Quina llàstima

El jogo bonito s'ha acabat al Camp Nou. Almenys, de moment. Amb la marxa de Ronaldihno al Milan finalitza una etapa que tot i ser brillant -una champions, dues lligues i dues supercopes ho avalen- acaba amb regust amarg. El Barça no ha sabut treure profit a una de les millors plantilles de tota la història del club i tanca el cicle de Ronnie -i també de Deco i Eto'o- amb dues temporades nefastes que han posat les coses ben fàcils als màxims rivals esportius.

Els tres futbolistes que he anomenat -juntament amb Xavi, Iniesta, Messi, Puyol i Márquez, entre d'altres- van elevar la categoria del bon futbol fins a cotes inimaginables, fins el punt d'aixecar l'aplaudiment unànime del públic del Bernabeu en una de les moltes nits màgiques amb que l'equip, amb Ronnie de líder indiscutible, ens va obsequiar a tots els seguidors blaugranes. L'aburgesament de la plantilla, la poca autoritat demostrada en els moments crítics per Rijkaard i sobretot, l'espectacular baix rendiment dels supercraks han devaluat un equip que ho tenia tot a les seves mans per guanyar molts més títols.

Un dels màxims culpables de tot el que ha passat ha estat Ronaldinho. El gaúcho ha passat de ser el déu del Camp Nou a ser el déu de les discoteques i això, és clar, passa factura. El jugador, que durant la seva etapa blaugrana fou escollit per la FIFA millor jugador del món per dues vegades (2004 i 2005), distingit amb la pilota d'or (2005) i millor jugador (2005 i 2006) segons el FIFPRO, va canviar els entrenaments amb els companys per sessions suaus de gimnàs i les nits de glòria a la gespa de l'estadi per nits boges de cerveses i caipirinhes que fins i tot van inflar el seu cos fimbrat.

He de reconèixer que el brasiler, que cobrava 8 milions d'euros anuals, ha fet història a can Barça. La llàstima és que no ha estat una història de llarg recorregut. Ha desaprofitat de la forma més estúpida dos anys de la seva carrera esportiva, que com la de tos els jugador d'èlit, és bastant curta. S'ha plantat amb 28 anys després haver escamotejat als seguidors culés -i també als que no ho son però que els hi agrada el bon futbol- dos anys de jogo bonito, dos anys de deixar-nos meravellats amb les seves genialitats i bocabadats amb els seus gols (92 en 198 partits oficials).

Jo no he vist jugar a Kubala, però sí a Cruyff, a Maradona, a Romario i tants altres jugadors de categoria que han desfilat pel Camp Nou. Però amb permís del flaco -el meu ídol de joventut- cap com Ronaldinho: el Ronaldinho dels primers tres anys com a blaugrana que ens va enlluernar a tots, el Ronaldinho que ens feia caure la bava en cada partit, el Ronaldihno que feia que milers de xiquets de tot el món portessin orgullosos la seva samarreta amb el número 10, el Ronaldihno que va canviar la història i va transformar un equip perdedor en un equip guanyador...Quina llàstima que hagi durat tant poc.