge passatger. A la foto dels arbres que hi tinc davant de casa s'hi pot veure un moment de la nevadeta.

Pobre Teddy

Quina setmana portem. Primer en Paco Camps, que pel que declara el pobre gairebé no arriba a final de mes, i ara en Teddy Bautista. El president de la SGAE -segons ha divulgat la premsa aquests darrers dies- ha arribat a un acord de jubilació que li garanteix una pensió vitalícia que supera el 90% del seu sou actual, més de 300.000 euros a l'any, o el que és el mateix, més de 24.000 euros al més. Això és una pensió, sí senyor, i la resta són collonades. I compte, aquest sou no inclou altres ingressos que pugui percebre pels seus drets d'autor.

Ara s'entén l'afany recaptatori de la SGAE i la persecució gairebé inquisitorial que practica amb bars, restaurants, perruqueries, llibreries, biblioteques i aviat amb tothom que s'atreveixi a xiular. Cal assegurar el futur del president i dels directius de l'entitat: sous d'escàndol, inversions milionàries en plans de pensions, negocis especulatius en el sector immobiliari... Tot es va sabent poc a poc. El menys important és repartir la recaptació amb els artistes. De fet, molts declaren uns ingressos ínfims per part de la SGAE. Tot plegat és burlesc i ofensiu.

I ja posats a tocar la pera, amenitzaré aquest post amb una cançó dels Canarios, el grup que liderava l'inefable Teddy a finals de la dècada dels 60. Es tracta de Get On Your Knees, un dels seus grans èxits en anglès. La cançó no està genes malament, tot sigui dit. A veure si tenen nassos els de la SGAE de venir a demanar-me a mi també l'impost revolucionari.

Pobre Paco

Aquesta sí que és bona. Ara resulta que el pobre Paco Camps, president de la Generalitat Valenciana, té un patrimoni tant ínfim que no li dóna ni per comprar-se un vestit nou. Ara s'entén tot...

Com es pot comprovar en la seva declaració de bens que ahir va fer pública la pàgina web de les Corts Valencianes, resulta que el president només té un compte corrent al seu nom amb 905 euros i un altre compartit amb la seva dona amb 1.389. Ah! i un un únic pis a València (també compartit amb la parenta), amb un valor cadastral de 110.339 euros, un automòbil Saab matriculat el 1995 –any en què va obtenir per primera vegada l’acta de diputat– i un pla de pensions a Bancaixa. Res, que el pobre Camps necessita un augment de sou de forma immediata. Es veu que els més de 80.000 euros que guanya a l'any donen per a molt poc. Em caurà la llagrimeta i tot...

Aquest exercici de transparència que han tirat endavant les Corts Valencianes (segurament el cas Gürtel i altres escàndols de corrupció del govern del PP són el detonant de la mesura) encara evidencia més les misèries d'alguns polítics com Camps, que no es posa vermell ni la cau la cara de vergonya en declarar el que declara. Deu pensar que els ciutadans soms uns estúpids sense remei.

A banda d'aquestes consideracions, crec que els ciutadans hem d'aplaudir la mesura, doncs encara que molts parlaments autonòmics i, fins i tot, les Corts Generals obliguen els representants dels espanyols a aportar i actualitzar cada any la informació sobre el seu patrimoni, els ciutadans no poden accedir-hi, i cap partit o diputat –menys en molt comptades excepcions– s’ha atrevit a divulgar les seves propietats. Només ho han fet, de moment, els ministres del Govern espanyol. A veure si prenen nota altres governs autonòmics i tiren endavant mesures similars. Almenys, si més no, podrem constatar amb xifres a la mà quins polítics són més mentiders.