Retrats en B&N / Hapiness is a warm gun

La metamorfosi, o com el PSOE s'ha esdevingut el PEM

Segons Joaquín Leguina, polític i intel·lectual socialista i primer president de la Comunitat de Madrid, Alfredo Pérez Rubalcaba és "una excavación arqueológica: lo más sorprendente está en el fondo". Ningú com Leguina (que mai o gairebé mai s'ha mossegat la llengua a l'hora de criticar als seus companys de viatge polític) podia filar tan prim per definir qui és (o en què s'ha convertit) el secretari general del PSOE.

Pérez Rubalcaba, representant genuí de la casta, acaba de comminar als seus diputats i senadors a cavar més fonda encara la tomba del socialisme espanyol. Cal votar sense dir ni piu la norma que es debatrà en les Corts sobre l'abdicació del Rei que ha d'aplanar el camí a la coronació de Felip VI com a nou rei d'Espanya. De res ha servit que diversos parlamentaris socialistes hagin reclamat llibertat de vot al·legant motius de consciència en aquest tema. Tots votaran el que digui don Alfredo, el capo de Ferraz, sense fissures. De res ha servit tampoc l'avís (i ja en porten uns quants) de l'electorat, que dóna l'esquena en massa al projecte socialista cada cop que passa per les urnes.

El partit de "los cien años de honradez" s'ha convertit en una caricatura de si mateix. Avui dia és el principal valedor de la monarquia i de tot el que representa, més inclús que el partit "dels sobres". Els socialistes, els grans defensors dels valors republicans (quina ironia), van arribar al poder l'any 1982 enarborant la bandera del canvi. D'aquell discurs il·lusionant que va enamorar a diversos milions d'espanyols ja no queda res. El PSOE actual és un partit vulgar, que practica polítiques de dretes allà on governa, que no li queda ni un rosegó d'ideologia i que li té més por que una pedregada al canvi.

Avui dia, canviar l'statu quo imperant, vol dir perdre privilegis. Cal, doncs, defensar l'immobilisme amb ungles i dents. Per això Pérez Rubalcaba defensa la successió dinàstica dels borbons sense posar-se vermell. Tant li fa trair les profundes arrels republicanes del seu partit. El més important és seguir xuclant la mamella del poder. Els socialistes saben que cal reformar la Constitució, la judicatura, el Tribunal Constitucional i moltes altres coses més. També saben que els ciutadans tenen dret a decidir: si volen monarquia o república o si volen separar-se de l'Estat espanyol. Saben perfectament tot això i més, fins i tot que cal donar més joc als ciutadans, als votants, no només cada quatre anys. Ho saben tot, però han renunciat definitivament a liderar qualsevol mena de canvi. Tenen por a perdre els seus privilegis. I el que no saben (tot i que hores d'ara ja ho deuen intuir) és que els acabaran perdent irremissiblement: els ciutadans els hi trauran tard o d'hora.

El PSOE (i el PSC també) van renunciar en el seu dia al marxisme. Després van renunciar a l'obrerisme i al socialisme (ara diuen que són socialdemòcrates, altra ironia) i han acabat abraçant la causa monàrquica amb fervor. Amb tanta renuncia han perdut la meitat de les sigles pel camí (on són la O i la S?) fins a patir una metamorfosi profunda. Crec que haurien de visitar amb urgència el registre de partits polítics del Ministeri de l'Interior i registrar-se novament, ara com a Partido Español Monárquico (PEM), que és el que més s'adiu amb la seva idiosincràsia actual. Quin final més trist.

Barcelona, capital de l'anarquia violenta

Si algú no hi posa remei Barcelona va camí de convertir-se en la capital europea de l'anarquia i el vandalisme. De moment, després del desallotjament de Can Vies, els radicals violents ja han aconseguit que la violència urbana ocupi un lloc de privilegi a l'agenda política i mediàtica. Portem tres dies que no es parla d'altra cosa i això és, precisament, el que volen els violents antisistema. Jo mateix he caigut en el seu parany, ja veieu, i aquí em teniu parlant d'uns individus que es dediquen a destrossar i cremar tot el que es troben per davant amb l'excusa de que l'ajuntament els han desallotjat (amb una ordre judicial) d'una casa que no era seva.

Foto: EFE

Emparant-se en la foscor de la nit, grups organitzats d'encaputxats amb roba fosca i passamuntanyes munten barricades, cremen contenidors, màquines excavadores i unitats mòbils de televisió, destrossen aparadors de bancs, tot el mobiliari urbà que troben al seu pas i amenacen als periodistes que gosen fer la seva feina en l'escenari de totes aquestes atrocitats. Què justifica tota aquesta violència? Sota el meu punt de vista res. Un desallotjament no justifica uns disturbis d'aquesta magnitud. I si les causes són més pregones, com alguns argumenten, tampoc. No és pot justificar la violència que practiquen aquests grups antisistema ni la que practiquen els grups feixistes ni cap altra, absolutament cap. La violència genera més violència i practicant-la es perd la raó. 

Per aquest motiu sobta que alguns grups polítics com ICV-EUiA, que va donar suport a la reforma urbanística de Can Vies quan governava a l'Ajuntament de Barcelona amb els socialistes, ara posin tot el focus en la crítica política a l'actuació de la policia per desmesurada i, en canvi, no condemnin sense embuts l'actuació d'aquests okupes radicals. Que ho facin les CUP d'en David Fernández no sobta a ningú, però que ho faci en Joan Herrera sí, doncs a més de ser còmplice del desallotjament de Can Vies, el seu partit va instaurar la versió més dura i repressora que es recorda en democràcia dels Mossos d'Esquadra sota les ordres del conseller Joan Saura. No condemnar enèrgicament l'actuació dels antisistema és donar munició gratuïta al ministre de l'Interior Jorge Fernández que, com hom sap, prepara una llei mordassa per evitar que la gent es manifesti amb la llibertat que ho ha fet fins ara.

Els grups anarquistes radicals que operen a Barcelona (ciutat de gran tradició llibertària) estan molt ben organitzats i saben molt bé el que es fan. Han crescut a l'ombra del bonisme ingenu i ben intencionat d'uns partits que sempre han pensat que tenien un graner de vots en cada espai o casa okupada de la ciutat. En nom d'un fals progressisme s'han tolerat actuacions i situacions inversemblants que han envalentit als més violents. Els individus que formen part d'aquests grups són els mateixos que rebenten les celebracions pels triomfs del Barça i les manifestacions d'estudiants i treballadors. I també són els mateixos que fa tres anys van dinamitar el moviment dels indignats actuant de forma violenta contra un grup de diputats quan intentaven accedir al Parlament pel parc de la Ciutadella. La seva actuació va contra les regles de l'estat de dret que entre tots hem embastat i és, a més, un xantatge a la ciutadania. 

Que ara determinats polítics vulguin treure profit de la situació és vergonyós i menyspreable però dissortadament previsible. El que ja no acabo d'entendre és que dins el gremi periodístic i especialment en el ram dels tertulians encara hi hagi gent que no condemni de soca-rel la violència. Són molts pocs els que ho fan amb convicció. Durant aquests darrers dies he vist i escoltat diverses tertúlies a diferents ràdios i televisions on s'ha abordat el tema i em quedo estorat. Els mateixos que sempre condemnen sense reserves la violència dels feixistes i no entren a analitzar què la genera, intenten justificar la violència de l'anarquia antisistema amb tota mena d'arguments: les desigualtats, la pobresa, la manca de feina, els desnonaments, un futur incert, etc, etc...

Evidentment tot això genera una gran tensió social i molta angunia en les persones, però curiosament els principals afectats per aquests greuges i desgràcies normalment manifesten el seu malestar de forma pacífica. Res a veure a com actuen els radicals violents que aquests dies han destrossat el barri de Sants i tenen atemorits a un gran nombre de veïns. Tots aquests factors que he esmentat estan provocant una gran fractura social en molts llocs i tothom, començant pels polítics i també la societat civil organitzada, ha de lluitar i treballar per cercar solucions que no passen, precisament, per organitzar una guerrilla urbana cada vespre.

Ara només falta que algú aprofiti aquesta espiral de violència antisistema per dir que tot plegat succeïx a causa de la situació de tensió irrespirable que viu Catalunya per culpa del procés sobiranista. No m'estranyaria gens.

Europees en clau sobiranista

Font: TV3

Els resultats de les eleccions al Parlament Europeu d'aquest diumenge han aclarit bastant el panorama sobre el que està passant a Catalunya a nivell polític. ERC (+412.936), CiU (+106.908) i ICV (+138.799), les tres formacions polítiques que juntament amb les CUP defensen el dret a decidir i el referèndum del 9 de novembre, han sumat 658.643 vots més que a les Europees del 2009. Els dos grans partits que refusen el procés sobiranista, PP (-108.656) i PSC-PSOE (-350.349), han perdut entre tots dos 459.005 vots. No cal ser molt espavilat per deduir que, a grans trets, aquests resultats electorals deixen ben clar quin pes té actualment l'unionisme i el sobiranisme a Catalunya.

Òbviament, aquests resultats no són extrapolables al cent per cent a uns altres comicis, i també cal tenir en compte que en aquest recompte ràpid no he tingut en compte els resultats de C's, UPyD i PODEM (tot i que no farien variar gaire la proporció). Per tant, és un misteri saber què hauria passat avui si les eleccions hagessin sigut unes autonòmiques o unes generals, però crec que els resultats de les europees marquen tendència i indiquen bastant a les clares per on van els trets. També deixen bastant clar que els electors catalans volen que Catalunya continuï sent un país d'Europa.

Els resultats d'ahir també donen pistes de cap on s'han desplaçat la barbaritat de vots que han perdut PSC i PP. Els 350.349 vots que han perdut els socialistes catalans crec que han anat a parar, majoritàriament, al sac d'ERC i en menor mesura al d'ICV i PODEM. Perquè desprès en Pere Navarro i companyia diguin que en el seu partit no hi ha gent sobiranista i es creguin que tampoc queda gent d'esquerres. Pel que fa als 108.656 vots que ha perdut el PP català, m'inclino a pensar que els han recollit majoritàriament Albert Rivera i Rosa Díez (C's i UPyD creixen en 167.772 vots) i en menor mesura altres formacions com PACMA, Plataforma per Catalunya i d'altres.

Malgrat la sagnia de vots que han patit i l'evidència de que tant el PSC com el PP són els grans perdedors d'aquestes eleccions, ahir al vespre Pere Navarro i Alicia Sánchez Camacho declaraven, sense posar-se vermells, que el gran perdedor d'aquestes eleccions ha sigut el procés sobiranista i més concretament Artur Mas. Si, sí, tal com sona. Després d'aquestes declaracions, a algú li sobta que socialistes i populars perdin milers i milers de vots? Aquests polítics de la vella guàrdia, antics, obtusos i obcecats, continuen creient que els ciutadans són uns babaus cecs i sords que (a banda de plantejaments en clau nacional) no se'n adonen que tant socialistes com populars són els principals responsables de la situació de misèria econòmica i social que molts d'ells estan patint i suportant. Doncs que continuïn així, 'el algodón no engaña'.

I a Espanya, què els ha passat? Doncs més del mateix. El PP ha perdut 8 diputats i 2.596.122 vots i el PSOE 9 diputats i 2.545.570 vots. Quasi res, 17 diputats menys i més de 5 milions de vots perduts que han recollit entusiasmats La Izquierda Plural (IU-ICV), PODEMOS, UPyD, C's i d'altres. La socialista Elena Valenciano va reconèixer els mals resultats anit mateix i Pérez Rubalcaba ha tingut la decència de presentar la dimissió aquest matí com a secretari general del partit. El president Mariano Rajoy, en una actitud covarda que diu molt del personatge, encara no ha obert la boca. Només ha parlat Maria Dolores de Cospedal (veure vídeo), secretaria general del PP, per afirmar que el PP ha guanyat les eleccions i que Espanya "es el único país donde ha ganado el partido que gobierna, junto con Alemania". Ja ho veieu, els dos motors d'Europa cavalquen de nou plegats, qui ho havia de dir.

Inventari d'un cicle inacabat

Ara ve quan molts pensareu que estic boig. Per què? Doncs perquè estic convençut que el Barça no ha tancat encara cap cicle. L'estil de joc que practica l'equip és el mateix des de fa una dècada, si fa no fa. El va iniciar Frank Rijkaard el 2003, el va millorar Josep Guardiola i Tito Vilanova i Tata Martino han fet el que han pogut per mantenir-lo (amb menys encert, tot sigui dit, malgrat els molts atenuants que podríem citar). L'essència de l'estil no ha variat, segueix sent la mateixa: possessió de la pilota, tiki taka i jogo bonito. Estic convençut, a més, que Luis Enrique mantindrà aquesta essència, aquesta filosofia de joc, com ho va anunciar el dia de la seva presentació...

Ara bé, una cosa és l'essència i altra cosa són els ingredients. Un bon arròs sempre serà un bon arròs si l'essència, el brou, és de qualitat. Si a més li afegim uns bons ingredients (gamba fresca, conill de corral, etc.) el resultat serà espectacular. I això és precisament el que ara ha de fer el nou entrenador, afegir a l'essència del joc del Barça els ingredients necessaris per tornar a convertir l'equip en un referent del bon joc i tornar a ser un equip campió capaç de guanyar qualsevol competició.

A can Barça, a diferència d'altres clubs, ens agrada guanyar jugant bé (els que vàreu veure la final de la Champions d'ahir al vespre ja sabeu de què parlo). Ara que ja no tenim urgències històriques podem afrontar el futur de forma positiva i amb optimisme. No passa res, absolutament res, si enguany no hem guanyat res important. El model no està esgotat, només està cansat. Per això cal renovar-lo. Això comporta canviar les peces que calguin perquè el motor torni a rutllar al cent per cent, perquè l'equip torni a ser hipercompetitiu. Crec que Luis Enrique ho té clar, sap perfectament les peces que ha de canviar i sap les variants tàctiques que ha d'introduir perquè l'equip no sigui tan previsible com les dues darreres temporades.

Pep va revolucionar l'equip d'en Frank fotent fora tres vaques sagrades: Ronaldinho, Deco i Eto'o. També va disciplinar l'equip en defensa (i en hàbits, costums i forma de fer), va crear un centre del camp poderós, va treballar com ningú les jugades d'estratègia i li va donar a Messi el pes que requeria l'equip. Hores d'ara no sé quin serà l'abast de la revolució que portarà a terme en Lucho, quantes vaques sagrades i menys sagrades abandonaran l'equip, com i amb quins nous jugadors reforçarà les línies que més ho necessiten i quines variants tàctiques implementarà per cuinar un arròs de puta mare. El brou ja el té fet i crec que sap on ha de comprar les gambes i el conill. L'asturià, a més, té una cosa que ni el malaurat Tito ni el bon jan d'en Tata tenien: mala llet, un gran sentit de la disciplina, rigor en la feina, i un gran poder de persuasió, com en Guardiola. Per tant crec que podem mirar el futur amb optimisme.

Aquesta temporada ens ha passat el mateix que durant la darrera campanya d'en Rijkaard al front de l'equip: no vam guanyar res important després d'haver-ho guanyat tot. I què? En altres èpoques, quan teníem urgències històriques, el món s'hauria ensorrat. Llavors no va passar res. Es van fer les coses com cal i l'equip va renàixer de les seves cendres fent-nos gaudir de la millor època de la història del club. Per què no ha de tornar a passar el mateix? Au vinga, cal ser positiu, 'siempre positivo', com deia en Van Gaal.

I aquesta sí que és bona (ara m'he tornat boig del tot): hi ha res més positiu que el Madrid hagi guanyat la Champions? Doncs que la història recent ens diu que després d'una champions blanca (2002) segueix una llarga època plena de victòries i títols en clau blaugrana. Anit el cronòmetre es va tornar a posar en marxa per a nosaltres. No em negareu que no és un bon presagi el que va passar ahir a Lisboa. 'Positivo, siempre positivo' (o dit d'altra manera: el que no es consola és perquè no vol, hahaha...).

Malgrat tot això que he explicat i el to positiu amb que crec que cal abordar el futur, el club, com a institució, ha de girar com una truita. La junta d'en Bertomeu, si vol aguantar fins a les properes eleccions i vol que els barcelonistes ens la creiem ha d'aclarir molts interrogants i ha de ser més transparent. Els culés som molt exigents i per això volem saber, entre moltes altres coses, per què va marxar Sandro Rossell del club, què ha passat realment amb el contracte d'en Neymar, què passa entre Messi i l'hisenda pública, per què ha marxat Víctor Valdés per la porta del darrere, per què la FIFA vol sancionar el Barça... Ara mateix, la credibilitat de la junta directiva està per terra i això el nou entrenador no ho pot solucionar.

Qui atia l'odi senyor ministre?

La dèria repressora de mister Mordassa no té límits. Com hom sap, ara s'ha proposat endurir la llei per perseguir els comentaris a les xarxes socials que enalteixin la violència o incitin a l'odi. L'assassinat de la presidenta de la Diputació Lleó, Isabel Carrasco, ha estat el detonant d'aquesta nova creuada repressora del ministre Fernández Díaz. Vagi per endavant que res, absolutament res, justifica la violència emprada contra aquesta dona (ni contra cap altra persona) i que els comentaris que alguns descerebrats han fet després de la seva mort són totalment abominables i sancionables. Això, però, no justifica la nova iniciativa del ministre, doncs només cal aplicar el Codi Penal vigent per perseguir aquesta mena de delictes. No cal inventar-se'n de nous per reprimir la llibertat d'expressió que és el que en realitat persegueix el ministre i el govern del PP. No és el primer cop ni segurament l'últim que s'inventen mesures per tapar la boca a la gent.

Diverses associacions judicials com l'Associació Francisco de Vitoria i Jutges per a la Democràcia li han recordat al ministre que regular en 'calent' un tema tan delicat com aquest és molt perillós: "no se puede aprovechar este caso para cercenar la libertad de expresión", li han etzibat, alhora que li han recordat que "limites de este tipo, para evitar que se produzcan estas expresiones, solo existen en China y en dictaduras, en democracias se pueden perseguir a posteriori tras demanda del ofendido".

Els jutges també li han recordat a mister Mordassa que només un estat autoritari "pot equiparar mala educació i delicte" i que crear un nou delicte 'd'incitació a l'odi' seria una acció "punitiva expansiva, excessiva y desproporcionada". Segons els jutges d'aquestes associacions, el Codi Penal ja inclou els delictes que vulneren el dret a l'honor com les injúries i les calumnies i asseguren que anar més enllà seria totalment desproporcionat. La investigació d'un crim monstruós i repugnant mai pot ser l'excusa per ampliar el càstig als delictes d'opinió.

En el fons ens trobem davant d'una maniobra de distracció. Assassinen a un membre destacat del PP, i al ministre que condecora marededéus a títol pòstum no se li acut altra cosa que proposar la persecució de la incitació a l'odi, un esport que els dirigents i simpatitzants del seu partit practiquen amb devoció sempre que tenen ocasió a les xarxes socials i en altres tribunes públiques. O ningú ja no recorda la persecució (amb insults i amenaces de mort) que ha patit durant els darrers deu anys Pilar Manjón a través de les xarxes socials per mantenir una postura crítica amb la versió oficial dels atemptats de l'11M. O ningú ja no recorda la persecució que ha patit més recentment Ada Colau per defensar els interessos dels afectats per les hipoteques. Una mica més de serietat ministre. Darrere l'assetjament indecent que han patit aquestes dues dones (podria citar molt més casos i exemples, com es pot imaginar) a les xarxes i en els mitjans de comunicació 'amics' del govern hi ha la mà negra del PP, tothom ho sap. Per tant, menys parlar d'incitació a l'odi. El que cal fer és no practicar-lo, començant per vostè mateix, els seus companys de govern, els dirigents del seu partit i tots els adlàters que tenen en nòmina per insultar a les tertúlies més variades. I si m'apura, també podríem estendre la recomanació a alguns malànimes amb sotana que utilitzen els púlpits i les homilies per enverinar la convivència ciutadana.

No es pot criminalitzar només a un sector dels molts i variats que s'expressen a través de les xarxes socials. Utilitzar la llei (o fer-ne de noves) per perseguir només als que critiquen l'acció de govern o encapçalen la contestació social contra les seves polítiques (que és el que en el fons s'amaga sota els comentaris macabres que han celebrat la mort d'Isabel Carrasco) no és de rebut. Això (veure vídeo) també és atiar l'odi i, que jo sàpiga, mister Mordassa encara no ha mogut ni un dit:



I això (veure foto) què són senyor ministre? Salutacions cordials, missatges d'amor fraternal?

Amb la mel als llavis

Finalment ens hem quedat amb la mel als llavis. L'equip sènior del Bàsquet Vilassar de Mar ha quedat tercer, empatat a 53 punts amb el Cabrils (segon), que serà el que finalment pujarà a segona divisió catalana gràcies al bàsquetaverage. Tot i aquest desencís final, la temporada ha estat molt bona: 23 partits guanyats i només 7 perduts, i màxims anotadors de la lliga amb 2204 punts. El Vilassar, a més, ha sigut l'únic equip que ha guanyat els dos enfrontaments directes que ha disputat amb el Mataró, el campió de lliga. Amb alguns petits retocs en algunes línies aquest equip pot tornar a lluitar amb garanties per l'ascens de categoria la propera temporada. Molta sort!!

Espanya estima Catalunya

Després d'escoltar i veure el que va passar ahir al Congrés dels Diputats durant la sessió plenària per debatre la proposició del Parlament de Catalunya que demanava delegar en la Generalitat la competència per convocar la consulta sobiranista prevista pel proper 9 de novembre en venen al cap algunes reflexions que m'agradaria compartir.

1.- Els grans partits espanyols (PP i PSOE) i els seus adlàters (UPyD, Foro i UPN) tenen un pànic terrible a escoltar la gent, el poble, en un referèndum.

2.- I el que és pitjor, continuen confonent dret a decidir (un dret totalment democràtic) amb independència. També decideixen, votant, els que no volen la independència.

3.- Aquests mateixos partits no es creuen la democràcia. Instal·lats en l'immobilisme més ranci (ja ho deia Alfonso Guerra: 'el que se mueva no sale en la foto'), creuen que la democràcia només és votar cada quatre anys. El carrer els hi està dient constantment que la democràcia és quelcom més, però no ho entenen. O no ho volen entendre. O no els hi convé entendre-ho. Continuen instal·lats en una bombolla que tard o d'hora esclatarà.

4.- Tampoc entenen un cosa fonamental. El desafiament sobiranista, com ells l'anomenen, no és una iniciativa dels partits catalans o del president Mas. És una cosa del poble. És el poble català qui lidera veritablement aquest moviment. Els dos darrers 11 de Setembre són la demostració més palmària d'aquesta realitat. Els partits s'han pujat al carro del dret a decidir amb posterioritat, per salvar el coll i no ser engolits per un moviment social tant potent.

5.- Els principals culpables de que una bona bona part de la societat catalana vulgui abandonar l'Estat espanyol són el PSOE i el PP. Ells solets es van carregar la famosa 'tercera via'. Ells solets es van carregar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006. Ells solets han tancat la porta a un millor finançament. La política del no, no, no, no, té aquestes coses.

6.-Ahir es va visualitzar clarament que el PP i PSOE han transformat l'argument de la unitat d'Espanya en un potent argument electoral. Ahir pensaven més en les properes eleccions europees, en llançar missatges al seu electorat, que en resoldre el problema català.

7.- El gran argument de Rajoy, Rubalcaba i Rosa Díez per dir NO a la proposició que ahir es va debatre al Congrés és que és impossible vulnerar la llei, la Constitució, que està per sobre de tot. Doncs bé, en aquest dies que tant es lloa la figura d'Adolfo Suárez, el seu tarannà negociador, i la seva obra de govern en general, caldria recordar que ell va fer possible dues coses que semblaven impossibles amb les lleis franquistes vigents: restablir la Generalitat republicana un any abans d'aprovar la Constitució i legalitzar el Partit Comunista. Ja posats, que segueixin el seu exemple.

8.- I ja que parlem de Suárez. El seu famós 'café para todos' és l'origen de molts dels mals que afecten a Espanya actualment. Ahir es va tornar a visualitzar clarament al Congrés que la Espanya de les 17 autonomies, tal com es va concebre en el seu moment i consagrada per la Constitució, és inviable. Si aquesta Constitució no es reforma urgentment Espanya se'n va a la merda. I no pel problema català precisament.

9.- Rubalcaba va insistir ahir en això, en reformar la Constitució, i en l'argumentari del federalisme socialista que ha de salvar Espanya de les plagues bíbliques. Encara recordo com se'n fotien al carrer Ferraz de les propostes federalistes del president Maragall. El federalisme asimètric que ell proposava és ara la solució per superar el caduc estat de les autonomies del 'café para todos'?

10.- El portaveu del grup popular al Congrés, el basc Alfonso Alonso, va dir i repetir ahir (en català fins i tot) durant la seva intervenció davant la cambra que Espanya estima a Catalunya. Ja ho diu el refranyer: "hay amores que matan", "t'estimo tant que t'abonyego". El cinisme d'aquest home, i per extensió del seu grup, és sideral. Ens estima tant que per això es vol carregar el nostre sistema educatiu, la nostra cultura, la nostra llengua... Diguem-ho clar, només estimen la mamella catalana, la resta són ximpleries.

11.- Vaig trobar als enviats del Parlament (Turull, Rovira i Herrera) una mica tous, blanets que diuen en el meu poble. Molt correctes en les formes, però poc contundents en l'argumentari. Dubto que aconseguissin fer reflexionar sobre el tema que ens ocupa a cap parlamentari dels grups majoritaris. Qui més em va agradar fou en Joan Coscubiela, que va deixar anar perles com aquestes: "España no se rompe porque se consulte a los catalanes; se ha roto ya", "una Constitución no puede ser ni una cárcel, ni una momia, ni una piedra arrojadiza, sino un espacio abierto canalizador de conflictos".

12.- Constatar, un cop més, que tot va transcórrer segons el guió previst i que a diferència del Pla Ibarretxe (que va morir ofegat al Congrés del Diputats) el procés sobiranista català segueix el seu camí, no es va aturar en la votació d'ahir.

13.- Dubto que els 299 diputats que ahir van votar en contra de la proposta del Parlament de Catalunya siguin conscients de que amb la seva actitud van aconseguir fabricar uns quants milers més d'independentistes a Catalunya.

Retrats en B&N / Bob

    

Els autònoms, els nens mimats d'Hisenda

Perdoneu que us expliqui una anècdota personal per exemplificar com tracta Hisenda als seus nens mimats, els autònoms. Quina ironia...

Em va passar fa uns dies. M'acosto a la delegació de Mataró per reclamar que l'Administració em retorni l'IVA d'unes factures de l'any 2011 i 2012 que no he aconseguit cobrar d'un antic client i que vaig haver d'abonar puntualment a mister Montoro Burns. És un cas típic, li ha passat a molta gent. No cobres les factures però t'has de rascar la butxaca per pagar-li a Hisenda l'IVA generat per les mateixes. Un negoci rodó.

Segueixo amb el relat. Li explico el cas a la funcionaria de torn i oh, sorpresa: no poden (no volen, millor dit) retornar l'import reclamat. No tinc dret a reclamar res, em diu molt amablement. "Si no va fer la reclamació en els sis mesos posteriors a la data de no cobrament ara no pot reclamar res". Com? S'està rient de mi? li dic a la funcionaria. Resposta: és la llei. És a dir, Hisenda et pot perseguir, fer-te paral·leles dels darrers cinc anys, exigir-te totes les factures emeses i rebudes, sancionar-te per nimietats, dir que determinades despeses generades per la feina no les pots desgravar, etc, etc, etc, però jo, miserable autònom que regenta un petit negoci de comunicació no puc reclamar-li a mister Montoro Burns ni un ral de l'IVA abonat indegudament. Però no es preocupi senyor, em diu la funcionaria, ara es pot acollir a l'IVA de caixa i això ja no li tornarà a passar. Home, gràcies, quin consol. Millor que no sapigueu què exigeix l'AEAT per acollir-te a l'IVA de caixa dels nassos. Per plorar. Ara només em queda acudir a la justícia ordinària per reclamar el deute (que no l'IVA). És a dir, m'he de tornar a rascar la butxaca per a no res, perquè encara que la Justícia falli al meu favor mai cobraré el deute. El client ho té tot embargat i s'ha declarat insolvent.

Això que us he explicat és una minúcia, ja ho sé. La magnitud del problema dels autònoms és molt més gran. Per això us convido a llegir un article molt interessant de José Cabanach que us adjunto en aquest mateix post sobre la crua realitat del nostre col·lectiu. Els autònoms, uns treballadors emprenedors amb molta empenta que en un país amb tanta desocupació com el nostre haurien de ser la columna vertebral del sistema, resulta que no tenen els mateixos drets de qualsevol treballador i han de suportar una pressió fiscal brutal per part de l'Administració, que s'aprofita vilment de l'atomització del col·lectiu i, conseqüent, de la seva poca capacitat de resposta i rebel·lia. Davant d'aquesta situació, no és estrany que molts autònoms i representants de petites i mitjanes empreses de Catalunya diguessin ja n'hi ha prou ("Diguem prou") en un acte conjunt celebrat aquesta mateixa setmana. Cabanach explica que un periodista autònom que facturi 2000 euros mensuals en realitat només en guanya 930. És a dir, no arriba ni a la condició de mileurista. La crua realitat.

José Cabanach (en adiciones.es)
"Lo que nunca te contaron sobre los autónomos"

En un país con seis millones de parados, en un país donde otros tantos millones son mileuristas (si llegan), ser autónomo parece una salida razonable. Imaginemos a un profesional, digamos periodista, que factura mensualmente 2000 euros. Fantástico, es el doble de lo que cobra mucha gente. Además, como su única necesidad es un ordenador, no tiene unos gastos excesivos. Todo limpio. No hay alquiler de local (puede trabajar en casa), no tiene que pagar a proveedores (el ordenador se lo regaló su madre en Navidad), no tiene que pagar a empleados (él ya se apaña para escribir a cualquier hora de cualquier día).

Llega la hora de presentar la factura. 2000 euros más IVA (21%), igual a 2420 euros. Ahora resta el IRPF (21%), ósea, se queda en 2000 euros de nuevo. Pero como debe abonar trimestralmente el IVA generado a la Agencia Tributaria, en realidad su sueldo es de 1580 euros. Pero espera, el último día del mes debe pagar su cuota a la Seguridad Social. Pongamos que paga lo mínimo, es decir 261 euros. Por lo tanto su sueldo vuelve a disminuir, y se queda en 1319 euros. Aún no ha comprado ni un yogurt. A cambio tiene una base de cotización de unos 850 euros, lo que significa que cuando llegue la jubilación tendrá la pensión más baja. (Eso te pasa por cotizar lo mínimo, amigo). Por supuesto, no tiene derecho a paro. Estaría bueno.

Pero sigamos. Como la burocracia es tan oscura y laberíntica, el autónomo contrata a un gestor para que le lleve los papeles. Si es amiguete cobrará 60 euros al mes. La cosa va bajando. Ya quedan 1259 euros. Además, como si no escribe no cobra, el autónomo decide hacerse un seguro que le cubra baja por enfermedad. Contrata una póliza pequeña que sólo le cuesta 75 euros al mes. La cosa baja de nuevo, ya vamos por los 1184 euros. La verdad es que aún está por encima de los mil euros. No está mal.

Pero el autónomo, que es un burgés que se cree con el derecho a disfrutar de un mes de vacaciones para pasarlo con su familia, igual que cualquier trabajador por cuenta ajena (es decir, empleado), tiene que dejar de trabajar. Por lo tanto, hay un mes que no escribe. Pues no cobra. Entonces multiplica sus ingresos reales por 11 meses trabajados y los divide entre los doce meses que tiene el año. El resultado… 1084 euros. Vale, sigue siendo un privilegiado, aunque aún no ha comprado el pan.

Pero resulta que el mileurista por cuenta ajena tiene dos pagas extraordinarias. Diciembre y julio. El autónomo no. Así que para hacer un cálculo más real multiplica los 1084 euros por doce meses y los divide entre catorce pagas. El resultado… 930 euros.

Puede parecer exagerado, pero no lo es. Así están las cosas. Los autónomos son un colectivo abandonado a sus suerte. Náufragos a la deriva de una crisis que nos ha golpeado a todos en la mismísima línea de flotación. Con la diferencia de que el autónomo no tiene bote salvavidas. No tiene los mismos derechos que cualquier trabajador. Si un mes, sus pagadores se retrasan en el pago, él tiene que seguir haciendo frente a sus obligaciones con el Estado. Debe abonar el IVA aunque no lo haya cobrado, si no lo hace sufrirá un recargo del 20% sobre la cantidad que sea. Si no paga a tiempo su cuota a la Seguridad Social, el recargo será del 5%…

El autónomo no disfruta de los cheques-comida con el que cada vez más empresas complementan el sueldo de sus empleados. El autónomo no tiene de un plan de pensiones privado, incluido en el sueldo de muchas empresas. El autónomo no puede permitirse un seguro de salud privado que le proteja frete a enfermedades que no cubre la Seguridad Social, como a millones de trabajadores por cuenta ajena. El autónomo pertenece a un colectivo tan heterodoxo que no tiene capacidad para unirse y reivindicar derechos mínimos, además no tendría tiempo para manifestarse si quiere sacar su negocio adelante cada mes.

El autónomo no es un emprendedor, es un héroe, un loco que confía en la fuerza de su trabajo, en su talento y destreza para poder llegar a fin de mes. Pero mientras que no se rebaje la desmedida presión que soporta, lo que debería ser la espina dorsal de una economía moderna, en la que el autotrabajo genere a su vez empleo, y gane terreno a las grandes y pesadas estructuras empresariales que mantienen sus objetivos a costa de despidos indiscriminados, no saldremos del siglo XX.