dilluns, 29 de març del 2010
dijous, 11 de març del 2010
País de primera
Com diu la cançó d'en Raimon, Al meu país la pluja no sap ploure. El més fotut del cas, és que ara ni la neu sap nevar, ni la calor sap calentejar. Si plou, perquè plou. Si neva perquè neva. I si llueix el sol i fa calor perquè llueix el sol i fa calor. El cas és que darrerament qualsevol fenomen meteorològic que afecti Catalunya acaba en catàstrofe i la vida ciutadana se'n ressent d'allò més. Tot peta sempre, les carreteres, les autopistes, els aeroports, els ferrocarrils... Però sobretot les instal·lacions elèctriques, ja sigui pel vent, per la utilització d'aparells d'aire condicionat, per la neu, pel gel, etc. Un país de primera amb solucions de primera, vaja. Ja ho veieu, què bonica és la neu.dimarts, 9 de març del 2010
Saura, fot el camp
Els inútils que ens governen s'han tornat a lluir. El temporal de neu que ahir va afectar a bona part de Catalunya ha deixat el país sumit en el caos i el desgavell més espectacular. Com deia en el meu post d'ahir, a Vilassar va caure una nevadeta que no va quallar, però a molts pobles i ciutats de Catalunya la neu caiguda ha creat un munt de problemes: talls elèctrics que encara no s'han resolt, carreteres i autopistes tallades, trens bloquejats, gent dormint a poliesportius, escoles tancades...El que no acabo d'entendre és com es pot col·lapsar un país amb una nevada anunciada pels meteoròlegs amb 72 hores d'antelació. Algú m'ho pot explicar? No ha funcionat la prevenció, no ha funcionat la informació, no ha funcionat el govern, que va estar desaparegut bona part del dia, fins que la confusió i el caos ja eren irresolubles. Sort que els mitjans de comunicació van fer d'altaveu durant tota la jornada donant informació i tranquilitat als ciutadans... Els ineptes que malgovernen el Departament d'Interior haurien de dimitir tots en bloc, començant pel conseller Joan Saura, que en ple temporal no si li acut res més original que anar-se'n a Mallorca a una reunió.
Durant la compareixença que avui ha fet davant la premsa, a aquest individu -un autèntic càncer pel govern tripartit- no se li ha acudit res més enginyós que carregar contra el servei meteorològic, que "ha de millorar les seves previsions" i contra els ciutadans, que "han de fer més cas de les alertes". És impressionant, quines galtes té aquest Saura. Tot menys assumir que el seu departament -com ja ha passat en incontables ocasions- no ha fet els deures.
Miri, senyor conseller, si es fan previsions cal estar a l'alçada. Si el país s'ha col·lapsat i vostè no s'ha assabentat, el que no pot fer és renyar als ciutadans i als "homes del temps" i a sobre dir que "la previsió i l'eficàcia en la resposta per part de l'administració ha estat positiva". Si tot s'ha resolt de forma tant magnifica i eficient per què, durant la roda de premsa d'aquest matí, ha demanat perdó a les persones que ahir van quedar atrapades pel temporal de neu . En que quedem?
Després del temporal de neu de desembre de l'any 2001, l'ara conseller d'Interior Joan Saura va demanar immediatament la dimissió d'Artur Mas, conseller en cap de la Generalitat d'aquell moment, perquè la nit que va començar a nevar es trobava inaugurant una discoteca a Vilassar de Mar. Bona forma de desviar l'atenció, doncs el responsable de tot l'operatiu era, igual que ho és ara, el conseller d'Interior. Però políticament era més profitós apuntar al cap d'Artur Mas que al d'en Xavier Pomés. Avui he vist per televisió a en Mas declarant que "no és el moment de tornar amb la mateixa moneda els atacs que vàrem rebre el 2001, no convertirem la nevada d'ahir en un aquelarre polític". Millor.
Durant aquells dies de tempesta climàtica i política de finals del 2001 Saura afirmava amb el to solemne que el caracteritza: “Lo que ha ocurrido es absolutamente incomprensible. No ha venido de improviso; se sabía. Ha nevado, pero no tanto como para que Cataluña se quede parada” (La Vanguardia 17/12/2001). I ara què senyor conseller? El que va passar ahir no és també incomprensible? no s'havia anunciat tres dies abans? tant ha nevat ara com per deixar parat el país? Tanta diferència hi ha entre aquella situació i aquesta? A qui vol enganyar?
El problema del conseller Saura és el mateix ara que fa nou anys, quan fustigava al govern de CiU: és incapaç d'aportar solucions a qualsevol mena de problema. Això sí, de crear-ne en sap un munt. Quan era a l'oposició es limitava a criticar i a llençar proclames demagògiques contra el govern, i ara que en forma part, la caga dia rere dia (l'incendi d'Horta de Sant Joan, l'assistència a determinades manifestacions, l'actuació dels mossos d'esquadra...), segueix sense solucionar res i embolica la troca tot el pot. Saura és un mediocre i un incompetent contumaç, i bona part del seu equip -començant per en Joan Boada- també. Foti el camp d'una vegada i deixi'ns en pau, si us plau.
dilluns, 8 de març del 2010
Neu de març
divendres, 26 de febrer del 2010
Pobre Teddy
dimecres, 24 de febrer del 2010
Pobre Paco
Aquesta sí que és bona. Ara resulta que el pobre Paco Camps, president de la Generalitat Valenciana, té un patrimoni tant ínfim que no li dóna ni per comprar-se un vestit nou. Ara s'entén tot...Com es pot comprovar en la seva declaració de bens que ahir va fer pública la pàgina web de les Corts Valencianes, resulta que el president només té un compte corrent al seu nom amb 905 euros i un altre compartit amb la seva dona amb 1.389. Ah! i un un únic pis a València (també compartit amb la parenta), amb un valor cadastral de 110.339 euros, un automòbil Saab matriculat el 1995 –any en què va obtenir per primera vegada l’acta de diputat– i un pla de pensions a Bancaixa. Res, que el pobre Camps necessita un augment de sou de forma immediata. Es veu que els més de 80.000 euros que guanya a l'any donen per a molt poc. Em caurà la llagrimeta i tot...
Aquest exercici de transparència que han tirat endavant les Corts Valencianes (segurament el cas Gürtel i altres escàndols de corrupció del govern del PP són el detonant de la mesura) encara evidencia més les misèries d'alguns polítics com Camps, que no es posa vermell ni la cau la cara de vergonya en declarar el que declara. Deu pensar que els ciutadans soms uns estúpids sense remei.
A banda d'aquestes consideracions, crec que els ciutadans hem d'aplaudir la mesura, doncs encara que molts parlaments autonòmics i, fins i tot, les Corts Generals obliguen els representants dels espanyols a aportar i actualitzar cada any la informació sobre el seu patrimoni, els ciutadans no poden accedir-hi, i cap partit o diputat –menys en molt comptades excepcions– s’ha atrevit a divulgar les seves propietats. Només ho han fet, de moment, els ministres del Govern espanyol. A veure si prenen nota altres governs autonòmics i tiren endavant mesures similars. Almenys, si més no, podrem constatar amb xifres a la mà quins polítics són més mentiders.
divendres, 29 de gener del 2010
Burka i dignitat
Com afirmava Nicolas Sarkozy aquesta mateixa setmana, el problema del burka no és un problema religiós, és un problema de llibertat i dignitat de la dona. Aquesta vestimenta "no és un signe religiós, és un signe de servitud i d'humiliació", va dir. I crec que així ho hem d'entendre tots. Aquest tema sobrepassa les opcions polítiques. No és tema de dretes o d'esquerres. És un tema de justícia. No em crec de cap de les maneres que el burka sigui un signe religiós, identitari o cultural i molt menys -com algunes veus del bonisme institucionalitzat comencen a suggerir- que la mesura que promouen els francesos atempta contra la llibertat individual de la dona. De quina llibertat individual de la dona parlem? De la d'obeir cegament al seu marit i als mascles de la família? De la d'ocultar el rostre per sobreviure i no morir apallissada o lapidada? D'aquesta llibertat estem parlant?
França, bressol de les llibertats i de la laïcitat, comença a dir no a tot això, comença a marcar el camí a seguir. Una societat lliure i democràtica no pot acceptar l'existència de dones presoneres darrere una reixa, amputades de tota vida social i privades de tota identitat. Cal defensar, sense por, altres valors. I cal denunciar, com deia no fa gaire la periodista Pilar Rahola, l'islamisme intransigent i intolerant, aquell "que sotmet a les dones a lleis brutals, educa als seus fills en el menyspreu als valors democràtics i persegueix sense miraments a cristians, homosexuals, jueus i lliure pensadors". Aquest islam violent i intransigent, tant present avui dia, que amaga la riquesa moral i cultural d'un poble que en la seva immensa majoria vol viure pacificament sense renunciar a la seva identitat, comença a fer por en molts llocs d'Europa. El resultat del referèndum suís sobre els minarets n'és un clar exemple.
Liberté, égalité, fraternité.
dimecres, 27 de gener del 2010
Enginyeria responsable
La proposta és diferent, atractiva i força suggerent. Organitzadors i participants volen demostrar que l'enginyeria, en totes les seves vessants, no és una disciplina freda i distant, sinó molt propera i humana. Així, el rol social de l'enginyeria i el seu impacte sociològic es visualitzarà al llarg de tota la Conferència. S'abordaran temes de gran calat social i d'una inqüestionable actualitat com la vessant humana de la sostenibilitat i de la tecnologia, la influència de les TIC en les relacions socials i en el desenvolupament de la tasca professional, l'enginyeria i la “cultura del no”, ètica i deontologia professional, l'enginyeria al servei de la lluita contra la corrupció, etcètera.
Segons María Jesús Prieto Laffargue, presidenta de la World Federation of Engineering Organizations (WFEO), la Conferència “ha de permetre visualitzar nítidament que una pràctica responsable de la enginyeria contribueix al progrés social i econòmic dels països”. Així mateix, també ha de servir per “trencar el clixé de que la enginyeria viu d'esquenes a la societat i als seus valors ètics i humans: els enginyers volem ser més visibles, més rellevants, tenir un paper social més important”, assegura la presidenta de la WFEO i alhora de la Conferència.
La Segona Conferència Internacional sobre Ètica i Valors Humans a l'Enginyeria l'organitzen conjuntament la World Federation of Engineering Organizations (WFEO) i la càtedra Victoriano Muñoz Oms (VMO) de l'UPC que patrocina ENDESA Red. La WFEO agrupa organitzacions d'enginyers d'una vuitantena de països i representa a més de vint milions de professionals. És una organització compromesa amb la cerca de beneficis per a la humanitat mitjançant l'avenç de l'exercici professional de l'enginyeria arreu del món.
La Càtedra Victoriano Muñoz Oms (VMO) de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) desenvolupa i promou activitats relacionades amb l'estudi i el foment dels valors humans, de les actituds personals adients i l'ètica a l'enginyeria, uns elements que van marcar l'actuació professional de l'enginyer Victoriano Muñoz Oms, que dóna nom a la càtedra.
dimecres, 20 de gener del 2010
Afers exteriors
Ara tothom tracta d'esbrinar si els senegalesos li han pres el pèl a en Carod, si no portava el traductor adequat, si el canvi d'aigües li ha provocat una febrada sobtada, si ha pres alguna substància al·lucinògena abans d'anunciar l'exclusiva o si com sembla més probable la seva incompetència i la de l'equip que l'envolta han tornat a brillar amb llum pròpia a l'Àfrica subsahariana. Quina vergonya, déu meu. Quin ridícul més espantós.Josep-Lluís Carod-Rovira fa servir la política exterior de la Generalitat per a treure pit, per a donar imatge d'estadista. I d'estadista en té ben poc, malgrat la seva preparació intel·lectual i la seva brillant oratòria. El seu arraconament al govern i a ERC li estan passant factura. Ha passat de manar a presidir actes menors del govern; de tenir autoritat a no tenir-la; de sortir a la foto a fer-se la foto (fins i tot amb indis equatorians); de governar a fer el ridícul. Fa un temps va tenir "la clau" (ho recordeu?) de la governabilitat del país. Ara té la clau per tancar definitivament la porta de la seva carrera política.
dissabte, 16 de gener del 2010
Neosocialisme
L'expresident de la comunitat de Madrid, el socialista Joaquín Leguina, acaba de publicar aquesta setmana La luz crepuscular, una mena de memòries novelades on fa un retrat d'una època (des de la postguerra fins l'actualitat) i d'un partit, el PSOE, on ell milita des de finals de la dècada dels 70. Segons revelava Montserrat Domínguez ahir a La Vanguardia, el desencís del polític-novelista amb els seus correligionaris socialistes contemporanis és més que evident.D'acord amb el que explica la periodista, en el llibre Leguina qualifica al govern de Zapatero de "neosocialista": un còctel de tocs progres, un quart i meitat de feminisme radical, altre tant de retòrica ecologista, rodanxes de bonisme, un got d'anticlericalisme i essències de memòria històrica. D'això se'n diu estima pel president del "talante", pels seus ministres i per la seva política. Déu n'hi do!

