Montilla es retallarà el sou

Estic commogut. El president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, ha anunciat aquesta setmana "una retallada exemplar" dels sous dels membres del Govern i dels alts càrrecs començant pel seu. El que no ha especificat el president (almenys de moment) és què entén ell per exemplaritat i per tant no sabem si es retallarà el sou un 5%, com ho faran amb els funcionaris, un 15% com els ministres d'en ZP, o serà encara més agosarat.

De moment la única cosa que sabem és que el senyor Montilla cobrava l'any 2008 la mòdica xifra de 169.446,78 euros anuals bruts (28 milions de pessetes de res...) i els seus consellers la també mòdica xifra de 127.737,04 euros bruts anuals. El sou del president i els consellers dels anys 2009 i 2010 el desconeixem, doncs ha desaparegut misteriosament de la pàgina web de la Generalitat. La transparència promesa, s'ha acabat, sobretot en temps de crisi.

Montilla i senyora

El sou dels polítics ha de ser digne, no ens equivoquem, però tant? Per a qui no ho sàpiga, en Montilla és el polític més ben pagat d'Espanya. El segon de la llista és el president de la Diputació de Barcelona, Antoni Fogué (144.000 € l'any 2007, darrera dada disponible) i el tercer l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu (117.398€ l'any 2007). El que uneix a aquests tres homes també és de domini públic, els tres són socialistes. No deixa de sorprendre que el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, tingui un sou de 91.982 euros bruts a l'any (2009), gairebé la meitat que en Montilla, l'alumne més llest de la classe, sobretot a l'hora d'apujar-se el sou.

Continuo commogut. Em poso en la pell del president i entenc que l'exercici d'austeritat que haurà de fer li comportarà molts sacrificis personals i familiars. Ja ho deia la seva esposa, Anna Hernández Bonancia, a finals del passat mes de febrer durant la presentació del llibre Descubriendo a Montilla: "lo único que tenemos son deudas, una casa y un coche de diez años". La "pobra" esposa del president guanya 125.000 miserables euros anuals gràcies a les seves pluriocupacions relacionades amb la política. Algú recorda quan els socialistes bramaven per la "menjadora d'en Pujol"? Quina llàstima que em fan.

Com la retallada del sou del president sigui molt gran pot perillar, fins i tot, l'educació dels seus fills en el Col·legi Alemany d'Esplugues de Llobregat, centre privat de reconegut prestigi i elitisme. O algú creia que els fills del president estudiaven en un centre públic qualsevol amb tota la xusma? Vaja, al final m'ha sortit la vena demagògica.

Campions d'Europa!!!

El Barça es va proclamar ahir billantment campió de l'Eurolliga de bàsquet imposant-se en la final de Paris a l'Olympiacos grec per 86 a 68. Partidàs de tot l'equip, que va dominar el partit de principi a fi. Especialment destacable l'actuació de la "bomba" Navarro (21 punts i MVP de la final), Fran Vázquez (quatre taps en el primer quart), Pete Mickeal, Ricky Rubio i Víctor Sada. L'equip que lidera Xavi Pascual (el Guardiola del bàsquet) va donar una lliçó de bon joc, fet que com ell mateix va reconèixer en la roda de premsa posterior, "és molt difícil que passi en una final".

Foto: Sport

Altre fet destacable d'aquest partit fou comprovar la bona sintonia que existeix entre l'equip de bàsquet i el de futbol. Fins a cinc jugadors del primer equip de futbol (Xavi, Piqué, Puyol, Bojan i Busquets) es van desplaçar a la capital francesa per donar suport als seus companys basquetbolistes. Això és sentir els colors, sí senyor.

Paris és una ciutat màgica pel barcelonisme. En aquesta ciutat l'any 2006 el Barça va aixecar la segona Champions de la seva història i ara, quatre anys després, la segona Eurolliga de la secció de bàsquet. A veure si el proper diumenge els barcelonistes podem celebrar un altre campionat. Visca el Barça!!!

El futur és blaugrana

La millor versió d'en Víctor

Anit vaig assistir al Palau de la Música Catalana al concert barceloní de Víctor Manuel, que actualment recorre el país amb la gira Vivir para cantarlo. Feia temps que no escoltava en directe al cantautor asturià, i la veritat és que no em va decebre. El guaje està en plena forma i continua fidel als seus principis. El concert és un recital en defensa de la música i de la paraula on el músic va un recorregut per tota la seva trajectòria personal i artística. Cada cançó té un preludi, una explicació oral sobre la història d'una època i sobre l'estat d'ànim que va el va motivar a escriure-la. La posada en escena és sòbria i minimalista. Víctor es presenta davant el seu públic acompanyat pel seu fill David (piano) i Ovidio López (guitarra). I res més. Perdó sí, la seva veu.

El resultat és magnífic. Amb aquest embolcall intimista, l'asturià mostra la seva millor versió. Per rematar-ho, en Víctor (no se si ho fa a tots els concerts d'aquesta gira) va saltar de l'escenari a la platea per agrair-nos personalment a tots l'assistència al concert. Encaixada sincera de mans als senyors i petons a les senyores. I així, amb aquesta agradable sensació de proximitat amb l'artista vam sortir del Palau. I la meva senyora doblement contenta, doncs es va emportar cap a casa dos petons d'en Víctor i va escoltar una versió crua i descarnada de La madre, una de les seves cançons favorites.

L'alegria final la vàrem trobar en sortir del Palau. El Barça s'havia imposat al Sevilla i acaricia una mica més el campionat de lliga. He de confessar que vaig entrar al concert amb un mal presentiment, doncs el dia que el Barça va jugar el primer partit de les semifinals de la Champions contra l'Inter, que va acabar perdent, jo també em trobava al Palau assistint a una representació de gospel. Ahir la sort ens va acompanyar.

Múgica, Estatut i cinisme

El president de la Generalitat de Catalunya i primer secretari del PSC, José Montilla, li va demanar ahir al president del PP, Mariano Rajoy -que es trobava de visita a Barcelona-, que el seu partit retiri el recurs d'anticonstitucionalitat que va presentar contra l'Estatut de Catalunya. La resposta del president popular fou la que tothom s'esperava: "Nones Pepe, nones".

El no de Rajoy a aquesta petició no sorprèn, és la de sempre. L'estratègia de guanyar vots a Espanya a costa de Catalunya ja fa anys que dura. El que sorprèn, i d'això ningú en diu res, és que Montilla no li hagi fet aquesta mateixa petició a Enrique Múgica, militant històric del PSOE i actual Defensor del Pueblo, que en nom d'aquesta institució també va presentar un recurs d'anticonstitucionalitat contra l'estatut català.

El cinisme dels socialistes pel que fa al tema de l'Estatut és d'aquells que fan època. Després de passar-se pel folre la famosa frase de Zapatero de "apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya", ara volen fer creure a tothom que l'únic culpable de tot plegat en aquest assumpte és el PP. Evidentment el PP és culpable d'això i de moltes coses més (com per exemple provocar l'odi de mitja Espanya envers els catalans a canvi d'uns miserables vots), però no és l'únic culpable. Els socialistes van aplaudir encantats la iniciativa d'en Múgica i ara callen, no li demanen que retiri el seu recurs. Montilla ahir va tenir una oportunitat d'or per fer-ho.

Pels que no ho sàpiguen, l'any 1980 en Múgica -que fou ministre de Justícia amb Felipe González i diputat entre 1977 i 2000- va protagonitzar maniobres de dubtosa legalitat democràtica per enderrocar Adolfo Suárez i el seu govern. L'obsessió dels socialistes per assolir el poder quan abans millor els va portar a plantejar la substitució del govern centrista presidit per en Suárez per un altre de concentració o d'unitat nacional presidit per un militar "de mentalitat democràtica". Amb aquesta finalitat, en Múgica i d'altres destacats socialistes catalans (Joan Reventós i Antoni Siurana) es van reunir a Lleida amb el general Alfonso Armada, militar de trist record pel seu paper destacat en el cop d'estat del 23-F de 1981.

La reunió d'en Múgica amb el general colpista està àmpliament documentada en els llibres Anatomia de un instante de Javier Cercas i El 23-F a Catalunya d'en Pere Cullell i l'Andreu Farràs. En el segon volum de les seves Memòries, Jordi Pujol rebla el clau: "El PSOE tenia una autèntica obsessió per fer caure en Suárez. Una prova n'és la visita que el destacat líder socialista Enrique Múgica m'havia fet a final de l'estiu de 1980 a la meva casa de Premià de Dalt per preguntar-me com veuríem que es forcés la dimissió del president del govern i la seva substitució per un militar de mentalitat democràtica. Li vaig manifestar el meu desacord total. Aquesta visita, amb altres fets, parla d'una pressa molt gran dels socialistes per arribar al poder. Tot plegat, molt poc responsable".

Múgica ha negat reiteradament les acusacions de Pujol i que li oferís a Armada encapçalar un govern d'unitat on ell mateix ocuparia una cartera destacada. Ara potser negarà també haver presentat un recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut.

L'aristocràcia ferroviària

Els col·lectius privilegiats també fan vaga. En tenen dret, certament. El problema esdevé quan alguns utilitzen aquest dret per abusar, amb prepotència, de la seva posició dominant causant greus perjudicis a la ciutadania. Tenim exemples recents amb els controladors aeris i amb els pilots d'avions. Ara els ha tocat el torn als maquinistes dels trens de Renfe, que aquesta setmana mantenen tres dies de vaga (avui és el segon) per reclamar, entre d'altres coses, 50 places d'aparcament cobert i gratuït pels seus cotxes privats a l'estació de Sants.

En els temps de crisi que vivim, cal tenir molt poca vergonya per reivindicar segons quines coses, i aquesta n'és una. L'erari públic, que són els impostos de tots nosaltres, no deu ni pot permetre's aquestes comoditats. El sindicat de maquinistes, com el de pilots, ha de repensar la seva actitud i deixar d'abusar de la seva posició de privilegi. Un col·lectiu que cobra sous astronòmics, que sovint oblida que són servidors públics (treballen per a una empresa pública) i que juga amb avantatge (de moment encara se'ls necessita per moure els trens) no pot utilitzar el dret a la vaga que tots tenim per humiliar i riure-se'n dels milers d'usuaris que cada dia agafen el tren. Com encertadament afirma avui l'editorial de La Vanguardia, "abusar de la capacidad coercitiva de un puesto clave como el de maquinista para intentar consolidar privilegios laborales es algo más que irresponsabilidad". És injustificable.

Teoria de la calvície i l'homosexualitat

Declaracions d'Evo Morales, president de Bolívia, durant la primera Conferència Mundial de Pobles sobre el Canvi Climàtic i la Mare Terra celebrada fa uns dies. Compte, no són un acudit, ni es tracta de cap conya marinera.

Segons el president bolivià la calvície dels europeus es deu a suposats hàbits alimentaris incorrectes dels habitants del vell continent: "La calvicie que parece normal es una enfermedad en Europa, casi todos son calvos, y esto es por las cosas que comen, mientras que en los pueblos indígenas no hay calvos, porque comemos otras cosas". Bravo, ponte la peluca ya! que diria en Javier Gurruchaga.

Evo Morales també s'ha referit a l'homosexualitat. Segons les seves teories (se suposa que avalades per informes científics) l'alimentació també n'és la culpable directa. Els homosexuals ho són perquè mengen massa pollastre criat en grans explotacions industrials, on els carreguen d'hormones femenines: "El pollo que comemos está cargado de hormonas femeninas. Por eso, cuando los hombres comen esos pollos, tienen desviaciones en su ser como hombres", ha assegurat Morales entre les rialles de l'auditori que l'escoltava. No m'estranya.

Segons aquesta teoria aberrant, impròpia d'un cap d'estat, d'ací a quatre dies tots els europeus serem homosexuals doncs practicament ningú menja ja pollastres de corral ben criats.. Segons he llegit, la federació estatal de gais i lesbianes ja ha demanat una rectificació a l'ambaixada de Bolívia a Espanya doncs aquests comentaris poden fomentar l'odi envers la comunitat homosexual.

Ara ja ho sap tot el món. Morales té un bon folre de cabell i la virilitat masculina a prova de bombes gràcies a l'alimentació equilibrada que segueixen els pobles indígenes sudamericans. Pollastre ja sabem que no en menja, però probablement mastega massa fulles de coca mentre prepara els seus discursos. O potser tot plegat és producte del mal d'alçada?

Llibres i roses

Per Sant Jordi llibres i roses!!!

Quatre recomanacions literàries per aquesta diada de les lletres. Quatre novel·les que us faran passar unes bones estones de lectura.

Se sabrà tot, del periodista Xavier Bosch. Novel·la que parla de la manca de llibertat en la societat actual i de la importància d'aquest fet en l'exercici del periodisme.

Dublinesca, d'Enrique Vila-Matas. Novel·la on l'escriptor intenta conèixer-se a si mateix camuflat en el personatge d'un editor. El llibre té ressonàncies a Tom Waits, Lou Reed i Coldplay.

La soledad de los números primos, de Paolo Giordano. Novel·la que narra la forta atracció que senten els dos personatges principals de la història mitjançant una metàfora matemàtica.

Aurora boreal, d'Asa Larsson. Novel·la negra gèlida i fosca que narra un assassinat comés al nord de Suècia. Nou fenomen editorial suec després de la trilogia Milenium.

Ah! i no oblideu les roses! I si són del Maresme, millor.

Periodisme low cost

En el darrer número de la revista Capçalera que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya, la presentadora del Telenotícies Migdia de TV3, Núria Solé, afirma en una entrevista que a "les rodes de premsa on no deixen preguntar hauríem d'aixecar-nos i marxar". L'Olga Viza, que també participa en aquesta entrevista afegeix: "que no et deixin preguntar és infumable". Totes dues tenen raó, però com molt bé puntualitza Solé, això "no és una cosa que puguin decidir els periodistes allà presents". Efectivament, el poder de decisió rau en l'empresa -ja sigui de titularitat pública o privada-, mai en el periodista. Ara bé, tot sigui dit, en la majoria d'ocasions el/la periodista consent.

Núria Solé

En nom de l'abaratiment de costos i en detriment de la informació (i per tant en detriment dels ciutadans que consumeixen aquestes informacions), cada cop és més freqüent veure com les empreses s'empassen tota mena d'imposicions que afecten a la qualitat del producte final: rodes de premsa on no es pot preguntar, blocs electorals que marquen el temps de les notícies, partits polítics que distribueixen imatges dels mítings (amb les declaracions que al partit l'interessa ressaltar), informacions de gabinets de premsa que no es contrasten, etc. Vivim en el l'era del periodisme low cost, on prolifera el becari desinformat i sobreexplotat i la precarietat es menja les il·lusions de molts joves professionals.

L'efecte de tot plegat és molt pervers. Els expedients de regulació d'ocupació (ERO) cada cop són més freqüents en els mitjans de comunicació. Durant els darrers anys centenars de periodistes ben preparats i amb experiència han estat acomiadats dels seus llocs de treball. Han passat d'informar sobre acomiadaments massius a viure'ls en primera persona. La solució de les empreses sempre ha estat la mateixa, no cobrir les baixes -incentivades o no- o bé contractar joves becaris que han de fer front a un munt de feina per la qual encara no estan preparats (per manca de rodatge, no per manca de capacitat). Hi han exemples delirants. Jo m'he trobat amb una becaria de TV3 preguntant-me enmig d'una roda de premsa qui era el senyor que parlava pel micròfon (un conseller de la Generalitat) i si el tema que explicava era important o no. Tal com sona.

El periodisme low cost s'ha carregat la informació de qualitat. I si en moltes rodes de premsa no deixen preguntar -com denúncia la Núria Solé-, també és veritat que en moltes rodes de premsa són els periodistes els que no pregunten (sovint perquè desconeixen el tema i més sovint encara perquè han de sortir corrent per cobrir un altre acte). Amb la declaració de torn per fer el titular, la nota de premsa i el dossier ja n'hi ha prou per elaborar la informació. I així ens va, com a col·lectiu, i com a societat. El periodisme d'investigació gairebé ha mort. Les fonts -excepte les oficials- han emmudit i cada cop és més freqüent llegir o escoltar informacions de poca qualitat, poc o gens contrastades, que la societat (i els periodistes per la seva actitud passiva) s'empassa com si res. Ens ho hem de fer mirar...

Cruyff sí, però era necessari?

No crec que sigui necessari. No crec que faci falta. No crec que ningú ho hagi reclamat. Però si ara el que s'estila als grans clubs de futbol d'Europa és tenir presidents d'honor, doncs ningú millor que Johan Cruyff per ostentar aquest càrrec al Futbol Club Barcelona. I dic que ningú millor que ell no només per tot el que ha representat com a jugador i com a entrenador, sinó per la llavor que va sembrar al club, per la seva forma d'entendre el futbol. Ja sé que molts culés no compartiran aquesta opinió, però el gran Barça que tenim avui és, sens dubte, el seu llegat més evident.

El Barça juga com juga gràcies a ell. L'estil de joc que practiquen tots els equips blaugranes (des de les categories més inferiors fins el primer equip) segueixen un mateix model: el model que Johan va implantar a La Masia quan es va fer càrrec de la direcció tècnica del club a finals dels anys 80, quan va començar a entrenar al que després esdevindria dream team. Mai en la vida aquest club havia generat una pedrera de jugadors tan abundant i de tanta qualitat (Messi, Iniesta, Xavi, Valdés, Puyol, Bojan, Piqué, Cesc...). Mai havia tingut un equip format a casa tan competitiu i capaç de guanyar-ho tot. Mai els jugadors formats a la pedrera havien assolit tants reconeixements internacionals...

Cert és que en Guardiola ha millorat l'estil de joc i fins i tot m'atreviria a dir que l'ha perfeccionat (sobretot en l'aspecte defensiu), però l'origen de tot plegat cal cercar-lo en el model que Cruyff va implantar. Gràcies a això tenim un equip que juga de memòria. Un equip format bàsicament per jugadors que practiquen el mateix estil de joc des que eren infantils o juvenils. Aquest és un dels motius pels quals l'encaix de peces al primer equip és tant senzill. Quan Pedro o Busquets o Jeffren s'estrenen amb el primer equip no estranyen el tipus de joc dels seus companys perquè juguen igual que ells (òbviament amb les seves pròpies particularitats i capacitats) des de fa molts anys. Pateixen més per adaptar-se els fitxatges forans com ara l'Ibrahimovic, però no els formats al planter.

També cal reconèixer que el gran encert del club ha estat, sens dubte, perpetuar aquest model i abocar tots els diners necessaris per formar esportistes i persones. Deia en un post bastant antic (Els xiquets de La Masia) que la filosofia que s'imparteix en aquesta casa té molt a veure amb la formació de les persones, tant en el pla esportiu com humà, i això es nota també sobre el terreny de joc. El mèrit de que això sigui així, com he indicat al principi és d'en Johan, l'idol esportiu de la meva joventut.

Espero que Cruyff sàpiga honorar aquesta presidència honorifica i actuï amb la discreció, ponderació i elegància que el càrrec requereix. Altres cracks de la pilota del passat que ara són presidents d'honor de diversos clubs ho estan fent força bé, amb dignitat i sense ficar-se en el dia del club i l'equip. Espero que Cruyff estigui a l'alçada de Bobby Charlton (Manchester United), Franz Beckenbauer (Bayer Munich), Di Stefano (Real Madrid) o Eusebio (Benfica).

No vull acabar aquest comentari sense dir que no crec que la decisió d'en Laporta i la seva junta (a punt de plegar!) de nomenar a Cruyff president d'honor del Barça sigui la correcta. Qualsevol moment hauria estat millor que aquest. En l'hora dels adéus no es poden fer determinades coses. I aquesta n'és una.