Dopatge a la roja?

Ja no saben què inventar-se. No poden suportar la superioritat del Barça. Els dilluns són els àrbitres, que ajuden al Barça d'una forma descarada (com es va poder veure diumenge passat a Sevilla, és clar). Els dimarts són els programadors de televisió, que li treuen dies de descans al Madrid. Els dimecres són els rivals, que no s'entreguen a fons contra els blaugranes. Els dijous són els entrenadors, que alineen suplents per facilitar la victòria dels culers (quan ho fa el Màlaga de Pellegrini contra els blancs "és una cosa lògica", doncs ells juguen una altra lliga). Els divendres són els defenses malparits, que li fan entrades més dures a Cristiano que a Messi. Els dissabtes són els de l'As eliminant un defensa amb el phostoshop per demostrar un inexistent fora de joc (manipulació informativa? no, error d'infografia). I ara la última, la dels diumenges: els jugadors del Barça es dopen i el club treballa amb metges de dubtosa reputació. És per llogar-hi cadires. Quin espectacle. "Teatro del bueno", xe.

Estan rabiosos, no hi ha dubte. Però que vagin en compte perquè poden haver trepitjat merda: acusar de dopatge al Barça és acusar a més de mitja selecció espanyola de consum de substàncies prohibides, i això ja "son palabras mayores". La roja ha guanyat el mundial gràcies al dopatge? 

Puyol i Piqué en un partit de la selecció espanyola

La situació m'encanta. És divertidíssima. M'ho estic passant pipa, d'allò més bé. Tot plegat és tant patètic que fa ganes de riure. Definitivament, el victimisme s'ha instal·lat a la casa blanca. Mourinho parla de tot menys de futbol, només acusa a tort i a dret. I per arrodonir-ho, tota la colla d'acòlits merengons dels mitjans de comunicació només somnien teories conspiratives, en la paranoia del villarat i amb els morrets de la Carbonero. És sublim, fantàstic. Millor impossible. Li haurien de fer un monument a en Mou.

Els barcelonistes hem d'estar-li molt agraïts al Moret i a tota la colla de malalts i visionaris que li riuen les gràcies i les sortides de to. Setmana rere setmana van fent amics. Només cal veure com reben al Madrid, a la seva estrella més mediàtica i al seu entrenador en tots els camps on va a jugar: crits, insults, esbroncades... Si jo fos madridista estaria molt emprenyat amb tota aquesta banda. Que continuï la festa!!