divendres, 25 d’abril del 2008

Vida i miracles del Sergent

L'àlbum dels Beatles Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band és un disc clau en la història de la música popular contemporània. Tot i que no és el meu favorit de la banda, he de reconèixer que és el disc que simbolitza perfectament el pas del pop al rock, el disc que va obrir molts camins que encara es transiten. Per aquests motius, segurament, aquest clàssic del grup de Liverpool, tota una icona musical i visual, encara fa córrer rius de tinta...

Acabo de llegir Vida y Milagro de Sgt. Pepper's. Un disco para una época, un llibre magnífic de Clinton Heylin que desxifra el Sergent i la seva peculiar banda sense embuts, desmitificant tot el que cal desmitificar i elevant als altars tot allò que cal elevar sobre la seva qualitat musical. El llibre narra tota la gestació de l'àlbum, desvetlla les seves fonts d'inspiració, analitza el context cultural que el va fer possible, descriu el seu fulminant impacte en una societat àvida de canvis i quimeres i aclareix la poderosa influència que va tenir sobre d'altres grups i cantants com Bob Dylan, Pink Floyd, Beach Boys, Cream, Jimi Hendrix i els mateixos Rolling Stones.

El més bo del llibre -a banda de la descripció de la gravació del disc i de la resposta exagerada de la crítica (que inicialment el va qualificar com la gran obra mestra del rock)-, és la descripció dels recorreguts paral·lels d'alguns grups de l'època que treballaven en línies creatives similars a la dels Beatles, como ara els Beach Boys de Brian Wilson i els Floyd de Syd Barret, que van fer el seu cim particular amb Pet Sounds i The piper at the gates of dawn, respectivament. Després, a diferència de Lennon, que va sobreviure, els viatges lisèrgics van arruinar els seus projectes musicals i la seva vida.

El llibre de Heylin també deixa ben clar que sense l'empenta, la feina i la tossuderia de Paul McCartney el Sgt. Pepper's no hauria estat possible. L'única aportació genial de Lennon al disc és A day in the life, sens dubte un dels millors temes del catàleg dels fab four.

Escoltem una versió contemporània de la peça que don títol a aquest àlbum emblemàtic dels Beatles: Macca i U2 l'interpreten plegats durant la darrera edició, la vuietena, del macrofestival Live celebrat el 2005 a Londres i d'altres ciutats del món.

Montilla, el feble

El president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, ha convidat el seu delegat a les Terres l'Ebre, Lluís Salvadó (ERC), a anar-se'n si continua criticant el transvasament d'aigua del riu Ebre a Barcelona que ha aprovat el govern català. Amb aquest gest Montilla evidencia, un cop més, que presideix un executiu que s'aguanta amb pinces. Un executiu que s'esforça mostrar unió de cara a la galeria i brinda amb cava la diada de Sant Jordi, però que està profundament desunit.

És evident que l'actitud de Montilla és feble, molt feble. Li manca autoritat, l'autoritat que ha de tenir qualsevol president. Si el delegat de la Generalitat a les Terres de l'Ebre, el seu delegat, no està d'acord amb la política del seu govern el que ha de fer és dimitir. I si no ho fa, com és el cas, el que ha de fer el president és cessar-lo de forma fulminant. Què és això de dir-li -aprofitant els micròfons d'una televisió- que té les portes obertes per marxar si no està d'acord amb les decisions del govern i de recordar-li, de passada, que els càrrecs públics són voluntaris? El que ha de dir-li és que si no combrega amb el govern que l'ha nomenat demà no cal que torni al despatx. I punt. Però fer això suposa emprenyar a un dels seus socis de govern. I és clar...

Ja apuntava en el meu anterior escrit (Mentides i aigua) que el tema del transvasament acabarà passant factura als tres socis del Tripartit, sobretot als minoritaris, ERC i ICV. Si des de les files ecosocialistes ebrenques ja s'ha demanat la dimissió del conseller Baltasar, ara li toca el torn de les crítiques als republicans. El president de la federació de les Terres de l'Ebre d'Esquerra, Gervasi Aspa, ha mostrat públicament el seu desacord amb la posició oficial del seu partit de donar suport al transvasament i ha indicat que seria "lògic" que els diputats republicans s'oposessin al decret llei que permetrà la prolongació del mini transvasament fins a Barcelona que dimarts que ve se sotmetrà a votació al Congrés dels Diputats de Madrid. La cúpula d'ERC, per la seva part, va emetre un comunicat ahir assegurant que "entén les crítiques d'Aspa però no les comparteix". Veurem que passa dimarts.

Tots plegats vivien millor darrere la pancarta. Governar és altra cosa.

divendres, 18 d’abril del 2008

Mentides i aigua

S'han manifestat contra les nuclears (Nuclears NO!!), contra l'entrada d'Espanya a l'OTAN (OTAN NO!!, perdó, OTAN de entrada, NO!!), contra el Pla Hidrològic i els transvasaments i han afirmat, sense pudor, que acceptarien sense condicions l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Què han fet de veritat? Aprovar la construcció de centrals nuclears, impulsar i segellar l'entrada d'Espanya a l'OTAN, retallar sense escrúpols l'Estatut que va aprovar el Parlament català... I ara la més bona: aprovar i executar un transvasament d'aigua del riu Ebre per apaivagar la sed dels barcelonins. Amb aquests quatre exemples només (podríem fer una llista ben llarga) queden retratats. És l'estil socialista de fer política...

Comunicat de premsa del PSC del dia 9 de febrer de 2008:

Carme Chacón: “Amb tota rotunditat: no hi haurà transvasament de l´Ebre”

La candidata del PSC referma el compromís socialista amb “les infraestructures de l´aigua del segle XXI” i “l´enterrament definitiu del transvasament”.

La candidata del PSC a les eleccions generals, Carme Chacón, ha afirmat avui “amb tota rotunditat: no hi haurà transvasament de l´Ebre”. “Amb l´orgull i la responsabilitat dels que han complert la seva paraula, els socialistes som l´única garantia de l´enterrament definitiu del transvasament de l´Ebre”, ha afegit Chacón, per qui “tothom ha pres consciència menys els que volen continuar mentint”.

Chacón, que ha participat en un acte a Sant Jaume d´Enveja, ha assegurat que “el PP de Catalunya ha tornat a donar suport al transvasament i CiU no sabem si donarà suport al PP, perquè un dia diuen una cosa i l´endemà en diuen una altra”. Per contra, ha explicat, els socialistes “estem compromesos amb les infraestructures de l´aigua del segle XXI” .

Ja ho veieu, només ha passat un mes i mig i ja tenim transvasament (perdó, captació puntual i temporal d'aigua). Sort que només són els del PP, com diu la nova ministra de Defensa, els que un dia diuen una cosa i l'endemà en diuen una altra. Però la senyora del "ejercito optimista" (perdó de nou, com estic avui, de la Catalunya optimista) no és la única que menteix en aquest tema tan delicat. Tothom que tingui una mica de memòria recordarà que l'any 2001 el senyor Montilla -ara president de la Generalitat-, el senyor Carod-Rovira -ara vicepresident de la Generalitat- i el senyor Saura -ara conseller d'Interior de la Generalitat-, així com molts altres dirigents del Tripartit que ens governa van encapçalar manifestacions contra el Pla Hidrològic, que preveia un transvasament d'aigua de l'Ebre (exagerat, tot sia dit) cap el País Valencià i altres comunitats del sud i també cap a Barcelona.

El recolzament (matisat) que CiU va donar a aquest transvasament li va suposar perdre molts suports electorals a les comarques de l'Ebre i un gran desgast polític pel llavors president Pujol, que tot i defensar aquesta opció sempre va apostar clarament per portar aigua del Roina, com ara fa Mas. El transvasament que ara endeguen els socialistes i els seus socis de govern tampoc els sortirà de franc, com ja li va passa a CiU fa uns anys. De moment els dirigents d'ICV-Verds de les Terres de l'Ebre ja han demanat la dimissió del conseller de Medi Ambient, l'eco-socialista (ara els hi fa vergonya que els anomenin comunistes) Francesc Baltasar, han assegurat que abandonaran el partit si es materialitza el transvasament i han exigit a Iniciativa que abandoni el govern. A ERC, que tan bé va saber capitalitzar el rebuig al Pla Hidrològic en el seu moment, també comencen a bellugar-se. Els alcaldes d'aquesta formació política de les Terres de l'Ebre també han demanat la dimissió del conseller Baltasar i la militància comença a posar-se molt nerviosa...

De moment, avui, la Plataforma en Defensa de l'Ebre ha fet concentració davant de la seu de la Delegació del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, al Palau Abària de Tortosa per expressar el seu rebuig total al transvasament que vol fer la Generalitat. Com es pot veure a la imatge s’han enganxat cartells a les portes i s’ha tirat sal al terra de l’entrada de la delegació. Demà farà una assemble general per debatre quines mesures d'oposició al transvasament posen en marxa.

Per la salut democràtica del país espero que els polítics que ara ens governen (que tan be vivien darrere la pancarta) tinguin la dignitat de portar el tema al Parlament (atès que la sequera que patim és un tema d'emergència nacional, Baltasar dixit) perquè els diputats escollits pels ciutadans expressin, amb llum i taquígrafs, si recolzen o no el transvasament.

dimarts, 8 d’abril del 2008

L'ofici de viure

Moltes felicitats. M'acabo d'assabentar que el programa L'ofici de viure que emet Catalunya Ràdio de dilluns a divendres de 8 a 9 del vespre s'ha situat com a líder d'audiència en aquesta franja horària. El programa, dirigit i presentat per Gaspar Hernández, és un autèntic oasi dins la programació escombraria i del "ji ji, ja ja" amb que ens obsequien la majoria d'emissores, per no parlar de la programació televisiva...

Perquè després diguin els programadors més "assenyats" que els programes seriosos i fets amb sensibilitat no agraden a l'audiència. Apa home, no tenen ni idea!! Ja triguen a concedir-li un premi Ondas...

L'ofici de viure tracta bàsicament de les relacions personals i de com afrontar determinades situacions amb les que tard o d'hora tots ens acabem enfrontant: un divorci, la malaltia, la mort, l'amor, la por... El programa també ens guia a l'hora de cercar solucions en clau positiva a coses que no funcionen en nosaltres mateixos com el mal humor, la gelosia, la generositat, l'amabilitat, l'autoestima, etc.

De la mà de Gaspar Hernández, cada dia un grup d'especialistes -entre els quals hi ha psicòlegs, terapeutes, escriptors i filòsofs- ofereixen als oients eines per poder viure millor i amb més plenitud. El programa, que agafa el seu títol d'un assaig del poeta italià Cesare Pavese, té un ritme suau i tranquil que enganxa i convida a escoltar. Les músiques d'aquest espai diari de reflexió i introspecció també contribueixen a crear una atmosfera d'intimitat compartida que ajuden a afrontar el que queda del dia amb més optimisme i relaxació. Us el recomano.

dilluns, 10 de març del 2008

El jorn dels miserables

L'endemà d'unes eleccions generals és un bon moment per recordar i tornar a escoltar El jorn dels miserables, una vella cançó de Lluís Llach que es resisteix a caure en l'oblit...



Que poques paraules tinc,
i les que us dic són tan gastades.
Caldrà buscar nous camins
on no calguin les par
aules.

Que poca força que tinc;
tants de cops l'he malmenada.
La vull tota per demà,
quan la gesta portí l'alba.

Quanta ràbia que tinc,
potser cal ser gos des d'ara;
quanta ràbia que tinc
i no vull pas oblidar-la.

Que poca esperança tinc,
i potser caldrà deixar-la,
que no sigui que esperar
ens allunyi més dels actes.

Quanta misèria que tinc
sota els peus damunt l'espatlla,
i la vull guardar amb mi
fins al jorn dels miserables.

La Catalunya masoquista

Què té Rodriguez Zapatero que no tenen els demés candidats? Deu ser el secret més ben guardat del regne. Després de tota una legislatura de mentides, falses promeses i d'infringir un maltracte territorial sense precedents a Catalunya, resulta que no només guanya les eleccions (els socialistes sempre han guanyat les generals a casa nostra) sinó que a més obté els millors resultats de la història, passant de 21 a 25 diputats.

L'electorat oblida ràpid pel que sembla. Ja no recorda la crisi de les infraestructures, la gran apagada de l'estiu, que l'AVE ha arribat amb dos mesos de retard, que encara no s'ha traspassat el servei de rodalies, que el govern central no ha respectat l'Estatut que va aprovar el Parlament, que segueix sense publicar les balances fiscals, que...

En les eleccions del 9-M la "Catalunya optimista" de la candidata Chacón ha guanyat per golejada a la Catalunya del "català emprenyat". Fixem-nos en el següent exemple, al meu parer demolidor: a les poblacions més afectades pel caos ferroviari dels darrers mesos (Vilanova, Sitges, Castelldefels, Gavà, Viladecans, El Prat, l'Hospitalet i el districte barceloní de Sants) els socialistes s'han imposat amb claredat, millorant amb escreix els resultats de fa quatre anys.

En aquestes poblacions, com ha passat a la resta del país, ERC (que ha abanderat les tesis del català emprenyat i l'ha transformat en argument per reclamar la independència) i ICV-Verds (que reclamava més i millors rodalies i menys alta velocitat) s'han enfonsat estrepitosament. Al seu costat CiU ha mantingut el tipus i el PP millora resultats a tot arreu menys a Sitges i Vilanova.
Al final, l'argument de la por ("Si tu no hi vas ells tornen") ha pesat més que la mala gestió: ha aconseguit reagrupar a quasi tota l'esquerra al voltant dels socialistes, que li han tret un rendiment excepcional al denominat "vot útil". L'altre argument que sens dubte ha pesat en la campanya catalana ha estat el del plat de llenties (Chacón fent promeses populistes i repartint milions i milions d'euros a totes les zones afectades per la incompetència dels socialistes). La por i les llenties han estat suficients per hipnotitzar a una bona part de l'electorat, que ha metabolitzat l'optimisme en masoquisme pur i dur.

dissabte, 1 de març del 2008

La Catalunya optimista??

Feia dies que volia dir alguna cosa respecte a l'increïble eslògan amb que el PSC ens "alegra" aquesta avorrida campanya electoral: "La Catalunya optimista".

Avui però, l'ocurrent Quim Monzó ho ha dit tot al respecte en una curta columna a La Vanguardia anomenada precisament La Catalunya optimista. L'articlet, curtet i concís no té desperdici. Monzó la clava i poques coses més es poden afegir sobre la empanada mental que arrossega la candidata socialista amb el tripijoc de paraules fal·laç que s'ha inventat sobre l'optimisme i el pessimisme.

M'imagino la cara de perplexitat de la Chacón llegint-lo aquest matí... El millor la frase final, atribuïda a la periodista Helen Rowland: "Un optimista no es más que un ex pesimista con los bolsillos llenos".

Monzó dixit.

Contra el cànon digital

Durant aquests darrers mesos -i sobretot des de l'inici de la campanya electoral- s'està parlant molt del nou cànon digital que s'ha tret de la màniga el govern de ZP i que, compte, gestionarà una entitat privada, la Societat General d'Autors (SGAE). Aquest cànon, per si algú encara no se'n ha assabentat, encareix tots els aparells amb capacitat d'emmagatzemar dades, és a dir, telèfons mòbils, discs durs, CD's i DVD's verges, escànners, copiadores, reproductors d'MP3 o MP4, memòries USB, etc, etc, etc...

La plataforma Todos contra el canon ha recollit i entregat dos milions de signatures contra aquest nou impost que estableix que tots els ciutadans som uns delinqüents en potencia. També s'han manifestat contra aquest polèmic cànon partits polítics, associacions de tota mena i fins i tots molts creadors i socis de la SGAE. Els arguments en contra són molts i diversos. Sense qüestionar que els creatius (també ho sóc jo!!) tenen tot el dret del món a guanyar-se la vida amb les seves creacions, el que no es pot pretendre (perquè és pervers) és cobrar per endavant per l'ús d'una creació que no sabem si s'arribarà a produir.

Aquesta constatació, per si mateixa, referma la idea de que el cànon és un sistema ineficaç, imperfecte, injust i indiscriminat, que ens fa responsables a tots d'una pirateria que és incapaç de frenar i que a sobre pot afectar seriosament, com afirma el sociòleg Manuel Castells, al desenvolupament de la societat de la informació. És obvi, doncs, que cal pensar una nova manera de protegir la propietat intel·lectual.

Sap greu però, veure que artistes admirats com Sabina o Serrat recolzen aquesta arbitrarietat, més pròpia d'una societat medieval que d'un món digital. Mentre la tecnologia ha beneficiat als artistes i creadors la polèmica no ha existit. Ara que les noves tecnologies "afavoreixen" les opcions de compra i còpia dels consumidors tot s'ensorra.

L'afany recaptatori de la SGAE però, va més enllà del cànon digital. M'acabo d'assabentar que també pretén obligar a les biblioteques a pagar 20 cèntims per cada llibre prestat en concepte de cànon per a compensar -això diuen- als autors dels desgast del préstec. Com afirma el brillant José Luis Sampedro en un al·legat contra aquest cànon que circula per la xarxa, les biblioteques públiques, un cop pagat el preu d'adquisició del llibre per prestar-lo, no obtenen res a canvi. L'escriptor no entén, amb raó, que es pretengui multar a les biblioteques per complir amb la seva missió, que no és altra que prestar llibres i fomentar la lectura.

L'autor, que es mostra enormement agraït per la tasca difusora de la seva obra que sempre han fet les biblioteques es pregunta: ¿qué se les desgasta a los autores en la operación? ¿Acaso dejaron de cobrar por el libro? ¿Se les leerá menos por ser lecturas prestadas? ¿Venderán menos o les servirá de publicidad el préstamo? Sampedro no va errat quan assegura que aquest cànon va contra el foment de la lectura i que els que pretenen defensar els seus interessos s'ho haurien de pensar abans, doncs la mesura comporta carregar-se les biblioteques.

divendres, 15 de febrer del 2008

La família del far

Run és una peça que atrapa des de la primera audició. És la cançó que obre un àlbum magnífic, Whatever Gets You Through The Day (2001), del duet britànic Lightouse Family, format pel vocalista Tunde Baiyewu i el teclista Paul Tucker. Parlem d'un disc que no té desperdici, on també podem trobar d'altres temes molt aconseguits com Wish o (I Wish i Knew it Would Feel To be) Fee/One, entre d'altres. Aquest disc, de fet, és el testament musical del grup, doncs poc desprès de la seva publicació va decidir emprendre projectes individuals per separat. Una llàstima...

Impressions forasteres

La imatge de Catalunya ha perdut força en el context de la premsa internacional durant els darrers anys. Aquesta és, si més no, una de les principals conclusions del seminari “Catalunya als mitjans de comunicació estrangers” que s’ha celebrat aquesta setmana a Barcelona organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol, i que ha comptat amb la participació dels corresponsals a Espanya de Frankfurter Allgemeine, Libération, Público i Newsweek i de periodistes catalans destacats fora de les nostres fronteres.

Segons alguns dels corresponsals estrangers que van participar en aquest seminari, una de les causes principals que expliquen aquesta pèrdua d'imatge a l'exterior és el radicalisme d'una part del nacionalisme català, que fora no s'entén, costa explicar-lo i, a més, provoca rebuig. Un d'ells va arribar a afirmar que alguns polítics catalans com Carod Rovira tenen actituds poc prudents, "ja que a més de no representar a tots els catalans els hi crea grans problemes". Altres van parlar dels perills d'una possible balcanització d'Espanya i de que en alguns països els nacionalismes regionals no agraden "i per això és tan difícil vendre i explicar què passa a Catalunya". La crispació política i el debat lingüístic foren altres dels arguments que els corresponsals van esgrimir per justificar quan difícil els hi resulta parlar de Catalunya, dels seus problemes i de la seva realitat als lectors de llurs països.

Alguns d'aquests arguments són plausibles i fins i tot poden ser una veritat absoluta que justifiqui la pèrdua de pistonada de Catalunya als mitjans estrangers. No obstant això, a molts dels assistents al seminari ens va donar la impressió que en l'anàlisi dels corresponsals hi mancaven dosis de rigor. Es notava massa que alguns d'ells no coneixen bé la realitat catalana, que trepitgen poc aquest país, i que estan massa contaminats pel que diu o afirma certa premsa de Madrid. L'ex-president Pujol, present durant la primera sessió del seminari, també va incidir en aquesta impressió i va afirmar públicament que el fet que aquests corresponsals resideixin majoritàriament a Madrid filtra i pesa sobre els continguts informatius. "Així -va afirmar- ens trobem que moltes vegades la imatge de Catalunya està impregnada d'indiferència, desconeixement i en ocasions d'hostilitat".


Jo, personalment, coincideixo amb aquest anàlisi, però també crec que té raó François Musseau, corresponsal de Libération, quan va afirmar que un altre fet cabdal que explica el deteriorament de la imatge de Catalunya a l'estranger és que "els catalans, com a societat, i Catalunya com a país, ja no creuen tant com abans en ells mateixos i en les seves possibilitats". L'epitafi el va posar el corresponsal portuguès de Público quan va assegurar que malgrat tot, "el futur de Catalunya passa per la seva gent i no pel que diguin els corresponsals estrangers".