Nadal i Reis. Temps d'obsequis i regals. També temps de llibres. Per què no? Tres novetats editorials del 2007 ens acosten a la història recent del nostre país des de vessants molt diferents: Jordi Pujol. Memòries (1930-1980), Delators d'Enric Canals i Temps indòcils d'Agustí Pons. Tres llibres del tot recomanables.
En el més recent, Jordi Pujol. Memòries (1930-1980), l'expresident de la Generalitat de Catalunya repassa els seus primers cinquanta anys de trajectòria personal i política, que van des de 1930, data del seu naixement, fins al 1980, quan guanyà les primeres eleccions catalanes des del restabliment de la democràcia. En aquest primer volum de memòries, editat per Edicions Proa i escrit en col·laboració amb el periodista mataroní Manuel Cuyàs, Pujol repassa les seves arrels familiars lligades a Premià de Dalt i a Premià de Mar; com pren consciència de l'ensorra
ment de Catalunya després de la guerra civil; la cerca de referents catalanistes; la lluita antifranquista i l'activisme polític i cultural des del grup CC (d'inspiració cristiana i catalanista), el Centre d'Informació, Recerca i Promocions (CIRP) i Banca Catalana.
El llibre també explica les virtuts i les fallades que, a parer seu, tingué la transició democràtica; el procés de recuperació de l'autogovern, amb la tornada del president Josep Tarradellas; el desencís pels resultats de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) a les primeres eleccions democràtiques (1977) i la joia pel triomf del 1980, aconseguit contra pronòstic. A les memòries l'expresident remarca que el seu nacionalisme se centra en la gent, que és 'personalista' i que mai no ha estat separatista. Els seus vint-i-tres de govern al front de la Generalitat centraran l'atenció del segon volum de memòries que s'editarà, previsiblement, l'any vinent.
El periodista de Tiana Enric Canals ens acosta amb el seu Delators -una crònica periodística editada el passat mes d'octubre per l'Esfera dels Llibres- a una de les parts més fosques i brutals de la repressió franquista durant la postguerra: la delació. La dictadura del general Franco va trobar en la delació la millor manera de suscitar pors i dubtes, d'anul·lar consciències i de frustrar i
niciatives. Calia incentivar la desconfiança entre la gent i augmentar la diferència entre guanyadors i perdedors. El foment de la delació per part de les autoritats franquistes contribuí a estendre un ambient malaltís en què a cada poble o ciutat havia de quedar molt clar qui manava i qui quedava anul·lat i humiliat.
A Delators s'expliquen, amb noms i cognoms, diverses històries de delators i delatats (inclosa la del pare de l'autor que va donar peu a tota la investigació) escrites a partir de la documentació que va generar la maquinària judicial militar posada al servei dels vencedors de la guerra civil. Històries que evidencien la "neteja política" que va impulsar el règim, com la del pare de Salvador Puig Antich, que va tenir un procés sumaríssim per celebrar l'entrada republicana a Terol, la del futbolista Carlos Ibáñez García, que va acabar afusellat, o l'autoinculpació de l'anarquista que va matar els germans Badia, líders d'Estat Català. Canals s'ha submergit en els arxius militars i ha desentranyat històries personals entre els 70.000 processos judicials militars de caràcter sumaríssim que van portar a afusellar 3.385 catalans i a dotzenes de milers de persones a les presons o a treballs forçats. L'autor aporta delacions i denúncies, testimonis de càrrec i documentació contra persones que van lluitar o van recolzar el bàndol republicà.
Altre periodista, en aquest cas Agustí Pons, ens relata a Temps indòcils (Angle Editorial) els anys decisius de la nostra història més immediata i que com a periodista ha viscut en primera línia: els que van del despertar generacional dels anys 60 fins els primer govern català elegit democràticament. La Caputxinada, el maig del 68, la penetració i auge del marxisme intel·lectual, el ressorgiment de l'anarquisme, la mort de Puig Antich, les grans manifestacions del febrer de 1976, el naixement del diari Avui, el retorn de Tarradellas o el primer govern de Jordi Pujol (on va fer de cap de premsa del conseller de Cultura Max Canher), són alguns dels episodis qu
e, per la seva transcendència, han definit la trajectòria recent de Catalunya i que fins i tot fan notar la seva influència en l'actualitat.
En el més recent, Jordi Pujol. Memòries (1930-1980), l'expresident de la Generalitat de Catalunya repassa els seus primers cinquanta anys de trajectòria personal i política, que van des de 1930, data del seu naixement, fins al 1980, quan guanyà les primeres eleccions catalanes des del restabliment de la democràcia. En aquest primer volum de memòries, editat per Edicions Proa i escrit en col·laboració amb el periodista mataroní Manuel Cuyàs, Pujol repassa les seves arrels familiars lligades a Premià de Dalt i a Premià de Mar; com pren consciència de l'ensorra
ment de Catalunya després de la guerra civil; la cerca de referents catalanistes; la lluita antifranquista i l'activisme polític i cultural des del grup CC (d'inspiració cristiana i catalanista), el Centre d'Informació, Recerca i Promocions (CIRP) i Banca Catalana.El llibre també explica les virtuts i les fallades que, a parer seu, tingué la transició democràtica; el procés de recuperació de l'autogovern, amb la tornada del president Josep Tarradellas; el desencís pels resultats de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) a les primeres eleccions democràtiques (1977) i la joia pel triomf del 1980, aconseguit contra pronòstic. A les memòries l'expresident remarca que el seu nacionalisme se centra en la gent, que és 'personalista' i que mai no ha estat separatista. Els seus vint-i-tres de govern al front de la Generalitat centraran l'atenció del segon volum de memòries que s'editarà, previsiblement, l'any vinent.
El periodista de Tiana Enric Canals ens acosta amb el seu Delators -una crònica periodística editada el passat mes d'octubre per l'Esfera dels Llibres- a una de les parts més fosques i brutals de la repressió franquista durant la postguerra: la delació. La dictadura del general Franco va trobar en la delació la millor manera de suscitar pors i dubtes, d'anul·lar consciències i de frustrar i
niciatives. Calia incentivar la desconfiança entre la gent i augmentar la diferència entre guanyadors i perdedors. El foment de la delació per part de les autoritats franquistes contribuí a estendre un ambient malaltís en què a cada poble o ciutat havia de quedar molt clar qui manava i qui quedava anul·lat i humiliat.A Delators s'expliquen, amb noms i cognoms, diverses històries de delators i delatats (inclosa la del pare de l'autor que va donar peu a tota la investigació) escrites a partir de la documentació que va generar la maquinària judicial militar posada al servei dels vencedors de la guerra civil. Històries que evidencien la "neteja política" que va impulsar el règim, com la del pare de Salvador Puig Antich, que va tenir un procés sumaríssim per celebrar l'entrada republicana a Terol, la del futbolista Carlos Ibáñez García, que va acabar afusellat, o l'autoinculpació de l'anarquista que va matar els germans Badia, líders d'Estat Català. Canals s'ha submergit en els arxius militars i ha desentranyat històries personals entre els 70.000 processos judicials militars de caràcter sumaríssim que van portar a afusellar 3.385 catalans i a dotzenes de milers de persones a les presons o a treballs forçats. L'autor aporta delacions i denúncies, testimonis de càrrec i documentació contra persones que van lluitar o van recolzar el bàndol republicà.
Altre periodista, en aquest cas Agustí Pons, ens relata a Temps indòcils (Angle Editorial) els anys decisius de la nostra història més immediata i que com a periodista ha viscut en primera línia: els que van del despertar generacional dels anys 60 fins els primer govern català elegit democràticament. La Caputxinada, el maig del 68, la penetració i auge del marxisme intel·lectual, el ressorgiment de l'anarquisme, la mort de Puig Antich, les grans manifestacions del febrer de 1976, el naixement del diari Avui, el retorn de Tarradellas o el primer govern de Jordi Pujol (on va fer de cap de premsa del conseller de Cultura Max Canher), són alguns dels episodis qu
e, per la seva transcendència, han definit la trajectòria recent de Catalunya i que fins i tot fan notar la seva influència en l'actualitat.En aquesta crònica dels anys indòcils, destaquen els retrats dels personatges. Accentua els trets caricaturescos quan parla dels antics companys de El Noticiero Universal i és implacable quan ho fa d’aquells que qualifica com a mandarins de la cultura o de la impostura dels intel·lectuals. Per alguns pocs com Josep Faulí, el seu primer director a l’Avui, té paraules amables. També són molt interessants les seves reflexions sobre el periodisme i sobre l’evolució ideològica pròpia, que va de l'anarquisme al liberalisme polític més o menys socialdemòcrata o democristià. És, en definitiva, una esplèndida crònica generacional sobre la política, la societat i la cultura catalanes entre el franquisme i la democràcia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada