divendres, 15 de juliol del 2011
dijous, 14 de juliol del 2011
Living in the material world
Avui s'ha fet públic que el proper mes d'octubre s'estrenarà la pel·lícula documental que ha dirigit el cineasta Martin Scorsese sobre la vida i obra d'en George Harrison, el beatle tranquil. L'estrena mundial de la pel·lícula es farà a Nova York els dies 5 i 6 d'octubre i el dia 10 ja es posarà a la venda a Europa en format DVD i Blue Ray.
El film, que porta per títol George Harrison: Living in the material world (Vivint en el món material, com el títol d'un dels seus discos), repassa els seus inicis musicals a Liverpool, la seva trajectòria amb els Beatles i en solitari i els aspectes menys coneguts de la seva vida com a músic, cercador, filantrop i cineasta. Scorsese entrellaça les entrevistes amb Harrison i els seus amics més propers, performances, pel·lícules casolanes i fotografies. Gran part del material de la pel·lícula no s'ha vist (o sentit) abans. El resultat és una mirada poc comuna sobre la ment i l'ànima d'un dels artistes més talentosos de la seva generació i una obra profundament íntima, musical i espiritual.
Segons avança avui en una nota de premsa la productora d'Scorsese, la pel·lícula inclou entrevistes amb Eric Clapton, Terry Gilliam, Eric Idle, George Martin, Paul McCartney, Yoko Ono, Tom Petty, Phil Spector, Ringo Starr i Jackie Stewart, entre d'altres, que parlen i opinen amb honestedat i franquesa sobre el talent musical d'en Harrison i de les seves virtuts i contradiccions com a persona.
La pel·lícula ha estat produïda pel mateix Scorsese, Nigel Sinclair i la vídua del protagonista, Olivia Harrison. Martin Scorsese s'ha especialitzat el darrers anys en la producció i direcció de documentals d'icones del rock i la música popular com Bob Dylan, els Rolling Stones i Michael Jackson: No Direction Home: Bob Dylan (guanyadora d'un Grammy), Rolling Stones: Shine a Light i Bad (vídeo musical). En la seva llarga trajectòria com a director de cinema hi figuren títols tan emblemàtics com Gangs of New York, Taxi Driver, Toro Salvaje, L'aviador, El color dels diners, Casino, Infiltrats o la més recent Shutter Island, entre moltes d'altres. Per tant, cal esperar que el seu documental sobre l'autor de Something, Cloud 9 i tantes d'altres segur que serà una producció d'alta qualitat. Ja tinc ganes de veure-la.
Coincidint amb l'estrena d'aquest documental també es posarà a la venda un llibre amb el mateix nom que recull fotografies, cartes, diaris, i records de la vida d'en George que abasten tota la seva trajectòria vital.
Etiquetes de comentaris:
Beatles,
cinema,
Musica per tutti,
Noms propis
dissabte, 2 de juliol del 2011
Pobre Teddy (2)
Fa poc més d'un any, el 26 de febrer de 2010, servidor escrivia el següent en aquest bloc: "Ara s'entén l'afany recaptatori de la SGAE i la persecució gairebé inquisitorial que practica amb bars, restaurants, perruqueries, llibreries, biblioteques i aviat amb tothom que s'atreveixi a xiular. Cal assegurar el futur del president i dels directius de l'entitat: sous d'escàndol, inversions milionàries en plans de pensions, negocis especulatius en el sector immobiliari... Tot es va sabent poc a poc. El menys important és repartir la recaptació amb els artistes".
| Foto: EFE |
Mentre escrivia aquestes línies premonitòries desconeixia, òbviament, que el jutge Baltasar Garzón ja li seguia el rastre al president de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE), detingut ahir juntament amb altres vuit membres de l'entitat per presumptes delictes societaris i d'apropiació indeguda. La fiscalia anticorrupció i l'Audiència Nacional tenien el cas sobre la taula des del març del 2010 després que el jutge Garzón obrís diligències prèvies.
Segons creu la Fiscalia, els detinguts haurien creat una estructura societària al voltant de la Societat General d'Autors i Editors, que s'hauria lucrat d'una beneficiosa relació econòmica amb les entitats del grup SGAE i que hauria desviat fons “en perjudici de la pròpia entitat i dels seus socis”. No seré jo qui faci un linxament d'aquest personatge abans d'hora, s'ha de respectar la presumpció d'innocència, però fa temps que penso que en Bautista s'ha passat bastant de frenada en molts aspectes i això ha enfonsat la seva credibilitat quan ha adoptat determinades mesures "en defensa", teòricament, dels creadors i artistes. Caldrà seguir amb atenció el desenllaç d'aquest vodevil artístic-financer.
Quan va interpretar Judes en el musical Jesucristo Superstar , a mitjans dels anys 70, cantava allò d’«A mí por el fango se me arrastrará / Ahora la historia me condena, condena, condenará...». ¿Premonitori? Potser. Abans de convertir-se en recaptador pertinaç des de la talaia de la SGAE, Eduardo, Teddy , Bautista (Las Palmas de Gran Canaria, 1943) va ser un músic de carrera meritòria. Va estar al capdavant del grup Los Canarios, banda que a finals dels 60 sonava a soul, va virar després cap al rock i va aconseguir hits, fins i tot internacionals com Get on your knees. Ironitzant, podríem dir que ha passat de canari a voltor.
La seva vocació musical s’havia despertat bastants anys abans. Quan només en tenia 5 va ingressar al cor d’una església i va estudiar al conservatori amb la mateixa professora que Alfredo Kraus. Va saltar al pop, quan el gènere a Espanya era gairebé una extravagància clandestina. Amb 13 anys va formar el seu primer grup, Los Diablos del Rock, però l’èxit li va arribar amb Los Canarios.
La seva vocació musical s’havia despertat bastants anys abans. Quan només en tenia 5 va ingressar al cor d’una església i va estudiar al conservatori amb la mateixa professora que Alfredo Kraus. Va saltar al pop, quan el gènere a Espanya era gairebé una extravagància clandestina. Amb 13 anys va formar el seu primer grup, Los Diablos del Rock, però l’èxit li va arribar amb Los Canarios.
Es va incorporar a la SGAE el 1977 com a membre de la junta directiva i, el 1982, es va convertir en vicepresident, càrrec que va ocupar fins al 1995, quan va ser elegit president del consell de direcció de l’entitat, que mou més de 360 milions d’euros a l’any (60 més que el pressupost total del Departament de Cultura de la Generalitat). Des d’aquesta plataforma ha estat el gran defensor del cànon digital i un gestor polèmic –la controvèrsia per la recaptació de quotes en casaments, batejos i actes benèfics ha estat proverbial–, mentre s’assegurava una jubilació daurada: 24.500 euros al mes. La llei Sinde antidescàrregues l’ha mantingut a l’ull de l’huracà, i ha acabat per convertir-lo en un dels personatges més odiat pels usuaris d’internet. Fins al punt que ahir, poc després d’iniciar-se el registre policial a la seu principal de la SGAE a Madrid, Teddy Bautista es convertia en trending topic (tema del moment) mundial de Twitter, amb més de 5.000 mencions en només una hora.
No només s’ha creat enemics entre els internautes i els organitzadors de festes majors i celebracions. Quan, en una ocasió, se li va preguntar sobre el perquè de la mala fama de la SGAE, va contestar: «És la pregunta del milió. Com deia un membre de la junta directiva, la SGAE no té mala premsa, sinó premsa dolenta». Va afegir que «les crítiques infundades» li donaven «combustible». I va defensar les seves qüestionades mesures amb frases del tipus: «Sense cultura, internet seria apostes i pornografia». Des del món dels artistes, però, no li han faltat suports. L’any 2000 fins i tot va rebre el premi honorífic President Merit Award que atorga l’Acadèmia dels Grammy «per la integritat de la seva trajectòria, la seva incansable contribució al món de la música i la seva condició de líder en el món de l’entreteniment».
Un líder que cobra 300.000 euros a l’any, sou que li ha permès viure en una de les urbanitzacions més exclusives de Madrid. I gaudeix de prebendes dignes d’un magnat de les finances, com l’Audi A8 amb xòfer que va utilitzar fins ahir i que el traslladava cada dia al palau de Longoria, la luxosa seu de la SGAE.
Etiquetes de comentaris:
Noms propis
divendres, 1 de juliol del 2011
A 120
Des d'avui ja es pot circular novament a 120 quilòmetres per hora per les autopistes espanyoles. Segons ha afirmat el vicepresident primer del govern i ministre d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, durant els quatre mesos que la velocitat màxima en aquestes vies s'ha limitat a 110 km/h, l'Estat s'ha estalviat 450 milions d'euros en la factura de combustible. Si això és veritat, per què tornem, doncs, als 120 km/h de tota la vida? No seria més intel·ligent, ja que estem vivint en temps de crisi, continuar endavant amb la limitació de 110 km/h? A veure, si en quatre mesos hem estalviat 450 milions (amb una conjuntura favorable de descens del preu del cru), en un any n'estalviariem 1350 i en dos anys 2700. Així, per què no continuem amb aquesta línia d'estalvi? Em sap greu dir-ho, doncs no m'agrada ser simplista, però l'única raó que se m'acut per justificar aquesta decisió del govern d'en ZP, és que aquest govern és un govern seriós que compleix les seves promeses. Va anunciar que la mesura duraria quatre mesos, i quatre mesos ha durat. Ni un més ni un menys.
Etiquetes de comentaris:
mobilitat,
Musica per tutti,
polèmiques,
política
dijous, 23 de juny del 2011
Sant Joan
Bona revetlla de Sant Joan a tothom !!! I bona festa major a tots els vilassarencs !!!
Nit de sant Joan, nit de foc i fogueres, de petards i trons, de coca i de cava. Joan Manuel Serrat defineix amb mà de mestre la màgia d'aquesta la nit, la més curta de l'any, a la cançó Fiesta, editada el 1970 al white album particular (Mi niñez) d'aquest magnific cantautor i poeta català.
La versió que podeu escoltar a continuació pertany a la gira El gusto es nuestro que en Serrat, Miguel Rios, Ana Belén i Victor Manuel van realitzar plegats durant l'any 1996. La cançó, com la majoria del repertori d'aquella gira, la canten a quatre veus.
La versió que podeu escoltar a continuació pertany a la gira El gusto es nuestro que en Serrat, Miguel Rios, Ana Belén i Victor Manuel van realitzar plegats durant l'any 1996. La cançó, com la majoria del repertori d'aquella gira, la canten a quatre veus.
Etiquetes de comentaris:
Festes,
Musica per tutti,
Noms propis,
tradicions
dissabte, 18 de juny del 2011
Closing time
Closing Time, un clàssic imprescindible d'un dels grans, en Leonard Cohen. La peça que podeu veure i escoltar en aquest vídeo pertany al DVD de la gira mundial que l'artista canadenc va realitzar entre 2008 i 2010 editat (també en CD) amb el nom de Songs from the road. El vídeo correspon a l'actuació que va realitzar al John Labatt Centre de London, Ontario (Canadá) el 24 de maig de 2009. Aquest disc (es ven conjuntament amb el DVD) és imprescindible en qualsevol bona col·lecció de qualitat. Un regal per els sentits !!
Etiquetes de comentaris:
Musica per tutti,
Noms propis
divendres, 17 de juny del 2011
Recoder descarrila
Llegeixo aquests dies a la premsa que amb la llei a la mà la Generalitat no pot canviar l'operadora ferroviària de la xarxa de rodalies de Barcelona. El govern, i més concretament el conseller de Territori i Sostenibilitat Lluís Recoder, ha insinuat reiteradament que a partir del gener de 2012 podria substituir Renfe per una altra operadora -Ferrocarrils de la Generalitat o la francesa SNCF- si no li agradava el servei que oferia. Doncs ves per on, resulta que això no és ben bé així. El conseller més piulador del govern s'ha oblidat sempre d'explicar un detall significatiu: si no es canvia la llei del sector ferroviari espanyol i s'obre la porta a la liberalització del trànsit de viatgers no hi ha canvi d'operadora que hi valgui. Caram, quin conseller més despistat.
Com hom pot suposar, ningú amb dos dits de front es pot empassar que en Recoder no sàpiga que aquest canvi legislatiu és imprescindible per poder despatxar la Renfe, no en va forma part del "govern dels millors" i se suposa que està ben informat. Així doncs, què podem pensar? La resposta és obvia, ens ha ensarronat. Ens ha fet creure que el canvi era possible, quan ell i tot el seu equip de la conselleria saben perfectament des d'abans de prendre possessió del càrrec que si no es modifica la llei el canvi és impossible.
El conseller Recoder ha descarrilat. Després d'aquesta patinada, la conselleria que dirigeix s'ha afanyat a matissar que l'acord de traspàs de Rodalies a la Generalitat signat pel govern tripartit d'en Montilla i el govern central el 29 de febrer de 2009, preveia promoure les modificacions legislatives indispensables en el termini d'un any per poder canviar d'operadora si fos necessari. A veure si em surten els comptes. Això vol dir que portem dos anys i quatre mesos de retard. Dos anys i quatre mesos sense prendre la iniciativa. Dos anys i quatre mesos sense promoure al Congrés aquest canvi normatiu.
El Tripartit (PSC, ERC i IC-Verds), que en el seu dia es va omplir la boca pregonant les bondats d'un traspàs que en la pràctica es redueix a encarregar-se de fixar els horaris i els preus dels bitllets (la xarxa, les estacions, les vies i els trens continuen en mans de Foment, Adif i Renfe), no ha promogut en tot aquest temps la liberalització del trànsit de viatgers. El govern espanyol (PSOE) tampoc. I l'oposició convergent, que va criticar durament el traspàs per considerar-lo virtual i descafeinat, tampoc ha fet res al respecte.
Ara, tot just després que el secretari d'estat d'Infraestructures Victor Morlán li recordés a en Recoder que de canvi d'operadora rien de rien, el diputat de CiU Pere Macias (tampoc recordava aquest detall?) s'ha mobilitzat i dimarts passat presentava en el Congrés una moció reclamant la reforma legislativa del sector ferroviari. Quina celeritat, només ha trigat vint-i-vuit mesos.
Menys jugar amb el twitter i més treballar pel país.
![]() |
| Lluís Recoder (Foto: Ferran García/Ara) |
El conseller Recoder ha descarrilat. Després d'aquesta patinada, la conselleria que dirigeix s'ha afanyat a matissar que l'acord de traspàs de Rodalies a la Generalitat signat pel govern tripartit d'en Montilla i el govern central el 29 de febrer de 2009, preveia promoure les modificacions legislatives indispensables en el termini d'un any per poder canviar d'operadora si fos necessari. A veure si em surten els comptes. Això vol dir que portem dos anys i quatre mesos de retard. Dos anys i quatre mesos sense prendre la iniciativa. Dos anys i quatre mesos sense promoure al Congrés aquest canvi normatiu.
El Tripartit (PSC, ERC i IC-Verds), que en el seu dia es va omplir la boca pregonant les bondats d'un traspàs que en la pràctica es redueix a encarregar-se de fixar els horaris i els preus dels bitllets (la xarxa, les estacions, les vies i els trens continuen en mans de Foment, Adif i Renfe), no ha promogut en tot aquest temps la liberalització del trànsit de viatgers. El govern espanyol (PSOE) tampoc. I l'oposició convergent, que va criticar durament el traspàs per considerar-lo virtual i descafeinat, tampoc ha fet res al respecte.
Ara, tot just després que el secretari d'estat d'Infraestructures Victor Morlán li recordés a en Recoder que de canvi d'operadora rien de rien, el diputat de CiU Pere Macias (tampoc recordava aquest detall?) s'ha mobilitzat i dimarts passat presentava en el Congrés una moció reclamant la reforma legislativa del sector ferroviari. Quina celeritat, només ha trigat vint-i-vuit mesos.
Menys jugar amb el twitter i més treballar pel país.
Etiquetes de comentaris:
mobilitat,
Noms propis,
política
dijous, 16 de juny del 2011
dimecres, 15 de juny del 2011
Indignats indignes
L'actitud violenta i feixista que han mostrat els indignats aquest matí a Barcelona els deslegitima totalment com a moviment social. La farsa postmoderna que han protagonitzat les darreres setmanes s'ha acabat. Si fins ara molts ciutadans podíem compartir les seves reivindicacions (algunes certament justes), després del que ha passat avui al parc de la Ciutadella, millor fer creu i ratlla. Si aquesta és la democràcia real que defensen, si aquesta és la revolució que propugnen, el millor que podem fer els ciutadans normals, de carrer, és ignorar-los i condemnar-los a la més absoluta ignomínia.
Els fets de la Ciutadella posen de manifest que la democràcia i la tolerància també han de tenir uns límits. La ciutadania i els poders públics no poden restar impassibles davant les coaccions i les agressions d'aquests antisistema, que és el que realment són. Una cosa és reivindicar de forma pacífica un canvi social per tenir una societat més justa i una altra voler aconseguir-ho mitjançant l'ús de la violència. Si pretenem conviure en una societat seriosa i respectable no podem permetre que una colla de ximples coaccionin i agredeixin en nom de no se sap ben bé què als representants polítics del país escollits de forma lliure i democràtica per la ciutadania. Aquests rucs marginals no poden dictar la política del país. Quan les idees volen imposar-se per la força i no per la raó i la convicció deixen de ser-ho.
Què podem esperar d'uns impresentables que obliguen al president del país i als consellers del govern a assistir al ple del Parlament en helicòpter? Què podem esperar d'uns individus agressius que han perseguit i colpejat pel carrer als representants legítims dels poble, a diversos treballadors del Parlament i a alguns periodistes que cobrien la informació? Què podem esperar d'uns dròpols desenfeinats que són capaços de pintar-li el clatell amb un esprai a Joan Boada, diputat d'IC, i una X a l'esquena a la diputada socialista Montserrat Tura per assenyalar-la públicament, com feien els nazis amb els jueus, per no compartir les seves idees? Això és el canvi social que ens proposen els indignats?
La democràcia que gaudim, amb tots els seus defectes i imperfeccions és millor que tot això. Molta gent ha patit presó i ha derramat sang, suor i llàgrimes per defensar-la. Algú té ganes de viure en en el caos i l'anarquia? Jo no.
![]() |
| Tura, amb l'esquena pintada amb una X, camina cap el Parlament (Imatge de TV3) |
Què podem esperar d'uns impresentables que obliguen al president del país i als consellers del govern a assistir al ple del Parlament en helicòpter? Què podem esperar d'uns individus agressius que han perseguit i colpejat pel carrer als representants legítims dels poble, a diversos treballadors del Parlament i a alguns periodistes que cobrien la informació? Què podem esperar d'uns dròpols desenfeinats que són capaços de pintar-li el clatell amb un esprai a Joan Boada, diputat d'IC, i una X a l'esquena a la diputada socialista Montserrat Tura per assenyalar-la públicament, com feien els nazis amb els jueus, per no compartir les seves idees? Això és el canvi social que ens proposen els indignats?
La democràcia que gaudim, amb tots els seus defectes i imperfeccions és millor que tot això. Molta gent ha patit presó i ha derramat sang, suor i llàgrimes per defensar-la. Algú té ganes de viure en en el caos i l'anarquia? Jo no.
Etiquetes de comentaris:
denúncia,
llibertat d'expressió,
política
dijous, 9 de juny del 2011
Els tribunals diuen no al burka
"L’ús del burka o similar portat exclusivament per dones resulta difícilment conciliable amb un dels principis irrenunciables en la nostra societat i del qual Espanya és un país pioner en la defensa, promoció i efectivitat, i que és l’efectiva igualtat entre homes i dones, i això amb independència que el seu ús sigui voluntari o no". Amb aquest argument, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) dona la raó a l'ajuntament de Lleida, que l'any passat va aprovar una ordenança municipal que prohibeix l'ús dels vels integrals als seus espais municipals. Lleida fou la primera ciutat espanyola que aprovà una mesura d'aquestes característiques.
![]() |
| Dones musulmanes amb niqab |
Tot i la decisió del TSJC, que guarda l'esquena als ajuntaments, continuo pensant que el tema s'ha de regular a nivell de país doncs, atès l'abast social que té, la seva regulació no pot acabar o començar en el terme municipal d'uns quants municipis. La defensa de la dignitat de les dones ha de prevaldre arreu del territori.
Etiquetes de comentaris:
polèmiques,
política
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





