Els vells trobadors mai moren

Leonard Cohen ahir, a Barcelona. Foto: Josep Bernabeu

Diuen que els vells rockers mai moren. I jo afegeixo: i els vells trobadors tampoc. Ahir a la nit en Leonard Cohen ho va demostrar sobradament. Més seductor que mai, el cantautor canadenc (78 anys acabats de complir) ens va obsequiar amb tres hores i mitja d'actuació memorables que a la majoria dels tretze mil espectadors que ens vàrem ajuntar al Palau Sant Jordi per escoltar-lo ens van semblar poc cosa. Sí, sí, poca cosa. I això que va interpretar més de trenta cançons. El cert és que escoltar tan a prop la seva veu greu, càlida i cavernosa crea addicció.  Necessites més i més. Ja ens ho va advertir només començar: "és un privilegi estar a Barcelona i no sé si ens tornarem a veure, per això intentarem oferir-vos el millor de nosaltres mateixos". I a fe que ho va aconseguir. Fou com una mena d'experiència religiosa, no exagero. Cohen, el mite, amb les seves cançons crues i descarnades, plenes d'introspecció, amor, erotisme, religió, política i del desitj irreprimible de trobar l'equilibri i la pau interior, es va mostrar tal com és: proper, elegant, commovedor i entregat a un públic que tampoc el va decebre en cap moment. Com us deia, escoltar tan a prop a una de les poques llegendes vives de la música que ens queden impacta i emociona. Encara em sembla que l'estic veient i escoltant. Un luxe que difícilment tindré la sort de tornar a gaudir.

Cohen va obrir foc amb la meravellosa Dance Me To The End Of Love. A partir d'aquí ens va obsequiar amb una bateria de clàssics del seu ampli repertori -on no van faltar temes com Suzanne, Bird On The Wire, Everybody Knows, Democracy, Chelsea Hotel, The Future o Sisters of Mercy- que va anar barrejant sàviament amb alguns dels nous temes del seu darrer disc, Old Ideas, com Amen, Going home, o Darkness. Tot i la llargada del concert (pocs artistes són tan generosos amb el seu públic), en Cohen ens va escamotejar algunes cançons fonamentals com Closing time o Lover, lover, lover. Però vaja, tampoc és qüestió de queixar-se a aquestes alçades.

L'artista, que sent una admiració profunda per la banda de músics que l'acompanya sobre l'escenari també els va deixar brillar amb llum pròpia en determinades fases de l'actuació. Barret en mà en actitud de profund respecte, escoltava en silenci els 'solos' de Javier Mas (l'aragonès fincat a Barcelona) amb les seves bandúrries, llaüts, i guitarres de dotze cordes o del violinista moldau Alexandru Bublitchi, un dels nous fitxatges d'aquesta gira. També va deixar que es lluïssin les tres veus coristes, Sharon Robinson i les germanes Charley i Hattie Webb, que van interpretar diversos temes en solitari com Coming Back to You y Alexandra Leaving. La vetllada va finalitzar amb dos sessions de bisos que van incloure les imprescindibles Take This Waltz, So Long Marianne y First we take Manhattan, entre d'altres.

No voldria acabar aquest post sense mencionar la feina extraordinària que van desplegar anit els enginyers de so i tot el seu equip tècnic. Em sembla que és el primer cop que escolto un concert al Palau Sant Jordi com Déu mana. Aquest recinte té una acústica molt estranya i als tècnics els hi resulta molt difícil aconseguir un so òptim. Anit, realment, ho van aconseguir. Tota l'actuació va sonar com els àngels. Res a veure amb altres actuacions de monstres consagrats com Paul McCartney o Carlos Santana, que van patir de valent al Sant Jordi tot i els seus tècnics excepcionals. Anit, un 10.