L'última carta d'en Santi Santamaria

Darrer apunt del cuiner Santi Santamaria al seu blog. Porta data de divendres passat, 11 de febrer. És una carta molt respectuosa dirigida al president de la Generalitat, Artur Mas. Li demana que no es confongui: determinats gestos públics populars com viatjar en classe turista o dinar el menú del bar de la cantonada poden arribar a semblar més populistes que populars. Així que compte. Un article molt interessant on el gran xef de Sant Celoni que va morir ahir fa unes reflexions molt assenyades. Sense pèls a la llengua, com sempre.

Amb tot el respecte, president

Molt Honorable Senyor President de la Generalitat,

Els problemes financers, les pòlisses i línies de crèdit anul·lades, les factures impagades, els pagarés que els bancs es neguen a negociar i un llarg etcètera de misèries són el pa de cada dia de moltes petites i mitjanes empreses, que a sobre patim la pinça de la caiguda del consum domèstic, especialment en un sector com el de la restauració, on les vendes han caigut entre un 4% i un 30% en aquests dos anys a Barcelona i un 2,4% de mitjana al conjunt d’Espanya. Els resultats són prou coneguts: reduccions de plantilla a dojo, reducció també dels productes de gamma alta, proliferació d’ofertes i descomptes per evitar la desbandada d’un públic que, en un 51%, creu que la primera despesa que retallaria, si s’hi veiés obligat, seria menjar fora de casa.

Fa més de dos anys que la crisi ens tenalla i no se’n veu la sortida. Per això entenc molt bé el que vostè deu sentir en comprovar que el que alguns havien anunciat com el millor finançament de la història de Catalunya ha demostrat la seva més absoluta insuficiència: la Generalitat està endeutada fins al capdamunt, i la seva primera entrevista com a president amb el president del govern espanyol és per demanar que li permeti renegociar el deute, que vol dir endeutar-nos encara més, i per això li cal presentar un pla de viabilitat; com a tants empresaris nostrats (o no tant).

Molt Honorable, hem menjat molt de totxo durant anys, i ja se sap que el totxo costa de pair, més encara que els gripaus de què vostè es declara gran menjador, encara que no per afició. Suposo que deu preferir el pollastre del menú de migdia del Nihil Prius, a 11 euros el cobert. Res a dir… o gairebé.

President, em sembla perfecte que el màxim representant dels catalans viatgi en classe turista i mengi en un restaurant de menú econòmic per donar exemple d’austeritat, aquesta paraula que hem sentit tan sovint aquests darrers anys. Però no em sembla tan bé que aquesta informació es filtri a la premsa. Suposo que recorda Mateu 6,1-4, oi? Vostè em dirà que cal predicar amb l’exemple. Sí i no: jo crec que els gestors de la cosa pública han de donar exemple en tot allò que és públic, però no privat. Concedit: un àpat de treball es pot situar en l’àmbit públic i s’entén llavors que es pagui amb diners públics i que es vulgui estalviar al màxim. En els àpats privats, en canvi, mentre cadascú se’ls pagui de la seva butxaca i no de la de tots, es pot ser tan dispendiós com es vulgui. Però oi que si vostè rep Angela Merkel a Catalunya no la portarà a dinar un entrepà a Can Conesa? I no perquè no siguin bons o famosos i a la mateixa plaça de Sant Jaume, sinó perquè aquest àpat té una dimensió simbòlica i una transcendència que va més enllà del que es pot oferir amb el millor dels entrepans. La dimensió simbòlica i de màxima transcendència del menjar ens la il·lustra cada diumenge l’eucaristia.

Hem d’anar amb compte amb els elements simbòlics de la vida quotidiana, president: vostè no va a treballar en texans, samarreta i vambes. Doncs hi ha qui fa populisme amb la roba. Si us plau, no en faci amb el menjar. Potser en el viatge a Madrid “no tocava” dinar en un establiment de gamma alta amb direcció catalana (Arola, Semon, Santceloni, per dir-li’n tres exemples). Però els qui ens esforcem per fer una cuina d’excel·lència necessitem també de tant en tant un gest simbòlic de suport.