Ni puta idea

Com més va més em dóna la impressió que això de la Unió Europea està molt mal plantejat, sobretot en l'aspecte econòmic. Confesso que l'economia no és el meu fort i que, per tant, no puc parlar amb propietat del tema. Així que faré una anàlisi simplista, dels que es fan a peu de carrer, com els que fan la majoria de ciutadans. I com el ciutadà que la fa petar amb els seus veïns i amistats a peu de carrer o a les tertúlies del bar, he de confessar que cada dia estic (amb o sense fonament) més alarmat. El darrer episodi del rescat de Xipre per part de la UE posa els pèls de punta, doncs inclou, per primera vegada a l'eurozona (ja tenim el precedent que ens mancava) la imposició d'una taxa als clients dels bancs perquè contribueixin a evitar la fallida del sistema bancari. Clar i català: volen confiscar (compte, CONFISCAR) als xipriotes entre el 6 i el 10% dels seus dipòsits bancaris. Així, per la cara.

Els xipriotes diuen NO a la confiscació dels seus estalvis. Foto: P. Baz-AFP

Els ministres d'economia de la zona euro afirmen que aquesta imposició és un cas excepcional, per les característiques tan especials d'aquest paradís fiscal anomenat Xipre (com és que a la UE hi han paradisos fiscals?). La realitat, però, és que estem parlant d'un 'corralito' en tota regla en el si de la Unió, per molt que es vulgui dissimular, doncs els xipriotes porten uns quants dies sense poder disposar dels seus diners.

Diuen els experts (aquests que tant saben d'economia i que mai acaben de trobar la solució als problemes derivats de la crisi que tant ens afecten) que les mesures aplicades a Xipre són excepcionals. També diuen que no existeix cap risc que s'hagi d'aplicar una 'taxa a la xipriota' a Espanya ni a cap altre dels països més malalts de la Unió, i que la garantia dels dipòsits fins a 100.000 euros en cas de fallida d'un banc segueix sent vigent a tota la Unió Europea. Menys a Xipre, de moment.

Aquests mateixos experts, i els de l'Eurogrup (amb la complicitat i l'estimul del Fons Monetari Internacional), que acaben d'aprovar el rescat xipriota, són els mateixos que porten quatre anys negant-ho tot (primer de tot la crisi) i dient-nos "no us preocupeu, això no arribarà a passar mai al vostre país". I patapam! clatellada, retallada, puntada de peu allà on fa més mal i 'a joderse'. Sort que no ens hem de preocupar.

La llista de països de la UE rescatats creix: Grècia, Irlanda, Portugal, Xipre... I amb Espanya i Itàlia a la vora de l'abisme. Qui caurà primer? Després del precedent de Xipre realment ens hem de creure que és un cas excepcional no extrapolable? Fa que pensar, i més encara si ens hem de refiar de la tropa de buròcrates 'experts' europeus (i també internacionals) que ens han de treure del pou. Sort que diuen que estem a l'era del coneixement i que tenim gent molt ben formada i preparada. Sort, perquè de veritat, com es diu a peu de carrer, "no tenen ni puta idea".

El somni d'una nit d'hivern

Nit èpica, de remuntada, d'apoteosi al Camp Nou. Nit de fumata blaugrana, de reconciliació amb l'afició. Nit d'un Barça diví, excels... Els que somiaven amb un canvi de cicle hauran d'esperar. Habemus Barça!!!

 

  

  

Retrats en B&N / Albert

Quan Maribel Verdú venia hipoteques

e-Notícies:

L'actriu Maribel Verdú, guanyadora del Goya a la millor actriu, va dedicar el premi a les famílies que no tenen casa o que estan a punt de ser desnonades i també va criticar els bancs, encara que l'any 2010 va protagonitzar una campanya publicitària sobre les hipoteques d'UCI, una entitat vinculada al Banc Santander.

"M'agradaria dedicar aquest Goya a tota aquesta gent que ha perdut les seves cases, les seves il·lusions, les seves esperances fins i tot les seves vides per culpa d'un sistema trencat, injust, obsolet, que permet robar als pobres per donar-ho als rics", va dir la actriu durant el seu discurs.

Fa tres anys, Verdú va fer un anunci per promocionar la gestió d'UCI, dedicada al servei de les agències immobiliàries, defensant que "el mercat canvia, es mou" i conclou dient que "compraria" el pis que apareix en l'espot.

Aquesta entitat està denunciada per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) per concedir "de manera irresponsable, cometent contínues irregularitats, sense cap control de risc i sabent que no es podrien pagar".

L'actriu recollint el seu Goya per Blancaneu

Està molt bé criticar al govern per lo malament que ho està fent, per les retallades que aplica, per les amnisties fiscals que concedeix als rics, per l'augment desmesurat de l'IVA als productes culturals (entre d'altres), per incomplir el seu programa electoral, per la corrupció i per moltíssimes altres coses. Ara bé, cal tenir la cara molt dura i la consciència molt corrompuda per afirmar que dedica el seu premi (meritori, tot siga dit) a tota la "gent que ha perdut les seves cases, les seves il·lusions, les seves esperances fins i tot les seves vides per culpa d'un sistema trencat, injust, obsolet, que permet robar als pobres per donar-ho als rics". Això és pot dir quan un té les mans netes i la consciència tranquil·la, però no per quedar bé davant d'un gran auditori ni per ser menys que d'altres companys de professió.

Maribel Verdú, com demostra aquest vídeo que ha aixecat l'e-Notícies (i també d'altres mitjans), ha venut hipoteques, ha format part activa de l'engranatge del sistema, s'ha beneficiat econòmicament del mateix i ha contribuït a l'engany que ha portat a la ruïna a milers de famílies. Els hi hauria de demanar perdó en comptes d'abanderar la bandera d'una progressia mal entesa. Hipòcrita!!

La gala dels Goya va tenir altra protagonista bocamoll, Candela Peña, que per no ser menys i criticar les retallades sanitàries va denunciar que el seu pare havia mort el 2011 en un hospital de Viladecans desatès, sense mantes per tapar-se ni aigua per beure. L'hospital ha desmentit rotundament aquestes acusacions inversemblants tot assegurant en un comunicat que ni l'actriu ni cap altre familiar van presentar mai cap reclamació per cap mena de negligència. Fins i tot una delegada sindical de l'hospital va desmentir l'actriu: “No es verdad que falten mantas ni agua en este centro sanitario. El problema grave es la falta de personal", ha assegurat Eliana López, del sindicat CGT.

Menció apart mereix també l'insigne progre Javier Bardem, un gran actor sota el meu punt de vista, que també es va emportar un Goya al millor documental per 'Hijos de las nubes, la última colonia', que va dedicar al poble saharaui. És molt plausible denunciar la qüestió del Sahara Occidental i la injustícia que afecta a milers de refugiats que viuen amuntegats enmig del desert en unes condicions infrahumanes. Sí, està molt bé denunciar aquestes coses i mostrar l'actitud de compromís que ell exhibeix amb aquesta causa. El que no acabo d'entendre és com pot compaginar aquesta militància amb la vida de luxe, ostentació i hedonisme que porta amb la seva parella Penélope Cruz a Califòrnia. Misteris de la naturalesa humana...

Una història de quinquis

En la penúltima pàgina del llibre l'autor posa en boca d'un dels personatges que "cuando terminé de leer el libro me acordé de que una vez le oí a un profesor en televisión que un libro es como un espejo y que no es uno el que lee libros sino los libros los que lo leen a uno, y pensé que era verdad". Jo també m'ho he cregut, doncs a mi m'ha passat una mica el mateix llegint Las leyes de la frontera, la darrera incursió literària de Javier Cercas. El llibre m'ha absorbit, literalment. M'ha recorregut tots el racons del cos fent-me reviure una època (finals dels 70, finals de la dictadura, primeres fuetades de la transició política, l'inici dels meus estudis de periodisme...), i una ciutat, Girona, on vaig treballar l'estiu del 77 (creuant-me, segurament, més d'una vegada, amb alguna banda de 'quinquis' semblant a la que pren vida pròpia al llibre de Cercas), i que va marcar, per bé, el meu esdevenir personal i professional. En molts aspectes, per a mi, fou un estiu d'iniciació, como ho seria l'estiu següent (en aquest cas, a lo bèstia, en pla salvatge) pel Gafitas, el personatge central del llibre; el noi que, per amor, decideix creuar la frontera (el Liang Shan Po) i endinsar-se durant un parell de mesos en el costat fosc, fora del seu hàbitat natural. L'experiència, com bé explica en Cercas, el va perseguir tota la vida. Formar part d'una banda de delinqüents juvenils marca, i més quan l'ombra del dubte planeja incansable al llarg dels anys generant més preguntes que respostes.

Bé, suposo que després de llegir el primer paràgraf ja heu endevinat que Las leyes de la frontera m'ha encantat i que és un llibre que recomano amb els ulls tancats. A banda dels records personals que han aflorat al meu cervell a mesura que Cercas descrivia les aventures de la basca del Zarco pels carrers de Girona, la veritat és que el llibre aglutina molts ingredients que el fan altament interessant.

A les seves pàgines conflueixen moltes històries. És la història d'una ciutat de províncies del tardofranquisme. La història d'una ciutat amb molt d'encant i alhora una ciutat bruta, fosca i enrocada en si mateixa. També és la història, com ja he apuntat breument, d'una època i d'un fenomen, el de les bandes de delinqüents juvenils a l'estil del Vaquilla, que van marcar tendència gràcies a la col·laboració necessària dels mitjans de comunicació i també del cinema. La novel·la també és una història d'amor amb majúscules. Una història d'amor que es desgrana al llarg de vàries dècades; la història d'un amor impossible entre una noia, Tere, del més enllà de la frontera, i un noi, el Gafitas, del més ençà d'aquesta línia imaginària.

Però el més interessant, sens dubte, és la història del Gafitas, l'adolescent xarnego que de la nit al dia esdevé 'quinqui' ocasional per amor i que troba en la banda del Zarco l'aixopluc emocional que no té ni a casa seva ni a l'escola. L'aventura, com ja he dit, només dura un parell de mesos, però el perseguirà tota la vida, doncs amb els anys acaba sent l'advocat respectable del cap de la banda, un home caducat (com l'època que va explotar les seves aventures al marge de la llei) i devorat pel mite de delinqüent de la Transició que va encarnar. Crec, a més, que en la història del Gafitas, salvant les distàncies, hi ha molt de la història del propi Cercas, un emigrant extremeny que aterra a Girona a l'edat de quatre anys, i que entra a formar part de ple dret de la comunitat xarnega de la ciutat. Per tant, ningú millor que ell, pot comprendre al personatge i els motius ocults del subconscient que guien els seus actes.

La història atrapa des d'un primer moment, així com l'estil narratiu. El protagonista principal i un parell de personatges secundaris (un policia i el director de la presó) expliquen a l'escriptor que els entrevista la seva versió d'uns fets que a priori han de teixir la història definitiva (la bona, la de veritat) del Zarco, un personatge de llegenda. Des de diferents enfocs i punts de vista, els entrevistats van embastant una història que s'enriqueix amb informacions que complementen la subministrada inicialment per ells mateixos. Aquesta informació va enriquint la narració dels fets i alhora conforma un relat paral·lel que va més enllà, cercant la veritat i escrutant els límits de la llibertat i els actes íntims que motiven el comportament de les persones. Una gran novel·la, sens dubte, a l'alçada de l'assaig novel·lat Anatomia de un instante, l'altra història del 23-F, que també signà Cercas el 2009.

Cínic i mal pagat

Diu el seu currículum que és advocat. La realitat, però, és que no ha exercit mai o gairebé mai. Des que començà la seva carrera política com a tinent d'alcalde a l'Ajuntament de Lleida l'any 1979 no ha fet altra cosa que exercir de polític, de polític professional. Ha dedicat milers d'hores a la política, a manar, però treballar, el que es diu treballar, doblegar l'espinada, no ho ha fet mai. Té el seu mèrit, no us penseu. Cal ser molt hàbil i d'una pasta molt especial per anar encadenant càrrecs d'una forma continuada durant trenta quatre anys i exercir, alhora, de gran sacerdot del partit 'més cristià' de la pell de brau. Tants anys trepitjant moqueta, ocupant llocs destacats al govern, al Parlament i al Congrés dels Diputats, entre d'altres, l'han convertit en un home dur, exigent (no conec a ningú que hagi treballat amb ell que guardi un bon record de l'experiència), implacable, impertinent, impertorbable, descarat i, sobretot sobretot, cínic. CÍNIC amb majúscules.

Fa uns dies, a propòsit del cas Pallerols de finançament irregular d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), explicava en aquest bloc que el verb dimitir no existeix en el diccionari de Josep Antoni Duran Lleida. Ell, que va dir que deixaria el seu lloc al capdavant de la formació democratacristiana si es demostrava que Unió s'havia finançat de manera irregular, es va desdir tot dient que era la víctima d'una confabulació que van ordir altres persones. Per tant, de dimissió rien de rien.

Aquesta setmana, i per això dic que és un cínic amb tots els ets i els uts, el diputat més elegant de la Carrera de San Jerónimo, el que pernocta al Palace quan dorm a Madrid, ha dit que ell dimitiria si fos imputat per algun presumpte delicte, com li ha passat al seu col·lega convergent Oriol Pujol pel cas de la presumpta adjudicació irregular de les ITV: “si un dia m'imputen, tot i que estic convençut que això no passarà, deixaré la meva acta de diputat i les meves responsabilitats polítiques". Els que el van escoltar en directe encara no s'han sobreposat de l'atac de riure que els hi va agafar. Val que Duran li té ganes al secretari general de CDC, sobretot després que aquest esperonés a l'executiva de Barcelona de Convergència a declarar "per unanimitat" que Duran era responsable d'entorpir el procés cap a la independència de Catalunya. Però si li volia ficar el dit a l'ull al fill de l'expresident Pujol, hauria sigut més intel·ligent per part seva esgrimir altres arguments més convincents, doncs tothom ha pogut comprovar sobradament què significa el verb dimitir pel senyor Duran. Com a molt que és un nom o un mot rus, com fa córrer aquests dies la brama (amb molt sentit de l'humor, per cert) a través de les xarxes socials.

Duran i Trias als Tres Tombs. Foto: ACN

A més de cínic, Duran també pateix incontinència verbal. Un dia es fica amb el canvi de sexe dels homosexuals, altre amb el PER dels jornalers andalusos i aquesta setmana a més de frivolitzar amb les imputacions alienes i les seves dimissions imaginàries, també ha tingut temps per recolzar a l'alcalde de Barcelona en la seva creuada a favor de que els polítics han de tenir sous alts, ja que si no és així molts acaben ficant la mà a la caixa comuna o tirant de sobre. "Els sous de la política són insuficients, però entenc que és un debat que avui la societat espanyola no està disposada a acceptar", va declarar el líder d'Unió (que cobra 100.000 euros anuals) durant un esmorzar informatiu celebrat ahir a Madrid, en el qual també participava Xavier Trias, l'alcalde més ben pagat d'Espanya (143.000 euros anuals). Tots dos van considerar que és un "escàndol", que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, 'només' guanyi 72.600 euros a l'any. Durant la seva intervenció van oblidar, però, que Rajoy cobra una bona part del seu sou en espècies (i no vull pensar que també en sobres...), doncs entre tots li paguem el manteniment del palau de la Moncloa, on viuen confortablement ell i la seva família. Aquest palau ens costa anualment 7 milions d'euros als contribuents.

Sempre he defensat que els polítics, els nostres representants a les institucions (i teòrics garants de la democràcia), han de cobrar un sou digne. Ara bé, en els temps que corren, quan cada dia es destapen nous casos de corrupció que impliquen directa o indirectament a diputats, ministres, consellers, regidors i alcaldes de tots els colors i fins i tot a la casa reial, dir determinades coses fa pujar els colors. I compte, que la gent ja comença a estar molt encesa, amb raó.

Tots hem escoltat moltes vegades de boca de molts polítics que no s'han ficat en política per guanyar diners. Quina sort. Molts, fins i tot, han arribat a dir que des que es dediquen al negoci de manar en nom de tots nosaltres han perdut calés. Si és així que ho deixin, si us plau, que no perdin més el temps administrant-nos, que no ens facin aquest favor. Ara bé, realment em costa molt creure aquestes afirmacions. Me les creuria si no fos -com diu la col·lega Cristina Palomar-, per les nissagues familiars que generació rera generació opten per la política com a modus vivendi i ja sabem que les llistes tancades dels partits són un bon refugi per a ganduls i inútils amb cognoms il·lustres (i no tan il·lustres) que tots tenim al cap. Val a dir, també, i encara que avui dia sembli mentida, que en política també hi ha ficades moltes persones (més de les que ens pensem) rectes, dignes i honestes. Jo en conec unes quantes, us ho puc assegurar.

Visca la justícia

Llegeixo a l'e-Notícies que el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, no ha volgut proposar al govern l'indult d'una dona que fa sis anys va comprar menjar i bolquers per a les seves filles amb una targeta de crèdit suposadament robada. La dona va gastar 193 euros. Per aquest gran delicte, que sens dubte va causar, causa i causarà una gran alarma social, la dona haurà de complir una condemna de dos anys i quatre mesos de presó. El més còmic del cas, si és que el cas te alguna gràcia, és que aquesta perillosa delinqüent ja va fer treballs per a la comunitat i va pagar 900 euros de multa per esmenar la seva conducta.

La vara de mesurar les mesures (valgui la redundància!!) de gràcia, com hom sap, no sempre és la mateixa. Així, mentre a aquesta pobre desgraciada el govern li nega el pa i la sal, sobta que hagi atorgat indults a gent que ha sigut condemnada en ferm per delictes amb majúscules que sí han generat alarma social, emprenyament i cabreig entre la població. M'estic referint a casos com els dels quatre mossos d'esquadra que van ser condemnats per tortures o la del conductor kamikaze que va provocar un mort després de conduir cinc quilòmetres en direcció contrària per una autopista valenciana. En aquests dos casos, tant els jutjats que van condemnar com la Fiscalia es van posicionar en contra dels indults.

El govern d'en Rajoy també va ser molt magnànim amb l'exsecretari de Treball de la Generalitat, el democratacristià Josep Maria Servitje, i amb Víctor Manuel Lorenzo Acuña (ex cunyat de Josep Sánchez Llibre, la mà dreta de Duran Lleida). El govern els va indultar a canvi del pagament de dues multes ridícules de 3.600 euros, malgrat haver estat condemnats a penes de quatre anys i mig i dos anys i tres mesos de presó, respectivament, per l'anomenat cas Treball. També es van lliurar de visitar la garjola l'any passat els militars José Ramón Ramírez i Miguel Ángel Sáez, condemnats per falsejar la identitat de 30 de los 66 morts en l'accident de l'avió Yak 42 a Turquia.

I així podríem seguir una bona estona, enumerant a la munió de delinqüents de coll blanc que el govern ha indultat per casos sonats de prevaricació urbanística, per venda de permisos falsos a immigrants o per estafa i falsedat en documents mercantils. Pràcticament no hi ha cap delicte dels considerats greus que el govern no hagi perdonat total o parcialment: tràfic de drogues, robatoris amb violència, lesions que causen deformitats greus, malversació de fons públics, homicidis, abusos sexuals, coacció per a la prostitució... En total, l'executiu d'en Rajoy va concedir l'any 2012 prop de 500 indults, una xifra si fa no fa similar a la dels governs de Rodríguez Zapatero. Per què serà que el PP i el PSOE se semblen cada dia més (molt més del que hom pot imaginar) en tantes i tantes coses? 

Informació elaborada pel diari El País

Sense voler-ho, o volent-ho, el govern de l'Estat s'ha erigit en jutge suprem definitiu, prenent decisions que posen greument en dubte la separació de poders i qüestionant fets provats i sentenciats. Amb la seva actuació arbitrària en aquesta matèria, ha desnaturalitzat per complert la figura de l'indult. El govern s'ha convertit en una darrera instància judicial que 'sentencia' sense argumentar les seves decisions. Algú s'imagina que els jutges fessin el mateix? Si resulta que cal abusar de l'indult per evitar que determinats delinqüents compleixin les seves condemnes potser ha arribat el moment de plantejar canvis legislatius a gran escala i adaptar les lleis actuals a les 'necessitats' del govern i dels seus amics. De què serveix un Codi Penal que és d'obligat compliment per a determinades persones i per a unes altres no?

Totes aquestes actuacions, a més d'alimentar la impunitat, degraden la justícia i estimulen la creença -cada cop més estesa, amb raó- de que la justícia (malgrat el que diu la lletra de la llei) no és igual per a tothom, de que hi ha una justícia per a privilegiats i una justícia per a la resta. Aquesta creença també es fomenta, i de quina manera, quan la ciutadania observa estupefacta com a cada cantonada creix un nou cas de corrupció i com un munt de polítics i banquers eludeixen les seves responsabilitats civils, penals, socials i econòmiques després d'haver causat danys irreparables a les arques públiques i a les de les entitats financeres que havien confiat en la seva 'saviesa'.

Per acabar de reblar el clau només faltaven les taxes judicials que s'acaba de treure de la màniga el cellut Ruiz Gallardón que, sens dubte barraran l'accés a la justícia a les persones més desfavorides econòmicament. Des de fa poc més d'un mes, totes les persones que volen reclamar judicialment algun dret per la via civil, mercantil, administrativa o social han de pagar unes taxes judicials a Hisenda que, en casos com les reclamacions per les denominades preferents, indemnitzacions per accidents o negligències mèdiques, resulten totalment desorbitades i injustes. En canvi, els casos de presumpta corrupció o malversació de fons públics que es dirimeixen per la via penal -i que literalment col·lapsen els jutjats d'instrucció i tenen una duració de dècades fins que no es dicta sentència ferma- estan exempts de les famoses taxes judicials. Habitualment però, com tothom sap, els implicats en aquesta mena de delictes pertanyen a les 'castes' més selectes dels poders polítics i econòmics. I no és que ho digui jo. Qualsevol persona mínimament informada en pot donar fe. Els mitjans de comunicació en van plens cada dia d'aquests assumptes.

I mentre, la pobra desgraciada que va comprar menjar i bolquers amb diners que no eren seus, a complir dos anys i quatre mesos de presó. Visca la justícia.

Retrats en B&N / Julia

El verb dimitir

A la majoria dels polítics d'aquest país els hi costa molt conjugar el verb dimitir. Pateixen una dislèxia crònica a l'hora de fer-ho. Més ben dit, no hi troben mai l'hora. Per a d'altres polítics, com en Duran Lleida, el verb dimitir simplement no existeix en el seu diccionari. Com ha de dimitir un senyor que porta varies dècades fent i desfent al seu partit, que controla tots els ressorts de poder d'Unió i que ha sigut implacable amb tots els que li han volgut fer ombra. Ara volen que dimiteixi pel cas Pallerols? Per aquesta peccata minuta de finançament irregular del partit xifrada en prop de 400.000 euros ha de dimitir? Au vinga... Com ha de dimitir si ell és la víctima del cas Pallerols. Sí, sí,  tal com sona, la víctima d'una confabulació que van ordir altres persones. Però si ell, que controla fins i tot el ritme cardíac de les seves secretàries, no en sabia res. Res de res. Com la infanta Cristina. Igual, igual que la infanta Cristina amb les activitats del seu marit. Quina llàstima, ara que Telefònica ja el volia fitxar d'assessor, com a en Rato i l'Iñaki, resulta que Duran no plega de la política. Ni pensa fer-ho, pel que sembla. El genial Batllori ho explica millor que jo a la seva vinyeta de La Vanguardia. Hahahaha...

Preguntes al rei

TVE ha inaugurat l'any 2013 amb una fantàstica entrevista massatge a sa majestat Joan Carles I alies "el Campechano" on, com era d'esperar, el periodista Jesús Hermida va evitar incomodar al rei amb les preguntes que tots li faríem sobre els problemes de Casa Reial, la seva manca de credibilitat, els negocis del seu gendre Urdangarin, la cacera de Botswana o les retallades, entre d'altres moltes qüestions que preocupen al comú dels ciutadans, que no súbdits.

En comptes de parlar de tot això el monarca, amb la cara exageradament inflada (esmorza, dina i sopa cortisona?), va divagar tot el que va voler i més davant la complaença de l'entrevistador tot assegurant que es troba "en buena forma, con energía" i amb "ilusión para seguir adelante", preocupat per l'atur (ostres quina sort) i, ves per on, per "las intransigencias que conllevan maximalismos" i "políticas rupturistas" (es referia a Catalunya i al seu procés sobiranista?), assenyalant, això sí, que "queda camino por recorrer" en la igualtat dels espanyols i en "la vertebración del Estado". Uffff!!!

No es van fer les preguntes que interessen a la gent ni es va tocar a fons la situació real del país: una presa de pèl més de TVE i dels estrategues de comunicació de la Zarzuela. No hauria estat més intel·ligent abordar aquests assumptes de forma cordial i distesa per connectar una mica amb la societat? Són tan sòmines que encara no s'han adonat que ometre tot el que realment importa a la gent produeix l'efecte contrari al sentit que cercava l'entrevista? No tenen remei...

L'amic Julià Àlvaro m'ha estalviat la feina i ha estat tan amable d'escriure en el seu bloc moltes de les preguntes (37, tantes com anys porta fent de rei) que qualsevol periodista amb dos dits de front li faria al caçador d'elefants. S'en poden afegir moltes més, com és obvi (us convido a fer-ho). Són aquestes:

1. ¿Para qué sirve un Rey?
2. ¿El Rey está por encima de la democracia?
3. ¿Por qué usted puede ser Jefe del Estado y yo no?
4. ¿Desde cuándo sabía que su yerno Iñaki Urdangarín hacía negocios extraños?
5. ¿Qué sabía su hija Cristina de los negocios de su marido?
6. ¿No le pareció raro que se compraran una casa en Barcelona muy por encima de sus posibilidades económicas?
7. ¿Por qué les aconsejó que se dedicaran a otra cosa pero no denunció los hechos?
8. ¿Qué patrimonio tiene usted?
9. ¿Cual es su fortuna y cómo la ha obtenido?
10. Si la petición de un posible referéndum sobre Monarquía o República tuviera un apoyo social considerable,¿estaría de acuerdo con su convocatoria?
11. ¿Cuánto dinero en total cree que le cuesta la Monarquía a España cada año?
12. ¿Cuántos safaris como el conocido de Botsuana ha hecho usted en los últimos 30 años?
13. ¿Quién los ha pagado?
14. ¿Qué le pareció la participación de España en la Guerra de Irak?
15. ¿Qué pensaba cuando veía millones de españoles en las calles y el gobierno sin hacer caso?
16. ¿Qué le parece que haya 300 políticos imputados por distintos casos de corrupción?
17. ¿Se ha enterado de que un hombre ha muerto en Málaga después de quemarse a lo bonzo por sus problemas económicos?
18. ¿Sabe cuántas personas se han suicidado en España ante la certeza de que iban a ser desahuciadas en breve?
19. ¿Qué opinión le merece que los bancos estén desahuciando gente mientras sanean sus cuentas gracias a los impuestos de los mismos ciudadanos que se quedan sin casa?
20. ¿Cree usted que la lucha contra el déficit público justifica todos los recortes de derechos y servicios que se están produciendo?
21. ¿Sería usted partidario de subir los impuestos a los que más tienen para evitar tener que hacer tantos recortes?
22. ¿Piensa que el idioma castellano está en peligro en Catalunya?
23. Puesto que una mayoría del Parlament de Catalunya lo reclama, ¿cree que se debería consultar a los catalanes sobre su opinión sobre la independencia?
24. ¿Se podría negar la independencia de un territorio que, por amplia mayoría, no quisiera continuar en España?
25. ¿Qué le parece el proceso de privatización de la sanidad?
26. ¿Usted cree que privatizando la sanidad puede resultar más barata?
27. ¿Revisaría usted algo en la relación entre Iglesia y Estado?
28. ¿Le parece que, por ejemplo, el matrimonio homosexual pone en peligro la continuidad de la familia?
29. ¿Y el aborto?
30. ¿Qué le preocupa más la reducción en el número de maestros o los altos porcentajes de fracaso escolar?
31. ¿Qué siente cuando observa a los jovenes españoles con estudios emigrar al extranjero?
31. ¿Ve usted TVE?
32. ¿Le parece que las televisiones públicas ofrecen buena información o, en general, son instrumentos de propaganda de los gobiernos de turno?
33. ¿Qué opina usted de las ruedas de prensa sin preguntas?
34. ¿Conoce el caso de David Reboredo?
35. ¿Qué le parece que el gobierno indulte a policías torturadores o a banqueros defraudadores y no a un extoxicómano rehabilitado como David Reboredo?
36. ¿Veremos algún día el referéndum de autodeterminación que reclama el Frente Polisario?
37. Para acabar, ¿qué le parece que haya más de 60 diputados en el Congreso que cobran dietas de desplazamiento pese a tener casa en Madrid?

Durant l'entrevista Hermida va formular 20 preguntes d'allò més condescendents, com ja he comentat. El periodista, que enguany complirà 75 anys, els mateixos que el rei, es va dirigir al monarca com un perfecte súbdit, tractant-lo sempre de senyor, majestat o "vuestra majestad" (21 vegades en 20 preguntes). El rei, en canvi, el va tutejar en tot moment. Campechania pura i dura.