Jo acuso

L'enginyer, matemàtic i economista fincat a València Francisco Álvarez Molina, emula el famós Je accuse...! d'Émile Zola per cercar i relacionar públicament els culpables de la crisi. L'adaptació, molt encertada i didàctica, i que molta gent segur que subscriu, diu així:

• Acuso la classe política mundial de ser la principal responsable de la crisi econòmica que estem vivint. La ciutadania ha cregut, independentment de les ideologies, que votar era escollir als què es comprometien a generar el benestar dels que els votaven. El que constatem avui dia és que la classe política mundial no ha estat capaç de respondre a les seves promeses i s'ha doblegat als interessos dels mercats financers als quals la ciutadania no ha votat.
• Acuso l'FMI, el Banc Mundial, al G20, al G7, a l'OCDE, a la UE, i a tots els organismes internacionals, plens d'insignes especialistes, d'haver sigut incapaços d'evitar la crisi econòmica que la ciutadania pateix, sabent que actualment els dirigents d'aquests organismes no paren de donar consignes perquè hi hagi retallades i ells mateixos tenen unes condicions de vida privilegiada que paga la ciutadania.
• Acuso els bancs centrals d'aplicar una política monetària injusta que provoca uns resultats nefasts que paga la ciutadania. D'on provenen els diners que utilitzen els bancs centrals? ... Del país (banc central si es tracta d'una moneda nacional) o dels països (banc central si es tracta d'una moneda compartida com l'Euro) que generen els diners que  tenen els bancs centrals. Diners públics. En el cas dels Estats Units la Reserva Federal presta els diners als bancs privats al 0%, i el BCE el presta a l'1% ... però els bancs privats compren deute públic o presten aquest mateix diners al 3%, 4%, 6% ... o més. Per què els governs que emeten deute han de pagar més interessos que els bancs privats? ... Amb uns diners que, a més, són d'origen públic ... Si us plau, reflexionem sobre aquesta realitat.
• Acuso el PSOE i el PP d'haver enganyat als votants que els van atorgar la seva confiança per haver fet tot el contrari del que van prometre en els seus programes electorals. Els dos partits majoritaris a Espanya, des que tenim democràcia, ens han promès el benestar ... i als resultats em remeto... És massa fàcil comprometre's a fer coses i després utilitzar pretexts per dir que cal fer el contrari. Tenir consciència del que un promet implica obligatòriament saber en funció de quins aspectes les promeses poden fer-se realitat. Com qualificar als que no tenen els mitjans per fer el que prometen? Que cadascú utilitzi el qualificatiu que li sembli adequat.
• Acuso els partits polítics espanyols, siguin del color que siguin, com a responsables de la catàstrofe de les Caixes d'Estalvis. Em sembla simplement vergonyós, per no dir altra cosa, que en totes les comunitats autònomes els partits polítics, siguin del color que siguin, es "rentin les mans" sobre el que ha passat, quan tots sabem que els Consells d'Administració i els presidents de les caixes d'estalvis els nomenaven els partits polítics. Considero que els que no accepten aquesta realitat són uns inconscients perillosos. Si us plau ... que es mirin al mirall!
• Acuso als dirigents de les entitats financeres, bancs o caixes d'estalvis, de no sentir-se responsables de les decisions que van prendre en el seu moment i que ara reclamen unes indemnitzacions multimilionàries perquè a alguns se'ls ha acomiadat ...
• Acuso els actuals directius de les entitats financeres, molts dels quals són els mateixos que les han portat a la delicada situació en què es troben, que segueixin tenint salaris i avantatges que xoquen frontalment amb els esforços que s'estan demanant a tots els espanyols.
• Finalment acuso a totes les espanyoles i espanyols, entre els quals m'incloc, de que acceptem, sense més, la situació que estem vivint. No ens enganyem perquè, diguem el que diguem, som nosaltres, tots nosaltres, els que permetem que puguin existir les injustícies generades pel model econòmic vigent.