Quatre il·lusions generoses i simpàtiques

Aquesta setmana s'ha fet públic un informe de la Fundació Bofill esfereïdor. Diu, atenció, que els instituts catalans registren la taxa de graduats en ESO (12-16 anys) més pobre de tot Espanya i l'index d'abandonament escolar més alt. Per contra, Catalunya és la comunitat on menys alumnes de primària repeteixen, només un 1,5%. El 98,5% restant "progressen adequadament". I així els hi va després a la secundària, afegiria jo... Els autors de l'informe suggereixen que en certa mesura el fracàs de l'ESO és atribuïble a la Primària, on una bona part de l'alumnat promociona de manera automàtica sense haver assimilat el nivell de coneixement que es considera exigible. Si això és cert, com ho sembla, ens trobem davant d'una situació molt greu, ja que certificaria que el nivell d'exigència dels mestres deixa molt a desitjar i es trasllada el problema als cursos superiors.

El pitjor de tot és que ja fa anys que les primeres alarmes es van disparar i no s'ha fet res per posar-hi remei, seguim igual o pitjor, i això és una greu hipoteca pel progrés i pel futur del país. Ens trobem davant d'un autèntic fracàs pedagògic que ningú ha tingut el coratge d'esmenar. Els resultats escolars dels nostres alumnes de secundària són -a banda del poc nivell que els hi han exigit al seu pas per la primària- fruit de l'aposta obcecada dels nostres pedagogs per la LOGSE, la llei educativa que va aprovar el govern de Madrid a principis dels noranta que, ens agradi o no reconèixer-ho, es va parir als despatxos del Departament d'Ensenyament de la Generalitat. Per aquest motiu no ens ha d'estranyar que fos a Catalunya on més ràpid i amb més intensitat es va aplicar i, també, on més es noten ara els seus efectes.
La LOGSE és filla tardana de la revolució pedagògica instaurada a Europa als anys 70 que va consagrar la pedagogia lúdica a l'escola en detriment de valors fonamentals com la cultura del treball i l'esforç. "Aquesta pedagogia ha fet molt mal als nostres alumnes", deia fa uns dies a Barcelona Luc Ferry, ex-ministre francès d'educació, en el decurs d'una conferència a la qual vaig tenir el gust d'assistir.

Per aquest filòsof i professor (a la foto), ens trobem immersos en mig d'una catàstrofe ben intencionada, doncs "vull creure -va afirmar contundent durant la conferència- que els que la van tirar endavant no eren imbècils". Segons la seva opinió, la pedagogia que impera a Europa des de fa quatre dècades i a Espanya des d'en fa dues es basa en quatre "il·lusions generoses i simpàtiques". La primera ha estat fer creure als infants "que ho podien inventar tot, fins i tot la construcció del seu propi coneixement". La segona pensar que "a l'aula es podia substituir el treball pel joc". La tercera que "primer cal motivar als alumnes i després fer-los treballar" i la quarta fer creure als estudiants "que ser jove és genial i formidable i que ser adult o vell és una catàstrofe". L'assimilació d'aquestes il·lusions, explicava Ferry, ha provocat "una caiguda en picat dels nivells de coneixement" dels nostres alumnes en determinades matèries i també en aspectes bàsics de civilitat i "un interès malaltís per la cultura fàcil en detriment de la cultura interessant".
Si tot el que va explicar Ferry és cert, i sembla que no va gaire errat (l'informe Bofill, els darrers informes PISA, i altres indicadors així ho semblen confirmar), cal donar un cop de timó sense més dilació, doncs està en joc el futur dels nostres fills.