El verb dimitir

A la majoria dels polítics d'aquest país els hi costa molt conjugar el verb dimitir. Pateixen una dislèxia crònica a l'hora de fer-ho. Més ben dit, no hi troben mai l'hora. Per a d'altres polítics, com en Duran Lleida, el verb dimitir simplement no existeix en el seu diccionari. Com ha de dimitir un senyor que porta varies dècades fent i desfent al seu partit, que controla tots els ressorts de poder d'Unió i que ha sigut implacable amb tots els que li han volgut fer ombra. Ara volen que dimiteixi pel cas Pallerols? Per aquesta peccata minuta de finançament irregular del partit xifrada en prop de 400.000 euros ha de dimitir? Au vinga... Com ha de dimitir si ell és la víctima del cas Pallerols. Sí, sí,  tal com sona, la víctima d'una confabulació que van ordir altres persones. Però si ell, que controla fins i tot el ritme cardíac de les seves secretàries, no en sabia res. Res de res. Com la infanta Cristina. Igual, igual que la infanta Cristina amb les activitats del seu marit. Quina llàstima, ara que Telefònica ja el volia fitxar d'assessor, com a en Rato i l'Iñaki, resulta que Duran no plega de la política. Ni pensa fer-ho, pel que sembla. El genial Batllori ho explica millor que jo a la seva vinyeta de La Vanguardia. Hahahaha...