dilluns, 22 de juny del 2009

Fotre, quina vulgaritat

Josep Lluís Merlos: "El pilot (...) acaba de muntar pneumàtics durs en el seu monoplaça per..."
Joan Villadelprat: "Sí, amb els pneumàtics dusus..."

Ficció o realitat? Realitat. Els comentaris, agafats al vol, corresponen a la retransmissió del gran premi de Gran Bretanya que es va disputar ahir al circuit de Silverstone. El periodista parla, correctament, de pneumàtics durs (el plural de dur és durs). El comentarista, que deu cobrar un bon sou per cada retransmissió, de pneumàtics dusus. Què són els pneumàtics dusus?? Ningú no ho sap. Però tot i així se'n va parlar d'ells unes 400 vegades com a mimin al llarg de la retransmissió. Ningú no és capaç a TV3 de corregir les aberracions gramaticals i lingüístiques d'aquests i d'altres especialistes que cobren generosament de l'erari públic per transmetren's la seva saviesa?? Tant costa que algú li digui: "Villadelprat, dusus és incorrecte, procura dir durs, si et plau"?

Com deia l'escriptor Quim Monzó recentment “la llengua que es parla actualment als mitjans, com la que es parla al carrer fa fredor”. Té tota la raó del món. No passa dia que a la tele o a qualsevol emissora de ràdio s'escoltin barbaritats com solsament (solament), per lo tant (per tant), calitat (qualitat), estupendu (estupend), oju! (ull! o compte!), sinvergüensa (pocavergonya), buenu (bé), disfrutar (gaudir), tremendu (tremend), etc, etc... La llista seria inacabable. El pitjor de tot és que totes aquestes barbaritats (o castellanismes mal assimilats) les diuen persones amb estudis, no l'indocumentat de la cantonada: periodistes, comentaristes, especialistes i tertulians de tota mena. El millor de cada casa, vaja.

Tots aquests, inclosos alguns presentadors de programes de renom (alguns d'ells líders d'audiència en les seves franges), contribueixen activament a empobrir l'idioma d'una forma que esgarrifa. Per acabar-ho d'adobar ara, a sobre, molts han substituït un munt de verbs que hi són al diccionari pel verb únic fotre. Ara les coses no es fan, es foten. I que tothom es foti. La vulgaritat és total. Exemples de mala praxis que podem escoltar qualsevol dia en qualsevol emissora de ràdio: marcar un gol = fotre un gol; menjar-me una pizza = m'he fotut una pizza; robar els diners = fotre els diners; encistellar la pilota = fotre la pilota; pegar una coça = fotre una patada; perjudicar al veí = fotre al veí; he llençat els mobles a les escombraries = he fotut els mobles a la brossa; he fet els deures = he fotut els deures; he ficat la pota = he fotut la pota; m'he fet un embolic = m'he fotut un líu... I així podríem seguir fins a l'infinit. Moltes d'aquestes expressions les podem donar per bones en un llenguatge col·loquial o vulgar, però mai han de farcir el vocabulari de tots aquells que es dediquen al món de la comunicació. Parlar a través d'un micròfon és una gran responsabilitat professional, ètica i moral. Però també ha de tenir una funció educadora. En tot cas, com explica Jaume Ribas en el seu bloc, quan el qui parla no troba el mot apropiat o no el vol usar, en català sempre pot emprar el verb daixonar (i no l'ordinari i rudimentari fotre) que té un significat indeterminat i es pot emprar en substitució de qualsevol altre verb. Dallò, dallons, dallonses... Oi que m'entens?

dimarts, 9 de juny del 2009

Bombolles amb història

Viena Edicions acaba de publicar Vichy Catalán, 125 anys d'història”, un llibre que condensa en prop de 500 pàgines la història d'aquesta marca mítica d'aigua mineral. Editat en tres idiomes, català, castellà i anglès, el llibre explica amb detall totes les vicissituds econòmiques i empresarials que han marcat la trajectòria de Vichy Catalán, des de la seva creació el 1881 fins l'actualitat.

Tanmateix, l'obra descriu –amb profusió de dades i imatges– la història de la marca i els seus valors així com el seu suport a la divulgació de la cultura, la seva implicació amb el món de la gastronomia i la seva aposta decidida per la salud i la investigació. És, per tant, quelcom més que la història d'una empresa, és la història d'un compromís amb els consumidors, amb la qualitat, amb la salut i amb el benestar, com va subratllar Joan B. Renart, el president de la companyia, durant l'acte de presentació del llibre.

El llibre, escrit per Natàlia Piernas, està estructurat en tres grans blocs temàtics: els Orígens, la Societat Anònima Vichy Catalán i el Grupo Vichy Catalán, als quals cal afegir-ne un altre d'Annexos que recull una interessant selecció d'articles mèdics i científics que incideixen en l'estreta relació que existeix entre el consum d'aigua mineral natural carbònica Vichy Catalán i la salut.

La presentació en societat d'aquest interessant llibre d'història empresarial, que es va fer fa pocs dies a Barcelona, va córrer a càrrec dels periodistes Ramon Aymerich, cap d'economia de La Vanguardia, i Tana Collados, especialista en temes de cuina i alimentació de TV3.

dilluns, 8 de juny del 2009

La democràcia d'espectadors

"La democràcia no sobreviurà si tots som espectadors". "La democràcia d'espectadors és la de la gent que no va a votar". La primera frase la va pronunciar la setmana passada a Barcelona l'expresident de Baden Wurtenberg, Erwin Teufel. La segona l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, en un acte en el que tots dos van coincidir. Tant l'un com l'altre tenen raó. Els percentatges de participació i d'abstenció enregistrats a les eleccions europees d'ahir així ho posen de manifest. Ahir va guanyar l'abstenció, va guanyar la democràcia d'espectadors. Va perdre Europa, el projecte europeu.

Els percentatges d'abstenció són demolidors arreu: a Espanya un 54% dels electors no van passar per les urnes, a l'europeista Catalunya un 62,46%, a les internacionals Illes Balears un 63,98%, i al País Valencià un 46,58%. Pitjor impossible, vaja. Per reblar el clau, a les comunitats que durant els darrers vint anys s'han atipat de rebre fons de cohesió i fons estructurals de la Unió Europea i que són el que són gràcies a aquestes injeccions multimilionàries d'euros (i també, no ho oblidem, gràcies a la solidaritat de catalans, madrilenys i balears), resulta que la gent tampoc s'ha mobilitzat per anar a votar. A Andalusia, l'abstenció ha pujat fins un 57,59%, a Extremadura fins un 48,61% i a Castella-la Manxa fins un 47,84%. I no cito més exemples per alleugerir aquesta indigestió abstencionista.

Als grans estats de la Europa occidental la tendència abstencionista també ha estat similar. A França ha sigut del 59,52% i a Alemanya del 56,70%. Només a Itàlia ha resistit parcialment, enregistrant una abstenció del 33,54%. Les causes de l'apatia política dels ciutadans són moltes i diverses. No entraré a analitzar-les aquí. Només diré, en contra del que pensen molts analistes, que la crisi no és la única causa, ni la més important, que genera aquesta baixa participació. La crisi hauria de ser un motiu extra per anar a votar, no per quedar-se a casa. No vull ni pensar en quina situació ens trobaríem ara mateix i com afrontaríem la crisi sense una moneda forta, sense l'euro. Com deia fa poques setmanes Josef Janning, directiu de la Fundació Bertelsmann Stiftung i assessor del govern alemany, “sense la moneda única ara mateix Europa seria un desastre i estaria dominada pel pànic”. Crec que té raó, per tant hem de pensar que la crisi fins i tot pot arribar a ser una oportunitat pels polítics, sempre que siguin capaços de canalitzar-la i redreçar-la correctament.

No hi ha dubte que tenim una classe política molt desprestigiada que ha de començar a fer autocrítica amb urgència i cercar solucions (tot i que costa de creure atès la mediocritat que s'aixopluga sota la majoria de sigles). Ara bé, els electors també han de fer una reflexió profunda sobre el que està passant. Tots aquests espectadors que ahir no van anar a votar contribueixen amb la seva passivitat a la defunció del sistema. D'entrada, la seva actitud ha donat ales a l'extrema dreta i els euroescèptics, que s'han mobilitzat en massa, han assolit uns bons resultats electorals, i de ben segur intentaran carregar-se molts dels avanços assolits durant les darreres dècades en tots els ordres. No sé si la democràcia pot entrar en fallida, com presagiava Teufel, però tot plegat comença a ser molt preocupant.

diumenge, 7 de juny del 2009

Un Mar de flors

Aquest cap de setmana s'ha celebrat a Vilassar de Mar una nova edició de la mostra Un Mar de Flors, que ha omplert de flors, plantes i instal·lacions ornamentals els racons més insospitats del poble, tant públics com privats. Aquest esclat de color, que ha inundat de gent els carrers de Vilassar, enguany ha decebut una mica si tenim en compte les expectatives d'espectacularitat que s'havien creat des desprès de l'aturada de l'any passat. Tot i així, s'han pogut veure muntatges de gran qualitat i originalitat. Enhorabona a tots els participants.




dilluns, 1 de juny del 2009

Felicitats subcampions!!

Al final no ha pogut ser. L'esport és així. Quant tot semblava indicar que el primer equip infantil del Club Bàsquet Vilassar de Mar -on juga el meu fill Carles- acabaria guanyant el títol de la seva categoria, manant en la classificació a dos partits pel final de la lliga, un partit desastrós davant del Valldemia de Mataró ha facilitat al Joventut de Badalona guanyar finalment el campionat. Així, el Vilassar, l'únic equip que ha estat capaç de guanyar els dos partits que ha disputat contra el campió, s'ha hagut de conformar amb la segona plaça, a 1 punt dels badalonins.

Malgrat aquest desencís final, la temporada dels nanos que ha entrenat en Víctor Fernández (en el seu primer any a la banqueta) ha estat fantàstica, tant per la qualitat i evolució tècnica que han demostrat els jugadors, com pel seu esperit de lluita i superació. El grup -un dels més competitius del club-, a més, respira amistat i companyonia dins i fora de la pista, i això és d'agrair, doncs ens ha fet gaudir de molts bons moments al llarg de tota la temporada, tant en la fase prèvia, que van guanyar, com a la lliga regular. Malgrat no guanyar el campionat s'ho han passat molt bé, s'han divertit i han evolucionat positivament com a jugadors i com a persones, i això ja és suficient premi.

Els artífex de tot això, a més d'en Víctor, han estat Carles, Miquel, Àlex, Arnau, Oriol, Marc, Corba, Joan, Sebas, Pau, Carlinhos, Riki i Caba. Moltes felicitats a tots!!

PD: Moltes felicitats també a l'equip sub 21 del Club Bàsquet Vilassar de Mar, on juga l'entrenador de tots aquests nens, que ahir és va proclamar campió de Catalunya de la seva categoria.

dijous, 28 de maig del 2009

Los hombres de Paco i el futbol

La gran victòria del Barça a la final de Roma només té una taca: la retransmissió d'Antena 3 TV. Aquesta cadena, que enguany ha compartit els drets d'emissió amb Canal +, ens va obsequiar la nit de la final de Roma amb una posada en escena desastrosa. Seguint la norma que ha fet servir aquesta cadena durant tota la temporada de la Champions League (Territorio Champions), la retransmissió d'ahir no va ser una excepció. Primer va ser la banda sonora de Gladiator al principi del programa, que convidava al cangueli. Desprès els comentaris poc afortunats de José A. Luque, el locutor del partit, sobre el que es veia al terreny de joc (no tenen a ningú que entengui mínimament de futbol?). El despropòsit de Luque -l'home de l'autobombo publicitari- va seguir amb les seves referències constants a la serie Los hombres de Paco intercalades amb la narració de les jugades. Ara entenc perquè tanta gent opta per silenciar el so de l'aparell de televisió i decideix escoltar el partit per la ràdio. Per rematar la feina, les pantallades publicitàries d'aquesta sèrie policíaca van aconseguir embrutar l'emissió cada dos per tres, passant a un segon pla les imatges del terreny de joc.

Foto: Getty Images
Un cop acabat el partit, quan l'eufòria dels jugadors i de tot el cos tècnic del Barça es va desfermar sobre l'estadi olímpic de Roma, Antena 3 ens va obsequiar amb un autèntic allau d'anuncis que va aigualir totalment aquells moments màgics de glòria i èxtasi col·lectiva. Si es descuiden arriben tard a l'entrega de la copa. Un desastre vaja. Sincerament espero que la pròxima temporada no sigui aquesta cadena la que faci les retransmissions en obert d'aquesta competició, perquè pitjor no ho poden fer. No tenen ni idea.

Blaugrana al vent !!

Al final el somni d'ha fet realitat. El Barça ha guanyat els tres títols més importants de la temporada, la Copa, la Lliga i la Champions. Quin equip, mare de déu!!

Només em sap greu una cosa, no haver poder compartit aquest triomf amb Pepe, mon pare, que hauria estat l'home més feliç del món veient jugar a Iniesta, el "chiquillo", com ell li deia, el millor de tots!! i celebrant aquesta Champions, i la Lliga, i la Copa!! Va per ell, i per mon tio Manel, i pel meu sogre Juan, i per ma mare, Solita, tots ells barcelonistes de pro, que no ho han pogut veure ni viure en directe (qui sap si ho han fet des d'allà dalt) aquestes victòries històriques. Visca el Barça!! Va per tots ells!!

divendres, 15 de maig del 2009

Jaime Mayor Ignorancia

El cap de llista del PP a les eleccions europees, Jaime Mayor Oreja, que ahir va fer pre campanya a Barcelona, va explicar un conte de fades per aclarir-nos millor que "la immersió lingüística a Catalunya porta a la ignorància". Segons l'ex ministre d'Aznar, basc de naixement, els idiomes autòctons com el català, el basc o el gallec només serveixen per munyir la vaca. Si vols triomfar a la vida i ser algú en aquest país has de parlar castellà.

I res millor que l'experiència familiar per demostrar que els seus arguments són irrefutables. Segons l'eurodiputat popular, que mai ha amagat la seva admiració pel regim franquista, el 1890 el seu besavi va prendre una decisió que pel que sembla ha marcat el futur dels seus descendents: "perquè els seus fills no es tanquessin al graner -va explicar a la concurrència- va prohibir que parlessin eusquera a casa i va procurar que aprenguessin bé l'espanyol". Quin besavi més visionari, mare de déu!! Quina raó tenia l'home. Si no arriba a ser per això segur que el senyor Mayor Oreja mai hauria arribat a la política, ni hauria conegut a José Maria Aznar, ni hauria sigut ministre d'Interior, ni eurodiputat...

Segons aquesta tesi, els pobres desgraciats que habitualment ens expressem en el nostre idioma matern encara no hem sortit del graner i, el que és més greu, estem condemnats a no eixir mai. I el que és pitjor, estem contribuint a crear una generació d'analfabets integrals que mai arribaran enlloc. És al·lucinant, ara resulta que aprendre la llengua pròpia et condemna a la ignorància. Com s'atreveix aquest senyor a comparar la realitat rural d'un petit poble de Biscaia -Ibarranguelu- de finals del segle XIX amb la realitat actual de qualsevol poble o ciutat de les comunitats autònomes que tenen un idioma propi diferent del castellà. Mayor Oreja encara no s'ha assabentat que ara, en ple segle XXI, a més de l'idioma matern els nens també estudien, com a mínim, castellà i anglès?

Aquí l'únic que continua al graner és ell i els que pensen com ell. I per cert, senyor Oreja, l'idioma espanyol no existeix com a tal, suposo que es volia referir al castellà, oi? Ha estat un lapsus mental o ignorància lingüística??

divendres, 8 de maig del 2009

La fama de l'home invisible

George Harrison, l'home que sempre va intentar mantenir-se en un segon pla, lluny dels focus de la fama, tímid, callat, "invisible", com el va arribar a qualificar en una ocasió l'egolatra Lennon, ja té una estrella amb el seu nom al mític passeig de la Fama de Los Angeles, davant mateix de l'edifici de Capitol Records (l'editora dels seus discos i del catàleg beatle als Estats Units) en aquesta ciutat. Qui ho hauria de dir!! La cerimònia de descobriment de l'estrella, que va tenir lloc fa uns dies, va comptar segons expliquen les cròniques amb la presència de la seva dona Olivia i el seu fill Dhani i d'un bon grapat d'amics del músics com Paul McCartney, Tom Petty, Jeff Lyne, David Foster, l'ex Monty Phyton Eric Idle i l'actor Tom Hanks entre d'altres.


L'estrella de Harrison és la número 2.382 d'aquest passeig, on resten immortalitzats els noms de tota mena de gent relacionada amb el món de l'espectacle, sobretot actors i directors de cinema i músics. Aquesta distinció és la segona que es concedeix a un ex beatle. L'altra la té John Lennon. El Beatles, com a grup, també en tenen una altra.

Aquesta notícia coincideix amb l'anunci que aquesta mateixa setmana han fet EMI i Capitol Records del llançament a nivell mundial d'un nou disc recopilatori amb els gran èxits de George Harrison. L'àlbum, remasteritzat digitalment per Giles Martin (el fill del mític productor dels fab four) en els no menys mítics estudis Abbey Road de la discogràfica EMI a Londres, sortirà a la venda el proper dia 16 de juny i inclou 19 temes de la seva carrera en solitari i alguns temes de la seva època beatle gravats durant el concert benèfic pro Bangladesh que ell mateix va organitzar i promoure.

L'àbum, que porta per títol Let It Roll: Songs by George Harrison, inclou tots aquests temes:

1. Got My Mind Set On You
2. Give Me Love (Give Me Peace On Earth)
3. The Ballad Of Sir Frankie Crisp (Let It Roll)
4. My Sweet Lord
5. While My Guitar Gently Weeps [Live] Concert For Bangladesh
6. All Things Must Pass
7. Any Road
8. This Is Love
9. All Those Years Ago
10. Marwa Blues
11. What Is Life
12. Rising Sun
13. When We Was Fab
14. Something [Live] - Concert For Bangladesh
15. Blow Away
16. Cheer Down
17. Here Comes The Sun [Live] - Concert For Bangladesh
18. I Don't Want To Do It
19. Isn't It A Pity