Premi vergonyós

La cadena SER s'ha begut l'enteniment. Acabo de llegir que enguany li han concedit un premi Ondas a Jorge Javier Vázquez pel seu programa Sálvame, de Tele 5. El mèrits contrets per aquest personatge -un dels reis de la tele-escombreria- són, segons criteri del jurat "haver renovat amb brillantor un gènere controvertit". Quins nassos, déu meu!! Com ha degenerat tot. Fa uns dies explicava que els Nobel s'han devaluat després de la patinada dels suecs amb l'Obama, però això dels Ondas ja es passa de mida.

Ara resulta que el tal Vázquez -que es va fer famós amb el vergonyós Tomate- representa a la televisió de qualitat. Com és possible que els Ondas reconeguin un gènere que no té cap respecte pels espectadors, que degrada i humilia als pobres desgraciats i desgraciades que surten en pantalla a explicar les seves misèries per quatre miserables xavos. No ho entenc, de veritat. El premiat, lògicament, ja es defensa de les crítiques: “No hago telebasura, sino neorrealismo televisivo”, he llegit que explica, tot cofoi, aquest neopresentador.

Tinc entès que els premis s'entreguen el proper 4 de novembre en una gala retransmesa per Cuatro, la tele de Prisa, que també controla la cadena SER. Gemma Nierga i Carles Francino, dos periodistes de referència de la casa, faran de mestres de cerimònia. M'agradarà veure quina cara fan quan li entreguin el premi a en JJ. És per no perdre-s'ho. També caldrà veure si hi ha algun valent o valenta que no va a recollir el seu premi com a mesura de protesta. Temps al temps...

També m'agradaria escoltar què en pensen ara, després d'aquesta baixada dels Ondas a l'infern, els grans professionals de la ràdio i la televisió d'aquest país. Gent com Iñaki Gabilondo, Luis del Olmo, Jesús Hermida, Carlos Herrera, la mateixa Nierga, Júlia Otero, Andreu Buenafuente, Antoni Bassas i tants i tants altres que en determinats moments de la seva trajectòria professional han rebut un Ondas per la feina ben feta i de qualitat. En un llibre que tinc a casa que recull la història d'aquests premis entre 1954 i 2003, algunes d'aquestes vaques sagrades de la comunicació -els mateixos que ara no aixequen cap veu crítica contra el premi a Vázquez- deien el següent sobre els Ondas:

Josep Cuní: "Me seduce más que los premios oficiales. Es una satisfacción muy íntima: te lo dan los profesionales" / Jesús Hermida: "Hay premios y premios. Los verdaderos premios son los Ondas" / Olga Viza: "Fue el momento de mayor alegría de mi vida profesional. Una inyección de energía" / Concha García Campoy: "Este es el premio que deseamos tener. Además, te lo dan tus compañeros; es muy interesante profesionalmente". Encara deuen pensar el mateix? Comparar la seva feina i els seus mèrits professionals amb els del tomatero neorrealista no els hi deu produir una certa repugnància? Que parlin, que parlin. Els volem escoltar.

Elles ploren més

Ha calgut un estudi científic rigorós per demostrar allò que la immensa majoria ja sabíem: les dones ploren més que els homes. Ho acaba de publicar la revista alemanya especialitzada en temes ofatalmològics Der Ophthalmologe. Segons aquest estudi les dones ploren unes 64 vegades l'any, quatre vegades més que les homes, que ho fan al voltant de 17. A més, quan les dones ploren també s'hi estan més estona, uns sis minuts de mitjana, mentre que els homes no passen de quatre.

Els motius que porten a dones i homes fins la plorera també és diferent. Les femelles, sempre segons aquest estudi, ploren habitualment perquè creuen que tenen massa defectes o perquè es troben davant de situacions difícils de superar. Els mascles, en canvi, deixen anar la llagrimeta per motius de compassió o quan la pròpia relació sentimental acaba en fracàs. Sigui com sigui, el que queda clar (també ho sospitàvem) és que els efectes de les llàgrimes de les dones són més dramàtics i commovedors.

Tant estudiar als i les ploramiques alemanys/yes per a res, perquè de les causes profundes del plor, del plor emocional, res de res. Explicar el plor que causa el dolor és relativament fàcil (una mort, una separació, un accident, una tragèdia). Però en canvi continua sent un enigma perquè afloren les llàgrimes quan es casa el fill o la filla, que teòricament hauria de ser un motiu d'alegria. O perquè plora la gent per amor, per exemple. O quins factors indueixen al plor després d'un èxit (esportiu, posem per cas) o d'una gran alegria (després d'aprovar un examen, no de suspendre'l, jo ho he vist), o fins i tot (això si que no entenc) quan sona l'himne nacional d'algun país. Això és un misteri que cap oftalmòleg aconseguirà esbrinar.

Paco Camps a la nevera

Consum responsable

A l'hora de beure seny, molt de seny!! Aquest vídeo ho explica de forma enginyosa i divertida...

Dos anys de bloc

El bloc de Josep Bernabeu celebra avui el seu segon aniversari. Durant aquests vint-i-quatre mesos l'han visitat 2.972 internautes (la xifra és inexacta, doncs el comptador es va instal·lar el maig de 2008, set mesos després del part), que han clicat 5.874 vegades sobre les 156 entrades (comptant aquesta) que he publicat durant aquest període. No està gens malament, sobretot si tenim en compte que estem parlant d'un bloc personal sense gaires pretensions. Per tant, moltes gràcies a tots els seguidors habituals del bloc i també als que l'han seguit de forma irregular o esporàdica. Sense tots vosaltres el bloc no tindria raó de ser. Espero que els temes que he publicat hagin captat el vostre interès.

Videoclips originals

El darrer disc de Coldplay, Viva la vida, està donant molt de si. A banda d'una gira mundial inacabable (fa gairebé dos anys que giren pel món)i d'un bon grapat de bones cançons, la banda de Chris Martin també ens ha regalat la vista amb alguns videoclips deliciosos, molt agradables de veure, que se'n surten una mica del que és habitual en aquest gènere. Bona música pel cap de setmana amb Life in technicolor i Strawberry swing. Mireu-los i escolteu, val la pena.

Déu

Déu contra el Messies. Vergonyes futboleres.

Maradona fou un grandíssim jugador de futbol però mai el número 1 mundial, almenys segons la meva modesta opinió. Cruyff, Pelé, Platini, Di Stefano, Best, Kubala, Beckenbauer, Zidane i fins i tot el Ronaldinho de la seva millor època al Barça han sigut més bons que el pelusa (el seu gol més famós el va ficar amb la mà, de Déu, és clar).

A ell però, tota la vida li han fet creure que era el number one. I el que és pitjor, que encara ho és. I ell s'ho ha cregut i ho ha interioritzat al mil per mil. La seva família i el seu entorn (recordeu al sinistre Jorge Cisterpiller?) sempre li han assegurat que era Déu. Argentina, el seu govern, i els argentins en general sempre li han fet creure que era Déu. Fins i tot Fidel Castro li ha repetit mentre es desintoxicava a Cuba que era Déu (i això que ell no és creient, només creu en l'enemic extern -USA, és clar- i en la dictadura del proletariat. Perdó, en la revolució).

Total, que Déu encara es creu Déu i pensa -equivocadament- que pel sol fet de ser Déu és capaç d'entrenar un equip de futbol i una selecció. I el cert és que Déu no ha sigut mai Déu ni molt menys ho és ara. Les seves genialitats com a jugador de futbol, que li sortien de la forma més natural perquè va néixer amb un do especial, no serveixen per entrenar a un equip. Menys divinitats i més mètode.

Per fer funcionar un equip no n'hi ha prou amb creure que ets Déu i que amb el teu do especial n'hi haurà prou per fer que tot rutlli. No. Les coses no van així. Cal tenir les coses clares. Cal tenir un esquema de joc i una tàctica. Cal conèixer als teus jugadors i saber estimular-los (una mica de psicologia, home!). Cal estudiar als rivals. Cal respectar les crítiques. Calen tantes coses...

Què fa Déu per demostrar la seva infal·libilitat? Carregar contra el seu jugador estrella, Messi, i insultar als periodistes que el critiquen ("a seguir mamandola che, que la sigan chupando todos, antipatriotas del carajo"). Tot per escapolir-se de la seva responsabilitat i ocultar que és un pèssim entrenador, un pibe que no té ni idea de què va això que se'n diu futbol modern. Però Déu no s'equivoca mai, és infal·lible. La culpa sempre és dels altres.

Com vol Déu que el Messies, la seva reencarnació natural als terrenys de joc, jugui bé amb l'Argentina? Si no té entrenador, ni equip, ni companys que li passin pilotes en condicions, ni bon rotllo, ni feeling personal. No pot jugar feliç. De cap manera. Sobre aquest xiquet de la Masia estan posant molta pressió, massa. I la veritat és que no s'ho mereix. Ningú recorda ja el seu compromís amb l'Argentina? Ningú recorda que va deixar plantat al Barça (l'equip que li paga generosament una immoralitat) durant la pretemporada de l'any passat per anar a jugar amb el seu país el jocs de Pekin? Quina poca memòria té el personal, i Déu. Per sort per a Messi -i per a la resta de jugadors- aquella selecció no l'entrenava Déu. Per això van guanyar l'or olímpic.

L'únic que sempre va tenir clar que Déu no era Déu, fou Josep Lluís Núñez. Els barcelonistes li hem d'estar molt agraïts. El pecident el va calar ràpid. El pelusa i la gentola que l'envolta eren un càncer en potència pel club. Núñez se'l va treure de sobre ràpid i a sobre va fer un bon negoci amb el Nàpols, que va pagar el gust i la gana (el Barça va recuperar tots els diners invertits en el fitxatge) per un jugador que en aquella època ja era una caricatura de sí mateix, el Déu de la ratlla de coca.

Nobel devaluat

Algú em pot explicar quins mèrits ha contret Barack Obama perquè li atorguin el premi Nobel de la Pau? Jo tenia entès que aquests premis es concedien per la tasca realitzada, no per la que encara s'ha de fer. Per molt que il·lusioni el president nord-americà, el que ha fet fins ara no justifica de cap manera un Nobel, i menys de la Pau.

Obama encara té diverses guerres en marxa (Afganistan, Iraq), no ha aconseguit rebaixar la tensió nuclear (Corea del Nord, Iran, Pakistan...), no ha aconseguit millorar relacions amb el món àrab i encara no ha propiciat un acostament entre Israel i Palestina. Va prometre que desmantellaria Guantánamo, on es vulneren des de fa anys els drets humans més elementals, i encara no ho ha fet... Sí, hi han moltes promeses sobre la taula i segurament Obama aconseguirà materialitzar-ne moltes, però ara per ara són això, promeses i no feina feta. Per aquest motiu és tant desconcertant la decisió de l'acadèmia sueca. Espero que no se'n acabin penedint. La decisió ha estat tant insòlita i tant inesperada que el protagonista encara no s'ho acaba de creure. I jo tampoc.

Postals de vacances / Londres

Informes absurds

El Col·legi de Periodistes de Catalunya ha demanat al govern de la Generalitat que faci públic el contingut d'un informe que va encarregar per analitzar l'opinió de diversos periodistes i articulistes respecte a la seva gestió. L'informe, segons ha transcendit, fou encarregat durant l'època en què Antoni Bolaño (sempre hi surts a tos els merders, nano!) fou director de comunicació de Presidència, és a dir el cap de premsa del president Montilla.

El Col·legi de Periodistes critica, amb raó, que "el sol fet que des d'un Govern es realitzin estudis sobre el treball de periodistes i articulistes és difícilment explicable en una democràcia". I tant que ho és, però al govern català tant li fa. Com denunciava fa pocs dies Pilar Rahola (un dels noms que surt a l'informe) en un article a La Vanguardia, el tripartit "usa els diners públics com si fos paper de vàter". El cas és que per saber si Vicenç Villatoro respira nacionalisme convergent en els seus articles o què en pensen del govern i les seves polítiques periodistes com Màrius Carol, Antoni Puigverd, Francesc-Marc Àlvaro, Fernando Ónega o Xavier Vidal-Folch no cal gastar-se 27.000 euros. És més, no cal gastar-se res. Aquests informes són típics de governs amb tics totalitaris o pseudofeixistes, però no de governs democràtics. El cas és greu, molt greu.

Segons ha hagut de reconèixer el conseller d'Economia Antoni Castells en seu parlamentaria, un 16% dels informes (sobre una mostra de 300) encarregats sense concurs l'any 2007 són encàrrecs inútils, ja sigui per la seva temàtica o perquè es podrien haver fet des de les pròpies conselleries. Entre aquests informes inútils destaquen els encarregats per Joan Puigcercós (ERC) quan era titular del Departament de Governació i la consellera de Salut Marina Geli (PSC). Puigcercós (el capo del partit de les mans netes) va pagar 12.000 euros per un informe que conclou que la sàtira que el programa d'humor Polònia fa d'ell projecta una imatge de "líder polític prepotent i agressiu". Quina novetat, cal pagar per arribar a aquesta brillant conclusió?

I ara la darrera perogrullada: el Servei Català de la Salut va encarregar el 2008 un informe per saber l'opinió dels nens de 7 a 14 anys sobre la consellera Marina Geli, en el marc d'un estudi qualitatiu més ampli sobre percepció de l'atenció sanitària. L'estudi conclou que la majoria de nens no coneixen la consellera, i els que ho fan és pel programa de TV3 de sàtira política Polònia. Aquest informe, que també va costar 12.000 euros, mostrava una foto de Geli als nens i va revelar un "desconeixement generalitzat" entre els nens de 7 a 9 anys, excepte els que l'han vist en persona o a Polònia. L'estudi detalla que en identificar Geli pel programa d'entreteniment els nens feien una identificació del seu personatge, "especialment pels rissos del seu cabell". Per tot, l'informe recomana a la consellera millorar la seva imatge entre nens i adolescents. Al·leluia, al·leluia, ara la consellera deu dormir més tranquil·la després de saber això.

Aquest informes, més que inútils són absurds, i només deixen al descobert una cosa: el pastís és suculent i, a més, cal compensar a molta gent pels "favors" realitzats. Deu ser allò del 3% que denunciava en Maragall dels convergents (disfressat d'informe per a incompetents) però a la inversa. Aquells que denunciaven la "menjadora de Pujol" ara es presenten com a deixebles avantatjats. Els governants que han substituït CiU a la Generalitat pensen, segurament, que després de tant anys d'esperar el mínim que ara poden fer és treure'n ells tot el suc possible. I el recurs dels informes que fa cada departament -una desena cada dia de mitjana- és un pastís molt gran que no es pot deixar escapar.

Laporta, calla !!

L'espectacular inici de temporada que està fent el Barça (supercopa d'Europa, supercopa d'Espanya i líder imbatut de la lliga amb 18 punts aconseguits de 18 possibles) està passant a un segon pla informatiu per culpa del seu president. No passa dia sense que Laporta acapari els titulars i l'interès informatiu dels mitjans de comunicació en detriment de la informació esportiva, la que afecta al primer equip i les seccions (que també han tingut, sobretot la de bàsquet, un brillant inici de temporada), que és en definitiva la que ens interessa a tots els socis i simpatitzants del Barça.

Un dia perquè encapçala manifestacions independentistes, altre perquè fa declaracions expressant el seu pensament polític (legítim, tot sigui dit), altre perquè desmenteix la evidència de que va ordenar espiar a quatre membres de la seva junta directiva, altre perquè rebat unes manifestacions d'en Valdano i altre (perdó per tanta redundància) perquè resulta que ha insultat al president de la junta d'Extremadura, i altre perquè... el cas és que Laporta sempre està en el primer pla informatiu i en boca de tothom. Per sort, ja no ha tornat a repetir espectacles tant lamentables com quan es va quedar en calçotets a l'aeroport del Prat cridant com un histèric.

Jo, sincerament, ja n'estic fart de tant protagonisme i fart de que aquest individu se'n aprofiti d'una forma tant barroera i descarada de la posició que ocupa. Laporta està exprimint els darrers mesos que li queden al front del club. Està utilitzant el Barça en benefici propi ( i no val a dir que tots els presidents ho fan), pels seus interessos personals i polítics. I això no és ètic ni moral. És molt reprovable. És fastigós, perquè ni ell en traurà el profit que es pensa (la gent no és tant imbècil com creu), i l'únic que sortirà perjudicat en darrera instància -com sempre- és el club, la institució.

Jo vull que se'n parli de la "guardiola mecànica", de com juga l'equip, dels gols dels cracks i de la recuperació (per fi !!) d'Iniesta. No vull escoltar cada dia les bejenades d'aquest personatge impresentable, que si continua així, acabarà desestabilitzant la bona marxa de l'equip i es carregarà la imatge del club. Laporta, calla ja d'una vegada i desapareix del mapa, que no ens fas cap falta. Al loro !!

Colla de corruptes

El dibuixant i humorista Ferreres exemplifica avui a El Periódico de forma genial fins quin punt la xarxa corrupta del cas Gürtel està enfonsant en la claveguera una bona part del PP -sobretot les seves sucursals (per què són això, oi?) de València, Madrid i Galícia. La corrupció va enfonsar en la misèria Felipe González i el PSOE l'any 1996 (casos Flick, Filesa, Ibercorp, Roldán, Juan Guerra, GAL...). Va ser el gran argument electoral -amb raó- d'un jove Aznar delerós de poder per treure als socialistes del govern. Ara la corrupció torna a ser el gran argument, però a la inversa: engoleix en un mar de merda al PP -que, per mèrits propis, no mereix governar- i pot facilitar la continuïtat en el poder d'un home, Zapatero, que tampoc mereix seguir governant. Cony de país !!

Moblog amb premi

El bloc del vilassarenc Laureà Folch, regidor de Comunicació, Participació, i Noves Tecnologies de Vilassar de Mar, ha guanyat un dels premis Blocs Catalunya, concretament el corresponent a la categoria de formats audiovisuals. El bloc d'en Folch, segons explica ell mateix a la introducció, és el primer Moblog o Weblog mòbil, eina que permet actualitzar continguts multimèdia des de dispositius mòbils. Tan sols ens cal una connexió a Internet, o bé un dispositiu mòbil amb connexió GPRS o UMTS. Així, des de qualsevol part del món amb cobertura es pot actualitzar el contingut d'un Moblog en temps real i mitjançant el qual es pot enviar text, imatges més text, vídeo i àudio.
Enhorabona!!

Desmitificant la grip A

"¿Com es justifiquen els diners invertits en l’adquisició de vacunes si la grip A és més benigna que la grip de cada any? Gastar tants diners en vacunes i altres mesures profilàctiques sense tenir la suficient base científica és un escàndol i s’han de demanar responsabilitats". Aquesta afirmació tant contundent que publica avui El Periódico de Catalunya la fa una monja. Però no una monja qualsevol. Teresa Forcades és doctora en medicina i salut pública i fora del temps diari que consagra a l'oració es dedica a la investigació mèdica.

Aquesta atípica monja és la protagonista d'un vídeo on explica a les clares -aportant dades científiques- què és la grip A, descarta que sigui una pandèmia, alerta del perills de les vacunes que ens volen administrar i es qüestiona el paper que estan jugant en tot aquest affaire les autoritats mèdiques internacionals (OMS), les administracions públiques dels diferents països (i del nostre en particular) i la indústria farmacèutica. El vídeo és una mica llarg però val la pena escoltar-lo fins el final.

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

El secreto de sus ojos

Acabo de veure una pel·lícula que recomano a tothom: El secreto de sus ojos, una producció argentino-espanyola dirigida per Juan José Campanella, l'exitós director de El hijo de la novia. A El secreto de tus ojos Campanella repeteix actor principal, Ricardo Darín, que borda el seu paper, com ja ho va fer en l'altre film que he esmentat. Aquest tàndem dona molt de si. Es nota que hi ha feeling i compenetració... Darín també em va agradar molt a Nueve reinas, altra peli molt recomanable.

El secreto de tus ojos s'endinsa pels camins d’un thriller amb tocs de melodrama social, que retrata de passada els dies nefastos de la dictadura argentina i una història d'amor inacabada (per no començada). El film, que ha triomfat al darrer festival de cinema de Sant Sebastià celebrat fa uns dies, narra la història d'un empleat d'un jutjat que en jubilar-se decideix escriure una novel·la basada en uns fets reals -l’assassinat d’una noia i la recerca i captura de l’autor del crim- que ell va viure en primera persona a mitjans dels anys 70. La pel·lícula és molt dramàtica, però també té tocs humorístics molt destacables. A més de Darín, també destaca l'actuació d'altres actors poc coneguts al nostre país com Soledad Villamil i Guillermo Francella.