Que n'aprenguin

Els resultats electorals de les darreres eleccions a Galícia i Euskadi han causat un daltabaix considerable en el mapa polític d'aquests territoris. Com tothom sap, a Galícia els socialistes cedeixen el govern al Partit Popular i al País Basc els nacionalistes del PNB cediran (molt haurien de canviar les coses perquè no fos així) per primer cop des de 1979 les regnes de la lehendakaritza als socialistes.

A banda dels canvis de govern que es produiran, les eleccions en aquestes dues nacionalitats històriques també han posat al descobert altra cosa: la lectura dels resultats electorals que han fet els principals dirigents dels partits d'aquells indrets no té res a veure amb la que ens tenen acostumats els líders polítics catalans i espanyols. A Galícia i Euskadi perdre recolzament electoral ha tingut unes conseqüències demolidores. El rastre de cadàvers polítics que han deixat aquests comicis és memorable: Emilio Pérez Touriño del PSG, Anxo Quintana del BNG, Joseba Azcárraga i Unai Ziarreta d'EA i Javier Madrazo d'Ezker Batua (una mena d'ICV del País Basc). Em sembla que no me'n deixo cap.

Pérez Touriño, el president de la Xunta de Galícia i líder del PSG dimiteix tot i que conserva els mateixos 25 diputats que tenia fins ara. Anxo Quintana (i també tota l'executiva del BNG) dimiteix perquè ha perdut 1 dels 13 diputats que tenia el seu grup, que ha guanyat el PP. A Euskadi, els dos màxims dirigents d'Eusko Alkartasuna dimiteixen perquè perden 5 diputats, mentre que Madrazo ho fa perquè perd 2 dels 3 que tenia a la legislatura anterior la seva coalició.

Quants dirigents polítics van dimitir a Catalunya després dels darrers comicis al Parlament? La resposta la coneixen fins i tots els xiquets de mamella: cap. Els que tenien més motius per fer-ho per la davallada electoral que van patir els seus partits, José Montilla (PSC) i Josep Lluís Carod-Rovira (ERC), van declinar amablement l'oferta. A casa nostra som així. Vivim en la dimensió desconeguda -perdó, coneguda-, on la paraula dimissió provoca urticària.

Per molt que sigui legítim a ningú se li escapa que no és normal formar un govern de perdedors, un govern que ha estat castigat a les urnes. No és normal que Montilla no es plantegi la dimissió desprès de perdre 235.000 vots i 5 diputats, que es diu aviat. Com tampoc ho és en el cas de Carod Rovira i Puigcercós que perden el suport de 130.000 electors i 2 diputats. Els polítics catalans haurien de prendre nota del que han fet els seus col·legues del País Basc i Galícia i aprendre una mica la lliçó.