dijous, 28 d’agost del 2008
dimarts, 26 d’agost del 2008
dilluns, 25 d’agost del 2008
Abús de poder
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba de posar al descobert una actuació d'abús de poder consumada pel govern català que malgrat la seva gravetat ha tingut un ressò mediàtic limitat atès que s'ha destapat en plena època de vacances. El TSJC ha estat clar i contundent: la Generalitat va cessar il·legalment Xavier Hernández (foto), director de l'Agència Catalana de Protecció de Dades (APDCAT) l'any 2005 i antic conseller d'Ensenyament en un dels darrers governs de CiU. En una sentència feta pública el passat 30 de juliol, l'alt tribunal etziba una bona garrotada al govern del Tripartit en declarar nul l'esmentat cessament, certificar que queda provat que el govern presidit per Pasqual Maragall va cometre un clar abús de poder en no respectar el caràcter independent de les autoritats de protecció de dades i condemnar la Generalitat a pagar una sucosa indemnització a l'afectat.
La sentència també deixa amb el cul a l'aire al Consell Assessor de Protecció de Dades de Catalunya (l'òrgan que teòricament ha d'assessorar al director de l'Agència i ha de vetllar per la seva independència). Segons el TSJC queda demostrat que és aquest Consell qui posa en marxa de forma il·legal i sense motivació el procediment que culmina amb el cessament d'Hernández per part del govern. El llavors president del Consell, Josep Cruanyes, encara segueix en el càrrec i Ester Mitjans, que en aquell moment també n'era membre, fou nomenada directora de l'Agència Catalana de Protecció de Dades en substitució del cessat Hernández. Mitjans encara ocupa el càrrec de directora.
La continuïtat de Cruanyes i Mitjans en els càrrecs que ocupen no es pot defensar legalment, i encara menys des d'un punt de vista ètic atesa la seva participació activa en l'adopció d'un acord de govern que la sentència declara manifestament il·legal. Per dignitat, si és que en tenen, haurien de dimitir de forma immediata. Curiosament, tant Cruanyes com Mitjans són membres destacats de la Comissió de la Dignitat, que tant activament reclama la devolució dels papers de Salamanca.
De moment, com era d'esperar, l'única formació política que ha demanat explicacions sobre el cas ha estat CiU, que ha sol·licitat la compareixença del conseller de Governació i Administracions Públiques, el republicà Jordi Ausàs, perquè expliqui al Parlament com pensa donar compliment a la sentència del TSJC. Els nacionalistes catalans també volen que compareguin Cruanyes i Mitjans. On són la transparència i les mans netes amb que tant s'ha omplert la boca el Tripartit i sobretot ERC?
Altra dada no menys rellevant del cas: els polítics que més activament van participar en la destitució d'Hernández i van encimbellar -i blindar- en els seus càrrecs a Josep Cruanyes i Ester Mitjans foren Joan Carretero (ERC), conseller de Governació i Administracions Públiques en aquella època, i Ramon Canal, secretari general d'aquesta conselleria amb Carretero i actual cap dels serveis mèdics del F.C. Barcelona.
La continuïtat de Cruanyes i Mitjans en els càrrecs que ocupen no es pot defensar legalment, i encara menys des d'un punt de vista ètic atesa la seva participació activa en l'adopció d'un acord de govern que la sentència declara manifestament il·legal. Per dignitat, si és que en tenen, haurien de dimitir de forma immediata. Curiosament, tant Cruanyes com Mitjans són membres destacats de la Comissió de la Dignitat, que tant activament reclama la devolució dels papers de Salamanca.
De moment, com era d'esperar, l'única formació política que ha demanat explicacions sobre el cas ha estat CiU, que ha sol·licitat la compareixença del conseller de Governació i Administracions Públiques, el republicà Jordi Ausàs, perquè expliqui al Parlament com pensa donar compliment a la sentència del TSJC. Els nacionalistes catalans també volen que compareguin Cruanyes i Mitjans. On són la transparència i les mans netes amb que tant s'ha omplert la boca el Tripartit i sobretot ERC?
Altra dada no menys rellevant del cas: els polítics que més activament van participar en la destitució d'Hernández i van encimbellar -i blindar- en els seus càrrecs a Josep Cruanyes i Ester Mitjans foren Joan Carretero (ERC), conseller de Governació i Administracions Públiques en aquella època, i Ramon Canal, secretari general d'aquesta conselleria amb Carretero i actual cap dels serveis mèdics del F.C. Barcelona.
dimecres, 30 de juliol del 2008
La frase
Referint-se al seu triomf en la darrera edició del Tour de França Carlos Sastre ha declarat que "esta victoria me ayuda a ser mejor no como ciclista sino como persona, que es lo importante". La reflexió, feta en veu alta i davant una munió de periodistes acostumats a les respostes vàcues i estereotipades de la majoria d'esportistes, ens aproxima a la veritable dimensió humana del personatge, un home que ha cimentat tota la seva carrera esportiva a base de treball, responsabilitat i sofriment sobre la bicicleta.La glòria assolida per Sastre a la prova ciclista més important del món ha evidenciat, encara més, la qualitat humana d'un home que afirma que en el futur continuarà fent les coses de l'única forma que sap fer-les, amb esforç i correcció, i que analitza el triomf amb una humilitat inusual: "Esto es muy grande, pero lo más grande es el cariño y el respeto de la gente que te puedes llevar cuando acabas tu carrera deportiva". Tu si que ets gran Carlos!
Indiferència
Els diaris de mig món han publicat durant els darrers dies la fotografia de dues nenes gitanes romaneses mortes a una platja de la zona de Nàpols, al sud d'Itàlia. La imatge, que com diu la dita periodística, val més que mil paraules, mostra les criatures cobertes amb unes tovalloles i a pocs metres una parella de banyistes que pren tranquil·lament el sol.La indiferència d'aquests banyistes ha estat el detonant d'una campanya mediàtica internacional que ha intentat criminalitzar Itàlia i els italians per l'actitud miserable d'uns pocs que miren de forma impassible la mort, sobretot si aquesta porta noms i cognoms estrangers.La majoria d'informacions comenten de passada, tot sigui dit, que un altre grup de banyistes va intentar salvar les nenes quan encara estaven a l'aigua. Si més no, queda constància que aquell dia una mica d'humanitat va trepitjar la platja.
La imatge no és nova. El fotògraf espanyol Javier Bauluz va guanyar el premi Pulitzer fa set o vuit anys amb u
na altra fotografia molt semblant captada en una platja andalusa. El fotògraf titulà la foto La indiferencia de Occidente. En aquest cas la víctima fou un immigrant africà arrossegat per la corrent fins l'arena i, a pocs metres, els malànimes de torn de pell blanca que inconscientment es bronzegen per assemblar-se als seus ancestres africans. Quina paradoxa més cruel!!Sempre s'ha dit que els italians i els espanyols se semblen bastant en moltes coses i en moltes actituds davant la vida (i la mort!). Som llatins, ja se sap, amb totes les connotacions pejoratives que l'atribut llatí porta incorporades. En aquesta ocasió, però, em dona la impressió que la escena no és exclusiva de les platges italianes o espanyoles i que es pot repetir -i fotografiar- perfectament a qualsevol altra platja de qualsevol país occidental "civilitzat" sempre que el cadàver sigui el d'un pobre desgraciat immigrant.
No vull ni puc justificar actituds com les dels banyistes que acabo de comentar, però em dona la impressió que existeixen elements, com el cinema i la petita pantalla, que han ajudat a globalitzar i a trivialitzar la mort i a que la mirem amb poc respecte. Els telenotícies ens han acostumat a acompanyar els nostres àpats diaris amb guarnició de mort i fam i amb esquitxades de sang a la pantalla. L'entrecot no ens pot fer mal si la desgràcia passa a Somàlia o a l'Índia, posem per cas. Per això no resulta inversemblant que a molta gent la mort li resulti indiferent, fins i tot quan la té al costat, a la platja, mentre pren el sòl.
Malgrat això, vull pensar que a la majoria de mortals encara els importa més el patiment del proïsme -sigui de pell blanca, negra o groga- que les molèsties causades per les meduses o el chapapote. A gaudir del darrer raig de sòl, que el món s'acaba demà.
dijous, 17 de juliol del 2008
Quina llàstima
El jogo bonito s'ha acabat al Camp Nou. Almenys, de moment. Amb la marxa de Ronaldihno al Milan finalitza una etapa que tot i ser brillant -una champions, dues lligues i dues supercopes ho avalen- acaba amb regust amarg. El Barça no ha sabut treure profit a una de les millors plantilles de tota la història del club i tanca el cicle de Ronnie -i també de Deco i Eto'o- amb dues temporades nefastes que han posat les coses ben fàcils als màxims rivals esportius.
Els tres futbolistes que he anomenat -juntament amb Xavi, Iniesta, Messi, Puyol i Márquez, entre d'altres- van elevar la categoria del bon futbol fins a cotes inimaginables, fins el punt d'aixecar l'aplaudiment unànime del públic del Bernabeu en una de les moltes nits màgiques amb que l'equip, amb Ronnie de líder indiscutible, ens va obsequiar a tots els seguidors blaugranes. L'aburgesament de la plantilla, la poca autoritat demostrada en els moments crítics per Rijkaard i sobretot, l'espectacular baix rendiment dels supercraks han devaluat un equip que ho tenia tot a les seves mans per guanyar molts més títols.
Un dels màxims culpables de tot el que ha passat ha estat Ronaldinho. El gaúcho ha passat de ser el déu del Camp Nou a ser el déu de les discoteques i això, és clar, passa factura. El jugador, que durant la seva etapa blaugrana fou escollit per la FIFA millor jugador del món per dues vegades (2004 i 2005), distingit amb la pilota d'or (2005) i millor jugador (2005 i 2006) segons el FIFPRO, va canviar els entrenaments amb els companys per sessions suaus de gimnàs i les nits de glòria a la gespa de l'estadi per nits boges de cerveses i caipirinhes que fins i tot van inflar el seu cos fimbrat.
He de reconèixer que el brasiler, que cobrava 8 milions d'euros anuals, ha fet història a can Barça. La llàstima és que no ha estat una història de llarg recorregut. Ha desaprofitat de la forma més estúpida dos anys de la seva carrera esportiva, que com la de tos els jugador d'èlit, és bastant curta. S'ha plantat amb 28 anys després haver escamotejat als seguidors culés -i també als que no ho son però que els hi agrada el bon futbol- dos anys de jogo bonito, dos anys de deixar-nos meravellats amb les seves genialitats i bocabadats amb els seus gols (92 en 198 partits oficials).
Jo no he vist jugar a Kubala, però sí a Cruyff, a Maradona, a Romario i tants altres jugadors de categoria que han desfilat pel Camp Nou. Però amb permís del flaco -el meu ídol de joventut- cap com Ronaldinho: el Ronaldinho dels primers tres anys com a blaugrana que ens va enlluernar a tots, el Ronaldinho que ens feia caure la bava en cada partit, el Ronaldihno que feia que milers de xiquets de tot el món portessin orgullosos la seva samarreta amb el número 10, el Ronaldihno que va canviar la història i va transformar un equip perdedor en un equip guanyador...Quina llàstima que hagi durat tant poc.
Els tres futbolistes que he anomenat -juntament amb Xavi, Iniesta, Messi, Puyol i Márquez, entre d'altres- van elevar la categoria del bon futbol fins a cotes inimaginables, fins el punt d'aixecar l'aplaudiment unànime del públic del Bernabeu en una de les moltes nits màgiques amb que l'equip, amb Ronnie de líder indiscutible, ens va obsequiar a tots els seguidors blaugranes. L'aburgesament de la plantilla, la poca autoritat demostrada en els moments crítics per Rijkaard i sobretot, l'espectacular baix rendiment dels supercraks han devaluat un equip que ho tenia tot a les seves mans per guanyar molts més títols.
Un dels màxims culpables de tot el que ha passat ha estat Ronaldinho. El gaúcho ha passat de ser el déu del Camp Nou a ser el déu de les discoteques i això, és clar, passa factura. El jugador, que durant la seva etapa blaugrana fou escollit per la FIFA millor jugador del món per dues vegades (2004 i 2005), distingit amb la pilota d'or (2005) i millor jugador (2005 i 2006) segons el FIFPRO, va canviar els entrenaments amb els companys per sessions suaus de gimnàs i les nits de glòria a la gespa de l'estadi per nits boges de cerveses i caipirinhes que fins i tot van inflar el seu cos fimbrat.
He de reconèixer que el brasiler, que cobrava 8 milions d'euros anuals, ha fet història a can Barça. La llàstima és que no ha estat una història de llarg recorregut. Ha desaprofitat de la forma més estúpida dos anys de la seva carrera esportiva, que com la de tos els jugador d'èlit, és bastant curta. S'ha plantat amb 28 anys després haver escamotejat als seguidors culés -i també als que no ho son però que els hi agrada el bon futbol- dos anys de jogo bonito, dos anys de deixar-nos meravellats amb les seves genialitats i bocabadats amb els seus gols (92 en 198 partits oficials).
Jo no he vist jugar a Kubala, però sí a Cruyff, a Maradona, a Romario i tants altres jugadors de categoria que han desfilat pel Camp Nou. Però amb permís del flaco -el meu ídol de joventut- cap com Ronaldinho: el Ronaldinho dels primers tres anys com a blaugrana que ens va enlluernar a tots, el Ronaldinho que ens feia caure la bava en cada partit, el Ronaldihno que feia que milers de xiquets de tot el món portessin orgullosos la seva samarreta amb el número 10, el Ronaldihno que va canviar la història i va transformar un equip perdedor en un equip guanyador...Quina llàstima que hagi durat tant poc.
dissabte, 12 de juliol del 2008
Contramanifest
L'Associació d'Escriptors Bascos, l'Associació d'Escriptors en Llengua Gallega i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana -amb més de 1.500 autors associats i agrupades en el col.lectiu Galeusca- va presentar ahir el seu particular manifest (Manifest de la Federació Galeusca arran de la publicació "Manifiesto por una lengua común") contra el discurs "homogeneïtzador i centralista", que transmet el manifest promogut per Fernando Savater, Albert Boadella, Carmen Iglesias, Félix de Azúa i 14 intel·lectuals més propers a les tesis del partit de Rosa Díez (UPD), que també han subscrit el PP i diversos mitjans de comunicació com El Mundo, l'ABC, Tele 5 i Telemadrid.
El contramanifest d'aquests escriptors recorda, en clara al·lusió a les tesis anul·ladores del franquisme (un Estat, una llengua) que "el gallec, l’èuscar i el català no són “invents” d’ara, sinó llengües que van ser normals en els seus territoris i societats respectius durant centenars d’anys. La seva desnormalització, la seva pèrdua d’usos públics, no es van produir de manera “natural”, sinó per invasió de la llengua que fou decretada com oficial de l’estat, sense cap consulta ni acord previs".
El document també emfatitza en el fet que "el dret a l’ús públic, en totes les instàncies, de la llengua pròpia està reconegut en totes les legislacions democràtiques del món. En l’àmbit europeu, cal que recordem la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (aprovada i ratificada per l’estat espanyol) o la Declaració Universal de Drets Lingüístics, aprovada per unanimitat pel Congrés dels Diputats".
Pel que fa als suposats perills que amenacen el castellà en els territoris bilingues, els escriptors deixen molt clar que "en cap cas el castellà corre cap perill a tot el territori espanyol", i recorden que en compliment de l'article 3 de la Constitució, que obliga a conèixer el castellà a tothom, "tots els ciutadans de Galícia, d’Euskadi i dels Països Catalans assumeixen a la pràctica aquesta exigència, ja que no hi ha cap persona que no tingui una bona competència en castellà", independentment de si és la seua primera o segona llengua.
Els escriptors també recorden que el gallec, el basc i el català "són llengües oficials en els seus territoris, que és el mateix que dir que són les llengües pròpies d’aproximadament el 40% de la població de l’estat espanyol".
El contramanifest d'aquests escriptors recorda, en clara al·lusió a les tesis anul·ladores del franquisme (un Estat, una llengua) que "el gallec, l’èuscar i el català no són “invents” d’ara, sinó llengües que van ser normals en els seus territoris i societats respectius durant centenars d’anys. La seva desnormalització, la seva pèrdua d’usos públics, no es van produir de manera “natural”, sinó per invasió de la llengua que fou decretada com oficial de l’estat, sense cap consulta ni acord previs".
El document també emfatitza en el fet que "el dret a l’ús públic, en totes les instàncies, de la llengua pròpia està reconegut en totes les legislacions democràtiques del món. En l’àmbit europeu, cal que recordem la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (aprovada i ratificada per l’estat espanyol) o la Declaració Universal de Drets Lingüístics, aprovada per unanimitat pel Congrés dels Diputats".
Pel que fa als suposats perills que amenacen el castellà en els territoris bilingues, els escriptors deixen molt clar que "en cap cas el castellà corre cap perill a tot el territori espanyol", i recorden que en compliment de l'article 3 de la Constitució, que obliga a conèixer el castellà a tothom, "tots els ciutadans de Galícia, d’Euskadi i dels Països Catalans assumeixen a la pràctica aquesta exigència, ja que no hi ha cap persona que no tingui una bona competència en castellà", independentment de si és la seua primera o segona llengua.
Els escriptors també recorden que el gallec, el basc i el català "són llengües oficials en els seus territoris, que és el mateix que dir que són les llengües pròpies d’aproximadament el 40% de la població de l’estat espanyol".
dilluns, 7 de juliol del 2008
Ruido
Ruido és una cançó de l'àlbum de Joaquín Sabina Esta boca es mia (1990), un dels millors discos del cantant andalús segons el meu parer. Jo ja fa temps que em deixe contaminar pel soroll de les seves cançons, molt més estimulant que el soroll ambiental que ens bombardeja a diari des de tot arreu. Sabina, que un dia em va confessar en una entrevista que ell crida en comptes de cantar, ens explica amb la seva característica veu trencada pel tabac i la mala vida una magnífica història d'amor que va molt més enllà...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)