La dictadura de la incompetència

Demolidor. Magnífic. Sense pels a la llengua. Assaig lúcid de la realitat que ens envolta. Aquests són alguns dels adjectius i dels pensaments que em suggereix el llibre que acabo de llegir, La dictadura de la incompetència (Edicions La Campana, 2008), d'en Xavier Roig. Es tracta d'un assaig provocador que, com diu l'Ignasi Aragay (cap de cultura del diari Avui) "cal llegir-lo perquè diu massa veritats".

A qui probablement no li agradarà llegir-lo és a bona part de la tropa de funcionaris i buròcrates -sobretot del ram educatiu- que farceixen els nostres governs (central, autonòmic, comarcal i local), a molts polítics mediocres i incompetents que gràcies a la democràcia i als impostos dels ciutadans han trobat en "la cosa pública" un modus vivendi estable i, en general, a tots els que amb l'excusa d'un fals progressisme social i d'una falsa solidaritat volen defensar un statu quo inamovible que en el fons coarta la llibertat de les persones i la iniciativa privada.

El llibre és especialment crític amb els països del sud d'Europa (Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia), incapaços d'assolir els nivells de democràcia i transparència econòmica que tenen els països anglosaxons. I això per què ens passa? perquè no ens governen els millors, afirma Roig, que afegeix: "semblaria lògic esperar que els que governen estiguin, com a mínim, al nivell de la resta de la societat. O fins i tot per sobre, ja que la seva responsabilitat és enorme. Doncs no és així. En el cas de la Europa del sud -i concretament de tot Espanya (vull dir que incloc el sistema polític català)- a la política s'hi dediquen molts que no troben satisfacció en la seva feina. O incompetents que pensen que fer política és una activitat que els enriquirà. Que a la nostra política hi ha gent valuosa de la qual se'n pot treure profit? Cert. Però són quatre. La resta, perdonin-me la impertinència, són morralla. I a sobre, inexperta".

Així es despatxa l'autor amb els nostres polítics. Però amb qui és especialment crític és amb el sistema educatiu que "serveix per generar individus acrítics, sense sentit de la competitivitat, que no es facin gaires preguntes quan es parli de temes socials -que, ves per on, sempre acaben comportant limitacions de les llibertats individuals i engreixant el sector públic-. Un sistema educatiu per a cervells que no passin mai de vuitanta per hora, que no discuteixin mai, encara que les decisions públiques siguin aberrants. Entre nosaltres, l'ensenyament públic està dissenyat per ser el viver de futures mentalitats funcionarials, d'individus que acceptin que tot allò que és públic és millor, més just i -el que és més perillós- moralment més correcte que allò que és privat, sense molestar-se a mesurar què aporta cadascú a la societat. El sistema estatal s'ha procurat un planter que garanteix la pervivència de l'espècie funcionarial. Natural. En realitat som davant d'un fenomen biològic universal: l'autoprotecció de l'espècie".

A tota aquesta munió de funcionaris, com també denúncia el llibre, no els vulguis aclaparar amb el discurs de la crisi econòmica, les deslocalitzacions o la globalització. Tots aquest problemes no van amb ells, no els afecten, ells tenen el futur assegurat, són immunes a tot això. El per què d'aquesta situació la trobem, segons indica Roig en el seu llibre, en l'alt grau de funcionaris "que s'han incrustat en el sistema parlamentari i que -amb un lloc de feina assegurat si mai perden les eleccions- exerceixen temporalment de polític i en alguns casos fins i tot arriben a tenir càrrecs governamentals. Els casos més escandalosos són l'espanyol (72% d'empleats públics) i el català (68%). Així anem". Per reblar el clau, l'autor conclou que "quan el principal col·lectiu d'un parlament és justament el col·lectiu menys acostumat al risc, quan són gent que no han hagut de competir mai amb ningú -quina gran contradicció en aquest món globalitzat-, que no viuen com la gent que els manté, ens trobem amb una societat desvalguda i sense armes per lluitar davant els grans desafiaments als quals ha de fer front".

El llibre també dispensa qualificatius poc amables per a una bona part de l'empresariat del país, especialment el català: "Els que coneixem com empresaris importants o bé no són empresaris o bé no són importants. Sempre estan arrambats al poder, no creuen en la lliure competència. Xuclen i s'enriqueixen i viuen en l'abundància, com sàtrapes, a l'ombra del poder. Ep, i tot sense que ningú els denunciï, gràcies a una societat tota ella de mentalitat progressista a qui han explicat des que era petita que el lliure mercat és el papu. Per això aquest capitalisme estatista no sortirà mai a competit fora. On trobaria una societat tan ben educada? Maquiavèl·lic però real". Roig, que ideològicament es defineix com a liberal -un insult per aquestes contrades-, amaneix tot el seu discurs narratiu amb abundants exemples, xifres, gràfiques, anècdotes personals i una bona dosi d'humor i fina ironia que faciliten la lectura.

Epíleg. "Desconfiar del poder és un bon exercici democràtic i intel·lectual". Roig dixit.