Déu

Déu contra el Messies. Vergonyes futboleres.

Maradona fou un grandíssim jugador de futbol però mai el número 1 mundial, almenys segons la meva modesta opinió. Cruyff, Pelé, Platini, Di Stefano, Best, Kubala, Beckenbauer, Zidane i fins i tot el Ronaldinho de la seva millor època al Barça han sigut més bons que el pelusa (el seu gol més famós el va ficar amb la mà, de Déu, és clar).

A ell però, tota la vida li han fet creure que era el number one. I el que és pitjor, que encara ho és. I ell s'ho ha cregut i ho ha interioritzat al mil per mil. La seva família i el seu entorn (recordeu al sinistre Jorge Cisterpiller?) sempre li han assegurat que era Déu. Argentina, el seu govern, i els argentins en general sempre li han fet creure que era Déu. Fins i tot Fidel Castro li ha repetit mentre es desintoxicava a Cuba que era Déu (i això que ell no és creient, només creu en l'enemic extern -USA, és clar- i en la dictadura del proletariat. Perdó, en la revolució).

Total, que Déu encara es creu Déu i pensa -equivocadament- que pel sol fet de ser Déu és capaç d'entrenar un equip de futbol i una selecció. I el cert és que Déu no ha sigut mai Déu ni molt menys ho és ara. Les seves genialitats com a jugador de futbol, que li sortien de la forma més natural perquè va néixer amb un do especial, no serveixen per entrenar a un equip. Menys divinitats i més mètode.

Per fer funcionar un equip no n'hi ha prou amb creure que ets Déu i que amb el teu do especial n'hi haurà prou per fer que tot rutlli. No. Les coses no van així. Cal tenir les coses clares. Cal tenir un esquema de joc i una tàctica. Cal conèixer als teus jugadors i saber estimular-los (una mica de psicologia, home!). Cal estudiar als rivals. Cal respectar les crítiques. Calen tantes coses...

Què fa Déu per demostrar la seva infal·libilitat? Carregar contra el seu jugador estrella, Messi, i insultar als periodistes que el critiquen ("a seguir mamandola che, que la sigan chupando todos, antipatriotas del carajo"). Tot per escapolir-se de la seva responsabilitat i ocultar que és un pèssim entrenador, un pibe que no té ni idea de què va això que se'n diu futbol modern. Però Déu no s'equivoca mai, és infal·lible. La culpa sempre és dels altres.

Com vol Déu que el Messies, la seva reencarnació natural als terrenys de joc, jugui bé amb l'Argentina? Si no té entrenador, ni equip, ni companys que li passin pilotes en condicions, ni bon rotllo, ni feeling personal. No pot jugar feliç. De cap manera. Sobre aquest xiquet de la Masia estan posant molta pressió, massa. I la veritat és que no s'ho mereix. Ningú recorda ja el seu compromís amb l'Argentina? Ningú recorda que va deixar plantat al Barça (l'equip que li paga generosament una immoralitat) durant la pretemporada de l'any passat per anar a jugar amb el seu país el jocs de Pekin? Quina poca memòria té el personal, i Déu. Per sort per a Messi -i per a la resta de jugadors- aquella selecció no l'entrenava Déu. Per això van guanyar l'or olímpic.

L'únic que sempre va tenir clar que Déu no era Déu, fou Josep Lluís Núñez. Els barcelonistes li hem d'estar molt agraïts. El pecident el va calar ràpid. El pelusa i la gentola que l'envolta eren un càncer en potència pel club. Núñez se'l va treure de sobre ràpid i a sobre va fer un bon negoci amb el Nàpols, que va pagar el gust i la gana (el Barça va recuperar tots els diners invertits en el fitxatge) per un jugador que en aquella època ja era una caricatura de sí mateix, el Déu de la ratlla de coca.