Posa una mica d'Adrià a la sopa

He de reconèixer la meva admiració per Ferran Adrià. És un crack. I no dic pels seus mèrits com a cuiner, que són indiscutibles, sinó pel seu olfacte pels negocis. Acabo de llegir a la premsa que aquests dies exposa a Nova York una col·lecció de dibuixos de plats i menús fets per ell mateix quan governava el Bulli, el millor restaurant del món durant un bon grapat d'anys. Dibuixos, apunts, notes, esbossos, diagrames, gargots i ves a saber què més, conformen una exposició (Notes on Creativity) que de ben segur 'captivarà' i deixarà bocabadats als new yorkers que la visitin i afegirà una mica més de pes al compte corrent del cuiner.

Ferran Adrià, salvant les distàncies, és el Yoko Ono contemporani. Ningú com la japonesa ha sabut esprémer el llegat d'en John Lennon i recaptar diners dels llocs més inversemblants explotant el remember i el calaix creatiu del músic de Liverpool que, com Adrià, també dibuixava i gargotejava collonades alhora que componia magnífiques cançons. La única diferència és que Adrià tot ho està gaudint i perpetrant en vida, mentre que l'ex beatle mai va visitar una exposició dels seus dibuixos, ni va assistir a la inauguració de la seva fundació, ni va veure els seus videoclips editats en DVD, ni mai s'hauria imaginat que editaria més discos recopilatoris de grans èxits que discos oficials. La memòria de Lennon ha farcit durant més de tres dècades les butxaques de la vídua més famosa del Dakota Building.

El cuiner català, com la Yoko, és una màquina de guanyar diners. Se les empesca totes per fer-ho. És un home que ha sabut aplicar la seva imaginació desbordant (1846 creacions culinàries al front de el Bulli, avalen aquesta afirmació) als negocis. Ja ho feia abans, com veurem més endavant, però des que va tancar el restaurant de Cala Montjoi, aquest alquimista de la cuina s'ha multiplicat per recaptar dòlars, euros i iens pels seus projectes més diversos. A més de convertir-se en el cuiner més mediàtic del món i cobrar 80.000 euros per conferència, en Ferran Adrià ha publicat mil i un llibres; ha editat vídeos i DVD's; ha fet exposicions de tota mena; ha creat la Bullipèdia (arxiu creatiu d'història de la cuina moderna, sobretot de la cuina 'bullinesca') i ha endegat, entre d'altres projectes (alguns finançats amb diners públics), la Bullifundation, fundació dedicada a salvaguardar el llegat de el Bulli i la cuina moderna, la cuina d'autor.

Aquesta obsessió pels diners del rei de les esferificacions i la cuina molecular neix en comprovar que dirigir el millor restaurant del món, ser el millor cuiner del planeta, tenir tres estrelles Michelin durant un munt d'anys i gaudir de fama internacional no són arguments suficients per cobrir totes les despeses que generava el seu imperi gastronòmic empordanès. Ho va revelar el mateix el 2010 en un esmorzar amb l'ex president Pujol davant d'un auditori de periodistes al qual vaig assistir: "el Bulli perd mig milió d'euros a l'any des de fa quinze anys" va dir llavors Adrià. Solució: recuperar el dèficit mitjançant altres iniciatives relacionades amb l'explotació de la marca que donava nom al restaurant. És a dir, esprémer la marca Bulli: reinventar econòmicament el negoci Bulli lluny dels fogons. La fórmula li ha sortit molt bé, ara guanya molts calés i continua tenint tothom als seus seus peus. Només cal veure quins són els seus partners en l'exposició de dibuixos quasi infantils que aquests dies penja a Manhattan: Dom Perignon és el patrocinador oficial de l'exposició, que també compta amb el suport econòmic de Lavazza, l'Institut Ramon Llull i Acción Cultural Española.

Segons ha explicat el mateix Adrià, durant els quasi trenta anys que ha treballat al Bulli ha acumulat més de 40.000 documents ("mai hem llençat res", afirma ufanós), així que ja ens podem preparar per 'gaudir' de les exposicions i mostres més variades sobre la vida i obra del cuiner, el restaurant i els seus socis i col·laboradors, principalment Juli Soler i el seu germà Albert. Un tipus llest, molt llest, aquest cuiner. Quan un llegeix aquestes coses maleeix no tenir una casa, un despatx, o un arxiu més gran. El secret és guardar-ho tot. Tot pot servir en el futur, sinó que li preguntin a Diego Torres, l'ex soci d'Iñaki Urdangarin a l'Institut Nóos. El seu arxiu de correus electrònics és inesgotable.

La passió pels diners d'en Dalí, el geni del surrealisme tocat per la tramuntana, li valgué l'apel·latiu d'avida dollars, un títol honorífic que pel que sembla ha heretat el cuiner Adrià, l'home que també va forjar la seva fama i les seves millors creacions a l'Empordà, com en Dalí. La tramuntana imprimeix caràcter, no hi ha dubte. I pel que sembla, passió pels diners.

La infanta enamorada

Iñaki Urdangarin va declarar fa un any davant del jutge José Castro que instrueix el cas Nóos, que la seva esposa, la infanta Cristina, no estava al corrent de les seves activitats empresarials i que per tant no se li podia atribuir cap responsabilitat. La filla del Rei, segons Urdangarin, no sabia res de l'Institut Nóos, ni de la societat Aizoon (de la qual és sòcia al 50% amb el seu marit), ni de com van aconseguir els sis milions que la parella va invertir per comprar un palauet a Pedralbes, ni dels tripijocs amb l'Agència Tributària, etc, etc. El fiscal del cas, mesos més tard, va recórrer la decisió del jutge d'imputar la infanta emprant, si fa no fa, els mateixos arguments exculpatoris. Tant insistir en que donya Cristina és una dama càndida i innocent que pateix una amnèsia monumental va fer córrer la brama de que la filla del caçador d'elefants era una beneita (tonta en castellà). 

Aquesta setmana però, després de la segona imputació de la infanta (aquesta vegada per presumptes delictes de frau fiscal i blanqueig de capitals), un dels seus advocats ens ha desvetllat definitivament el perquè de tot plegat: la infanta està bojament enamorada del seu marit, raó per la qual sempre ha confiat cegament amb ell i per això signava tot els papers que el bo de l'Iñaki li posava damunt la taula: "Cuando una persona está enamorada de otra, confía, ha confiado y seguirá confiando contra viento y marea en esa persona: amor, matrimonio y desconfianza son absolutamente incompatibles", ha declarat Jesús María Silva*, un dels advocats penalistes del bufet d'en Miquel Roca que porta més directament el cas. Al jutge Castro, que ha hagut d'aguantar pressions de totes bandes des que va començar la instrucció del cas només li faltava això, que Cupido també entrés en escena. És que és es colmo, com diria aquell altre...

Com tothom sap, per amor es poden fer, i es fan, autèntiques bogeries. Hi ha persones que per amor són capaces d'abandonar la família, la feina o els estudis. O no dormir, ni menjar. Algunes fins i tot es tatuen el nom del seu amor en llocs ben visibles del cos o fan el ridícul més espantós en públic. Altres, com la infanta, signen tots els papers que el marit li diu que ha de firmar sense preguntar res. El amor té aquestes coses. De vegades converteix a les persones més assenyades en autèntics estúpids. Com és possible, us preguntareu. La ciència ja ha trobat la resposta: "l'amor és a la mateixa zona cerebral de l'addicció a les drogues", van concloure fa un parell d'anys investigadors de diverses universitats. Ja ho veieu, l'amor pot crear addicció, com les drogues, i pot arribar a doblegar la voluntat de les persones, com les drogues. L'amor és una droga perillosa, qui ho havia de dir. 

Tot i això, esperem que aquesta no sigui la única línia argumental de la defensa. Si només s'han plantejat demostrar que, efectivament, la filla del Rei és 'tonta' per evitar que la imputació actual es transformi en acusació formal anem malament, molt malament. Si això passa, seria com dir que la Justícia se'n riu a la cara de milers i milers de dones de bona fe (amb menys recursos intel·lectuals que la infanta, segurament) que per amor o per confiar cegament en el seu marit han signat el que no devien i ara cau tot el pes de la llei a sobre seu. 

Jesús María Silva*: Aquest advocat és el mateix que fa uns dies va dir de forma arrogant i 'xulesca' que no descartava la possibilitat (com finalment així ha estat) de no recórrer la decisió del jutge instructor d'imputar a la infanta perquè d'aquesta manera el magistrat pugui "realitzar-se com a persona". El bufet d'en Miquel Roca té un greu problema de comunicació amb aquest individu. Que s'ho faci mirar.

Monago, el president de l'escala

Pilar Rahola (La Vanguardia 3/01/14):

EL CAFÈ AMARG
A què dedicaria el temps lliure el senyor Monago, si Catalunya i Euskadi no haguessin lluitat pels seus estatuts i haguessin provocat l'Espanya autonòmica? Sens dubte, segur que un home tan polit i educat tindria moltes activitats, però cap no seria des de la talaia d'un poder autonòmic. És a dir, i posem els punts sobre les is, quan Monago utilitza la seva presidència extremenya -continuant una sòlida tradició instaurada pel seu paisà Ibarra- per atacar els díscols catalans, demanar presó per a Artur Mas i enlletgir-nos els desigs col·lectius, ho pot fer perquè aquests díscols catalans van lluitar intensament per autogovernar-se i, en fer-ho, li van aconseguir l'estatus. I quan mostra les seves mesures populars donant ajuts i incentius econòmics que d'altres no podem donar, es pregunta si podria fer-ho si no arribessin diners d'altres verals? O és necessari recordar que, per si sola, Extremadura seria deficitària?

I el que val per a ell, val per a la resta de presidents autonòmics que han estat molt llengueruts aquests dies utilitzant els seus presidencials micròfons per colpejar Catalunya amb excuses diverses, que els catalans sempre tenim alguna culpa. Si a sobre volem votar sobre el nostre futur com a nació, la culpa adquireix dimensió bíblica, no endebades la sola paraula nació aplicada a Catalunya ja és un pecat capital en el catecisme d'Espanya. I com que, a més, l'anticatalanisme dóna feliços rèdits, el fenomen es completa. Lluny, doncs, d'agrair la lluita de catalans i bascos per inventar una altra Espanya que donés veu a les diverses veus del seu interior, s'utilitzen les talaies per donar-nos clatellots. El més bonic és que això es fa sabent que aquesta Espanya autonòmica no es va crear per donar satisfacció a extremenys o a murcians o a d'altres, que no sortien massivament al carrer reclamant autonomia, sinó per rebaixar les aspiracions catalanes. El cafè per a tothom va ser dolç per als posteriors Monago que s'asseurien en l'inesperat poder que els atorgaven, tant com fou amarg per als que sempre lluitàrem per tenir-lo. Dit en plata: sense la lluita catalana, Monago seria president de l'escala. O de l'Estat, vagin a saber, que altres de similars hi han arribat. Però no seria president autonòmic. La qual cosa és una doble i intel·ligent jugada contra les aspiracions catalanes: primer van generalitzar les autonomies per descafeïnar les nostres aspiracions, i ara utilitzen aquestes autonomies per negar-les.

Rodó. Dit això, de què serveixen aquestes arengues pàtries des de la Meseta profunda, més enllà de fabricar més desafecció catalana? Perquè no atura el procés català, sinó al contrari: els Monago són els aliats més eficaços contra la mateixa Espanya que diuen defensar. Que ho mirin, sinó, des de la mirada catalana: si Espanya la defensa algú com Monago, qui, en ple ús del mil·lenari seny, voldrà quedar-s'hi?

Retrats en B&N / 'Fumando espero'

 

Incertesa, inestabilitat i fractura social

El president Mariano Rajoy afirma que la consulta d'autodeterminació (agendada pel 9 de novembre de 2014) que volen tirar endavant CiU, ERC, ICV i les CUP genera "incertesa, inestabilitat i fractura social". En canvi, deu pensar, que les iniciatives legislatives que està impulsant el seu govern com la llei Wert, la llei Mordassa o la llei de l'avortament generen unanimitat i cohesió social a parts iguals. Bravo! I no diguem les adhesions 'inquebrantables' que susciten la llei de Símbols o el decret del Trilingüisme que ha impulsat el govern popular de les Balears. Bravo! Totes aquestes actuacions que impulsa el PP, per citar uns exemples recents i actuals, no generen fractura fractura social segons els president del govern central. No, no, i ara...

Per maquillar aquest viatge en el túnel del temps escorat a l'extrema dreta que està imposant el govern del PP gràcies a la majoria absoluta que té en el Congrés dels Diputats, els dirigents populars afirmen que aquestes iniciatives legislatives "estan en nuestro programa electoral y hay que cumplirlas". Faltaria més, és clar. El programa és sagrat. I les promeses electorals també.

El president Rajoy sempre ha estat molt escrupolós a l'hora de complir els seus compromisos electorals. Mai se li hauria acudit mentir o enganyar. Vegem uns exemples. Va dir que no pujaria els impostos i els ha pujat gairebé tots. Va dir que no tocaria les pensions i ha reformat el sistema per deslligar-les de l'IPC. Va dir que no retallaria la despesa sanitària i primer va retallar 10.000 milions d'euros i l'any que ve un altre 35%. Va dir que no retallaria la despesa educativa i ja acumula retallades d'un 24% en tres anys. Va dir que no introduiria el copagament sanitari i ja l'aplica en un munt de serveis. Va dir que lluitaria contra la corrupció i Bárcenas destapa el cas dels sobres del finançament il·legal del PP. Va dir que no abaratiria els acomiadaments i va aprovar una reforma laboral que redueix la indemnització per any treballat de 45 a 33 dies. Va dir que...

Rigor, coherència i escrupolositat a parts iguals, ja ho veieu. Per això, la pregunta del milió que ara s'imposa és: Què genera més incertesa, inestabilitat i fractura social, l'exercici d'un dret democràtic (el dret a decidir) o el 'compliment' escrupolós de tots els compromisos i promeses electorals del senyor Rajoy i el seu partit?    

Retrats en B&N / Amistats perilloses

Bones festes!!

El rebut de la llum puja per culpa de Montoro

Xavier Sala i Martin (economista):

"La noticia del día es que la tarifa eléctrica que pagaremos a partir de Enero va a subir un 11,5%. Esta nota explica cómo funciona el mercado eléctrico español y por qué subirá la tarifa. Vamos, el recibo de la luz tiene tres partes:

(1) Los impuestos

(2) El peaje o coste de “transportar” la electricidad desde el centro productor –la central eléctrica- hasta los hogares.

(3) El coste de producción de la energía.

La suma de los impuestos y el peaje son el llamado “tramo regulado” y está controlado por el gobierno. El tramo regulado representa el 60% del precio de la tarifa que acabamos pagando. La semana pasada el ministro Soria ya dijo que subiría el peaje en un 2%.

El “coste de la energía” es el “tramo liberalizado” que, desde 2007 se determina mediante una subasta trimestral llamada CESUR (Contratos de Energía para el Suministro de Último Recurso). El tramo liberalizado, pues, está determinado por las fuerzas del mercado y representa el 40% del precio.

El objetivo de determinar el “coste” de la energía a través de una subasta trimestral es doble: por un lado se intenta la estabilidad del precio durante un trimestre. Si el precio de la luz dependiera de la oferta de electricidad que hacen los productores cada día y la demanda que hacemos los consumidores cada hora, los precios cambiarían muchísimo cada día (o cada hora!). Nos podríamos encontrar que un día de mucho frío, la gente pusiera los calefactores eléctricos, cosa que dispararía la demanda y haría subir el precio de aquel día a niveles estratosféricos sin que uno se enterara. Para evitar esa incertidumbre, se acuerda un precio que se mantiene constante durante tres meses. El segundo objetivo es que el precio de coste sea determinado haciendo que las empresas productoras compitan para ofrecer la energía al precio más bajo posible.

Para entender este punto, veamos cómo funciona (de manera muy simplificada) la subasta(*). El gobierno determina la cantidad de energía que se va a necesitar. Para la subasta de hoy (19 diciembre de 2013) se estableció la cantidad 2.500 megawatios hora (Mwh). Entonces el subastador empieza lanzando un precio al aire. Por ejemplo, 100 euros por mwh. Las empresas productoras de energía, calculando sus estructuras de costes, dicen la cantidad de Mwh que quieren ofrecer a ese precio. Al ser un precio muy alto, lógicamente querrán ofrecer una gran cantidad de megawatios. Si la oferta total es superior a los 2.500 Mwh, el subastador dicta un precio inferior: 90 euros. Si la oferta sigue siendo superior a la demanda, vuelve a bajar el precio. Y así, hasta que la oferta sea igual a la demanda. El precio que iguala oferta y demanda es el precio final. La competencia entre las empresas hace que el precio baje hasta el mínimo posible.

En la subasta de hoy, el precio final ha sido de 61,83 euros por Mwh, un 26% superior al de la última subasta de setiembre de 2013. Dado que el precio de la subasta representa el 40% del total, ese aumento tendrá una repercusión del 10,5% en la tarifa final. Si a eso le sumamos el aumento del 2% en el peaje anunciado por el ministro Soria y el hecho de que el peaje represente cerca del 50% de la tarifa total, tenemos que la tarifa eléctrica subirá en Enero un 11,5%: 10,5% por culpa de la subasta de hoy y el 1% adicional por el peaje del ministro Soria.

¿Por qué el resultado de la subasta ha sido que el precio de equilibrio subiera un 26% desde Setiembre? Lógicamente, en los últimos tres meses no ha subido el coste del petróleo, del gas natural o de las materias primas que se necesitan para producir electricidad. Tampoco han subido los salarios de las plantas eléctricas. No hay ninguna razón para pensar que ninguno de los costes de producción hayan subido esa barbariad. ¿Qué ha pasado, pues? Pues lo que ha pasado es que el gobierno de don Mariano Rajoy ha engañado a las empresas eléctricas con el tema del déficit tarifario. Después de prometerles que el déficit tarifario se reduciría en parte con las aportaciones del estado, el ministro Montoro (preocupado por reducir su propio déficit) acabó diciendo que eso no sería así. Las empresas se sienten engañadas y estafadas por el estado. Es decir, el comportamiento del gobierno ha introducido una gran incertidumbre regulatoria que ha hecho que la oferta de hoy haya sido mucho menor (si las empresas tienen miedo de que Montoro les vuelva a cambiar las normas a mitad de partida, lógicamente no se arriesgan a producir). Y cuanto menor es la oferta, mayor es el precio.

Una vez más, el ministro Montoro cuadra los números del sector público cargando todo el peso en las espaldas de los ciudadanos. Montoro va por el mundo comportándose como un pequeño dictador pensando que sus decisiones arbitrarias no tienen consecuencias. Hoy todos hemos visto que sí que las tienen. Y hemos vuelto a comprobar, una vez más, que cuando Montoro habla de recortes, quienes recortamos somos los demás".

Mister mordassa

El president del partit dels sobres s'ha fabricat una llei a mida per impedir que la gent expressi el seu cabreig al carrer. A partir d'ara, manifestar-se contra les hipoteques abusives, els desnonaments, les preferents, els abusos dels bancs, els casos de corrupció, el tancament de Canal 9 o les retallades serà castigat amb multes estratosfèriques. Tot el que no estigui autoritzat per l'autoritat competent garrotada i multa, com en temps pretèrits. I compte amb insultar als agents de l'autoritat mentre fan servir la porra. I compte amb gravar imatges dels 'mamporreros'. I compte amb ofendre a Espanya, els seus símbols o les seves institucions. I compte amb com els periodistes informen sobre determinats temes i qüestions (judicis, corrupció política, etc.), que ressuscitarà l'avi Paco si cal i ens posarà a tots firmes.

L'esborrany de la nova llei de Seguretat Ciutadana, l'anomenada llei Mordassa, ja ha estat qüestionada fins i tot pel Consell d'Europa, que per boca del seu comissari de drets humans, Nils Muiznieks, ha manifestat que una legislació tan repressiva com la planteja el govern del PP "no té cabuda en una societat democràtica i que és totalment desproporcionada". Parlant clar i català: el comissari li ha recordat al govern espanyol que una llei d'aquestes característiques és més pròpia d'un règim totalitari feixista o comunista que d'un règim democràtic que respecta i protegeix les llibertats individuals i col·lectives.

L'artífex de tots aquests despropòsits és un catalanet d'adopció, el ministre Jorge Fernández Díaz, un fonamentalista religiós fill d'un militar franquista que des dels 28 anys (en té 63) s'arrossega pels despatxos del poder: primer amb la UCD, després amb el CDS i Alianza Popular, i finalment amb el Partido Popular (PP). La seva col·lecció de càrrecs de rellevància política és espectacular. Des de 1978 els ha encadenat sense parar. Menys president del govern ha exercit pràcticament de tot: delegat provincial, governador civil, regidor d'ajuntament, diputat autonòmic, diputat al Congrés, secretari d'estat i ministre. Després de trenta-cinc anys xuclant la mamella pública, aquest home de missa diària (com Carrero, recordeu?) s'ha convertit en el braç executor de Mariano Rajoy en matèria d'ordre públic i repressió de les llibertats.

I encara sort que en el plànol ideològic diuen que és de l'ala moderada del PP. Tot i així, aquest membre supernumerari de l'Opus Dei no s'ha tallat ni un pèl a l'hora de mostrar el seu tarannà més tronat. Tothom recorda (i si no és així ho faig jo ara ací) les seves manifestacions homòfobes tot dient que el matrimoni homosexual posa en perill la supervivència de l'espècie, o les desafortunades comparacions de l'avortament amb ETA. Tot un rosari, i mai millor dit, de despropòsits que donen fe de la seva mentalitat fatxa i casposa. Que tot això ho pensi i ho digui un rector de poble franquista, val. Però que ho defensi en públic un ministre d'un estat (teòricament democràtic) de la Unió Europea resulta políticament inacceptable i socialment molt inquietant.

Fernández Díaz, que fa seu com ningú el refrany de "a Dios rogando y con el mazo dando", faria bé de repensar-se la llei que vol tirar endavant. És ministre de l'Interior, no ministre de Déu (per molt que combregui cada dia). I hauria de recordar que la seva obligació com a ministre és garantir la seguretat dels ciutadans, no reprimir-los perquè estan farts de ministres incompetents com ell, de banquers que els han enganyat i arruïnat, de polítics corruptes, de marits d'infantes 'tontes', de no arribar a final de mes i de no disposar d'una vivenda digna. Com cantava Serrat fa un munt d'anys (A quien corresponda / En tránsito) , estem (continuem) en mans d'uns bojos amb carnet.

Som com recordem que érem?

Tot allò que recordem del nostre passat és cert? Realment, tot el que recordem va succeir tal com ho recordem?  La passió que vàrem sentir per la primera núvia fou certa o només era una qüestió hormonal? Ens vàrem casar enamorats de debò o només crèiem que ho estàvem? Vam ser honests i lleials amb els nostres amics? Nosaltres mateixos érem com recordem haver estat? Som com creiem que érem o hem canviat? Un munt de preguntes d'aquesta índole t'assalten a mesura que avances amb la lectura d'El sentit d'un final, la darrera novel·la (excel·lent) de l'escriptor britànic Julian Barnes, que ha teixit en només 159 pàgines una meditació molt elaborada sobre l'envelliment, la memòria i el remordiment. Un interessant relat sobre el pas del temps que convida a revisar el passat propi i, si més no, a reflexionar-hi sobre si realment fou com creiem que fou o recordem.

Això és el que fa Tony Webster, revisar el seu passat. El protagonista principal del llibre, un home que ha arribat a la seixantena amb una filla i un divorci amistós a l'esquena (i molt pocs amics), es veu abocat a refer el trencaclosques del seu passat a causa d'una herència inesperada que li fa reviure uns fets que van succeir quaranta anys enrere. Sense proposar-s'ho (almenys al principi) acaba provocant que la veritat li esclati davant els nassos. Una veritat que, per a la seva sorpresa, no sempre concorda amb els seus records. Ni ell, ni la seva núvia, ni els seus amics, eren com creia recordar. El llibre s'estructura a partir d'una successió de fets i revelacions sorprenents que l'autor dosifica amb saviesa perquè la trama avanci sense donar marge a la frivolitat: suspens amb petites dosis fins que tot es precipita, i de quina manera.

La memòria és un terreny relliscós, ple de trampes i llacunes. Per això resulta tant interessant la lectura d'El sentit d'un final: el que li passa al protagonista del llibre li pot haver succeït a qualsevol de nosaltres. I només quan la veritat preval sobre els nostres records és quan, com li passa a en Tony, podem arribar avergonyir-nos o penedir-nos d'alguns dels nostres actes, paraules o fins i tot escrits. És llavors quan entra en acció el remordiment, el maleït remordiment.

Una obra gens feixuga que convida a la reflexió, sobretot si ja tens una edat. A un dels meus fills, que també se l'ha llegit, no li ha agradat gens. Coses de l'edat. Jo m'hi puc posar en la pell del protagonista, d'en Tony. El meu fill no, encara no. Encara no ha entès que el temps és ens fa tocar de peus a terra i ens desconcerta, a parts iguals: "ens pensàvem que maduràvem, quan simplement era que ens sentíem més segurs. Ens semblava que érem responsables, però només érem covards. El que consideràvem realisme va resultar que era una manera d'evitar els problemes. El temps... ens posarà al nostre lloc, i les decisions més ben defensades semblaran fer figa, i les certeses, ser l'obra d'algun caprici". Barnes dixit.