dimarts, 23 de juliol del 2013

L'esport base és educació, no un negoci

La colla de sàtrapes que ens malgoverna i ens avergonyeix davant el món ja no sap què inventar-se per cabrejar i crear problemes a la gent. Ara li ha tocat el rebre a l'esport base. Com té poca feina, Fátima Báñez, la ministra dels sis milions d'aturats, ha mobilitzat la Inspecció de Treball (especialment a Catalunya, per variar) perquè tots els clubs donin d'alta a la Seguretat Social qualsevol persona que hi tingui un tracte econòmic, per petit i ridícul que sigui. La ministra, que a banda de nomenar assessors, és incapaç de crear un sol lloc de treball en aquest país, ara es dedica a fer inspeccions de treball als clubs esportius per tal de regularitzar els abonaments a monitors i entrenadors, entenent que aquests diners que reben per la seva dedicació es basen en una relació laboral i no en una relació de voluntariat retribuït com entenen la majoria d'experts en la matèria.

Aprenent a ser solidari, respectuós, amic i company
Perseguir al dèbil, aquesta és la consigna. No entenen que aquest voluntariat retribuït permet als nens, joves i adolescents formar-se en uns valors complementaris als que reben a l'escola o l'institut. No entenen que a més de forjar il·lusions esportives, l'esport base ajuda al jovent a divertir-se i, alhora, aprendre a ser solidari, respectuós, amic i company. No entenen que és una formació complementària que en molts casos esdevé essencial, ja que a molts nanos els permet conduir la seva vida pel camí adequat i els ajuda a pensar i a no rendir-se davant l'adversitat.

Aquesta colla de cretins no entén res. Res de res. No entenen que l'esport base és educació, no un negoci. No entenen que l'esport base funciona perquè milers de monitors i entrenadors amateurs hi dediquen centenars d'hores del seu temps d'oci a canvi dels 'quatre xavos' que ara els vol robar el Govern. No entenen que la gent que dirigeix els clubs ho fa, generalment, de forma altruista, per amor a l'esport. I no entenen que perquè els nostres fills gaudeixin de l'esport i es formin com a persones, les famílies paguem gustosament les quotes que permeten mantenir adequadament els equipaments esportius. Per no parlar dels diners que 'invertim' en benzina i desplaçaments diversos.


Tots aquests ineptes, que pel que explica la premsa suren en un mar de corrupció, són capaços de carregar-se sense cap càrrec de consciència clubs i institucions històriques creades amb la il·lusió desinteressada de molts per recaptar la xocolata del lloro, perquè és això el que recaptaran. Però amb l'excusa de recaptar tot s'hi val. El ministre Wert s'està carregant l'educació i ara la seva col·lega Báñez també vol carregar-se l'esport base. Aquest govern està creuant massa línies vermelles. Les urnes (i qui sap si els tribunals també) segur que acabaran posant tothom en el lloc que els hi pertoca.

Tots aquests savis que no tenen escrúpols per ferir de mort l'esport base amb unes inspeccions aberrants són els mateixos que després s'emboliquen amb la rojigualda per festejar sense complexos i suant testosterona pàtria els triomfs de la roja, Fernando Alonso, Rafa Nadal o Pau Gasol, per citar alguns noms il·lustres de l'esport. Aquests 'senyors blaus' encorbatats que ens malgovernen (torno a repetir) no s'han parat mai a pensar que tots els esportistes d'elit que tenim en aquest país, com arreu, han sortit de l'esport base? D'on es pensen que han sortit Xavi, Iniesta, Casillas, Navarro, Contador o Ricky Rubio? 

La immensa majoria d'esportistes amateurs d'aquest país, els nostres fills, mai esdevindran esportistes professionals ni mai assaboriran les mels de l'èxit. Tampoc ho pretenen. La seva gran il·lusió és ser metge, periodista, enginyer, mestre o veterinari. I el que els rucs del govern no entenen és que mentre alimenten aquesta il·lusió, amb la pilota, la raqueta, l'estic o el pedal es diverteixen i aprenen a ser persones.

dijous, 18 de juliol del 2013

Pep, deixa'ns en pau

La caixa dels trons que ha esclatat aquests darrers dies sobre la relació entre Pep Guardiola i Tito Vilanova em recorda molt el que va succeir fa uns anys entre Cruyff i Rexach. Quan Déu omnipotent baixa del tron i el seu segon (amic inseparable de tota la vida tant en l'àmbit personal com esportiu) ocupa el seu lloc mare de déu senyor, què t'has atrevit a fer!! Doncs això, en Pep, com en Johan en el seu dia, mai ha digerit que el seu segon 'estimat' ocupés la banqueta del primer equip del Barça perquè això suposa admetre que és tan bo com ell. I Pep, un egòlatra de l'alçada d'un campanar (com Cruyff i Mou, però això sí, elegant i educat) no ho pot suportar. Ell sempre havia cregut que Tito no acceptaria el càrrec i ves per on, ho va fer. Quina putada, però així és la vida. El petit també té dret a créixer i assumir responsabilitats importants. Aquesta és, segons la meva modesta opinió, la clau del distanciament entre tots dos que ha propiciat la situació actual.




Em sobta però, que un tipus com Guardiola, que sempre ha fet gala d'una intel·ligència i una talla moral elevada, anteposés la seva supèrbia d'animal ferit al deure amical de donar suport a l'amic que passa un moment difícil. Un 'amic' que va viure prop de tres mesos a Nova York per curar-se un càncer del qual encara no s'ha recuperat, mentre ell vivia a pocs carrers de distància de l'hospital i no es va dignar a visitar-lo. Les fonts ben informades diuen que només es van veure durant quinze minuts quan Tito va anar per primer cop a la ciutat dels gratacels a cercar un diagnòstic. Si això és un amic...

Si la situació és aquesta (ningú ha desmentit el que va explicar Tito en roda de premsa fa tres o quatre dies) com és possible que Guardiola acusi al club d'utilitzar la malaltia de Vilanova per fer-li mal. Des que va deixar el club blaugrana i se'n va anar a Nova York a gaudir d'un any sabàtic i desintoxicar-se mentalment de la pressió que suposa entrenar al Barça, jo no he escoltat mai al president ni a cap directiu, ni a ningú de l'entorn blaugrana, parlar malament de Guardiola ni utilitzar a  Tito i molt menys la seva malaltia per fer-li mal. Tot el contrari, només he escoltat elogis envers la seva figura i la gran feina feta al club. Si en Pep té més informació que parli clar. El que no pot ser és que aboqui cabassos de merda contra Rossell i la directiva (que per cert, no són sants de la meva devoció) sense aportar proves o sense justificar per què diu el que diu.

Guardiola ens ho ha donat tot, ha modelat el millor Barça de la història i ens ha retornat l'orgull de ser culers. Sempre l'he lloat (menys quan parlava de Qatar). Gràcies, de debò, t'estarem eternament agraïts per tot el que has fet al Barça i per aixecar-nos la moral. Però si us plau, igual que li demanes al club i als seus dirigents que et deixin en pau, jo també t'ho demano: "Pep, deixa'ns en pau". Si no ho fas aconseguiràs fracturar de nou el barcelonisme, ara que està més unit que mai. Cruyff ens va fer somiar amb el dream team i va crear un model esportiu al club que avui encara funciona, millorat. El seu ego i la seva supèrbia, en canvi, van aconseguir fracturar el club i l'afició entre cruyffistes i no cruyffistes. Espero que amb Guardiola no passi el mateix. Que es dediqui a entrenar el Bayern i que ens deixi tranquils a tots plegats. 

dissabte, 13 de juliol del 2013

A la vora de la foscor

Sublim!! què es pot esperar de Déu, si més no del déu de la guitarra contemporània? Doncs això... Mireu i sobretot escolteu. I gaudiu d'una interpretació magistral del clàssic Edge of darkness que ens trasllada no a la vora de la foscor (que és on realment ens trobem), sinó al cel directament. Clapton pur en estat de gràcia, acompanyat per l'Orquesta Filarmònica Nacional d'Anglaterra dirigida per Michael Kamen, executa la peça abocant-hi saviesa i lucidesa a dojo mentre acarona, com si res, les cordes i el màstil de la seva Fender. Quin luxe. La peça fou gravada el 8 de març de 1991 al Royal Albert Hall de Londres i forma part del doble disc en directe 24 nights que posteriorment també es va editar en vídeo. Jo tinc el concert sencer i és memorable. Si el podeu aconseguir no ho dubteu, val la pena.


dijous, 20 de juny del 2013

Qatar embruta la senyera

Perdoneu però a mi em fa mal als ulls. Veure el nom de Qatar estampat enmig d'una senyera m'emprenya. La senyera és un símbol, i Qatar (un país amb un règim feudal que no respecta els drets humans) l'embruta.


El Barça ha volgut tenir un gest de complicitat amb el 'moment nacional' que viu Catalunya i ha fet per primer cop a la seva història una segona equipació amb la senyera, amb les quatre barres. Tot això està molt bé, lliga amb el que el Barça sempre ha sigut, més que un club, però aquest patrocinador no és el company de viatge més adequat per a tot allò que se suposa es vol reivindicar amb aquesta samarreta.

Les quatre barres són material sensible i els colors del club també. Blaugrana al vent, un crit valent!! Ja em vaig queixar quan Qatar va embrutar la samarreta blaugrana i fins i tot vaig criticar l'actitud d'en Guardiola amb aquest tema. El Barça, el millor club del món dels darrers cinc o sis anys, segur que podria haver trobat patrocinadors menys dubtosos per a la seva samarreta, una de les més cobejades del món.

Al final la pela, sempre la pela, pot amb tot, fins i tot amb els símbols més estimats. Quina llàstima.

dimecres, 19 de juny del 2013

Víctima d'un error

Cristina de Borbón. Foto:EFE
Definitivament, ens prenen per imbècils. Ara resulta que tot ha estat un lamentable error. La infanta Cristina no va vendre entre 2005 i 2006 tretze immobles a diferents llocs d'Espanya ni es va embutxacar 1,4 milions d'euros com consta en l'informe que l'Agència Tributaria ha lliurat al jutge Castro que instrueix el cas Noos. No, la infanta, un cop més no en sap res de res de tot l'assumpte. Recordem que tampoc sap res de les activitats del seu marit ni del seu soci, ni sap d'on provenen els diners que van servir per pagar el palauet que habita a Pedralbes, ni sap a què es dedica la societat Aizoon, de la que és sòcia al 50% amb Urdangarin... No sap res de res, rien de rien. Quin encant de senyora.

Sempre he defensat que cal respectar la presumpció d'innocència de les persones, faltaria més. Però a veure, resulta molt estrany, com denunciava ahir el portaveu del sindicat de Tècnics d'Hisenda (Gestha), José María Mollinedo, que 13 notaris diferents (i els corresponent registradors de la propietat, del cadastre i d'Hisenda) es confonguin amb un DNI, amb el mateix DNI, i que ningú no s'adoni que aquest DNI té una numeració que coincideix amb la del DNI de la infanta i amb la del DNI d'una altra persona. Caram, quin cúmul de desafortunades coincidències. Mollinedo creu que el DNI de la infanta només es pot confondre amb un altre de la Casa Reial, doncs són els únics que tenen dos dígits.

L'Agència Tributària ja ha demanat disculpes per tan lamentable error. El ministre Montoro ja ha demanat perdó a la Casa Reial (pobra, no guanya per ensurts darrerament) de forma solemne, amb llum i taquígrafs. La infanta ja ha descartat querellar-se contra Hisenda per tan lamentable incident (mireu que és comprensiva i bona persona...). Fins i tot avui el diari La Razón (l'abanderat de la veritat) ha comparat l'error comés amb la dissortada Cristina amb el que anys enrere es va cometre amb la pobra filla del Caudillo, a qui Hisenda va atribuir finques que no eren seves per culpa d'un error registral del DNI. Mecachis en la mar, quins errors més ximples comet 'hacienda somos todos' amb les filles dels caps de l'Estat.

Errors a banda, que tothom pot cometre, com acabem de veure, algú pot explicar com és possible que Hisenda (que tenia la informació fiscal que li ha remés al jutge Castro) no li reclamés a la infanta les quantitats tributàries que hauria d'haver pagat per a aquestes suposades vendes? Aleshores, com afirmava ahir Mollinedo, la infanta Cristina podria haver aclarit la situació i deixar clar que aquestes finques no eren seves. 

L'ombra del dubte plana sobre aquesta forma d'actuar de l'Agència Tributaria. Estic segur, millor dit, convençut, que si això li hagués passat a qualsevol de nosaltres l'Agència ens hauria requerit d'immediat informació (i potser quelcom més) sobre l'increment patrimonial detectat i sense declarar. Algú ho dubta? Hisenda s'hauria d'explicar millor.

Mentrestant, ens haurem de creure que la infanta ha estat víctima d'un error, com deia aquella famosa cançó d'Alaska i Dinarama: "víctima de un error / sabes que no fui yo / reo de confusión / víctima de una triste decisión". Doncs això.

dilluns, 10 de juny del 2013

Premi Versatile Blogger

He tingut la satisfacció de rebre de part de Pere-Màrtir Brasó, el premi Versatile Blogger, que s'atorga de blocaire a blocaire. Un premi, com podeu copsar, molt subjectiu, com la majoria dels que s'atorguen al món mundial.

Des d'aquí el meu agraïment per la seva benvolença. I res, felicitar-lo a ell també pel seu bloc "Animus provocandi", un interessant espai de reflexions personals, humor i arts plàstiques que de ben segur us farà patxoca.


Les bases del guardó són aquestes:
El Versatile Blogger més que un premi, en el seu sentit literal, és un reconeixement que un blocaire atorga a un altre. Segons les normes del guardó, cal que el blocaire premiat:
1. Doni les gràcies al blocaire que li ha atorgat
A través del correu electrònic, Twitter, Facebook o millor encara: deixant un comentari al seu bloc i en aquesta entrada.

2. Inclogui l'enllaç de qui ha concedit el guardó al bloc guardonat

3. Presenti en un post un llistat de 15 blocs mereixedors del mateix reconeixement

4. Contacti els editors dels blocs seleccionats per informar-los que han rebut el premi

Estic començant a seguir aquestes normes. Els punts 1 i 2 ja els tinc enllestits. Em falta fer un nou post amb la llista dels meus 15 premiats, que faré properament, així que hi pugui, i contactar amb ells.

dilluns, 3 de juny del 2013

Retrat desapassionat d'Aznar

La periodista Ruth Toledano 'retrata' desapassionadament (i suposo que sense acritud) l'ex president José Maria Aznar (el 'patriota de pacotilla') després del rebombori que ha aixecat l'entrevista que li van fer fa uns dies a Antena 3. Us aconsello la seva lectura fins el final. No té res que desdigui. Toledano ha publicat aquest interessant article al diari digital eldiario.es

Aznar, fenomenal todo

¿Por qué reaparece Aznar en este momento? Pero, sobre todo, ¿por qué los medios dan cobertura a Aznar, le siguen ese juego de campaña programada para volver a una primera página que no merece? Aprovechándose de la manifiesta ineptitud de Mariano Rajoy, José María Aznar reaparece para pescar en río revuelto. En trío revuelto, podríamos decir, a la vista de la reunión que mantuvieron hace unos días en la Moncloa el presidente del Gobierno y el ex presidente autodenominado socialista Felipe González. Solo faltaba él y una foto para añadir a la colección de tríos, con la de las Azores del susodicho (devenido en amigo Ánsar), Georges W. Bush (posiblemente, el peor presidente de la Historia de los Estados Unidos de América y, probablemente, el presidente con más cara de bobo de la Historia de la Humanidad) y Toni Blair (que es al socialismo más o menos lo mismo que González).
Entre que dicen que el tiempo lo cura todo y que este es un país con una desmemoria apabullante, reaparece ahora José María Aznar y no solo parece que está plenamente legitimado para hacerlo, e incluso para leerle la cartilla a Rajoy, sino para que todos los focos se posen sobre él. Qué sonrojante servidumbre, la de los focos. Y, claro, como tonto del todo no es, el amigo Ánsar aprovecha y dice que está dispuesto a volver a la política y lanza una propuesta que es una bomba de relojería puesta en el maletero del jefe del Ejecutivo: bajar los impuestos. Viene así sacando pecho musculado para dejar aún más en evidencia la flacidez de Rajoy. Pero que su entrevista en Antena 3 la hayan visto 2.200.000 personas es más una muestra de morbo televiso que de tirón político: me juego el disfraz de Tizona a que la audiencia se habría duplicado si la entrevista se la hubieran hecho a Belén Esteban, hipotética tercera fuerza política de este país. Así que, menos lobos.
Porque Aznar no merece otros focos que los que refresquen la memoria. Debemos recordar que el Aznar de hoy es el mismo que metió a España, en contra de la inmensa voluntad popular y hasta la del Papa, en la guerra contra Irak, una guerra basada en mentiras tan clamorosas como la de las armas de destrucción masiva. Aznar es el mismo que manipuló y tergiversó con fines electoralistas las informaciones sobre la autoría de los atentados del 11-M en Madrid. Aznar es el mismo que despreció las amenazas islamistas por su apoyo a la guerra de Irak. Aznar es el mismo que plantó los pies encima de la mesa en el rancho de Bush. Aznar es el mismo que habla tejano. Aznar es el mismo del que se mofaban a saco los espías norteamericanos, como han demostrado los correos publicados por Wikileaks.
Aznar es el mismo que se iba a vacaciones con Berlusconi a su finca de Cerdeña. Aznar es el mismo que pagó esa amistad promoviendo la entrada de Forza Italia en el Partido Popular Europeo. Aznar es el mismo que siendo presidente le celebró a su hija en El Escorial una boda espectáculo con el mercader Agag, una boda de corte institucional propia de Carmencita Franco, una boda que se ha demostrado que fue financiada en parte por la corrupción de la trama Gürtel, varios de cuyos imputados asistieron al numerito disfrazados de caballeros. Aznar es el mismo que, a su vez, se disfrazó de Cid Campeador, uno de los pocos extremos que hay que agradecerle, por lo que al solaz nacional se refiere. Aznar es el mismo que, ahí es nada, declaró: “Castilla es la vanguardia, la innovación, el espíritu de aventura y el universalismo”.
Aznar es el mismo que confesó hablar catalán en la intimidad. Aznar es el mismo que colocó a una mujer inepta, la suya, Ana Botella, como número 2 en la candidatura del PP al Ayuntamiento de Madrid, posición que le procuró posteriormente la alcaldía. Aznar es el mismo que quiere volver a la política “si España está realmente desesperada” pero que con cinco adolescentes muertas en el Madrid Arena no vio desesperación suficiente como para aconsejar a esa mujer, la suya, Ana Botella, que no se fueran de finde a un spa. Aznar es el mismo que, aunque presidía el Gobierno, tardó un mes en pasarse por Galicia cuando el Prestige se convirtió en el mayor desastre ecológico que sufría su queridísima España. Aznar es el mismo que tenía de ministro de Defensa a Trillo cuando se produjo el desastre técnico, humano y político del Yak-42 e instó a “dejar en paz a los muertos”. Aznar es el mismo que aprobó los pagos en negro que figuran en los papeles de Bárcenas.
Aznar es el mismo que se está forrando a base de dar conferencias en calidad “líder mundial” por cuanta Universidad y Fundación le contrate, toda vez que presuntamente su Gobierno se gastó dos millones de euros en una campaña para promocionar su imagen en Estados Unidos y le fuera concedida la medada de oro del Congreso de aquel país. Aznar es el mismo que proclama que la civilización occidental es “mejor que otras”. Aznar es el mismo que alerta sobre el “poder destructor” de las ideas de la izquierda, que, asegura, se “alía con el islamismo radical”. Aznar es el mismo que considera la familia como algo formado por únicamente por “hombre y mujer”. Aznar es el mismo que niega el cambio climático, tachando las alertas al respecto de “nueva religión”. Aznar es el mismo, el único presidente de un gobierno español, que ha llamado a ETA “movimiento de liberación vasco”, qué lapsus más tonto. Aznar es el mismo que hace a los estudiantes en la Universidad de Oviedo ese gesto de la mano con el dedo corazón enhiesto que significa mandar a alguien a tomar por culo.
Y así hasta la saciedad. El mismo Aznar de siempre: un patriota de pacotilla que bajo el colchón de la palabra España esconde una fortuna amasada mano a mano con Murdoch o con Endesa, entre otras empresas con las que colabora en calidad de asesor, conferenciante y comisionista. La sociedad Famaztella (Familia Aznar Botella) hace caja como pocas en los tiempos que corren. Porque los negocios les van bien, muy bien. Así que, excepto su Rajoy, fenomenal todo. Pero, ¿para cuándo los focos sobre sus relaciones, sus cuentas, sus chanchullos, sus nostalgia de una España de Cid Campeador? Eso sí que sería fenomenal. Fenomenal todo.

divendres, 31 de maig del 2013

# burkamutila

Pilar Rahola (La Vanguardia 28-05-13):


Passejant per Marbella (2013)
"Som un ampli grup de dones que endeguem una campanya contra el vel integral, sota el hashtag #burkamutila i amb una pàgina a Change.org titulada "A ses senyories: Que es posin un burka i intentin ser lliures". La nostra procedència ideològica és diversa, per bé que totes tenim un compromís amb els drets de les dones. I si bé hem expressat en fòrums, articles, llibres, etcètera, el nostre rebuig a aquesta presó tèxtil, estigma físic de l'esclavatge de les dones víctimes d'una ideologia totalitària, ara fem un pas endavant. 

El motiu és concret: el capteniment dels partits davant d'aquesta qüestió, arran del debat d'una proposta de Ciutadans. I per bé que és comprensible que la proposta necessités d'un recorregut parlamentari més complet, amb negociacions i millora del text, no és possible entendre ni les intervencions dels diputats -algunes pròpies d'un embolic mental considerable amb aquest tema- ni el fet que es tanqués el debat en fals. Com és possible que al Parlament de Catalunya s'arribés a expressar la idea que aquesta mena de presons de roba eren una opció de llibertat? Fa vergonya, molta vergonya, que conceptes nobles com llibertat o cultura s'associïn amb l'esclavitud femenina. I el vel integral n'és una pesant i opressiva imatge externa d'aquest esclavatge.

No cal dir que l'embolic de conceptes es dóna a dreta i a esquerra de l'espectre ideològic, en part perquè el desconeixement sobre el tema fa que molts confonguin els drets religiosos amb la ideologia totalitària que intenta usar l'islam per oprimir la gent. I això caldrà repetir-ho milers de vegades: ni el burca ni el nicab són una qüestió religiosa. Però són usats pels imams i els líders integristes com a forma d'opressió de la dona, clau per a la conquesta ideològica dels seus conciutadans. Millor dir-ho en boca de les dones musulmanes que lluiten contra aquest estigma, per exemple l'algeriana Wassyla Tamzali, exresponsable d'igualtat de la Unesco: "Una presó de tela, una pràctica arcaica i bàrbara sobre la que la religió musulmana no ha sabut imposar-se. 
El problema és que ara la religió està en mans d'homes que només volen dominar-nos". 

La llista de musulmanes que escriuen i lluiten contra aquesta opressió és ingent, per bé que sovint molt silenciada. En aquest sentit, i per desgràcia, hi ha una esquerra que escolta més els barbuts integristes que les dones que s'hi enfronten. Per això un debat que a països com França o Bèlgica està avançat -i el burka prohibit- aquí es troba a les beceroles. En qualsevol cas, moltes dones hem dit prou. El burka no és cultura, ni religió, ni llibertat. És l'expressió externa d'una ferotge opressió femenina en nom d'una ideologia fanàtica i repressiva que usa el nom d'un déu en va. En una societat lliure i democràtica, ni hi té cabuda, ni defensa, i la seva permissivitat és la pura banalització de l'opressió".

Enllaços relacionats:

Burka i dignitat

Burka i dignitat (2)

Religió, sostenidors i llibertat d'expressió

dissabte, 25 de maig del 2013

Censura puritana al facebook

Els administrador de Facebook (uns americans de Palo Alto, California, com tots sabem), han eliminat aquesta preciosa fotografia penjada en el seu perfil per una mare amb el seu nadó acabat d'alletar i la seva filla. Una imatge que a la majoria ens sembla maca i tendra, però que als guardians de la moral nord-americans els hi sembla porca i obscena. Quina moral té aquesta gent, venen armes legalment a qualsevol cantonada, les seves pel·lícules destil·len sexe i violència per tot arreu, i en canvi censuren imatges com aquesta, bella i innocent, o són capaços d'eliminar el cigarret que porta entre els dits Paul McCartney a la portada de l'LP dels Beatles Abbey Road. Mira que arriben a ser ridículs, carques i casposos aquests puritans de pa sucat amb oli. Com deia aquell mallorquí, "és que és es colmo!!!!" Us convido a difondre la imatge.


dijous, 23 de maig del 2013

Florentino, el càncer del futbol

El futbol espanyol (i per extensió l'europeu) pateix un càncer terminal que té nom i cognoms: Florentino Pérez. Aquest hooligan de coll blanc és el màxim responsable de la decadència social del seu club, de la imatge lamentable que avui dia projecta el Madrid a nivell internacional i de totes les barbaritats que ha perpetrat el traductor portuguès durant els tres anys que s'ha assegut a la banqueta del Bernabeu.


Flo, com l'anomenen els íntims, ha institucionalitzat el gangsterisme esportiu, manipulant periodistes i mitjans de comunicació, permetent que un mal educat agredeixi impunement a un col·lega de professió (Vilanova), que s'humiliï públicament al jugador més carismàtic del club (Casillas), i que es coaccionin a alguns àrbitres esperant-los en el pàrquing per esbroncar-los, entre d'altres perles. Visca el 'señorío'.

Aquest president covard, que disfressa el seu autoritarisme amb un somriure i sense aixecar el to de veu, és també el màxim responsable d'una cosa molt més greu. Els seus deliris de milionari han fet trontollar el mercat de fitxatges a escala planetària. Per culpa d'aquest senyor avui dia es paguen autèntiques obscenitats per jugadors que no valen ni tres rals. Va començar a desestabilitzar el mercat en l'època dels galàctics i ho ha continuat fent durant la seva segona presidència amb Cristiano i companyia. Ha encarit el mercat capriciosament, pensant que així enfonsaria als seus rivals més directes (hahahaha!!!) i suposant que a cop de talonari guanyaria més títols, cosa que el seu Madrid ha demostrat que és falsa.

En 10 anys com a president s'ha gastat 855 milions d'euros en fitxatges i ha guanyat 10 títols oficials. És a dir, cada títol li ha costat 85,5 milions. Tot això sense comptar la milionada que s'ha gastat en entrenadors. Ja en porta vuit i està a punt de fitxar-ne un altre... Malgrat tot això (i no explico més coses perquè no excitar-me) ell continua afirmant que no és el culpable de res. Sempre justifica l'injustificable i mai reconeix errors.

I ara l'última (ja li he dedicat massa línies al personatge). Aquest individu, que continua guanyant molts diners, personifica l'estat de putrefacció de les elits polítiques i econòmiques d'aquest país: ha estat i és el capo de la llotja del Bernabeu, on s'han perpetrat mil i un negocis i corrupteles i s'han pres més decisions que a la Moncloa o al Congrés. I tots sabem quins banquers i polítics s'han arrossegat per aquesta llotja durant la seva presidència. Alguns ja han trepitjat garjola i molts altres estan a punt de fer-ho, acusats de corrupció o d'altres delictes similars. El declivi ha començat. També veurem al capo Flo en aquesta tessitura? Temps al temps...