Iñaki, el sord

Tot té una explicació. Iñaki Urdangarin està sord com una tàpia. La seva sordesa és al darrere de tot plegat. Aquesta mancança física ha marcat profundament la seva vida. Ha sigut, per dir-ho d'una manera elegant, un llast determinant en els seus èxits esportius i socials, i en els negocis i l'amor. D'entrada el pobre noi no va poder fer el servei militar a causa d'aquesta deficiència auditiva "completa". Els problemes auditius també van marcar la seva exitosa carrera com a esportista d'elit: no escoltar mai el xiulet dels àrbitres i les ordres dels seus entrenadors el va portar a completar un palmarès impresionant (sis copes d'Europa, dues recopes, quatre supercopes d'Europa, deu lligues Asobal, set copes del Rei, nou supercopes d'España, tres copes Asobal i onze lligues catalanes amb el Barça i dues medalles olímpiques amb la selecció espanyola d'handbol, entre d'altres). La sordesa també va ser decisiva a l'hora d'escollir xicota: qui millor que la filla d'un rei per xiuxiuejar paraules d'amor a unes tendres orelles insonores. Res com el llenguatge dels signes per enlluernar a una infanta enamorada sota els llençols...

Iñaki Urdangarín. Foto EFE

La sordesa també està al darrere dels seus negocis a l'Instituto Nóos, la fundació "sense ànim de lucre" que el va catapultar a l'èxit en el món dels bussines. Els sords, diuen, són desconfiats de mena. No es refien de ningú. Per això és va buscar un soci fora de tota sospita (en Diego Torres, professor d'una escola de negocis) que l'ajudaria a muntar un entramat d'enginyeria financera que el faria milionari de la nit al dia. Diuen que no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. Per això, després, quan el seu reial sogre es va ficar pel mig per encobrir les seves activitats i (també) per ordenar-li que abandonés Nóos i els negocis amb els Matas i Camps de torn (activitat que, recordem-ho, genera conductes poc exemplars), el pobre Iñaki, sord com una tàpia, feu seu aquell cèlebre refrany castellà que diu "a palabras necias, oídos sordos".

Un senyor amb la seva planta (i a més, sord) hauria estat l'ambaixador publicitari ideal de l'empresa d'audífons Gaes, molt millor que Imanol Arias, on va a parar. Però queda lleig que el gendre del rei faci publicitat (negocis tèrbols sembla ser que no) i el van enviar a Washington a "treballar" per a Telefònica. Ja se sap que els sords es mouen com a peixos a l'aigua en el mar de la telefonia. Cal tenir molt bona oïda per... I ara que es troba a la banqueta dels acusats imputat per pressumptes delictes de corrupció i malbaratament de fons públics la sordesa del duc de Palma es torna a manifestar en tot el seu esplendor. Per culpa del seu problema auditiu respon amb evasives a les preguntes del magistrat José Castro (no les entén, és clar), i s'espolsa totes les puces de sobre respecte a les seves hipotètiques responsabilitats en tot el cas. Diuen que la justícia és cega. Esperem que en el cas del pobre Iñaki no sigui, a més, sorda.

Memòria històrica

Genial Martinmorales...

Documental o declaració d'amor?

Després de veure el documental que Martin Scorsese ha realitzat sobre la vida de l'ex beatle George Harrison, Living in the material world, no acabo de tenir clar si el que he vist és un documental o una declaració d'amor. Després de tres hores i mitja de metratge em quedo amb la impressió de que Scorsese idolatra en excés al músic i la seva obra (no pot maquillar la seva admiració) i no acaba d'arrodonir el film, que gira obssesivament sobre la paradoxa de l'home espiritual atrapat en un món material.

A banda de la part estrictament musical (fantàstica, com hom pot imaginar!) aquest documental mastodòntic aprofundeix en aspectes més desconeguts de la seva vida que a molts no iniciats els hi poden semblar curiosos com el seu compromís filantròpic (The Concert for Bangladesh, The Material World Charitable Foundation, UNICEF, etc.); la seva faceta com a productor cinematogràfic(La vida de Brian, Los caballeros de la mesa cuadrada, Mona Lisa...); la seva passió per les carreres de F1 i per la jardineria; l'assalt amb violència que va patir a casa seva (el van apunyalar diversos cops); la naturalitat amb que va assumir que la seva primera dona marxés amb Eric Calpton (un dels seus millors amics); la formació del supergrup Traveling Wilburys (amb Bob Dylan, Tom Petty, Jeff Line i Roy Orbison); la seva immersió en la espiritualitat hindú (que va marcar la seva vida per sempre més) i la seva lluita contra el càncer.

El documental s'estructura en dues parts. Una més musical (l'etapa com a beatle i en solitari) i una altra que incideix més en la parcel·la espiritual i religiosa del protagonista i en tots els altres aspectes de la seva vida que he esmentat en el paràgraf anterior. La part musical analitza bastant acuradament l'època beatle (la ingenuitat juvenil, l'assoliment de l'èxit, els seus coquetejos amb les drogues i com els egos de Lennon i McCartney van asfixiar i torpedinar el seu creixement com a compositor) i de forma quelcom superficial, segons la meva opinió, la seva carrera en solitari. Tot i així, com hom pot imaginar, la banda sonora del film és impressionant.

La cinta es nodreix d'abundant material fotogràfic i videogràfic (en gran part inèdit) i entrevistes a il·lustres personalitats que el van tractar personalment en vida com Eric Clapton, Paul McCartney, Ringo Starr, George Martin, Ray Cooper, Jackie Stewart, Yoko Ono, Ravi Shankar, Patty Boyd i Olivia Arias (les dones de la seva vida), Dhani Harrison (el fill), Phil Spector, Tom Petty, Eric Idle i Terry Gilliam, entre molts d'altres.
 

Que en Harrison era un home de profundes conviccions i conseqüent amb el seu actes 'espirituals i materials' queda sobradament provat al llarg de tot el film. Jo em quedo amb dos detalls bastant significatius, que donen fe de la seva dimensió humana. Primer: Ringo Starr s'emociona (acaba plorant) quan recorda que la darrera vegada que va parlar amb ell a Suïssa i s'ofereix per acompanyar-lo a Boston a visitar la seva filla, a la qual li acabaven de diagnosticar un tumor cerebral. "S'estava morint, ja quasi no es podia moure del llit, i encara em volia ajudar...". Segon: Eric Idle, del grup Monty Python, explica com el guitarrista va hipotecar la seva casa per pagar La vida de Brian, que EMI Films va rebutjar per irreverent. Algú pot creure que un home tant espiritual i religiós com en Harrison hauria finançat un film irreverent amb la figura de Jesucrist?

"Macarras" de la moral

Rafael Ribó

L'esquerra d'aquest país sempre ens ha venut que el seu model moral és més honest i exemplar que el de la dreta i el centre polític. Sobre el paper probablement sigui així. En massa ocasions però, la realitat s'ha encarregat de desmentir-ho. Tot i així, malgrat els nombrosos escàndols protagonitzats per aquesta esquerra al llarg dels anys a governs i institucions públiques de tota mena, la bandera de la rectitud i la decència sempre ha onejat sobre les seves teulades, com si res. Sempre donant lliçons d'ètica i decència, com si res. Com si aquestes virtuts només formessin part , en exclusiva, del seu ADN.

En el fons, però, molts personatges d'aquesta esquerra (no tothom, faltaria més) són, com diria Joan Manuel Serrat, uns "macarras" de la moral. Gent que, com els capellans, sempre està disposada a salvar les nostres ànimes mentre anuncia apocalipsis i manipula els nostres somnis i els nostres temors sabedors de que, com diu la cançó, la por mai és innocent.

Un personatge destacat d'aquesta ètnia elitista dels "macarras" de la moral és, sens dubte, Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya. Un prohom de la classe obrera (ex comunista-leninista, ex eurocomunista, ex secretari general del PSUC, ex president d'ICV) educat als jesuïtes que no ha treballat mai a la seva vida i que, sense posar-se vermell, és capaç de criticar les retallades del govern de la Generalitat i totes les mesures d'austeritat que ha implementat i no escandalitzar-se, en canvi, del salari dels seus col·laboradors i del seu propi sou: 124.000 euros anuals bruts, molt més que la immensa majoria de polítics d'aquest país que tenen responsabilitats de govern. Alguns pensareu que estic fent demagògia. Jo crec que no. Qui proclama arreu la seva superioritat moral i el discurs de "nosaltres som els bons", ha de donar exemple. Ja se sap, la dóna del Cèsar no només ha de ser honrada sinó semblar-ho.

Darrerament, la gent d'Iniciativa (ICV) està de pega amb aquest tema. A més del seu antic president Ribó, els que tampoc semblen mantenir un comportament ètic exemplar són els seus companys de partit Francesc Baltasar (conseller de Medi Ambient amb el Tripartit), Eduard Pallejà (ex secretari de Medi Ambient), Elisenda Rius (ex directora de serveis a Medi Ambient) i Imma Mayol (ex regidora de Medi Ambient i tinent d'alcalde a l'Ajuntament de Barcelona), l'artífex d'una de les pífies sostenibles més cares i agosarades de l'època moderna: els avets de Nadal ecològics a pedals. Segons explica avui la premsa, tots aquest campions de la moral (i de l'ecologisme, no ho oblidem) treballen directa o indirectament per a AGBAR, l'empresa a la qual la Conselleria de Medi Ambient va adjudicar obres per valor de 182 milions d'euros quan Baltasar n'era conseller. I d'això no fa massa temps. Casualitat o recompensa pels serveis prestats? En què quedem, aquestes actituds no eren patrimoni exclusiu de la dreta?

Bromes de mal gust

Què lletja és l'enveja. Tants anys sense guanyar res provoca situacions absurdes i grotesques com la que es pot veure al vídeo. Suposo que deu ser això, doncs sinó no s'entén. Per què el gignol francès acusa a Rafa Nadal de dopatge? Perquè és el tennista (juntament amb Björn Borg) que més vegades ha guanyat a Roland Garrós (6 títols), o perquè no assimilen que en els darrers 65 anys només un francès (Yannick Noah, en 1983) ha guanyat aquest prestigiós torneig, el "seu" gran torneig. Que se'n fotin d'Alberto Contador, a qui el TAS acaba de sancionar amb dos anys de suspensió per un cas de dopatge al Tour, encara ho entendria. Però que acusin gratuïtament al tennista no és de rebut. Espero que no trigui a emprendre accions legals contra Canal + i els responsables del programa. Faria de mal pensar que no ho fes. (Per cert, cap francès tampoc guanya el Tour, la "seva" gran prova ciclista", des de fa 26 anys, i això suposo que cou).

Ah, i una altra cosa. La premsa espanyola que ara, embolicada amb la patriòtica rojigualda, posa el crit en el cel i s'estripa la vestimenta per aquest cas d'injuries contra Nadal hauria d'haver fet el mateix i no mirar cap a un altre costat quan Le Monde i la COPE van acusar falsament al Barça de dopatge (el tema va acabar amb denúncia). Llavors no només no van dir res aquests covards, ans el contrari, van atiar el foc de la polèmica. Fins i tot algun malànima va especular -cal ser malparit- amb que el tumor al fetge d'Abidal podria tenir a veure amb la ingesta de substàncies prohibides.Tot va acabar de sobte quan es van adonar que si acusaven el Barça de dopatge també estaven acusant a la "roja" i, és clar, això ja són paraules majors.

Fitoteràpia

"Escogiste a la más guapa y a la menos buena...". Tothom té dret a equivocar-se, oi? Fins i tot el Soldadito marinero de la cançó. Tota una declaració d'intencions de Fito & Fitippaldis des del disc Lo más lejos a tu lado (Dro,2003). Fantàstica!