Tortura és cultura?

El Parlament de Catalunya ha donat l'estocada a les curses de bous gracies a una ILP (iniciativa legislativa popular) animalista que pretenia (i ho ha aconseguit) acabar d'una vegada per totes amb un espectacle cruel basat en la tortura pública i la mort d'un animal. La prohibició, doncs, cal considerar-la estrictament com una mesura lògica de protecció dels animals pròpia d'una societat civilitzada. També era un "esport nacional" centenari la caça de raboses a Anglaterra i es va acabar prohibint fa cinc anys. A tot li arriba la seva hora.

Hi ha gent però, que creu que aquesta decisió de la cambra catalana és simplement una nova manifestació antiespanyola dels catalans, un nou debat identitari, un nou episodi de confrontació Espanya-Catalunya. La gent és molt desmemoriada quan vol (sobretot els polítics), i ningú no recorda -o no vol recordar- que las "corridas" es van prohibir a les illes Canàries fa 19 anys i a diferència del debat suscitat per la iniciativa popular aprovada pel Parlament, ningú va posar el crit al cel per la fi de la mal anomenada "fiesta nacional".

Matar animals en públic com a entreteniment col·lectiu es pot considerar una festa? Què és, la festa de la tortura, de la sang, de la mort? Des de quan la tortura és cultura? Són èticament defensables aquests espectacles?

Espavilats com en Mariano Rajoy no han trigat a sortir a defensar les essències de la cultura pàtria. Davant l'ofensa perpetrada pel Parlament de Catalunya contra "el arte del toreo" el polític popular s'ha afanyat a anunciar que presentarà una iniciativa parlamentaria per preservar les curses de braus, un dels pilars de la cultura espanyola. Fins i tot ha amenaçat de portar el tema al Tribunal Constitucional. Caldrà recordar-li al senyor Rajoy que l'impulsor de la prohibició de les curses de bous a Canàries és un diputat del seu partit, el senyor Miguel Cabrera Pérez? (Declaracions del senyor Cabrera a La Vanguardia el passat 11 de gener: "Me siento muy español, pero estaría a favor de que se prohibieran los toros en toda España. Siempre he estado en contra del maltrato animal y de los espectáculos sangrientos").

Per arrodonir la seva argumentació, en Rajoy diu que ell és partidari de la llibertat, i que la gent ha d'escollir lliurement si va a veure o no aquest espectacle macabre. Bona argumentació aquesta, ara resulta que la llibertat també ha d'emparar una pràctica salvatge i primitiva. Casualitats de la vida: aquesta mateixa argumentació la va emprar el president de la Generalitat José Montilla l'altre dia per justificar el seu vot contrari a la prohibició. I és que quan es tracta de defensar les "coses importants" socialistes i populars sempre van de bracet (només tres diputats socialistes van votar a favor de la prohibició).

Ara caldrà veure què passa amb altres pràctiques "esportives o culturals" molt arrelades on la sang, el sofriment i la mort pública dels animals són el condiment essencial com les baralles de gossos i galls, els bous embolats, la caça de raboses, el tir de colomí, etcètera. Regular tot això també s'haurà de llegir en clau antiespanyola?

Repressió sobre opressió

"Gaza era un espai mediterrani obert on es veien bikinis a la platja. El setge dels ocupants i la ideologia dels governants n'estan fent una tomba..."

Amb aquestes paraules clou l'excel·lent vídeo notícia d'en Joan Roura emesa aquest migdia al Telenotícies de TV3. I és que el govern islamita de Hamas ha imposat una bateria de normes que restringeixen encara més la llibertat de les dones a la Franja de Gaza. Si no en tenien prou amb la imposició del vel ara, entre altres coses, les dones palestines no podran passejar-se soles ni fumar en públic.

A veure què en diuen ara els bajoques de torn que encara pensen que els terroristes de Hamas (els mateixos pedòfils que casen per la força i en massa a nenes menors de 9 anys amb homes que amb sort els hi doblen l'edat) són uns demòcrates de cap a peus als quals cal enviar ajuda humanitària.

Podeu visionar el vídeo en aquest enllaç:
http://www.3cat24.cat/video/3025213

Decepció

Un concert que comença amb Daimonds on the inside genera molt bons presagis. Això serà el "concert de l'any" penses, mentre Ben Harper desgrana amb la seva guitarra acústica i la seva veu inconfusible els primers compassos d'aquesta obra mestra. El concert ha començat tant bé, ha aixecat tantes expectatives, que no et pots creure el que passa, veus i escoltes a continuació: el californià presenta en públic la seva cara més desconeguda, la rockera, fins el final del concert. Conclusió: desconcert i decepció.

Foto: Josep Bernabeu

El Ben Harper que va actuar divendres passat a Barcelona en el marc del festival Cruïlla BCN no era el Ben Harper que jo, i crec que la majoria esperàvem. Ni rastre del Ben Harper vocalista meravellós que barreja blues, soul, reggae, folk i funk com ningú. La presentació mundial del seu nou disc -White lies for dark times- amb el seu nou grup Relentless 7 no admet concessions: rock, rock i més rock. O heavy blues, com hom s'estimi més anomenar-lo. No m'ho podia creure...

I no és que el nou disc sigui dolent, que no ho és. Però els que seguim la trajectòria d'en Harper i coneixem el seu cançoner i la seva música esperem quelcom més en un concert que la simple presentació del nou disc. Desconcerta, certament, una actuació tant rockera, amb tan poques concessions al repertori clàssic (l'esmentada Daimonds, Power of the gospel i Amen omen). Per moments semblava en Lenny Kravitz sobre l'escenari, i fins i tot en Jimmy Hendrix, i jo només havia anat a veure i escoltar Ben Harper.

Tanta arrogància rockera i tant virtuosisme instrumental va trencar, per moments, el ritme de l'actuació. I a estones, fins i tot, va arribar a avorrir amb uns sols d'slide llarguíssims, inacabables. Per no ser tant negatiu (em dol moltísssim escriure aquestes línies, doncs sento una gran admiració i devoció pel californià) esmentaré algunes de les noves cançons que em van agradar força com Fly one time, Number with no name i Up to you now. Ah, m'oblidava, un dels millors moments de la nit va esdevenir amb la interpretació d'un dels clàssics de Led Zeppelin, Heartbreaker. Una versió amb molta força i empenta. Us deixo amb una mostra de la grandesa d'en Harper que no vàrem poder escoltar a Barcelona, The drugs don't work, una delícia.

Orgasme rojigualdo

El darrer post d'aquest bloc acabava amb una pregunta: com titularia el diari neofatxa Alerta de Santander si Espanya guanyava el Mundial de Sud-àfrica? La resposta no s'ha fet esperar. Si guanyar Alemanya en la semifinal va entronitzar Carles Puyol com a Emperador d'Espanya i Alemanya, la victòria en la final davant d'Holanda ha aconseguit el miracle: l'Imperi espanyol ressuscita, reneix de les seves cendres. Torna a ser "El Imperio donde nunca se pone el sol". Quina barbaritat...

La portada de l'edició d'avui d'Alerta ho diu tot, com podeu observar en el document gràfic que acompanya aquest comentari: "Renace el imperio. Los tercios españoles derrotan a los Países Bajos y obtienen la rendición de Flandes". Es poden dir més estupideses en un titular de diari? Aquest llenguatge, on es barreja el patriotisme caspós i la terminologia militar juràssica és l'exponent màxim del frikisme periodístic que ens envaeix aquests darrers dies amb la bona actuació de la selecció espanyola al Mundial de futbol. Aquesta gent, i els de tants i tants mitjans de comunicació "nacionals" (alguns suposadament d'esquerres i progressístes) han patit un vessament cerebral col·lectiu.

L'orgasme rojigualdo dels mitjans de comunicació no hi ha qui l'aturi. Han convertit una victòria futbolística merescuda (han sigut els millors, sens cap mena de dubte) en una demostració de patriotisme d'encefalograma pla, on la discrepància s'observa com a traïció i la diferència com a símptoma de debilitat sospitosa que cal eliminar per preservar la salut de la nació. L'orgasme rojigualdo de T5, Cuatro, TVE, Punto pelota, As, Marca i dels frikis d'Alerta, per citar-ne alguns, ens transporta a temps d'adhesions "inquebrantables" i d'unitats indissolubles de la pàtria. De cop, tothom s'ha begut l'enteniment i ha oblidat que Espanya és una realitat plurinacional, plurilingüística i pluricultural, i que si no és així no té cap raó de ser.

Com encertadament deia el cantautor Víctor Manuel a Esto no es una canción, "cuando hablen de la patria no olviden que es mejor sentirla a nuestro lado que ser su salvador. Por repetir su nombre no te armas de razón. ¡Aquí cabemos todos o no cabe ni Dios!" Els periodistes i locutors que practiquen el rojigualdisme unificador excloent haurien de prendre nota dels jugadors de la selecció espanyola i de com van celebrar la victòria: amb humilitat, elegància, espontaneïtat i demostrant que també pot existir una Espanya sense ñ. Per això em va alegrar molt veure a Xavi i Puyol passejant la senyera catalana pel Soccer City Stadium, a David Villa lluint la bufanda de l'equip del seu poble, a Iniesta recordant el desaparegut Dani Jarque i a Casillas petonejant en directe a la seva xicota. Cadascú expressa els seus sentiments i les seves emocions a la seva manera. El dia que els frikis rojigualdos entenguin que la uniformitat empobreix i envileix i que la diversitat ens enriqueix haurem donat un pas endavant. De moment però, amb tot el que s'està cuinant amb la roja, ho tenim cru.

Postdata.- La selecció espanyola és la justa guanyadora d'aquest Mundial de futbol, ha jugat millor que ningú. Totes les meves felicitacions. La generació extraordinària de futbolistes que la componen -la majoria criats a can Barça, tot sigui dit- es mereixien aquest premi. La seva forma de jugar i d'entendre el futbol els ha portat al cim. La generositat, per sort, de vegades també es recompensa. Hauria sigut molt injust que Holanda s'emportés el gat a l'aigua. El recital de patacades i de joc brut i perillós que van practicar a la final (l'entrada a Xabi Alonso es brutal, descomunal, de roja directa) els va inhabilitar per a tocar la glòria. Iniesta, amb el seu golàs i Casillas, aturant-li dos gols cantats a Robben, van posar les coses al seu lloc. Enhorabona!!

Alerta !!

Sí, alerta, alerta, que diria en Monegal. Els del diari Alerta de Santander (una rèmora de la premsa del Movimiento) es veu que volen fer història. Nomes cal veure la portada suposadament "patriòtica" que van publicar ahir després de la victòria d'Espanya davant d'Alemanya a les semifinals del Mundial. Feia temps que no observava tanta desproporció i tanta desmesura tronada a la premsa espanyola. Sembla que els diaris (i la resta de mitjans també) hagin encetat una cursa sense fre per a veure qui la diu més grossa.

La aclucada d'ull -jo crec que mal intencionada- a la megatropa catalana de la selecció que va fer l'edició digital del diari As titulant "Visca España", s'ha quedat curta davant la paranoia patriòtica desfermada pel diari càntabre Alerta, que entronitzaba el blaugrana Carles Puyol com a nou Emperador d'Espanya (I) i Alemanya (V). Quina putada, oi Puyi?

La gent s'ha tornat boja, i els periodistes també. Els de l'Alerta són la prova fefaent. Una de dos, o havien empinat el colze més del compte durant i desprès del partit, o directament s'han begut l'enteniment.

Com titularan si Espanya guanya el Mundial? Alerta !!

La graderia del Mundial

*Les fotografies que es mostren han estat realitzades per Ivan Alvarado,
Jorge Sáenz, Schalk van Zzoydam, Jewel Samad, Filippo Monteforte i
Paul Hanna.

Esto es uno

En Johan se la sap llarga. Davant la perspectiva de patir el plebiscit públic que el nou president del Barca li preparava a l'assemblea de socis, Cruyff ha decidit tornar l'honor que li va atorgar en Laporta i des d'ahir ja no és president d'honor del Barça. "Si sóc una molèstia -va dir- me'n vaig". Dit i fet. Sense pensar-s'ho gaire es va presentar a les oficines del club i va tornar la insígnia i l'honor concedit. A penes ha durat dos dies amb Sandro Rosell al capdavant del club. Esto es uno.

Foto: Julio Carbó

"Em va costar molt acceptar un càrrec com aquest, però costa molt poc tornar-lo", va explicar el ja ex president d'honor, que va ser nomenat amb l'aprovació per unanimitat de la directiva de Laporta el 26 de març passat i va ser investit públicament el 8 d'abril. En un post que vaig publicar en aquest bloc l'endemà de prendre possessió com a president d'honor, explicava que no creia necessari aquest càrrec, però que un cop institucionalitzat ningú millor que Johan per ostentar-lo, doncs el Barça d'avui és una part important del seu llegat.

Emulant el gran jugador que fou, ahir Cruyff va driblar el nou president en una jugada mestra que el va deixar descol·locat i li va ficar un gol de bandera per tot l'escaire. Mentre en Rosell feia una roda de premsa en una de les sales del Camp Nou, el "flaco" es va presentar a les oficines del club rodejat de càmeres i periodistes per renunciar al seu càrrec honorífic. En Sandro encara deu romandre marejat del canvi de ritme que li va etzibar sense despentinar-se. Quin cop d'efecte. El "gallina de piel" els té quadrats, era un geni jugant i encara conserva el talent...

Qualsevol club del món estaria encantat de tenir com a president d'honor un dels futbolistes més grans de tots els temps, però el Barça és diferent. Quina llàstima. A Sandro Rosell li faran falta seny i encert a cabassos. De moment ha començat malament. Plantejar en la primera reunió de la junta directiva el plebiscit contra Cruyff no és de rebut. Segur que a l'agenda del club hi han coses més importants, urgents, prioritàries i transcendents que fer fora a l'holandès. Laporta es va equivocar fent-lo president d'honor al final del seu mandat. Rosell s'ha equivocat volent-lo fer fora només arribar. No es pot actuar guiat per la revenja. Per això li està que ni pintat que Cruyff l'hagi menyspreat d'aquesta manera retornant-li a una recepcionista -com es pot veure a la foto- els honors rebuts.