dimarts, 21 de juliol del 2009
El bromista
Ja, ja, ja... Quin acudit més bo !!
Apa home, que em pixo de riure. Deixa ja de dir bajanades vicepresident del no res, superman del finançament. Exigeix el compliment del que diu l'Estatut en matèria de finançament i deixa ja de marejar la perdiu. No criticàveu el "peix al cove"? I doncs, que heu fet ara? Subscriure un café para todos aigualit i vergonyós. A què ve tanta negociació i tant treure pit? Si no cal negociar res, només cal fer complir la llei (recordo que l'Estatut és una llei orgànica de l'estat). En ZP us l'ha endinyat, de nou. Quins tri-negociadors...
Com explica avui en David González a la seva columna de l'Avui, "alguna cosa s’ha trencat quan ERC no s’ha permès expressar ni una sola reserva a un acord (el finançament) sembrat d’incògnites. Fóra bo que algú, des dels partits i/o la societat civil, plantegés algun sistema per verificar el compliment de l’acord. Entre d’altres coses, perquè com que les xifres del tercer i quart any no apareixen per enlloc, ni al document de 76 planes ni en boca del govern espanyol, haurem d’esperar fins al 2014 per veure en què queden. Que no sé si serà l’any de la independència, però sí el de la liquidació íntegra, en negre sobre blanc, de les xifres del nou finançament".
dilluns, 20 de juliol del 2009
Arenes movedisses
La construcció de dics per abrigar ports comercials i esportius (n'hi ha cinc a la comarca) és un dels factors que més ha contribuït a alterar la dinàmica litoral. Aquestes obres, de fort impacte paisatgístic, impedeixen la circulació longitudinal de la sorra al llarg de la costa. Altres actuacions, com alguns espigons i passeigs marítims mal dissenyats, també han trencat l'equilibri natural de la línia de costa. Finalment, l'asfaltat de moltes rieres, la impermeabilització del sòl a causa del procés urbanístic i l'eliminació de conreus, són altres de les causes que expliquen la degradació costanera". (Pla estratègic del Maresme/La comarca que tenim/Un paisatge malmès i degradat). La diagnosi que acabeu de llegir sobre l'estat de degradació de les platges de la comarca és clara i concisa. La vaig escriure fa dos anys i aquests dies és més vigent que mai.
Platja de Vilassar de Mar, amb el vaixell-draga al fons
Ara que tornem a tenir dos vaixells-draga xuclant els bancs de d'arena més propers al litoral i regenerant artificialment les platges que van engolir els darrers temporals (quan durarà aquesta vegada l'invent?) seria bo que algú comenci a plantejar solucions més sostenibles i de llarga durada (ni han unes quantes estudiades i documentades arreu del món). La regeneració artificial, a més de resultar molt cara (refer un quilòmetre lineal de platja costa 6 milions d'euros, és a dir mil milions de pessetes), només és una solució puntual i parcial, mai definitiva: no evita la regressió de les platges i a sobre desertitza (quina ironia!!) el fons marí més proper al litoral. Prompte no quedarà res que porti closca o petxina ni peix que pescar a uns quants quilòmetres de la costa de mitja comarca. Aviat les gambes i els calamars d'Arenys seran un miratge exotic...
Altra cosa. On són els famosos by pass que tots els ports esportius han de tenir (almenys així ens ho van anunciar quan van construir el de Mataró i va començar l'ampliació del de Premià) per facilitar el pas de la sorra de nord a sud? Què esperen les autoritats competents a ficar el nas, i tot el que calgui, en aquest assumpte? Ja fa massa anys que ningú mou ni un dit en aquest sentit i així ens va: els ports desvien el corrent marí superficial, el que s’anomena corrent de deriva litoral. Aquest desequilibri del corrent de deriva litoral és el que fa que a un costat del dic del port hi hagi sedimentació (és a dir, una platja enorme) i erosió a l’altre. No cal dir que com més gran és el port o l'obstacle més gran és l’erosió produïda. Ara bé, no siguem tant ingenus com alguns que darrerament es dediquen a penjar cartellets per Vilassar reponsabilitzant únicament el port de de Mataró de les nostres desgràcies. Com ja he explicat en el primer paràgraf d'aquest post, dissortadament aquesta no és la mare dels ous de la regressió de les platges. Les causes són múltiples i diverses, tinguem-ho en compte. Circular còmodament per rieres asfaltades i per rierols formigonats que abans aportaven una bona quantitat de sorra a les platges també erosiona i malmet el litoral. Per què no enganxen cartells queixant-se d'això?
dijous, 2 de juliol del 2009
Quaranta anys de peatge
Avui es compleixen quaranta anys de la inauguració de la primera autopista de peatge d'Espanya, l'autopista que connecta la comarca del Maresme amb Barcelona. Quaranta anys passant per caixa (deu ser l'autopista més amortitzada del món mundial) no han estat suficients per alliberar el maleit peatge. La gratuïtat, doncs, continua essent un miratge, almenys fins l'any 2021, quan finalitzarà la segona ampliació de la concessió a Acesa (grup Abertis).El greuge comparatiu amb altres zones de Catalunya i sobretot d'Espanya és obvi. Mentre una immensa majoria gaudeixen d'autovies lliures de peatge pagades amb els impostos de tots, els habitants del Maresme ho paguem tot dues vegades. Així, ens hem de resignar a pagar, pagar i continuar pagant per circular. Tal vegada som més rics que la resta de mortals? No ho crec. El que passa és que sempre hem anat amb el lliri a la mà i ens hem cregut tota la carretada de mentides que ens han dit els polítics de torn. La darrera gran mentida ens la va obsequiar un dels darrers governs de Felipe González, fent-nos creure que l'allargament de la via entre Mataró i Palafolls seria una autovia lliure de peatge. De res van servir les protestes i els talls de carretera que es fan efectuar llavors, quan es va descobrir la mentida. Al final es va imposar un allargament de la concessió (i del peatge) durant uns quants anys més a canvi d'aplicar un peatge tou entre Mataró i Montgat i d'alliberar de peatge la ronda de Mataró. Quina generositat!!
Ara que la titularitat de l'autopista és de la Generalitat i la via ja no s'anomena A-19 sinó C-32, les protestes ciutadanes continuen, però el govern continua negant-se a rescatar el peatge malgrat l'estat de congestió de l'altra gran via que creua la comarca, la carretera N-II. Tot ajuda per compensar un mal finançament autonòmic, deuen pensar al cantó muntanya de la plaça Sant Jaume. Catalunya va apostar per les autopistes de peatge per una raó contundent: o les construïa la iniciativa privada o no les construïa ningú. Així de clar. Ara bé, després de quaranta anys crec que ja hem complert la nostra missió històrica amb les arques de l'Estat, les de la Generalitat i les dels accionistes d'Acesa.
Pel que sembla, el preu de posar en marxa iniciatives de mobilitat pioneres sempre ha sigut molt més car al Maresme que a qualsevol altre lloc d'Espanya. Els quaranta anys d'autopista de peatge (seran cinquanta dos quan acabi la concessió actual, si no es torna a allargar) en són una prova evident. L'altra és la línia fèrria que creua la comarca (també fou la primera de l'Estat), que malmet bona part de la seva façana marítima. D'això aviat en farà 161 anys.
PD: La fotografia en blanc i negre, de l'arxiu del diari La Vanguardia, correspon al peatge de Vilassar, el primer que va entrar en funcionament a Espanya.
dissabte, 27 de juny del 2009
La pinça d'U2
divendres, 26 de juny del 2009
Whatever happens
Whatever happens (Passi el que passi) és una gran cançó del seu darrer àlbum d'estudi, Invincible, editat l'any 2001. L'acompanya a la guitarra altre gran de la música contemporània, Carlos Santana. Passi el que passi segur que l'enyorarem.
dimarts, 23 de juny del 2009
Prioritats polítiques
Llotja d'autoritats: Joan Carles I, rei d'Espanya; José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), president del govern d'Espanya; Carme Chacón (PSC), ministra de Defensa; Celestino Corbacho (PSC), ministre de Treball; José Montilla (PSC), president de la Generalitat de Catalunya; Ernest Benach (ERC),
president del Parlament de Catalunya; Josep Lluís Carod Rovira (ERC), vicepresident de la Generalitat i cap d'afers exteriors del govern; Francesc Baltasar (ICV), conseller de Medi Ambient; Rafael Ribó (ICV), Síndic de Greuges de Catalunya i Jordi Hereu (PSC), alcalde de Barcelona.A la final de Roma que van disputar el Barça i el Manchester també hi eren presents Artur Mas, cap de l'oposició i líder de CiU; Josep Antoni Duran Lleida, secretari general de CiU; Alícia Sánchez-Camacho, president del PP català; Aleix Vidal Quadras, candidat del PP a les eleccions europees; Joan Puigcercós, líder d'ERC; Oriol Pujol, portaveu de CiU al Parlament; Xavier Trias i Pere Alcober, regidors de CiU a l'ajuntament de Barcelona; Pasqual Maragall, ex president de la Generalitat i ex dirigent del PSC i Miquel Roca, ex dirigent de CiU. Probablement la llista de polítics espanyols i catalans que aquell dia es van desplaçar a Roma sigui més llarga. He posat els que a mi em consta que van anar-hi.
22 de juny / Bathalapalli (Índia) / Funeral d'Estat pel cooperant català Vicent Ferrer
Autoritats assistents: José Bono (PSOE), president del Congrés dels Diputats, en representació del govern d'Espanya; Roser Clavell, viceconsellera d'Afers Exteriors i Cooperació de la Generalitat de Catalunya (la segona de Carod Rovira), en representació del govern de Catalunya.A l'enterrament de Vicent Ferrer van assistir més de 15.000 persones, la majoria del districte d'Anantapur, epicentre de l'obra social del filantrop català. Per la capella ardent del cooperant han desfilat durant els darrers dies més de 300.000 indis agraïts per la seva tasca humanitària.
Sobren les paraules...
dilluns, 22 de juny del 2009
Fotre, quina vulgaritat
Joan Villadelprat: "Sí, amb els pneumàtics dusus..."
Ficció o realitat? Realitat. Els comentaris, agafats al vol, corresponen a la retransmissió del gran premi de Gran Bretanya que es va disputar ahir al circuit de Silverstone. El periodista parla, correctament, de pneumàtics durs (el plural de dur és durs). El comentarista, que deu cobrar un bon sou per cada retransmissió, de pneumàtics dusus. Què són els pneumàtics dusus?? Ningú no ho sap. Però tot i així se'n va parlar d'ells unes 400 vegades com a mimin al llarg de la retransmissió. Ningú no és capaç a TV3 de corregir les aberracions gramaticals i lingüístiques d'aquests i d'altres especialistes que cobren generosament de l'erari públic per transmetren's la seva saviesa?? Tant costa que algú li digui: "Villadelprat, dusus és incorrecte, procura dir durs, si et plau"?
Com deia l'escriptor Quim Monzó recentment “la llengua que es parla actualment als mitjans, com la que es parla al carrer fa fredor”. Té tota la raó del món. No passa dia que a la tele o a qualsevol emissora de ràdio s'escoltin barbaritats com solsament (solament), per lo tant (per tant), calitat (qualitat), estupendu (estupend), oju! (ull! o compte!), sinvergüensa (pocavergonya), buenu (bé), disfrutar (gaudir), tremendu (tremend), etc, etc... La llista seria inacabable. El pitjor de tot és que totes aquestes barbaritats (o castellanismes mal assimilats) les diuen persones amb estudis, no l'indocumentat de la cantonada: periodistes, comentaristes, especialistes i tertulians de tota mena. El millor de cada casa, vaja.
Tots aquests, inclosos alguns presentadors de programes de renom (alguns d'ells líders d'audiència en les seves franges), contribueixen activament a empobrir l'idioma d'una forma que esgarrifa. Per acabar-ho d'adobar ara, a sobre, molts han substituït un munt de verbs que hi són al diccionari pel verb únic fotre. Ara les coses no es fan, es foten. I que tothom es foti. La vulgaritat és total. Exemples de mala praxis que podem escoltar qualsevol dia en qualsevol emissora de ràdio: marcar un gol = fotre un gol; menjar-me una pizza = m'he fotut una pizza; robar els diners = fotre els diners; encistellar la pilota = fotre la pilota; pegar una coça = fotre una patada; perjudicar al veí = fotre al veí; he llençat els mobles a les escombraries = he fotut els mobles a la brossa; he fet els deures = he fotut els deures; he ficat la pota = he fotut la pota; m'he fet un embolic = m'he fotut un líu... I així podríem seguir fins a l'infinit. Moltes d'aquestes expressions les podem donar per bones en un llenguatge col·loquial o vulgar, però mai han de farcir el vocabulari de tots aquells que es dediquen al món de la comunicació. Parlar a través d'un micròfon és una gran responsabilitat professional, ètica i moral. Però també ha de tenir una funció educadora. En tot cas, com explica Jaume Ribas en el seu bloc, quan el qui parla no troba el mot apropiat o no el vol usar, en català sempre pot emprar el verb daixonar (i no l'ordinari i rudimentari fotre) que té un significat indeterminat i es pot emprar en substitució de qualsevol altre verb. Dallò, dallons, dallonses... Oi que m'entens?
dimarts, 9 de juny del 2009
Bombolles amb història
Viena Edicions acaba de publicar Vichy Catalán, 125 anys d'història”, un llibre que condensa en prop de 500 pàgines la història d'aquesta marca mítica d'aigua mineral. Editat en tres idiomes, català, castellà i anglès, el llibre explica amb detall totes les vicissituds econòmiques i empresarials que han marcat la trajectòria de Vichy Catalán, des de la seva creació el 1881 fins l'actualitat.
Tanmateix, l'obra descriu –amb profusió de dades i imatges– la història de la marca i els seus valors així com el seu suport a la divulgació de la cultura, la seva implicació amb el món de la gastronomia i la seva aposta decidida per la salud i la investigació. És, per tant, quelcom més que la història d'una empresa, és la història d'un compromís amb els consumidors, amb la qualitat, amb la salut i amb el benestar, com va subratllar Joan B. Renart, el president de la companyia, durant l'acte de presentació del llibre.
El llibre, escrit per Natàlia Piernas, està estructurat en tres grans blocs temàtics: els Orígens, la Societat Anònima Vichy Catalán i el Grupo Vichy Catalán, als quals cal afegir-ne un altre d'Annexos que recull una interessant selecció d'articles mèdics i científics que incideixen en l'estreta relació que existeix entre el consum d'aigua mineral natural carbònica Vichy Catalán i la salut.
La presentació en societat d'aquest interessant llibre d'història empresarial, que es va fer fa pocs dies a Barcelona, va córrer a càrrec dels periodistes Ramon Aymerich, cap d'economia de La Vanguardia, i Tana Collados, especialista en temes de cuina i alimentació de TV3.
dilluns, 8 de juny del 2009
La democràcia d'espectadors
Els percentatges d'abstenció són demolidors arreu: a Espanya un 54% dels electors no van passar per les urnes, a l'europeista Catalunya un 62,46%, a les internacionals Illes Balears un 63,98%, i al País Valencià un 46,58%. Pitjor impossible, vaja. Per reblar el clau, a les comunitats que durant els darrers vint anys s'han atipat de rebre fons de cohesió i fons estructurals de la Unió Europea i que són el que són gràcies a aquestes injeccions multimilionàries d'euros (i també, no ho oblidem, gràcies a la solidaritat de catalans, madrilenys i balears), resulta que la gent tampoc s'ha mobilitzat per anar a votar. A Andalusia, l'abstenció ha pujat fins un 57,59%, a Extremadura fins un 48,61% i a Castella-la Manxa fins un 47,84%. I no cito més exemples per alleugerir aquesta indigestió abstencionista.
Als grans estats de la Europa occidental la tendència abstencionista també ha estat similar. A França ha sigut del 59,52% i a Alemanya del 56,70%. Només a Itàlia ha resistit parcialment, enregistrant una abstenció del 33,54%. Les causes de l'apatia política dels ciutadans són moltes i diverses. No entraré a analitzar-les aquí. Només diré, en contra del que pensen molts analistes, que la crisi no és la única causa, ni la més important, que genera aquesta baixa participació. La crisi hauria de ser un motiu extra per anar a votar, no per quedar-se a casa. No vull ni pensar en quina situació ens trobaríem ara mateix i com afrontaríem la crisi sense una moneda forta, sense l'euro. Com deia fa poques setmanes Josef Janning, directiu
No hi ha dubte que tenim una classe política molt desprestigiada que ha de començar a fer autocrítica amb urgència i cercar solucions (tot i que costa de creure atès la mediocritat que s'aixopluga sota la majoria de sigles). Ara bé, els electors també han de fer una reflexió profunda sobre el que està passant. Tots aquests espectadors que ahir no van anar a votar contribueixen amb la seva passivitat a la defunció del sistema. D'entrada, la seva actitud ha donat ales a l'extrema dreta i els euroescèptics, que s'han mobilitzat en massa, han assolit uns bons resultats electorals, i de ben segur intentaran carregar-se molts dels avanços assolits durant les darreres dècades en tots els ordres. No sé si la democràcia pot entrar en fallida, com presagiava Teufel, però tot plegat comença a ser molt preocupant.
