La por està de moda. La campanya electoral catalana així ho demostra. Com explicava en l'anterior post (Pactar amb el diable), els socialistes esgrimeixen l'argument de la por per alertar d'un eventual pacte CiU-PP que elevaria als altars un hipotètic govern de dretes. Els del PP i Ciutadans (C's), en canvi, esgrimeixen l'argument de la por per alertar d'un eventual pacte entre CiU i ERC, que consagraria a la Generalitat un hipotètic govern nacionalista-independentista. Oh, quina por!
Segons l'argumentari de la dreta rància catalana, pactar amb ERC equival a pactar amb el diable (quantes cares té Banyeta, xe!). Tant els populars de donya Sánchez-Camacho com els Rivera boys afirmen que si CiU pacta amb els republicans en un tres i no res aparcaran els problemes reals del país com la crisi econòmica i l'atur i convocaran un refererendum sobre la independència de Catalunya. Oh, quina por. La secessió, la divisió, la ruptura amb Espanya caurà sobre nosaltres d'una forma implacable i inexorable. Vostès perdonin, però dubto molt que res de tot això passi.
El millor de tot és que tant al PP com a C's no els hi faria cap fàstic pactar amb CiU segons han reiterat públicament en nombroses ocasions. Ara bé, que ho facin els demés (o puguin arribar a fer-ho), és pecat mortal com ja sabem. Tots de cap a l'infern, apa! Això sí que és un "chist", com diu l'alter ego d'en Montilla al Polònia. Ara resulta que aquells que prediquen constantment que el nacionalisme és nociu pel progrés del país, que posa en perill la seva estabilitat política i econòmica, i que practica polítiques retrògrades i excloents són els mateixos que volen ser parella de ball amb CiU si la federació nacionalista guanya les properes eleccions. Com ens els hem de creure?
Però compte, que els favorits a les enquestes també alerten d'altres pors. Faltaria més. La por a un tercer tripartit és la més estesa. Per molt que en Montilla ho negui, Artur Mas no dubta (i jo tampoc) que si el PSC, ERC i ICV tornen a sumar reeditaran de nou el tripartit que ha governat els darrers set anys el país. La segona por que pregonen des de CiU és la formació d'un govern "a la basca" amb els socialistes i els populars com a protagonistes principals. Si ho han fet a Euskadi per què no han de fer-ho a Catalunya? Aquests són capaços de tot...
dimarts, 16 de novembre del 2010
dissabte, 13 de novembre del 2010
Pactar amb el diable
En comptes de presentar propostes de futur i explicar als electors què faran els socialistes per treure el país de la crisi si guanyen les eleccions, el PSC torna centrar la seva campanya electoral en el discurs de la por. No paren de pregonar a tort i a dret que ve la dreta. Oh, quina por! I què fan per evitar-ho?
Ja fa dies que Montilla no para de reclamar a Artur Mas que clarifiqui si pactarà amb el PP (donant ja per fet que el candidat convergent guanyarà les eleccions catalanes, inaudit!!). Avui s'ha afegit també a aquest discurs Alfredo Pérez Rubalcaba, que en un míting a Tarragona ha tornat a insistir en el tema i li ha reclamat a en Mas que es posicioni al respecte.
És increïble. Quin cinisme. Resulta que pactar amb el PP, és a dir amb el diable, és pecat mortal, el pitjor dels pecats. Llavors, algú em pot explicar per què els socialistes no han tingut cap escrúpol per pactar amb els nois d'en Rajoy al País Basc? Segons aquesta tesi tenir un lenhendakari socialista gràcies al pacte amb el PP és un acte de responsabilitat i coherència política. Òbviament, han pactat amb el dimoni (tot i que deien que no ho farien mai com es pot veure al vídeo) pel bé del país, ens venen. Ara bé, que un president de la Generalitat (si es dona el cas, ja ho veurem) pugui ser-ho gràcies al PP és una indecència, un acte suïcida, una irresponsabilitat política. Au, vinga. Colla d'hipòcrites, cínics i mentiders...
Ja fa dies que Montilla no para de reclamar a Artur Mas que clarifiqui si pactarà amb el PP (donant ja per fet que el candidat convergent guanyarà les eleccions catalanes, inaudit!!). Avui s'ha afegit també a aquest discurs Alfredo Pérez Rubalcaba, que en un míting a Tarragona ha tornat a insistir en el tema i li ha reclamat a en Mas que es posicioni al respecte.
És increïble. Quin cinisme. Resulta que pactar amb el PP, és a dir amb el diable, és pecat mortal, el pitjor dels pecats. Llavors, algú em pot explicar per què els socialistes no han tingut cap escrúpol per pactar amb els nois d'en Rajoy al País Basc? Segons aquesta tesi tenir un lenhendakari socialista gràcies al pacte amb el PP és un acte de responsabilitat i coherència política. Òbviament, han pactat amb el dimoni (tot i que deien que no ho farien mai com es pot veure al vídeo) pel bé del país, ens venen. Ara bé, que un president de la Generalitat (si es dona el cas, ja ho veurem) pugui ser-ho gràcies al PP és una indecència, un acte suïcida, una irresponsabilitat política. Au, vinga. Colla d'hipòcrites, cínics i mentiders...
divendres, 12 de novembre del 2010
Carrers amb personalitat
Hi ha alguns carrers i places que tenen uns noms preciosos i entranyables, amb una forta personalitat i tradició. Posaré alguns exemples: Plaça de l'Era, Placeta dels Casinos, Plaça del Pes de la Palla, Carrer del Descans, Carrer del Peix, Carrer dels Petons, Carrer dels Cotoners, Carrer de l'Oli, Carrer dels Ocells, Carrer dels Banys Nous, Rambla de les Flors...
Darrerament però, n'he trobat alguns molt singulars que són realment deliciosos. Com podeu veure a les fotos no són cap invent. Són reals. Pertanyen en general a noms de persones poc conegudes o que, si més no, no han destacat per cap gesta extraordinària més enllà dels límits territorials del poble que li ha dedicat la placa. És el cas per exemple del Carrer del Polls d'en Mayans de Vilassar de Dalt o el Carrer Màquina d'en Mas de Cabrils, dos personatges que pel nom que porten els carrers que els homenatgen devien ser dues peces d'antologia dignes d'estudi.
A Barcelona m'he topat amb el Carrer de Perot lo Lladre, un bandoler del segle XVII molt estimat pel poble i molt odiat pels seus nombrosos enemics, una mena de Robin Hood a la catalana. El carrer més que carrer és un petit passatge o ni això, una androna a la qual només poden accedir els veïns obrint amb clau un reixat. A Scala Dei, en la preciosa comarca vinícola del Priorat, hi ha un altre carrer amb un nom encantador, el Carrer de la Mitja Galta. Ja se sap, n'hi ha alguns que tenen molta cara, altres molt de morro i uns quants només mitja galta. Pel que he esbrinat, a Mataró també n'hi ha un carrer amb aquest nom. I cercant a la xarxa he trobat, fins i tot, una poesia dedicada a aquest carrer d'un tal Josep Maria i dedicada a un desconegut Emili. Diu així:
Carrer de la mitja galta
Quatre cases, marge i pou
Darrerament però, n'he trobat alguns molt singulars que són realment deliciosos. Com podeu veure a les fotos no són cap invent. Són reals. Pertanyen en general a noms de persones poc conegudes o que, si més no, no han destacat per cap gesta extraordinària més enllà dels límits territorials del poble que li ha dedicat la placa. És el cas per exemple del Carrer del Polls d'en Mayans de Vilassar de Dalt o el Carrer Màquina d'en Mas de Cabrils, dos personatges que pel nom que porten els carrers que els homenatgen devien ser dues peces d'antologia dignes d'estudi.
A Barcelona m'he topat amb el Carrer de Perot lo Lladre, un bandoler del segle XVII molt estimat pel poble i molt odiat pels seus nombrosos enemics, una mena de Robin Hood a la catalana. El carrer més que carrer és un petit passatge o ni això, una androna a la qual només poden accedir els veïns obrint amb clau un reixat. A Scala Dei, en la preciosa comarca vinícola del Priorat, hi ha un altre carrer amb un nom encantador, el Carrer de la Mitja Galta. Ja se sap, n'hi ha alguns que tenen molta cara, altres molt de morro i uns quants només mitja galta. Pel que he esbrinat, a Mataró també n'hi ha un carrer amb aquest nom. I cercant a la xarxa he trobat, fins i tot, una poesia dedicada a aquest carrer d'un tal Josep Maria i dedicada a un desconegut Emili. Diu així:
Carrer de la mitja galta
carrer antic i de pagès
els estius prendre la fresca
els hiverns el foc encès
Quatre cases, marge i pou
el camí del poble arriba
traçat de nord a migjorn
envoltat de camps i vinyes
Un carro amb cavall blanc
Un carro amb cavall blanc
menat ferm i amb gran mestria
torna a casa, bon jornal
amb raïm, melons i xíndries
Pagesos d’altre temps
Pagesos d’altre temps
espardenyes, faixa i boina
amb terra i canti, arpiots i fems
han escrit la nostra història
Carrer de la mitja galta
Carrer de la mitja galta
carrer antic i de pagès
enyorat de camps i vinyes
d’oliveres i garrofers
d’oliveres i garrofers
Algú ho havia de dir !!
Preciado: "Mourinho és un canalla"Declaracions de Manuel Preciado, entrenador de l'Sporting de Gijón, després d'escoltar per segona vegada per boca de Mourinho (ahir a la cadena SER) que el seu equip li va regalar els punts al Barça alineant els suplents: "Em sembla que aquestes declaracions es poden deure a tres motius: si ho ha dit com un acudit és molt dolent; si ho fa perquè li responguin des de Barcelona, no crec que ho aconsegueixi; i si ho diu de veritat, és que és un autèntic canalla i un mal company. No em cau bé i li penso dir a la cara. I és un il·lús si creu que Guardiola caurà en les seves provocacions".
Algú ho havia de dir!!
dimarts, 2 de novembre del 2010
Multes per no etiquetar en castellà
L'escriptor Quim Monzó comentava fa uns dies a la seva columna de La Vanguardia la notícia de que l'any passat la Generalitat va multar 94 empreses per no etiquetar en castellà. Amb la seva habitual lucidesa, posa el dit a la nafra i deixa sense arguments a la caverna mediàtica madrilenya, al PP i a Ciutadans. És a dir, a tots aquells que habitualment "generen gegantines boles de merda a força deformar la realitat" del que passa a Catalunya, tant en l'àmbit lingüístic com en molts d'altres. Reprodueixo l'article sencer, doncs crec que val la pena llegir-lo.
Tots aquests mitjans de comunicació que una i altra vegada posen el crit al cel quan a Catalunya es multa a les empreses que incompleixen la llei de llengües i no tenen els seus rètols com a mínim en català han passat de puntetes per la notícia que, l'any passat, la Generalitat de Catalunya va multar 94 empreses per no etiquetar en castellà. Són aquests diaris, aquestes ràdios i aquestes cadenes de televisió que generen gegantines boles de merda a força de deformar la realitat, baladrejant que aquí es prohibeix retolar en espanyol i que a qui no parla en català ens el mengem amb patates fregides per esmorzar. Al capdavant d'aquest allau de mentides, el Partit Popular i el seu pigall, Ciutadans, que, en aquesta ocasió, han decidit mirar cap un altre costat i xiular Siboney, que és la millor melodia per dissimular.
Doncs sí: l'any passat la Generalitat va multar 94 empreses per no etiquetar en castellà i en aquesta ocasió la caverna no diu ni mu. Silenci absolut. Ni una queixa, ni un gemec, molt menys un indici de revolta. Res de ""¡Vaya atropello!"". Res de "Vostès no tenen dret a dir-me en quina llengua he de etiquetar els meus productes!". Cap crit de "Llibertat!". Per què no repeteixen ara allò tan suat de "Prohibit prohibir"?. Llegeixo a El País, dissabte, que Jordi Anguera, director de l'Agència Catalana del Consum, explica diverses coses respecte a aquestes multes.
Una: "La regulació, en el cas de l'etiquetatge, és favorable al castellà. Hi ha prop de 120 lleis estatals que obliguen a etiquetar en espanyol". Ull a la dada: "120 lleis estatals que obliguen a etiquetar en espanyol"!
Per molt que paro l'oïda no sento que ningú s'esquinci les vestidures, ni que udolin a Intereconomia. Una altra cosa que explica Anguera: "Les indicacions obligatòries de l'etiquetatge han de figurar, almenys, en castellà, llengua espanyola oficial de l'Estat". On són ara les acusacions de nazis, per seguir la llei? Escassament crítics amb el nazisme-i la seva versió cheli, el franquisme-, a la mínima diuen nazi a qualsevol que no pensi com ells i, davant les multes que els de la Generalitat imposen per no etiquetar en castellà, callen i aquesta vegada no en diuen nazis. Què passa? Explica també El País que la Generalitat "va multar la multinacional del moble Ikea amb 8.000 euros per diverses deficiències en la informació al consumidor, entre d'altres, no disposava de l'etiquetatge en castellà". Si les multes haguessin estat per no etiquetar en català, ja hauria ara mateix dos nodrides manifestacions de catorze o quinze persones: una enfront de Ikea Montigalà i l'altra davant de Ikea l'Hospitalet-amb Albert Rivera i Sánchez Camacho al capdavant, respectivament -, demanant que no es multi a ningú i exigint que d'una vegada per totes acabi aquesta terrible dictadura nacionalsocialista catalana.
*Pels lectors de fora de Catalunya: Alícia Sánchez Camacho i Albert Rivera són, respectivament, els líders polítics del PP i de Ciutadans.
dimecres, 27 d’octubre del 2010
Miserables
Bocamoll, inconsiderat i groller
Arturo Pérez Reverte (escriptor, membre de la Real Academia Española): "Por cierto, que no se me olvide. Vi llorar a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos. Se es un mierda cuando uno demuestra públicamente que no sabe irse. De ministro o de lo que sea. Moratinos adornó su retirada con un lagrimeo inapropiado. A la política y a los ministerios se va llorado de casa. Luego Moratinos, gimoteando en público, se fue como un perfecto mierda". L'escriptor utilitza el twitter per acomiadar cruelment i de forma innecessària el fins ara ministre d'Assumptes Exteriors.
Pedòfil il·lustrat repugnant
Fernando Sánchez Dragó (escriptor): "En Tokio, un día, me topé con unas lolitas, pero no eran unas lolitas cualesquiera, sino de esas que se visten como zorritas, con los labios pintados, carmín, rímel, tacones, minifalda (...) Tendrían unos trece años (...). Subí con ellas y las muy putas se pusieron a turnarse. Mientras una se iba al váter, la otra se me trajinaba". Extracte del seu darrer llibre escrit amb Albert Boadella (actualment, una paròdia de si mateix), on es vanagloria d'haver-se gitat amb dues nenes menors durant la seva estada a Tòquio en la dècada dels 60.
Ruc, burro. Li paguem un sou públic per això?
Oriol Amorós (militant d'ERC i secretari d'Immigració de la Generalitat): "El Papa Benet XVI i l'imam de la mesquita del carrer Nord de Lleida, Abdelwahab Houzi, són dues versions bastant conservadores i retrògrades de les seves pròpies religions. Es necessiten millors interlocutors al capdavant d'algunes religions". Durant els darrers mesos, Houzi ha estat acusat de practicar la poligàmia; d'oficiar matrimonis de plaer en què s'enganya les dones perquè se sotmetin a unions sense validesa legal; d'expandir el salafisme integrista a Lleida, i de voler aprofitar-se dels partits independentistes per aconseguir el dret a vot i situar formacions islàmiques al capdavant dels municipis, entre d'altres.
Masclista fatxa i estúpid
Francisco Javier León de la Riva (militant del PP i alcalde de Valladolid): "Leire Pajín es una chica preparadísima, hábil, discreta, que va a repartir condones a diestro y siniestro por donde quiera que vaya y que va a ser la alegría de la huerta. Cada vez que le veo la cara y esos morritos pienso lo mismo, pero no lo voy a decir aquí". Les declaracions d'aquest individu insultant públicament la nova ministra de Sanitat parlen per si mateixes del caratge moral del personatge. Aquesta és l'alternativa als socialistes?
Blasfemar i insultar és gratis. País d'imbècils, miserables i cretins...
Arturo Pérez Reverte (escriptor, membre de la Real Academia Española): "Por cierto, que no se me olvide. Vi llorar a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos. Se es un mierda cuando uno demuestra públicamente que no sabe irse. De ministro o de lo que sea. Moratinos adornó su retirada con un lagrimeo inapropiado. A la política y a los ministerios se va llorado de casa. Luego Moratinos, gimoteando en público, se fue como un perfecto mierda". L'escriptor utilitza el twitter per acomiadar cruelment i de forma innecessària el fins ara ministre d'Assumptes Exteriors.
Pedòfil il·lustrat repugnant
Fernando Sánchez Dragó (escriptor): "En Tokio, un día, me topé con unas lolitas, pero no eran unas lolitas cualesquiera, sino de esas que se visten como zorritas, con los labios pintados, carmín, rímel, tacones, minifalda (...) Tendrían unos trece años (...). Subí con ellas y las muy putas se pusieron a turnarse. Mientras una se iba al váter, la otra se me trajinaba". Extracte del seu darrer llibre escrit amb Albert Boadella (actualment, una paròdia de si mateix), on es vanagloria d'haver-se gitat amb dues nenes menors durant la seva estada a Tòquio en la dècada dels 60.
Ruc, burro. Li paguem un sou públic per això?
Oriol Amorós (militant d'ERC i secretari d'Immigració de la Generalitat): "El Papa Benet XVI i l'imam de la mesquita del carrer Nord de Lleida, Abdelwahab Houzi, són dues versions bastant conservadores i retrògrades de les seves pròpies religions. Es necessiten millors interlocutors al capdavant d'algunes religions". Durant els darrers mesos, Houzi ha estat acusat de practicar la poligàmia; d'oficiar matrimonis de plaer en què s'enganya les dones perquè se sotmetin a unions sense validesa legal; d'expandir el salafisme integrista a Lleida, i de voler aprofitar-se dels partits independentistes per aconseguir el dret a vot i situar formacions islàmiques al capdavant dels municipis, entre d'altres.
Masclista fatxa i estúpid
Francisco Javier León de la Riva (militant del PP i alcalde de Valladolid): "Leire Pajín es una chica preparadísima, hábil, discreta, que va a repartir condones a diestro y siniestro por donde quiera que vaya y que va a ser la alegría de la huerta. Cada vez que le veo la cara y esos morritos pienso lo mismo, pero no lo voy a decir aquí". Les declaracions d'aquest individu insultant públicament la nova ministra de Sanitat parlen per si mateixes del caratge moral del personatge. Aquesta és l'alternativa als socialistes?
Blasfemar i insultar és gratis. País d'imbècils, miserables i cretins...
divendres, 22 d’octubre del 2010
dimecres, 20 d’octubre del 2010
Aigua glamourosa
La "musa de l'aigua" és el nou element icònic principal de Vichy Catalan 1881, l'ampolla d'edició limitada que rememora els orígens d'aquesta marca mítica d'aigua mineral natural carbònica. El nou envàs, que manté l'estètica de modernisme contemporani que caracteritza el producte, recorda els cartells dels artistes modernistes de finals del segle XIX i principis del XX, que en les seves obres utilitzaven amb profusió figures femenines elegants i altres elements inspirats en la natura, sobretot florals i vegetals, per enaltir la puresa i la qualitat de molts productes. En definitiva, un encert de disseny i bon gust. Aigua de qualitat amb un disseny glamourós. Salut!!
divendres, 15 d’octubre del 2010
El rostre de la intolerància
Ricard Gomà, segon tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona per IC-EUiA, publica aquest mes un article a la revista Barcelona Informació (que edita el consistori i es reparteix a tots els domicilis de la ciutat) en el qual critica durament la figura del Papa Benet XVI, en vigílies de la visita que aquest efectuarà a Barcelona el proper 7 de novembre per consagrar el temple de la Sagrada Família projectat per Antoni Gaudí.
Ricard Gomà
Benet XVI
Moltes de les coses que diu en Gomà són certes. L'església catòlica encara té molts pecats per purgar i alguns dels seus dirigents pedòfils haurien d'estar a la presó. Ara bé, en aquesta vida cal ser conseqüent. Alguns polítics viuen instal·lats en una adolescència permanent, i això no és de rebut. En Gomà i molts dels seus coreligionaris d'Iniciativa utilitzen aquest estat mental idíl·lic per donar lliçons constantment a tothom. Així, mentre carreguen contra Ratzinger i l'acusen de ser un intolerant, arrepleguen per a la seva causa a tots els okupes i els antisistema (angelets urbans) que troben pel carrer i són tolerants amb la religió més intolerant del món, l'islàmica. Mai els he sentit criticar els aitol·làs que poblen l'univers musulmà o els dirigents polítics-religiosos de països com l'Iran, on Mahmud Ahmadineyad actua com un autèntic àngel exterminador sense consciència.
Aquests mateixos progres de saló que es declaren laics, ateus i agnòstics deixen els seus locals als nouvinguts musulmans perquè puguin resar tranquil·lament al seu déu. Mentre, amb un deliri de "menja capellans" i "crema esglésies" més propi de la bogeria anarco-comunista de fa 70 o 80 anys, s'acarnissen amb l'església catòlica i els seus dirigents oblidant que la religió que representen la practiquen d'una forma més o menys activa la immensa majoria de creients del país i que conforma -ens agradi o no- bona part del que som i d'on venim.
Aquests mateixos progres que viuen plàcidament en un règim democràtic i de llibertats, no amaguen la seva satisfacció a l'hora de defensar per activa i per passiva qualsevol dictadura si d’aquesta manera s’ataca els governs dels països democràtics i especialment els Estats Units. Aquesta gent que titlla d'intolerant a Benet XVI, ha disculpat històricament les atrocitats de l'estalinisme i el gulag soviètic, ha defensat sense inmutarse la dictadura de la misèria igualitària comunista, ha elogiat la dictadura castrista i encara avui justifica (o calla, que és pitjor) els excessos del règim xinès, del nord-coreà i els d'altres dictadures islàmiques on la llibertat no existeix i els drets humans es trepitgen tots els dies.
Tots aquests progres que diuen ser d'esquerres intenten constantment alliçonar el personal instal·lats en una talaia de superioritat moral que esgarrifa (superioritat moral, de què?), sense adonar-se'n que en el fons el seu conservadorisme els fa mantenir inalterables els principis ideològics que van assumir quan l’evidència de la dictadura franquista els va portar, per primera i última vegada, a canviar de manera de pensar. Patètics. Ja ho deia Lord Acton, "qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell” . En Gomà i la seva colla encara no se'n han adonat. Els hi agrada tant anar darrere la pancarta (encara que governin) que no saben discernir entre la realitat (que és molt tossuda) i els somnis. Està molt bé no creure en el cel dels capellans, però és d'estúpids creure (a aquestes alçades) en el paradís dels guerrillers revolucionaris. No es pot criticar al Papa i, alhora, anar a manifestacions (com la que es va fer fa uns mesos a BCN) de suport al regim terrorista d'Hamas que governa Palestina amb ma de ferro. Més clar l'aigua.
Ah, per cert, jo no aniré a rebre en Ratzinger quan vingui a Barcelona ni assistiré a cap dels actes programats durant la seva estada a la ciutat. El que no faré, a diferència d'en Gomà i la seva colla, és anar a escridassar-lo i a intentar boicotejar la consagració de la Sagrada Família provocant l'enfrontament amb els creients catòlics que de bona fe aniran a veure'l. L'adolescència la vaig superar fa molts anys.
Ricard Gomà
En el seu escrit, Gomà anuncia que cap dels regidors del seu grup polític participarà en els actes institucionals i litúrgics programats durant l'estada del Papa a Barcelona, i aprofita per convidar a la ciutadania a sumar-se als actes de protesta contra la visita papal que estan preparant diverses entitats socials i ciutadanes. En un to anticlerical molt cridaner, el regidor desacredita pel dret i pel revés la màxima autoritat de l'església catòlica, a qui acusa de ser el "rostre de la intolerància" per la seva "visió anacrònica i excloent de la família", el seu "discurs hipòcrita sobre l'anticoncepció", la seva "resposta insultantment tèbia a l'allau de casos de pederàstia entre alts representants del clergat" i la seva "intolerància amb la diversitat", entre d'altres perles.
Benet XVI
Aquests mateixos progres de saló que es declaren laics, ateus i agnòstics deixen els seus locals als nouvinguts musulmans perquè puguin resar tranquil·lament al seu déu. Mentre, amb un deliri de "menja capellans" i "crema esglésies" més propi de la bogeria anarco-comunista de fa 70 o 80 anys, s'acarnissen amb l'església catòlica i els seus dirigents oblidant que la religió que representen la practiquen d'una forma més o menys activa la immensa majoria de creients del país i que conforma -ens agradi o no- bona part del que som i d'on venim.
Aquests mateixos progres que viuen plàcidament en un règim democràtic i de llibertats, no amaguen la seva satisfacció a l'hora de defensar per activa i per passiva qualsevol dictadura si d’aquesta manera s’ataca els governs dels països democràtics i especialment els Estats Units. Aquesta gent que titlla d'intolerant a Benet XVI, ha disculpat històricament les atrocitats de l'estalinisme i el gulag soviètic, ha defensat sense inmutarse la dictadura de la misèria igualitària comunista, ha elogiat la dictadura castrista i encara avui justifica (o calla, que és pitjor) els excessos del règim xinès, del nord-coreà i els d'altres dictadures islàmiques on la llibertat no existeix i els drets humans es trepitgen tots els dies.
Tots aquests progres que diuen ser d'esquerres intenten constantment alliçonar el personal instal·lats en una talaia de superioritat moral que esgarrifa (superioritat moral, de què?), sense adonar-se'n que en el fons el seu conservadorisme els fa mantenir inalterables els principis ideològics que van assumir quan l’evidència de la dictadura franquista els va portar, per primera i última vegada, a canviar de manera de pensar. Patètics. Ja ho deia Lord Acton, "qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell” . En Gomà i la seva colla encara no se'n han adonat. Els hi agrada tant anar darrere la pancarta (encara que governin) que no saben discernir entre la realitat (que és molt tossuda) i els somnis. Està molt bé no creure en el cel dels capellans, però és d'estúpids creure (a aquestes alçades) en el paradís dels guerrillers revolucionaris. No es pot criticar al Papa i, alhora, anar a manifestacions (com la que es va fer fa uns mesos a BCN) de suport al regim terrorista d'Hamas que governa Palestina amb ma de ferro. Més clar l'aigua.
Ah, per cert, jo no aniré a rebre en Ratzinger quan vingui a Barcelona ni assistiré a cap dels actes programats durant la seva estada a la ciutat. El que no faré, a diferència d'en Gomà i la seva colla, és anar a escridassar-lo i a intentar boicotejar la consagració de la Sagrada Família provocant l'enfrontament amb els creients catòlics que de bona fe aniran a veure'l. L'adolescència la vaig superar fa molts anys.
dijous, 14 d’octubre del 2010
Fenòmens paranormals
Les Joventuts Socialistes de Catalunya (JSC) han presentat avui la nova campanya electoral per impulsar la figura de José Montilla, candidat del PSC a les eleccions catalanes que es celebraran el proper 28-N. Ho han fet amb un lema i una imatge que voreja el surrealisme. "SuperMontilla, l'increïble home normal" és el lema. La imatge, per plorar, simula un superheroi típic dels còmics on es veu Montilla destapant una gran M (emulant la S de Superman) que duu al pit.
Pel que sembla, ara les joventuts socialistes treballen per l'enemic. Ara ja no és el pèrfid Madí qui mou els fils per ridiculitzar en campanya al màxim oponent dels convergents. Ara les putades, les grans putades, es cuinen a casa. Segur que volen que guanyi?
Pel que sembla, ara les joventuts socialistes treballen per l'enemic. Ara ja no és el pèrfid Madí qui mou els fils per ridiculitzar en campanya al màxim oponent dels convergents. Ara les putades, les grans putades, es cuinen a casa. Segur que volen que guanyi?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)